Desig de llegir

EL CARNAVAL I LES SEVES FIGURES, de Teresa Costa-Gramunt

El Carnaval és més seriós del que sembla

En El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa edicions), de Teresa Costa-Gramunt, publicació que s’acompanya d’unes fantàstiques il·lustracions (figures) d’Adelaida Murillo, l’autora fa una profunda reflexió antropològica, però també lúdica, del que és el Carnaval en la seva essència o naturalesa que es desplega en conductes de disbauxa, de joc, de sàtira, de transgressió i, sobretot, de capgirament de la realitat ordinària. Aquesta essència pren formes, o figures, en la celebració de carnavals concrets, entre d’altres els famosos carnavals de Venècia, Brasil i Cadis, però també carnavals no tan coneguts com el curiós Carnaval que té lloc a la població d’Aalst, a Flandes, en la Rua del qual desfila el llegendari cavall de Carlemany, i que es clou amb el seu tan antic com extravagant Ball de raspalls.

    El Carnaval és més seriós del que sembla, escriu l’autora, tot recordant la famosa frase de Nietszche: Tot allò profund té necessitat d’una màscara. Aquesta frase plana en moltes pàgines d’aquest recull de textos, alguns dels quals, publicats en el seu espai habitual al Diari de Vilanova, ara han estat reescrits i ampliats en la seva informació, així com n’ha afegit d’inèdits. Ha estat aquesta ciutat, que viu i es desviu pel seu Carnaval, la que ha provocat la curiositat d’aquesta escriptora inquieta sobre un Carnaval amb personalitat molt marcada, com també ho és el Carnaval de Sitges i altres poblacions del Garraf que, sens dubte, han begut de les aigües dels carnavals d’ultramar. Hi va haver un temps en què des de Vilanova era més fàcil arribar en vaixell a Cuba que a la ciutat de Barcelona, ja que s’havia de fer un camí molt llarg, per la via Augusta. Les costes del Garraf, ara tan transitades, eren perilloses i el túnel no existia si no era en somnis.

En la seves reflexions,Teresa Costa-Gramunt parla del temps cíclic que donava pauta i sentit al calendari estacional, primer grec, amb les festes dedicades a Dionís, i després les festes romanes, les saturnals dedicades a Bacus, per desembocar en el calendari cristià que contempla el temps esbojarrat del Carnaval o Carnestoltes com la porta de la magra Quaresma.

Però en el seu sentit més primitiu i pagà, el Carnaval és una festa de primavera, com la que encara se celebra a Sauris, una petita població al nord d’Itàlia. És un dels Carnavals que apareixen en el llibre, amb les seves màscares característiques: Zahrar, que representa la vida, la llum i s’associa al bé, i Rölar, que representa el diable, la foscor i s’associa al mal, ja que sense escalfor i la llum la vida no se sosté, com escriu l’autora. Aquestes màscares es constitueixen en les cares simbòliques dels dos pols que mouen la vida. Interessant…

Això és, l’interès per l’antropologia, la simbologia, la teatralitat dels rituals i les rues carnavalesques, així com el misteriós significat de les màscares (no hi ha Carnaval sense màscares, afirma Costa-Gramunt), el que ha dut l’autora a bussejar en una celebració que resta viva, fins al punt de prendre noves formes que renoven els carnavals tradicionals. Aquesta vitalitat que s’engresca en la festa també inventa carnavals d’estiu, com el de Notting Hill, un barri londinenc. És un Carnaval ple de vida, d’alegria i de color, ben guarnit amb música originària de Jamaica i Trinidad Tobago.

En aquesta exposició de carnavals diversos també trobem el relat dels carnavals tradicionals que se celebren a la Vall de Boí; i l’actual Carnaval que se celebra en les poblacions al nord de Grècia, inspirat en els carnavals antics i en els quals s’hi conviden els morts de la tribu en forma de màscares i disfresses; no hi manca el relat de Demèter, la deessa del gra, i la seva filla Persèfone, que personalitza el miracle de la vida que explota a la primavera; i el ball de màscares que ho és de les persones, ja que la paraula màscara significa persona en grec; hi ha també apunts sobre antigues festes de primavera al Japó; i el relat de carnavals particulars, com el de la nena que es dibuixa ella mateixa la màscara d’un mussol; especial importància adquireixen en aquest recull els carnavals literaris, amb homenatges textuals a Víctor Català, Mercè Rodoreda, Clarice Lispector i Berta Jardí, autores que han escrit contes amb el carnaval com a leit motiv; hi ha també un carnaval que pren forma musical, com les peces inspirades en algunes de les figures del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, obra de la compositora i pianista Leonora Milà; i el Carnaval jueu, o la festa del Purim, que en el seu moment devia inspirar Salvador Espriu la seva obra de teatre Primera història d’Esther; també s’expliquen argúcies com les de les autoritats vilanovines en ple franquisme repressiu: per continuar celebrant el seu Carnaval es van inventar l’eufemisme Fiestas de Invierno; i la marxa militar del Turuta, que marca el compàs de les comparses vilanovines; i la figura de Goethe, que a Venècia va sorprendre’s de l’espectacle del vol de Colombina; i la màscara com a representació; i el Carnaval oníric viscut a Cadis; i els vestits de hippy, que ara ja es consideren una disfressa; i el Carnaval com a medecina, el Carnaval com a teràpia; i el Carnaval de tot l’any, com de la vida en deia Josep Pla; i el Carnaval com a vivència de l’alteritat… I és que en el Carnaval potser hi és tot, com en l’existència humana de la qual és reflex amb tanta disfressa, màscara i formes rituals de tots colors que vesteixen aquest extraordinari temps de festa. El Carnaval com una representació de la dansa infinita de les forces del cosmos, com escriu l’autora.

Anna Ruiz Mestres

(Article publicat a Núvol.com)

 

Poesia a les caves

LA MÀGIA DE LES BOMBOLLES DEL CAVA ES VEU ACOMPANYADA
PER LA FORÇA DE LA POESIA.

 El mes de maig Sant Sadurní s’engalana amb la paraula poètica. Les caves Juvé Camps, Giró i Giró, Mestres i Pere Ventura han trencat aquests dies la serenor del seu silenci per obrir-se a la força de la poesia, que com el cava, vol intimitat, tracte dolç, lent, agudesa, enginy… com si cada bombolla que viu en l’ampolla i en la copa esdevingués primer un mot, després un vers, després una estrofa i finalment el poema! …I com el cava la poesia esclata en cadascun dels espais, tan ben escollits, amb tanta força, que sacseja les emocions dels qui escolten. La presència de parets centenàries, com en el cas de les caves Mestres, corprèn al públic entusiasta d’aquesta festa de la poesia.

Quin mes privilegiat viu Sant Sadurní amb aquesta iniciativa consolidada i reconeguda!

Cal donar les gràcies a l’Ajuntament per la sensibilitat cultural que mostra i pel suport que any rere any dóna a aquesta activitat i a un gènere de minories com és la poesia. No és fàcil trobar Ajuntaments tan compromesos amb la cultura poètica com aquest. Ara bé, a qui cal donar les gràcies també és a l’alma mater d’aquest festival poètic, el Santi Borrell. La seva preuada tasca, un any sí i l’altre també, d’escollir amb cura cadascuna de les veus que fan possible els diferents actes és d’una sensibilitat i d’una lucidesa especials. El Santi, va donant veu a poetes consolidats, amb una obra extensa, però també a poetes poc coneguts, amb una obra breu al darrera, a poetes de diferents indrets dels PPCC, a veus d’aquí que escriuen amb llengua castellana…I si cal integra poetes sud-americans…res s’escapa a aquest poeta obert, que estima i viu entregat a la poesia , ja sigui com a poeta, ja sigui com a activista poètic cultural.

El divendres passat a les caves Mestres, plenes a vessar, amb llum tènue, espelmes tremoloses, copes brillants de bon cava, es gaudia d’un públic lliurat a la poiesis, a la creació, de totes les edats: grans, joves i adolescents,que segurament era la primera vegada que s’acostaven a una acte així. Aquesta és també la màgia que es crea aquest més de maig a la capital del cava. No hi ha límit d’edat per deixar-se endur per la cadència dels versos, per les rimes, per l’enginy en la combinació de les paraules, per les explicacions dels sorpresos poetes en veure tanta gent que els escoltava. Ells que tan aspiren a fer arribar els seus poemes a l’altre, a qui els llegeix, a qui els escolta. Sens dubte una comunió desitjada.

Els poetes del passat divendres eren poetes que viuen a l’ombra de la capital del nostre país, Barcelona. Dos d’ells vinculats a Santa Coloma, José Garcia i Rodolfo del Hoyo, junt amb la poètica de Cristina Falcon, veneçolana, amb més de 6 anys a l’esquena en el nostre país,Catalunya, i va tancar l’acte un poeta consolidat com José Corredor Matheos, que va fer esclatar amb el seu enginy i la seva humanitat les rialles del públic…tots van anar destriant els seus versos en la seva llengua materna, la castellana, amb algunes pinzellades en català en el cas de Rodolfo, més integrat i compromès amb el país.

Sens dubte POESIA A LES CAVES és un fet únic al nostre país: que la força de la poesia amb el suport del cava ompli aquests espais plens de silenci durant tot l’any i que això hagi sabut captivar a un públic tan fidel i entregat com han tingut tots els divendres de maig, no serà fàcil de trobar en altres indrets.

Per descomptat no us perdeu el proper divendres els poetes de les caves Pere Ventura, són 3 dones potents, amb Dolors Miquel al capdavant. I amb Blanca Llum i Meritxell Nus podreu gaudir d’aquest final de maig, amb lluna plena, ple de femeninament poètica.

 

Anna Ruiz Mestres.

L’AGRICOL TRASPUAVA LA FORÇA DE LA POESIA DE LARKIN

L’AGRICOL TRASPUAVA LA FORÇA DE LA POESIA DE LARKIN

RAN DE LES COSES VA FER ARRIBAR I DESCOBRIR AL PÚBLIC EL MILLOR LARKIN

El passat divendres l’Agrícol s’omplia de màgia musical i poètica. El Grup RAN DE LES COSES format per l’August Garcia, veu i guitarra, el Pep Puig, rapsode, el Josep Martí, saxo, flauta, harmònica, xil·lòfon, i el Pep Garcia, baix, se’ns presentaven i ens presentaven una delícia d’espectacle que caldria repetir arreu.

La càlida veu de l’August Garcia acaronava cadascun dels versos de Larkin juntament amb la força de la seva guitarra, però no podem silenciar la gran qualitat musical de la resta, tant la del Josep Martí com la del Pep Garcia. La poesia, música en ella mateixa, acompanyada de les seves notes ens evocava el millor Larkin, ens acostava al crític de jazz que hi havia en els seus articles i ens endinsava suament i lenta als millors versos del poeta.

Tot això no hagués estat possible sense la força de la interpretació del Pep Puig, que es va transformar a través de les reflexions del propi Larkin i de la recitació dels poemes, en una mena d’alter ego de l’autor. Va saber fer-nos present el poeta i la seva manera de ser, tendra, controvertida, irònica, i el seu esperit respirava amb el públic, dins de la sala de l’Agrícol.

L’Espectacle s’obria i es tancava en anglès amb la veu del propi Larkin recitant dos dels seus poemes: This be the verse i Money, que també apareixien en la versió musicada en català.

Voldria fer-vos notar que tenim la sort de comptar amb traductors excepcionals de l’obra de Larkin al català com Josep M. Jaumà o bé la de Marcel Riera a High Windows,(Finestrals) que tant bé han sabut copsar i, sobretot, transmetre’ns la musicalitat poètica, la força i la senzillesa de l’anglès de Larkin.

Sens dubte els espectadors vàrem poder descobrir o retrobar-nos amb un dels millors poetes anglesos del segle XX, poc conegut a casa nostra, mitjançant una manera alta i plaent com feia temps que no es veia a Vilafranca, de la mà de RAN DE LES COSES, a qui desitgem molts èxits i amb qui esperem retrobar-nos ben aviat.

 

Anna Ruiz Mestres.