LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES de Siri Hustvedt

Títol: LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES

Autora: Siri Hustvedt

Editorial: Edicions 62

Lloc i any d’edició: Barcelona  2017

Nombre de pàgines: 407

 

 

No som màquines de raonar. Raonem i jutgem amb l’emoció.

S. Hustvedt ofereix un recull d’articles i conferències sobre els interessos que la motiven: la literatura, l’art, la filosofia, la neurociència… des d’una mirada feminista i renovadora.

La intel·lectualitat  renaixentista volia superar la diferència ciències i lletres, i ella malda per fer-ho realitat al segle XXI.  Recupera amb enginy la utopia d’una ciutat de dones de Ch. de Pizan en el Livre de la citè des dames i també a  M. de Cavendish, científica, filosofa i escriptora, intel·lectual total, com li agrada a Hustvedt,  que en el llibre The blazing world,  a partir de la ciència ficció i la utopia analitza el pensament  de la societat del s.XVII. Totes dues reflecteixen aquest esperit de no especialització i d’obertura a tota saviesa que impregna el llibre.

Estructurat en dues parts, la primera és una reflexió sobre el món de l’art, des de l’escriptura, la dansa, la música i la pintura. Hi defensa que cal anar feminitzant el predomini arreu de la mirada masculina, i superar que el tou és femení i el dur masculí.

De l’apassionant i extens conjunt d’artistes que cita, vull destacar a P. Bausch perquè el poder de la música i la dansa rau en què reflecteixen sentiments que difícilment el llenguatge pot expressar. Apassionant és l’estudi que dedica a creadores com L. Bourgeois,  o a pintors com Jeff Koons, Mapplethorpe, Picasso… que impressiona i impacta.

La segona part, més densa, se centra en la neurociència on relaciona la memòria amb la imaginació, i la condició humana amb la filosofia. Les reflexions s’acosten a Skinner, Darwin, Freud… però no desapareix ni la ideologia que vol transmetre, ni la sempiterna presència de la literatura amb autors com Chaucer, o amb valoracions sobre la importància del lector, Cavendish altre cop.

També toca temes més escabrosos com el suïcidi, amb consideracions sobre Woolf i Pavesse.  Aprofundeix en la transcendència de la filosofia per explorar  les qüestions del cervell a través d’una impressionant galeria de filòsofs, especialment els del s. XVII. I sempre retorna a la pintura amb genis com Caravaggio , A. Gentileschi, o els bodegons de Chardin i acaba amb l’existencialisme de Kierkegaard, Camus i Sartre…

Se’m fa difícil de fer-vos arribar la quantitat de dades que domina SH i que transmet com si fos una història, suau i dolça,  amb gran domini de la tècnica. Al lector li queda clar que no ens hem d’especialitzar en res, que hem de tenir una mirada àmplia i veure la realitat des de moltes disciplines per tenir flexibilitat ideològica .

Anna Ruiz Mestres

EL SOMRIURE DE L’ESFINX de Teresa Costa Gramunt

Títol: EL SOMRIURE DE L’ESFINX

Autora: Teresa Costa Gramunt

Editorial: Pagès Editors

Lloc i any d’edició: Lleida  2018

Nombre de pàgines: 106

 

 

 

                                         Buscar la llum, col·laborar amb la força de la vida!

El darrer poemari de Teresa Costa-Gramunt està dividit en sis parts, de temàtica diferent, però ben lligada pels grans eixos que nuen el seu extens corpus poètic.

A la primera, Suite del Garraf, fa una cartografia poètica del territori, on s’hi entrecreuen mites i símbols mediterranis amb d’altres de més nostrats com la presència de dracs, sargantanes i dones d’aigua. Hi sura la presència constant de personatges femenins com Hildegarda de Bingen, Hipàtia d’Alexandria, Penelòpe, la Sibil·la,… al costat de la Verge de Montserrat, iconografia de la mitologia cristiana. Tot això és banyat per la llum que caracteritza aquest espai, però també amb una llum més filosofal, més interna, més vital, en funció del que la poeta vol fer arribar als lectors.

Gènesi és un cant al renaixement constant de la vida, a l’embaràs, a la força de la transcendència de l’ara i aquí i a la simbologia de l’aigua, des del líquid amniòtic fins la saba dels arbres.

El cromatisme sempitern en la seva obra es fa present en el vermell de la sang, en el taronja del foc, i en la transparència de l’aigua, juntament a la dolça presència del somriure que va serpentejant per les pàgines del llibre. A voltes és amable, a voltes és complex, però sempre carregat de simbologia, “gest d’origen celest que respira la terra”, és també element etern de l’art, pensem sinó en el de la Mona Lisa.

Segueixen dues parts dedicades a la Setmana Santa, on, com si fos Isabel de Villena, ofereix una mirada femenina i diferent d’aquest període. La controvertida imatge de Maria Magdalena és descrita amb bellesa i intel·ligència trencant el tòpic cristià. Seguint les petjades de l’art, que tant motiva l’autora, veiem en els seus versos la plasticitat d’un quadre com si miréssim el Sant Sopar de Leonardo de Vinci. Aquí el somriure tindrà l’acceptació, el dolor, la serenor, la mort flanquejada per la presència de la llum en la resurrecció al costat del somriure de la traïció.

Dies i filosofies és la part més dolçament feminista del poemari. La revolta contra la submissió establerta i l’acceptació de les feines claus i necessàries a la llar sense remuneració, ni gràcies, va teixint els poemes. Són un cant al treball, a la tendresa, a la maternitat, amb símbols com el blanc del llençol al costat del vermell de la sang, que omplen d’un cromatisme rellevant el llibre. Seguint la veta artística ens trobem artistes que formen part de la cartografia del Garraf de la qual ja hem parlat.

En aquest llibre llegim un cant a la permanència de l’essencial, la continuïtat en els fills, la força de l’instant present que va trenant el text de dalt baix i de dreta a esquerra.

A la darrera part, El Somriure, ens retrobem amb el títol del llibre i amb la força comunicativa i expressiva d’aquest en el rostre, però també amb la força del somriure interior, amb elements com la llum i la rebel·lia femenina de Lilith, aquesta dona apartada del mite d’Eva, però que ens transmet la força per ser  dones lliures, sense subjugació, en un dels millors poemes del llibre.

El somriure de l’esfinx és un viatge que convida al lector vers l’observació de la vida, de l’art, del món i del paisatge proper, de la filosofia femenina i de la mirada envers nosaltres mateixos. És un cant a l’existència viscuda de manera reflexiva i profunda.

Anna Ruiz Mestres