MOLSA d’Anna Gual

PORTADA DE MOLSA,d'Anna Gual, 5 de desembre del 2016

Títol: Molsa

Autor: Anna Gual

Editorial: AdiA Edicions

Lloc i any d’edició: Mallorca 2016

Nombre de pàgines: 83

 

El desafiament de la molsa tendra.

A.Gual amb Molsa, ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, Mallorca. L’obra, és la primera d’una trilogia, de la qual en coneixem dos llibres. Està estructurada en 3 parts, un epíleg de G.Gorga i amb delicades il·lustracions d’A. Cabello.

Des del primer poema entrem en l’imaginari poètic de l’autora, bevem en els seus paisatges, en una geografia que se’ns mostra al servei d’idees i reflexions que acompanyen els elements de la natura, la quotidianitat del dia a dia i evoquen la felicitat de la petitesa: les meravelles minúscules. És juganera amb elements propers com la casa, la mel, els animalons:serps, cargols, integrants del mapa poètic del bosc que conviuen al costat de l’espiritualitat que ressegueix l’obra amb la dicotomia terra-esperit.

En la 2a part, llueix la reflexió profunda sobre el fet de viure, la qüestionada maternitat, el dolor i el plaer d’escriure, però també la presència de la mort i les divises de la vida a Tres Mantres amb ressons de M. Marçal.

Cal dir que la 3a part és la part més cromàtica del llibre. Els verds del bosc, el verd que dignifica, esdevenen la tinta dels poemes. El món vegetal, s’identifica amb l’autora i ella és Ruderal que s’arrapa a la terra. Les parts del cos com l’esquelet, les venes, les vertebres, seran el contrast a la força de l’ànima, vessant vida, amb pinzellades de filosofia existencialista descobrim la unitat cos/ esperit que ens humanitza : Per fi he entès que l’esquelet és la part més honesta de l’ànima.

No voldria oblidar-me de la força pictòrica d’alguns poemes, quadres perfectes que contemples en els versos: Una formiga passeja per la pàgina i ens evoca el Salvat dels cal·ligrames, junt amb imatges dalinianes com: Ham a la galta del món.

AG no deixa llegir des de la passivitat, constantment increpa i sobretot ordena, utilitzant el verb en imperatiu i et vol present i activa en la lectura: Hidrata’t amb l’aigua/ del fons del poema/ En Messies diu: Extirpa’m la necessitat d’enverinar la pàgina amb tinta, com A. March en el Cant espiritual parla a déu de tu. Les preguntes retòriques aprofundeixen en la participació del lector i poden esdevenir poema. Molts es tanquen amb una sentència colpidora, que sotragueja l’ànima: la vida aquest laboratori de venjances i perdons/ Recorda que respirar també es un poema. En fi,una veu imprescindible, que no podreu deixar de llegir.

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

MATÍ DE LA MORT de Jordi Llavina

Títol: MATÍ DE LA MORTMatiDeLaMort

Autors: Jordi Llavina

Editorial: Poesia 3 i 4

Lloc i any d’edició: València 2015

Nombre de pàgines: 80

 

En la mort..la vida!

Matí de la mort, dedicat a la mare del poeta, la persona que li ha donat la vida, ja ens fa presagiar que no serà la mort només el tema cabdal del llibre. Aquests dos grans temes, l’un present en l’altre, esdevenen el cercle de l’existència.

Llavina clou la primera trilogia poètica. Amb l’estil que el caracteritza hi retrobem formes del primer i del segon llibre: poemes narratius a la tercera part i sonets a la segona, que situen al lector dins d’un jo poètic únic.

No cal dir que la mort porta implícit el record del que s’ha perdut i el llibre s’anirà teixint amb records plens de tendresa, amb presència constant de moments familiars: els pares, els germans, els fills. Reviurem fets que amb el seu joc de paraules s’elevaran al món de la poesia i perdran el quotidià per assolir el sublim.

Llavina mentre escriu va cosint simbologies, com la de l’arbre, que té un protagonisme constant en el llibre. No oblidem que l’arbre manifesta la unió entre allò terrenal i allò més celestial. I, qui no pensa que la mort és una porta a quelcom desconegut?… Els àlbers fullosos de llum/ segueixen, com si l’escortessin/el corrent verd dels nostres dies.

Un altre element carregat de simbologia que recorre l’obra és l’aigua, ambigua ella, de vegades neta, transparent, vital i a voltes tèrbola, bruta, fangosa … esdevé emblema del contrast mort-vida: l’aigua de la vida/que fa cap a la mort. Sovint les fonts, els rius, els dolls…burxen en els records del poeta, en el goig de les coses viscudes que ara esdevenen belles metàfores…el doll/ aquós d’hores del temps de vida!. L’aigua va omplir la canella dels versos…

Com no podia ser d’altra manera la temàtica de l’obra ens porta al pas del temps: Malenconia de la fi d’estiu,/avui que en són d’ahir tots els vells dies…A la infantesa viscuda íntimament lligada a la natura en poemes com El riu entre molts d’altres.

La juguesca constant duresa / tendresa condueix el lector a una segona part dedicada a l’amistat, a l’art i ofici d’escriure, a la pintura…a la bellesa que supera els pas dels temps i ens fa immortals.

La tercera part, Llor sec, es cobreix amb un mantell de coses diàries com el Nadal, el pessebre, l’arribada del fill, la mort de l’amic, els viatges amb la filla… En fi, poesia en majúscules, glaçadora i manyaga a la vegada, que colpeja i abraça l’ànima, perfecta com és. Llegiu-la si no ho heu fet encara!

 

Anna Ruiz Mestres

SECRETA DÀLIA de Josep Ramon Bach

Títol: SECRETA DÀLIA  secreta_dalia

Autors: Josep Ramon Bach

Editorial: Poesia 3 i 4

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 85

 

Un cabdell de verbs!

Secreta dàlia: flor de compromís, de dignitat, d’elegància, d’amor i de matrimoni obre de bat a bat els versos profunds d’aquest llibre on Bach ha embolcallat les 3 parts que el composen amb una capçalera i una cloenda.

Aquest premi “Octubre 2015” ens obra a un mar de sensibilitats, de metàfores, de sentiments i d’emocions que fimbregen les moltes ànimes del lector.

Impacta de manera especial la força del present en majúscules. Trobareu molts i molts verbs conjugats només en present que us transmetran la força del poeta i del poema en l’ara i aquí. Per contra, també hi ha molts versos, estrofes senceres i algun poema quasi sencer amb l’absència absoluta del verb. Aquí la seducció és la paraula neta, simple, senzilla però eternament forta i captivadora.

El verb és, doncs, el rei de tot aquest corpus que us anirà colpint juntament amb els sentiments que se’ns presenten sota la força del nom, el nom que clarifica i ajuda a fer present més encara les idees que vol comunicar. Subjecte i verb són les dues urpes d’aquest llenguatge que es va fent molt metafòric, amb riques comparacions i paradoxes que fan lluir la temàtica de l’obra.

El primer vers de cada poema n’és el títol també, directe i sense concessions, nitidesa doncs del poema i del missatge a descobrir.

L’ofici de poeta, les lletres, les paraules, els llibres van serpentejant el text: viatjo per la paraula/ amb alforges plenes/ de desig de viure. Un altra tema clau en aquest serpenteix, és la natura: la naturalesa que crea segons necessita/ el poema que imita/ el desig d’aprendre…sovint però al servei dels sentiments i del pas del temps: Escantello el temps / amb escarpa de vidre.

No deixeu de gaudir d’aquest llibre que amb un intens vers breu, és un devessall d’imatges ben treballades:…espelmes de cera/ devorant el futur, plenes de sensualitat, de desigs que es fan presents en la pell, en les mans i en els plecs de la roba/ que guarden encontres somiosos.

L’autor proclama: el meu déu la vida, i malgrat que les antítesis mort-vida són força presents en la tercera part del poemari: Vull saber el secret/ d’una vida de pas…el triomf és de la vida que aixafa les pors que s’entronitzen en nosaltres.

Cal remarcar la dicotomia sentiments/natura present en tota l’obra: En fer-se vell el temps a l’aire lliure, recullo bolets de tinta i escric amb passió de bosc l’alegria de viure. Gaudiu-ne!

 

Anna Ruiz Mestres

COLUMNES I DAVANTALS d’Oriol Pi de Cabanyes

Títol: COLUMNES I DAVANTALSPORTADA COLUMNES I DVANTALS  d'Oriol Pi de Cabanyes

Autors: Oriol Pi de Cabanyes

Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 250

 

 

FATIGA!.

“La vida reneix en les coses cada cop que s’hi insufla l’alè de la intel·ligència i de la sensibilitat”

L’art d’escriure sobre fets i persones que observem en el nostre dia a dia ens ve d’antic. Va ser Montaigne qui en crear l’assaig ens acostà subjectivament al món que li va tocar viure.

A la manera de l’assagista francès, O. Pi de Cabanyes fa una anàlisi subtil, punyent, lúcida, imprescindible de fets que han marcat la nostra cultura i història recent.

Pel lector normal, poder descobrir petits grans detalls que desconeixem o que coneixem d’una altra manera, serà un gran al·licient per la lectura.

El bagatge cultural de l’autor us farà reflexionar sobre l’escriptura i l’art d’escriure, sobre l’ambivalència del llenguatge, que segons Kurzban: “ va ser inventat com a instrument de simulació per confondre l’altre com adversari potencial”. Ressonen les Avantguardes en aquest mots, però l’autor us portarà al 1861 a descobrir que Amédéé Pomier ja tenia un bon recull de cal·ligrames, no calia esperar a Apollinaire. No oblida tampoc els llibres, l’art d’editar-los, els ex-libris, el bibliocaust. El segle XX, va ser especialment procliu a cremar llibres i biblioteques.

Les dones pensadores es fan presents en l’assaig, des de les medievals, Hadewicj d’Anvers, passant pel feminisme de Valentine de Saint Point, fins a Mercè Junoy, filla de JM Junoy. Apassionants i massa desconegudes totes.

Francament el que més impacta és el gran coneixement de detalls de la relació Catalunya – Espanya que passa per autors com Azorin, Machado, Ortega, Ridruejo, Peces Barba, Madariaga…que contrasten amb Patxot, Dalí, Benet, Gaziel, Castellet, per arribar a conclusions com: “ Espanya és una fantasia armada”. Les curioses incògnites sobre l’assassinat de Prim. Les reflexions sobre detalls desconeguts de l’exili interior i l’exterior d’Espriu, de Cambó… Són troballes que heu de descobrir.

És evident que ens cal llegir i seguir el mestratge dels que ens han precedit. La selecció que ofereix el llibre és una profunda reflexió sobre el que ens cal ARA tenir present: hem de construir-nos en la memòria. Si volem un nou país hem tenir present la intel·ligència, la saviesa i la sensibilitat dels hàbils pensadors.

Sovint els lectors o els ciutadans ens sentim plens de fatiga de tanta mediocritat, ens calen lectures plenes d’aportacions, des d’un vessant crític però intel·ligent, com aquesta.

Anna Ruiz Mestres

QUAN JURUPARI ERA DÉU de Teresa Costa-Gramunt

Títol: Quan Jurupari era déuPORTADA DE QUAN JURAPARI ERA DÉU, de Teresa Costa Gramunt, 28 d

Autor: Teresa Costa Gramunt

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 72

 

…la perla que potser val un viatge…

El nou poemari de TCG, és una perla més del seu collaret poètic. La seva obra, seguidora de moltes tresqueres, apropa al lector a viatges que potser no farà mai però que viurà en els seus versos.

Que un dels poemes porti per títol Sobrevolant Sao Paulo és un presagi de què a vol d’ocell el viatger pot copsar més bé la riquesa del país a descobrir, com si fos l’albatros de Baudelaire. Des de la distància els esperits lliures, com el de l’autora, fan millor l’anàlisi. El contrast, per mi paraula clau per definir el llibre, ens arriba en el poema següent Perspectiva, que és una antítesi de l’anterior. Ella, perduda pels carrers, se sent estranya i a la vegada àvida de descoberta, en aquest món de contrast que li ofereix el Brasil.

L’espiritualitat de l’autora ens convidarà a endinsar-nos vers un món de mites i creences que domina. No tots els viatgers són capaços de copsar la força de les integrades religions africanes dels esclaus que van arribar a Brasil. És en aquí on heu de buscar el títol del llibre, Jurapari el déu antic, donarà pas al déu Tupà i des d’aquí una munió d’assimilacions amb el cristianisme dels conqueridors (sant jordi/orixá ogun) que nodreix la força espiritual també plena de panteisme que va lligant els versos del llibre. No penseu però que el compromís amb l’alta sensibilitat de la viatgera acabi aquí.

Un cop aterrada en aquest inabastable país de grans contrastos, hi veureu com cada espai, cada tret, cada transeünt… esdevenen un teixit de llums i ombres que t’obren una mirada profunda a aquest “terroir” integrat a la natura que té nom d’arbre, el brasil de textura roja, com la brasa.

El poemari estructurat en 5 parts, esdevé un gresol dialèctic de les moltes cares del Brasil: Sao Paulo/Rio de Janeiro, favelas/gratacels, mestissos/ colons, la vida bullent de la metròpoli / la mort dels Meninos da rua assassinats mentre dormien, esglésies humils/ mines d’or, xamans/ capellans.

Mosaic de religions perfectament encaixades (guaranís, kuikurus, wajapi, buntú, cristians,…) com rajoles bizantines, el viatger ha de caminar arreu cercant la llum que trobarà en els cims de les muntanyes com el Pao d’açúcar, o en les aigües cristal·lines del mar en calma de Copacabana, o en la senzilla mirada d’un nen del carrer, o en la ceguesa d’un llibreter de vell, Mindlin, que té la llum dels anys i la saviesa dels llibres.

Jurapari … esdevé doncs una perla a descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

Publicat a Eix Diari

DESCALÇA de Jordi Romeu Carol

Títol: DescalçaPORTADA DE DESCALÇA de Jordi Romeu 29  de febrer del 2016

Autor: Jordi Romeu Carol

Editorial: Gregal

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 301

 

La dona, l’essència de la vida al Mas

Descalça suposa un salt espectacular respecte de la primera novel·la de JR. El nivell narratiu i l’agilitat en la tècnica en fan, per mi, un text molt superior. Però sembla, coses de la vida, que aquesta va ser escrita abans de Petonets pels puestus… No saps mai com anirà en el món dels premis i del reconeixement, la tasca silenciosa que fa l’escriptor en el dia a dia!

La proximitat del dia 8 de març -dia de la dona treballadora- fa que sigui imprescindible llegir-la en aquestes dates, perquè entre d’altres coses és un homenatge a la força i al coratge d’una dona treballadora que vol reconstruir-se, i des d’aquí és un homenatge a les dones del camp silenciades i poc o gens reconegudes .

La protagonista atrapa el lector des de les primeres pàgines. Tornarà al Mas on va néixer amb la mare gran i el fill de 7 anys i intentarà aixecar-lo i recuperar les terres que porten més d’una dècada abandonades. Aquesta fugida endavant de la protagonista ve marcada per un passat, que el lector descobrirà, a partir dels capítols que actuen com un gran flashback i que es barregen amb l’actualitat. Aquesta tècnica narrativa de jugar amb la brevetat dels capítols i amb el present / passat fan amè i àvid el text que el lector no pot abandonar.

En l’obra descobrireu un J. Romeu, que coneix el món rural que hi descriu. La precisió lèxica i el domini de les feines del camp esdevenen un exercici impactant de vocabulari com ho és J.Ruyra en els ormeigs del mar.

El personatge principal hi és descrit amb minuciosa subtilesa, en canvi la resta estan al servei de mostrar el seu coratge: el fill, la mare,la mestressa,la tieta. En general les dones esdevenen benefactores en aquest viatge vital; potser la sogra, seguint l’ arquetipus, és la pedra a la sabata per al seu creixement. Els personatges masculins són antagònics: el marit és la causa de la seva desgràcia i el Vicent el suport per al canvi, tots dos però en un segon pla, molt rodoredià aquest rol.

El Mas i la terra esdevenen personatges actants, superant el marc on passa l’acció. Tot és al servei de transformar aquesta dona prudent, senzilla, humil, treballadora en la dona forta que tanca la narració.

És doncs un cant a la silenciada força femenina però també un homenatge a la terra de la qual les dones en van tenir cura. Una molt bona novel·la per tenir present el que som i d’on venim.

 

Anna Ruiz Mestres

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa

Títol: PERENNIA   PORTADA de PERÈNNIA  de Mònica Miró, 4 de gener del 2016

Autors: Mònica Miró Vinaixa

Editorial: Godall Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 95

 

Les pedres tenen veu.

Si llegiu, i espero que ho féu, aquesta petita joia de la literatura llatina, gaudireu d’un viatge en el temps, però també d’un viatge cap al vostre interior, ja que les angoixes i sentiments de fa més de 2000 anys encara ens acompanyen.

La M. Miró us proposa un viatge al món dels epigrames llatins. A Hispània hi havia el gran poeta Marcial, nascut a Bibilis, prop de Calatayud, que va fer famosos epigrames on va saber captar la vida de la Roma dels anys 40 dC: els espectacles, les diverses maneres de viure, la topografia urbana, els vicis… però en aquí hi trobareu romans com nosaltres, que ploren la pèrdua de la gent que estimaven.

La M.M. ha recollit més de 5000 epigrames en el seu periple acurat i rigorós per l’estudi de les pedres llatines que acompanyaven les tombes del habitants de l’Imperi. Recordeu però, que quan arribaves a les grans ciutats romanes, les vies d’entrada estaven plenes de tombes amb estàtues o simplement grans pedres dels seus morts, per a ells era una manera de romandre entre els vius i de mantenir com un diàleg sord amb el caminant que arribava i a qui li recordaven la seva condició de mortal. Vianant, tu que vas pels camins amb pas resolut, atura’t, t’ho prego i no deixis de veure el meu epitafi, si us plau.

La tria que ha fet la M.M. és propera a la gent més senzilla i darrera de cada mot no només hi veureu una referència a les restes de qui va ser un soldat, un mestre, un nen, un metge, un “auriga”…si no que també hi descobrireu un missatge profund de com sentien, com estimaven, com patien l’absència dels qui els havien precedit. Són impactants les morts de gent jove, la de la mare que hagués volgut ser eixorca per com la van tractar els fills en la vellesa…o també el sentiment de carpe diem que intenten transmetre al viatger que esperen que llegeixi la seva làpida:Viu al dia i a l’hora, lperquè de propi, res no hi ha. O bé: T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Perennia és doncs quelcom més que l’estudi dels missatges sobre les pedres, és un apropar-se a la manera de viure i morir dels habitants de l’Imperi romà que tant ens ha marcat en la cultura i en la manera d’entendre el món.

L’acurada edició és bilingüe i això ens acosta aquesta llengua que és en la base de totes les llengües romàniques. La bella i sensible traducció palesen l’elegància de la poètica de l’epigrama que, com tantes coses, ens van portar els romans de l’antiga Grècia.

Des del món clàssic els nostres predecessors ja van confiar les seves paraules a una pedra. Endinseu-vos doncs en la lectura i féu presents els nostres avantpassats i no oblideu que les pedres també tenen veu.

Anna Ruiz Mestres