El setmanari El cargol m’entrevista
ENTREVISTA a Anna Ruiz Mestres: “Jo sempre he militat pel país, però des del meu granet de sorra”
La professora de literatura i crítica literària vilafranquina Anna Ruiz Mestres es va prejubilar l’any passat després de treballar durant més de tres dècades a l’Escola Intermunicipal de Sant Sadurní. Va començar als 18 anys al llavors recentment inaugurat parvulari de l’escola Sant Ramon de Vilafranca, i més endavant a l’Escola Barrufet de Sants. Després d’acabar Magisteri i de cursar Filologia Francesa i Catalana, va incorporar-se al col·legi Sant Josep de Sant Sadurní, i posteriorment a l’Escola Intermunicipal, on ha finalitzat la seva etapa laboral. Assegura que “la literatura sempre m’ha fascinat”. Dijous vinent inaugurarà a El Cargol la secció “Tempus legendi/Temps de llegir” que consistirà en ressenyes de llibres de tot tipus en un format breu, per tal d’incentivar-ne la lectura.
Quins records s’endú de la seva etapa com a professora?
La relació i interacció que tenia amb els alumnes. Els enyoro molt. Sempre els portava al teatre, perquè és una altra manera de fer literatura, de viure-la, i també de viatge, per conèixer i apropar-los a altres cultures. De més jove vaig formar part del grup teatral CAEP III de Vilafranca, i d’aquí em va venir l’interès pel teatre que he intentat transmetre al meu alumnat. També, en l’àmbit acadèmic he estat coordinadora del Departament de Lletres i de Batxillerat durant molts anys. La literatura sempre m’ha fascinat.
Quan va començar a fer crítica literària?
A partir de l’any 2000. El professor, crític literari i escriptor Pere Martí Bertran en va ser el culpable. Un dia em va sentir en un acte del premi dels Cent Lectors de l’Odissea, on vaig llegir un text, i més endavant em va dir que volia organitzar un grup per fer ressenyes de llibres. Al principi jo tenia els meus dubtes, però vaig acceptar la proposta sense saber que esdevindria una autèntica passió.
Veig que els llibres que té sobre la taula estan molt guixats i tenen anotacions. Hi ha qui pensa que això és un sacrilegi.
Al contrari, els llibres ben guixats són millors perquè vol dir que els has viscut i treballat. Jo quan llegeixo sempre subratllo i faig comentaris als marges de les pàgines i sempre els deia als meus alumnes que ho fessin.
Des de fa uns mesos és la vicepresidenta del Centre Artístic del Penedès “l’Agrícol”.
Sí, sóc membre de la Secció Literària de l’Agrícol des de fa més de 10 anys i des del darrer canvi de junta en sóc la vicepresidenta. El nostre objectiu és potenciar la literatura i la llengua catalana a través de diferents activitats, per descomptat en la creació de la revista literària Lletres al passatge, o per exemple en les efemèrides d’escriptors emblemàtics i també d’altres actes culturals, com ara presentacions de llibres, etc. que organitzem nosaltres o conjuntament amb altres institucions, organismes o entitats.
Vostè és una gran defensora del català i una militant molt activa. Com veu la situació de la llengua catalana actual?
La llengua se’ns està morint a les mans. Molta gent pensa en castellà i ho tradueix literalment, per tant, la sintaxi ja no és la nostra. Els pronoms febles no els fem servir i si algú parla en castellà, o d’altres idiomes, canviem de seguida de llengua. Una de les mancances més grans es troba en el món de la medicina i de la justícia.
Jo sempre he militat pel país, però des del meu granet de sorra, per la llengua i la nostra cultura. Mai canvio de llengua, si no és absolutament necessari. He fet mil coses petites en aquest sentit. Per a mi és una actitud davant de la vida que tots hauríem de tenir si volem que sobrevisqui.
El problema neix ja a les escoles?
A primària les coses no estan tan malament. El problema més gran, però, és a Secundària. El departament d’Ensenyament ja considera que la llengua vehicular als instituts és el castellà, i ho donen per perdut. I la classe política no fa res, al contrari posa pals a les rodes amb el tema del bilingüisme, que tots sabem que vol dir desaparició lenta, però constant de la llengua minoritzada que és el català. Un país, una llengua: la nostra. I més enllà de l’escola, la situació encara és pitjor, si tenim en compte que el món en què es mouen els nostres infants i adolescents és majoritàriament en llengua no catalana. La majoria de jocs que hi ha el mercat són en castellà o anglès, (quasi no hi ha jocs en català) i els dibuixos que miren els infants a la televisió són preferentment en castellà. Hi ha infants de famílies catalanoparlants que com que ordinadors i tablets els ofereixen els jocs en castellà, construiran el seu imaginari en aquest idioma i el seu joc també, i perdran la seva llengua materna a la llarga.
Què s’hauria de fer per revertir-ho?
D’entrada, mantenir la llengua, perquè si la parlem no es perdrà. L’hem de fer necessària a l’interlocutor. Perdre una llengua és perdre un sistema propi de pensament i de vida. Per tant, hem d’integrar els nouvinguts, i no respondre mai en castellà, perquè l’aprendran segur, com ho hem fet tots. Cal fer necessari que es comuniquin en català i que el practiquin. Hem d’anar cap aquí. Però no serà fàcil, la desídia pel català és gran en tots els sectors de la societat, ens calen polítiques molt més proactives en aquest sentit i la classe política ens ofereix una panorama poc encoratjador . Veurem què fem els catalans en aquest atzucac. Deixar-la morir o salvar-la?
Olga Aibar
Desig de llegir 