LA PELL SOBRE EL SETÍ de Miquel Cartró

Títol: La pell sobre el setí                   
Autor: Miquel Cartró
Editorial: Neopàtria.
Lloc i any d’edició: (Alzira) València 2019.
Nombre de pàgines: 72

 

El setí que oculta mostrant.

 

La pell sobre el setí, és el llibre que tanca la trilogia eròtica de M. Cartró, centrada en l’orgia, tema imaginat i fantasiat manta vegades, i també tema ancestral de les relacions sexuals des dels orígens de la humanitat.

El llibre consta d’un pròleg, de qui signa aquesta ressenya, i un interessant epíleg del Dani Borrell, sexòleg de professió, que d’una banda entra en un seguit de suggerents preguntes retòriques que es pot fer el lector davant d’aquesta experiència desitjada, i també perseguida per la moral de tots els temps, i de l’altra reflexiona sobre la llibertat sexual i el poder de la ment en el sexe, que ens acompanya des de l’inici fins al final de la vida.

Parlem però del poemari: En M.Cartró ens endinsa vers un itinerari eròtic nou, on a diferència dels anteriors el nosaltres de la parella s’obre vers als altres i condueix al lector vers un passeig fotogràfic o si voleu pictòric, com una mena d’exposició, on través dels seus versos s’escenifica la dissolució de la parella en el grup. Aquesta vinculació amb l’art, en majúscules, també es troba quan descriu, a la manera d’un bodegó de Chardin, els objectes fetitxe que decoren aquesta experiència i que estimulen la libido dels que hi participen o bé la dels qui el llegeixen. Una altra novetat respecte d’obres anteriors és el serpentejar de la música en tots els versos. La força de diferents cançons i estils, des del chill-out, passant per Queen, Ramazzoti, Paolo Conte, George Michael, etc. fan del poemari una sensual partitura.

També voldria remarcar la força del títol en aquest poemari. Partint d’elements que contenen una alta sensibilitat eròtica. M’agradaria destacar la força del setí, que imposa, per la seva antiguitat –a qui no li ve al cap la ruta de la seda?-, i pel caient de la roba sobre el cos, que oculta mostrant, com deia Heràclit, junt amb la força i la bellesa de la pell nua, que ens separa del món que ens envolta i ens reserva i protegeix el més íntim de nosaltres mateixos.

L’estructura del llibre en cinc parts és un itinerari on el lector pot veure i gaudir dels plaers i de les incerteses de la parella inexperta en aquesta aventura del sexe grupal. Tot, acompanyat de metàfores que llisquen pel vers lliure curt i intens al costat del llarg més narratiu. La figura retòrica més potent serà però l’onomatopeia, que omple de so les sensacions dels amants i del lector, que de ben segur ja no seran el mateixos després d’aquesta apassionant lectura.

Anna Ruiz Mestres

Publicat el 6 de desembre, 2019 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

LA PELL IMAGINADA de Josep-Ramon Bach

Títol: La pell imaginadalapellimaginada

Autor: Josep-Ramon Bach

Editorial: Tanit

Lloc i any d’edició: Barcelona 2019

Nombre de pàgines: 53

La picardia obre / el diàleg dels llavis.

Avui us proposo una lectura corprenedora de la darrera i sòlida obra del poeta JRB. Són moltes les mirades que cal canalitzar al tenir aquest bell petit tresor a les mans. D’una banda és un llibre escrit i pintat a dues mans; el text és de JRB però hi trobareu dissenys de moda del consolidat artista J. Aragall. Dues obres d’art bella i líricament prologades per la poetessa M. Pérez; i una edició exquisida en la textura de la coberta d’E.Salgado, que emociona i commou, al costat del discret joc de tintes amb ressons d’avantguarda.

Dit això, endinsem-nos en la lectura confluent d’aquestes propostes, impregnades d’art, i lucidesa.

Els poemes s’obren sota una imatge de la literatura popular: He nascut sota una col; el text però, ens endinsa immediatament vers una profunda reflexió sobre l’existència i l’aprenentatge de la vida, sota el mantell de la natura que va cobrint els poemes. Una natura colorista, plena de flors i d’olors junt amb una natura ordenada, noucentista, amb imatges d’un hort on les menges i els seus tons ens apropen als fruits saborosos carnerians.

Al costat dels dissenys de moda d’Aragall, Bach, hi entrecreua amb entremaliadura el gest de la dama, acostant-se juganer a  A. March, però també es diverteix amb la nuesa del cos en front de la bellesa del vestit i de les teles que picardiosament deixen entreveure el nu, l’essència del cos, el perfum, l’amor, la sensualitat, que s’impregnen a la pell del vers.

La profunditat de l’ART, en majúscules, es passeja per tots els poemes: la bellesa com integrant de l’existència sempre s’hi manifesta, reclamant-ne la universalitat. La presència i l’encant de la música, la música callada/ que m’il·lumina l’obscur; en molts poemes, la força plàstica dels seus versos: Un llamp esgrafia les parets de l’univers, talment un quadre o una fotografia que et punyeix,  acompanyen, commouen, entendreixen o sacsegen, el lector

El seu extens corpus poètic respira en aquesta delicada obra. Temes com: l’instint, l’essència de l’ésser, la voluntat de viure sempre aprenent, el bell cromatisme, la rebel·lia dels mots, el compromís amb la llengua i la dignitat del seu poble, la vida efímera, en el corrent imparable de l’aigua. etc. donen profunditat filosòfica a les paraules ordides hàbilment en cada vers.

Tot des de la força del vers curt, heptasíl·labs I octosíl·labs bellament guarnits amb dolces imatges: els cabells atzabeja cerquen…la paraula amorosa, recorden el bell poema barroc de Fonatella; les impressionats metàfores i la força intel·lectual de la paradoxa omplen el llibre d’una agudesa enginyosa: Subvertir la foscor/amb lluernes fugitives.

No us perdeu aquesta obra d’art coral de la qual després no en podreu prescindir.

Anna Ruiz Mestres

Publicat el 22 de novembre, 2019 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

MATAR L’ÀNGEL de Virginia Woolf

Títol: Matar l’ÀngelPORTADA DE MATAR L'ÀNGEL de Virginia Wolf 20 de setembre del 2019

Autor: Virginia Woolf

Traducció: Maria Vidal-Conte.

Editorial: Angle Editorial

Lloc i any d’edició: Valls  2019

Nombre de pàgines: 110

“ Killing the angel in the house”

 

La traductora d’aquest recull d’articles i conferències, escrits per W. Woolf al voltant de les dones escriptores i del fet d’escriure, ens acosta una petita “delicatessen” de l’escriptora anglesa, traduïda acuradament. Se’ns presenta el text a través d’una introducció i un epíleg, que guien el lector amb saviesa vers la ideologia i la persona que era  W.W.

La primera, i més coneguda i emblemàtica conferència, reflexiona sobre les professions de la dona en aquella escanyada, rància i conservadora societat. Quan W.W. cita la famosa frase: matar l’àngel de la llar, es refereix a un poema de C. Patmore que té aquest títol on elogia una dona submisa, virtuosa, humil… i W.W. demana matar tot el que aquest text conservador explicita.

També insisteix en què l’espai “sotmet”, tema central d’una obra clau de W.W.: Una cambra pròpia. A l’alta societat anglesa hi havia espais per cada cosa i alguns eren vetats a les dones. Diu ella: Jo havia de matar la casa i aconseguir un espai, a poder ser, sense cuina. Clarament demanava una evolució de la societat, però havia de ser una revolució o un canvi sense els homes, es pregunta? ( Avui en dia encara no tenim una resposta clara respecte d’això).

Reflexiona sobre els personatges literaris femenins creats pels homes i les heroïnes que hi veiem són les que ells desitgen però no el que les dones són en realitat. Reclama que la dona té dret a pensar amb plena consciència el món en què viu. I constata que la dona escriptora sovint es troba que: “Tinc els sentiments d’una dona, però només tinc el llenguatge dels homes”.

Conscient que la critica de qualsevol sexe suposa tenir prejudicis, afirma que no hi ha d’haver escriptura femenina, tots són escriptors i prou. Creu que homes i dones són iguals com a éssers humans i per tant també ho són com artistes.

D’altres conferències, algunes inèdites en català, ens acosten als prejudicis respecte la dona d’aquella societat: Les dones dels diversos estaments no tenen educació, només se’ls ha explicat el que NO han de fer. Ella volia que les dones deixessin de ser símbols i passessin a ser individus. Calia escapar d’aquesta esclavitud. Calia llegir, perquè la lectura provoca debat i això permet imaginar i la imaginació ha estat el motor de la humanitat.

Lamenta que les dones no tinguin res a dir en política, i defensa les dones que no volen tenir fills. Mostra també un pacifisme inusual a l’època quan diu que calia lluitar per la llibertat sense armes. Es pot lluitar amb la ment, i s’ha de pensar a contracorrent, no a favor.

Un intel·ligent i molt actual recull doncs, que no podeu deixar de llegir.

 

Anna Ruiz Mestres

LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES de Siri Hustvedt

Títol: LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES

Autora: Siri Hustvedt

Editorial: Edicions 62

Lloc i any d’edició: Barcelona  2017

Nombre de pàgines: 407

 

 

No som màquines de raonar. Raonem i jutgem amb l’emoció.

S. Hustvedt ofereix un recull d’articles i conferències sobre els interessos que la motiven: la literatura, l’art, la filosofia, la neurociència… des d’una mirada feminista i renovadora.

La intel·lectualitat  renaixentista volia superar la diferència ciències i lletres, i ella malda per fer-ho realitat al segle XXI.  Recupera amb enginy la utopia d’una ciutat de dones de Ch. de Pizan en el Livre de la citè des dames i també a  M. de Cavendish, científica, filosofa i escriptora, intel·lectual total, com li agrada a Hustvedt,  que en el llibre The blazing world,  a partir de la ciència ficció i la utopia analitza el pensament  de la societat del s.XVII. Totes dues reflecteixen aquest esperit de no especialització i d’obertura a tota saviesa que impregna el llibre.

Estructurat en dues parts, la primera és una reflexió sobre el món de l’art, des de l’escriptura, la dansa, la música i la pintura. Hi defensa que cal anar feminitzant el predomini arreu de la mirada masculina, i superar que el tou és femení i el dur masculí.

De l’apassionant i extens conjunt d’artistes que cita, vull destacar a P. Bausch perquè el poder de la música i la dansa rau en què reflecteixen sentiments que difícilment el llenguatge pot expressar. Apassionant és l’estudi que dedica a creadores com L. Bourgeois,  o a pintors com Jeff Koons, Mapplethorpe, Picasso… que impressiona i impacta.

La segona part, més densa, se centra en la neurociència on relaciona la memòria amb la imaginació, i la condició humana amb la filosofia. Les reflexions s’acosten a Skinner, Darwin, Freud… però no desapareix ni la ideologia que vol transmetre, ni la sempiterna presència de la literatura amb autors com Chaucer, o amb valoracions sobre la importància del lector, Cavendish altre cop.

També toca temes més escabrosos com el suïcidi, amb consideracions sobre Woolf i Pavesse.  Aprofundeix en la transcendència de la filosofia per explorar  les qüestions del cervell a través d’una impressionant galeria de filòsofs, especialment els del s. XVII. I sempre retorna a la pintura amb genis com Caravaggio , A. Gentileschi, o els bodegons de Chardin i acaba amb l’existencialisme de Kierkegaard, Camus i Sartre…

Se’m fa difícil de fer-vos arribar la quantitat de dades que domina SH i que transmet com si fos una història, suau i dolça,  amb gran domini de la tècnica. Al lector li queda clar que no ens hem d’especialitzar en res, que hem de tenir una mirada àmplia i veure la realitat des de moltes disciplines per tenir flexibilitat ideològica .

Anna Ruiz Mestres

EL SOMRIURE DE L’ESFINX de Teresa Costa Gramunt

Títol: EL SOMRIURE DE L’ESFINX

Autora: Teresa Costa Gramunt

Editorial: Pagès Editors

Lloc i any d’edició: Lleida  2018

Nombre de pàgines: 106

 

 

 

                                         Buscar la llum, col·laborar amb la força de la vida!

El darrer poemari de Teresa Costa-Gramunt està dividit en sis parts, de temàtica diferent, però ben lligada pels grans eixos que nuen el seu extens corpus poètic.

A la primera, Suite del Garraf, fa una cartografia poètica del territori, on s’hi entrecreuen mites i símbols mediterranis amb d’altres de més nostrats com la presència de dracs, sargantanes i dones d’aigua. Hi sura la presència constant de personatges femenins com Hildegarda de Bingen, Hipàtia d’Alexandria, Penelòpe, la Sibil·la,… al costat de la Verge de Montserrat, iconografia de la mitologia cristiana. Tot això és banyat per la llum que caracteritza aquest espai, però també amb una llum més filosofal, més interna, més vital, en funció del que la poeta vol fer arribar als lectors.

Gènesi és un cant al renaixement constant de la vida, a l’embaràs, a la força de la transcendència de l’ara i aquí i a la simbologia de l’aigua, des del líquid amniòtic fins la saba dels arbres.

El cromatisme sempitern en la seva obra es fa present en el vermell de la sang, en el taronja del foc, i en la transparència de l’aigua, juntament a la dolça presència del somriure que va serpentejant per les pàgines del llibre. A voltes és amable, a voltes és complex, però sempre carregat de simbologia, “gest d’origen celest que respira la terra”, és també element etern de l’art, pensem sinó en el de la Mona Lisa.

Segueixen dues parts dedicades a la Setmana Santa, on, com si fos Isabel de Villena, ofereix una mirada femenina i diferent d’aquest període. La controvertida imatge de Maria Magdalena és descrita amb bellesa i intel·ligència trencant el tòpic cristià. Seguint les petjades de l’art, que tant motiva l’autora, veiem en els seus versos la plasticitat d’un quadre com si miréssim el Sant Sopar de Leonardo de Vinci. Aquí el somriure tindrà l’acceptació, el dolor, la serenor, la mort flanquejada per la presència de la llum en la resurrecció al costat del somriure de la traïció.

Dies i filosofies és la part més dolçament feminista del poemari. La revolta contra la submissió establerta i l’acceptació de les feines claus i necessàries a la llar sense remuneració, ni gràcies, va teixint els poemes. Són un cant al treball, a la tendresa, a la maternitat, amb símbols com el blanc del llençol al costat del vermell de la sang, que omplen d’un cromatisme rellevant el llibre. Seguint la veta artística ens trobem artistes que formen part de la cartografia del Garraf de la qual ja hem parlat.

En aquest llibre llegim un cant a la permanència de l’essencial, la continuïtat en els fills, la força de l’instant present que va trenant el text de dalt baix i de dreta a esquerra.

A la darrera part, El Somriure, ens retrobem amb el títol del llibre i amb la força comunicativa i expressiva d’aquest en el rostre, però també amb la força del somriure interior, amb elements com la llum i la rebel·lia femenina de Lilith, aquesta dona apartada del mite d’Eva, però que ens transmet la força per ser  dones lliures, sense subjugació, en un dels millors poemes del llibre.

El somriure de l’esfinx és un viatge que convida al lector vers l’observació de la vida, de l’art, del món i del paisatge proper, de la filosofia femenina i de la mirada envers nosaltres mateixos. És un cant a l’existència viscuda de manera reflexiva i profunda.

Anna Ruiz Mestres

LLUM A LES GOLFES -Antologia del haiku- a cura de D. Sam Abrams.

PORTADA LLUM A LES GOLFES 26 abril 2019Títol: LLUM A LES GOLFES -Antologia del haiku-

A cura de: D. Sam Abrams.

Editorial: Editorial Viena

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 383

 

…També existeix per la literatura / el perill groc.

J.Alcover.

 

Que la literatura japonesa apassiona la poesia catalana és un fet. El perill groc ens arriba en un recull d’haikus al llarg de112 anys, i inclou quasi un centenar de poetes. Només això ja n’és una prova fefaent.

La tasca ingent de furgar en un gènere tan concret honora la feina del D.Sam Abrams, que emociona i mai decep.

El buit en aquest camp feia que el lector anés espigolant d’on podia. Ara pot gaudir en abundor i amb delectança d’una important obra poètica sovint desconeguda.

El cromatisme d’autors ressegueix la paleta de tots els PPCC en sentit ampli i amb la grata presència de l’Alguer. S’hi constata però la poca presència de dones . El s.XX no va ser senzill per elles i la seva poètica crec que pot aflorar a la llum encara. Val a dir però, que com més ens acostem a l’actualitat, i -potser gràcies al premi olotí haikús en línia, malauradament desaparegut, i ben present en la base del llibre-, la seva presència és cada cop més ferma.

Els corrents estètics del s.XX també espurnegen en els versos de l’antologia fent retrobar el lector amb un ampli ventall de tendències.

Pel que fa a la forma és d’àmplia diversitat en el recull, tot i que el referent cal buscar-lo en les mores japoneses que hem catalanitzat en la forma de 3 versos de 5+7+5 síl·labes, però hem de tenir clar que les mores no són síl·labes, sinó que és la unitat rítmica bàsica d’aquesta llengua.

Llegint haikus gaudim de la intensitat en la brevetat, es diu tant en tan pocs mots! I no oblidem que la brevetat omple de ritme i de musicalitat els haikus, però també sovint d’una gran força plàstica: Retrata els instants, o bé l’instant fet art el que esta passant ara i aquí.

Cal fixar-nos bé en la breu biografia de cada autor que il·lustra la gran varietat d’oficis que complementen el poeta que conrea el haiku: enginyers, bibliotecaris, assagistes, professors, i traductors, que ens fan arribar la saviesa d’orient versus occident, juntament amb els autors més rellevants del cultiu d’aquesta potent estrofa. I tanmateix, perquè no dir-ho, traductors de poesia nord-americana que encara ens passa massa desapercebuda, com JM Garcia, o J. Creus.

La temàtica del haiku japonès parteix de les estacions de l’any que anomenen kigo, cosa que també trobem en els potes de l’antologia, però no és l’únic. D’altres temes com la vida: Com una fulla/ que l’oratge s’emporta/ la vida vola. de R. Bach. O bé el pas del temps: la vida sols/ -recorda que ets mortal- es viu vivint-la. de P.Pons, la guerra,..i l’abril omnipresent : temps de calèndules/ que són com randes d’or/ a l’entorn del destí. de V. Alonso, etc., fan d’aquesta antologia un llibre imprescindible per al mes d’abril i sempre clar.

 

Anna Ruiz Mestres