LIBRERÍAS de Jorge Carrión

Títol: LibreriasPORTADA DE LIBRERIAS DE JORGE CARRION 1 desembre del 2014

Autor: Jorge Carrion

Editorial: Anagrama.

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2013

Nombre de pàgines: 342

 

Llibreries, llibreters i LLIBRETERES!

Librerias, és una meravella d’assaig sobre les llibreries del s.XX arreu del món. Escrit en castellà, no se n’ha fet l’edició catalana lamentablement, el llibre és una anàlisi, entre d’altres aspectes, del paper de les biblioteques i el de les llibreries amb reflexions que ens fan viatjar des del món grec, persa, libi, egipci, fenici, fins el romà quan els llibres, llavors manuscrits, es venien en petits carrets pels carrers i els carrets ja esdevenien punt de trobada d’escriptors i d’erudits. Els llibres eren tan preuats a l’edat mitjana que eren un valor acceptat com a préstec. Penseu en el periple del nostre Tirant per exemple.

Han passat un munt d’anys però les llibreries han mantingut aquest esperit d’intel·lectualitat, de retrobament amb el saber.

La llibreria sempre lligada al present, viu els canvis amb passió. La biblioteca és solida i més propera al passat, a la conservació.

Però l’assaig va més enllà i ens acosta a les llibreries més antigues i a les més modernes passant per les llibreries virtuals. Descobrim la llibreria més antiga del món, la Bertrand a Lisboa del 1732, o la Hatchards de Picadilly del 1797 o l’Àvila del 1785 a Buenos Aires…sense oblidar la famosa Shakespeare de París, o les de Berlin… Totes ens descobreixen un mar de vivències i records apassionants.

És impactant el mapa geogràfic de llibreries que ens guia d’un continent a l’altre. La subtilesa amb què se’ns descriuen els llocs i el continent de les prestatgeries, commouen el lector. La llibreria esdevé l’essència del que llegim i en definitiva del que som. L’autor, com un lector més, devora amb la mirada àvida de desig els llibres que han marcat un abans i un després d’algunes llibreries.

Cada llibreria, la seva història, la dels seus llibreters, les transformacions dels espais…ens ajuden a definir-les i fer-nos-les presents malgrat que no hi haguem estat mai. És un viatge excitant del que gaudeixes llegint.

Un fet colpidor ha estat descobrir la presència d’una gran llibretera darrera de moltes grans llibreries. Elles sovint ha mantingut el negoci i l’esperit del local. Penso en Christina Foyle de l’emblemàtica llibreria Foyles londinenca, per citar-ne una.

Com a testimoni d’agraïment a les nostres llibreries més properes, i als nostres llibreters/es que ens assessoren i ens fan estimar els llibres, hem de llegir i gaudir d’aquest llibre.

 

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

NEU, FANG, ROSADA, CONSTEL·LACIÓ de Jordi Llavina

Títol: Neu, fang, rosada, constel·lació  PORTADA DE NEU, FANG,... de Jordi Llavina 13 d'octubre  del 201

Autor: Jordi Llavina

Editorial: El cep i la Nansa

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 161

 

El que perdura ho funden els poetes

L’amor que l’autor professa a Vinyoli es fa palès en aquest recull d’articles publicats pel propi Llavina en els diaris més emblemàtics del país.

El llibre que és una mena de punch amistós entre dos grans poetes, té per mi dos pilar fonamentals: d’una banda el respecte del poeta jove vers la saviesa del poeta clàssic, i de l’altra l’aprenentatge que en traurà el lector i que li permetrà llegir “amb consciència “ Vinyoli.

Llegint aprendrem els grans trets que marquen l’obra de Vinyoli:“tot viu i mor en el poema”. Sabrem de la força existencialista dels seus versos – què soc?, on vaig?, per què? – que passa dels instants breus de felicitat fins els detalls sòrdids del final de l’existència humana:“Envellir, morir: una gresca que té final” Com si el lector fos el Tirèsies cec de la Mitologia grega i Llavina el pigall que ens guia cap a la llum, anirem endevinant i entenent les subtileses de la poètica de Vinyoli, que troba en la poesia:“el grau més elevat de realitat que ens és possible abastar”.

Passejarem i analitzarem la temàtica dels poemes: l’amor, la sexualitat, la solitud, la vellesa, la poesia, la mort… Valorarem la descoberta i la riquesa del lèxic de Vinyoli que el jove poeta es fa seu molt sovint: anostrar, arbrar-se, desullar… Sabrem del joc de les imatges i les metàfores amb ressons dels grans poetes romàntics com Byron, Novalis, Keats, Shelley… Coneixerem que en l’estil hi respiren poetes com Eliot, o narradors com Kafka, i molt especialment Rilke – a qui tan bé va traduir- i Llull.

L’estudi ens endinsarà també en els elements més reiteratius dels poemes com la set, el foc, la llar, el gall…en la simbologia dels colors tan present en els versos i en els títols del seus libres: Vent d’aram.

Deliciosa és la relació del poema de Baudelaire Correspondances amb la metafòrica de Vinyoli .I no voldria oblidar l’anàlisi sensual i profund que l’autor fa del poema El Bany, un dels articles més bells del recull.

L’encontre dels dos poetes sembla la primera part de la Divina Comèdia, l’Inferno, on Dante és guiat per Virgili per aquella selva obscura, però on tots dos són conscients de la vàlua mútua.

Llavina assoleix la fita de convèncer-nos d’estimar Vinyoli en els seus versos perquè és un clàssic i com a tal perdura. Llegiu-lo. Gaudiu-lo. Redescobriu-lo! No se’ns demana res més.

Anna Ruiz Mestres

CONTRADA de Jordi Llavina

PORTADA DE CONTRADA de Jordi Llavina 13 octubre de 2014

Títol: Contrada

Autor: Jordi Llavina

Editorial: Tres i Quatre

Lloc i any d’edició: València, 2013

Nombre de pàgines: 70

 

 

D’Arezzo al Penedès

Petrarca, que als 8 anys es va exiliar a Arezzo, la capital de la Toscana, ran de les lluites entre Güelfs i Gibelins, és el pare de la combinació estròfica més emblemàtica de la cultura occidental, el sonet.

A l’exili d’Avinyó coneixerà l’amor de la seva vida, Laura, que se l’emportà la pesta i esdevé llavors per al poeta un camí cap a Déu, convertint-la en la dama angelicata dels stilnovisti.

Llavina, que viu a la capital del Penedès, la nostra particular Toscana, com a brau poeta s’enfronta amb l’estrofa mítica de la nostra cultura. I com el picapedrer treballa la pedra, ell, treballa els mots, els versos i la rima per oferir-nos un llibre d’una bellesa extraordinària, ja sigui des del punt de vista formal o del contingut.

La seva Contrada, el Penedès, és el pretext per parlar d’un microcosmos que esdevé universal. Les petiteses d’aquest estimat espai són extrapolables a qualsevol vida plena de senzillesa i d’humilitat.

En els sonets hi ha espai per parlar dels ocells, els caragols, les mosques, el pregadéu, …alguns evoquen ressons del Bestiari de Pere IV.

Aquest mapa íntim es mou també enmig d’una natura ordenada, com els agradava als noucentistes. L’oli, les oliveres, el ginebró, la flor malva, la móra i l’esbarzer, configuren aquest terreny tan nostrat. Alguns sonets fan sentir el lector en mig d’un locus amoenus, que de tan quotidià no ens ho sembla: “ el blat segat, la resina de l’escorça/veus de cigales, hores de cantúria/ del temps d’estiu…”

Sap també dels temes humans com: el pas del temps, tan ben tractat en Fer anys; o l’amor, que té la força i la passió de l’adolescència; o la mort, ja sigui la de l’amic, ja sigui la seva presència sotjadora i eterna. La malaltia i la fragilitat de la vida són, en poemes que s’entrellacen al llarg del llibre, tractades amb una delicadesa emocionant.

Admirable el llenguatge senzill i alhora exquisit. El lèxic ben depurat ens porta cap al refinament i l’elegància. Recursos estilístics com la pregunta retòrica, esdevenen una resposta contundent que impressionen al lector. La força del darrer vers a tall de conclusió del sonet, és la prova del treball constant, de l’ambició d’assolir la perfecció en la resolució formal del sonet.

Sens dubte estem davant una mostra de la millor poesia de Llavina que cal assaborir goludament i llegir-la.

Anna Ruiz Mestres

LA CUINA DEL 1714 de Jaume Fàbrega

Títol: La cuina del 1714La cuina

Autors: Jaume Fàbrega.

Editorial: Viena Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 214

 

 

Fam i opulència el 1714.

La cuina és la nostra resistència!

  1. Fàbrega, professor de la UAB, historiador i periodista ens ofereix aquesta joia culinària a l’abast de tothom.

No us equivoqueu pensant que esteu davant d’un llibre de receptes i que això no us interessa. Saber de la nostra cuina i saber com ha evolucionat és saber de la nostra història.

Llegint-lo aprendrem què menjava la gent senzilla, el clergat, la noblesa i la menestralia. Us endinsareu en un viatge vers les taules de tothom. També sabreu què va suposar el decret de Nova Planta per a la cuina catalana.

El 1700 Barcelona era una ciutat plena de llengües i cultures però la llengua franca era el català. Sovint els estrangers catalanitzaven els seus noms perquè gaudien de viure en un país on l’alegria omplia la taula, les ciutats i els carrers. Malgrat aquest bullir de cultures la cuina estava ben consolidada, la base era la nostra cuina medieval “arcaica i ben construïda” que deia J.Pla. Tant la medieval com la renaixentista havien estat cuines de referència a Europa i encara ara la cuina catalana és una referència mundial.

La subjecció a Castella i la prohibició de publicar res en català fa que no puguem difondre la nostra saviesa culinària, però la cuina esdevindrà la nostra resistència i la nostra innovació. Des d’Amèrica arribaran novetats que seran immediatament integrades. Tot sumarà més enllà del procés devastador que es va viure.

És la cuina catalana la primera en integrar la xocolata, però també el cafè, la patata, el gall dindi, l’ànec mut i el color del tomàquet se sumarà al sofregit medieval de la ceba…Paradoxalment seran els portuguesos qui escamparan les novetats per Europa i no els espanyols. Recordeu que el catalans tenien prohibit comerciar amb Amèrica.

Els receptaris més antics que es coneixen són catalans però amb la invasió borbònica caldrà buscar-los als monestirs “ Cuina caputxina…”, “Instrucció breu…per los cuiners principiant…segon lo estil dels carmelites descalços” etc.

També hi descobrireu què cultivaven als horts i per tant què menjaven.

Les referències al “Calaix de Sastre” del baró de Maldà esdevenen testimoni de les taules aristocràtiques però també de les del poble i de la pagesia i de la fam que passaven.

Clar, el llibre és un receptari de l’època amb secrets i consells per a ser un bon cuiner, però per sobre de o malgrat tot, això és un document per aprendre del que vam ser i vam menjar.

Anna Ruiz Mestres

BORN 1714 de JR Casals, FX Hernèndez, GH Pongiluppi

Títol: Born 1714   1714Portada

Autors: JR Casals, FX Hernèndez, GH Pongiluppi

Editorial: Angle Editorial

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 119

 

Les pedres testimonis de vida el 1714

Born 1714 és una obra feta a 3 mans, que ens acosta, des de la il·lustració acurada, a la realitat d’un barri que va ser destruït, per odres de Felip V, amb les pròpies mans dels propietaris, per a construir-hi la ciutadella que vigilava que la ciutat no es revoltés.

Tots ho sabem sobradament això, però el llibre dóna vida a les pedres que pacientment han esperat la seva oportunitat. La oportunitat de mostrar una ciutat i un barri viu, ple de gent, de negocis, de petits palaus, de botigues, de menestrals.

Ara sabem que el Born del s. XVIII era un mercat permanent, ple de carrers animats, de soroll, de tavernes, de sales de joc… El Born era també un barri obert al món, amb gent d’arreu, amb botigues de productes exòtics, o paradetes de productes locals.

El Born era ple de gent fina i elegant i de gent que treballava, d’aristòcrates, tècnics, artistes, artesans…tots sota el govern que assegurava el Consell de Cent…Tothom sabia els seus límits.

La barbàrie borbònica ho va destruir tot, però el llibre que podeu tenir a les mans exposa amb plasticitat com era aquest barri, a través de les seves pàgines es reconstrueixen els carrers, les cases, les places,la gent, el rec comtal, els pous i les clavegueres, els oficis com els corders de viola, la força de les adrogueries…En fi la vida ciutadana que els va ser arrasada amb les pròpies mans.

La bona feina d’ Hernández en el rigor històric, els dissenys dels edificis de Casals i les acurades il·lustracions de Pongiluppi fan d’aquest llibre una petita meravella que ens permet acostar-nos al nostre passat. Ens permet superar la por del catalans a estimar el passat. Ens anima a ser valents i a no actuar eternament com a vençuts. Ens ensenya a aprendre que hem de mantenir i estimar la pròpia història i sobretot ens ensenya a conviure amb les nostres runes, amb les nostres pedres que ens parlen des del seu silenci petri,contundent, valent i etern.

El llibre pot ser llegit i gaudit des dels grans fins els petits per la manera senzilla i amena en què és presentat aquest treball històric.

Necessitem més llibres que ens ajudin a la normalitat històrica i ens facin viure el passat com un patrimoni més del nostre país, com una riquesa més a conservar i a estimar.

Anna Ruiz Mestres

FIN’AMOR de Jordi Carrió i Figuerola

fin'amor

Títol: Fin’amor

Autor: Jordi Carrió i Figuerola

Editorial: Curbet Edicions

Lloc i any d’edició: Girona, 2013

Nombre de pàgines: 50

 

Amant d’amor existeixes perquè estimes…

Et queda, amant d’amor, el refugi amorós del poema …

El darrer poemari de Jordi Carrió és un passeig íntim i profund cap a la passió, l’erotisme i l’amor de la dona que estima, però és també una identificació de la vida amorosa amb la poesia. Vers i amor faran etern el poeta.

El llibre, que té un títol amb ressons trobadorescos, identifica l’home i la poesia amb l’univers i la natura. Des del seu jo et transporta vers l’estimada, que se’t fa present en les imatges acuradíssimes, sensuals, misterioses, voluptuoses… que impacten l’ull del lector. Quanta bellesa en la fotografia que il·lustra el vers! Maria Espeus ha fotografiat el vers de Carrió i ha esdevingut captivadora poesia visual.

Els versos de Carrió són lluny de la mètrica travada i rígida. El seu és un vers llarg, que festeja la prosa poètica, és prosa en la forma però riquíssim en les figures retòriques. Tota l’obra és un joc deliciós de paradoxes: quan la dius i quan la calles; amb ella sense ella, la nit més clara.

És també potent i enginyós el joc d’adverbis que acompanyen els poemes: amorosament i lenta;secretament i càlida, etc.

Les parts del cos de l’estimada capgiren els sentiments del poeta que només viu pel desig d’estar amb ella. Aquest desig té ressons de l’amor cortès que es basava en el desig. El poeta espera l’amant al capvespre i l’alba clou la trobada com en la vella literatura medieval. Els rols literaris esdevenen vida aquí i la força poètica de cada mot és al servei de descriure aquest desig profund que l’amara. En aquesta línia també hi juguen un protagonisme important els ulls. En la literatura del fin’amor, l’amor entrava pels ulls i la imatge de la dama hi quedava enregistrada per sempre.

Carrió els dóna protagonisme però no oblida la importància dels llavis, el bes, el cos unit dels amants que omplen d’excitació cada vers. S’alia amb les comparacions i les metàfores per mostrar la serena bellesa de la dona estimada i la integra així en el món de la natura: l’aire, la nit, el mar, la lluna, la llum, tot és en ella i en ella el vers.

Desig i passió, la nit i el dia, el sol i la lluna, l’amor i la poesia, el jo i el tu, ella i el món, ella i la natura. Tot és en el poema per crear un univers amorós perfecte.

Sens dubte estem davant una meravellosa simbiosi de literatura i imatge altament ben aconseguida que no podeu deixar de descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

BAVASTELLS de Marta Pérez i Sierra

Portada Bavastells

Títol: Bavastells

Autor: Marta Pérez i Sierra

Editorial: Walrus Books, S.C.L.

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 101

 

Fer bugada de l’ànima

En Faust Goethe s’inspirà en els titelles que va veure de petit. R. Llull el 1272 ja explicava que els Joglars moros contaven històries amb ninots de fusta anomenats bavastells. La sempiterna titella és present en totes les cultures i M. Pérez,com si hagués aprés d’Ensenhament de Joglar de R. Vidal de Besalú s’endinsarà en aquest imaginari per dir-nos del món real que ens envolta. He dit dir-nos perquè tots els relats tenen la força de l’oralitat: “Tenia tots els riures de les nenes i els nens. Tots/…totes les històries del món. Totes”. Cada titella li servirà per fer bugada de l’ànima enfrontant-nos amb temes duríssims com la gana -a casa sols teníem gana a les butxaques-, el desnonament, la postguerra, la solitud, la crisi, la por a la presó… Tot això explicat amb gran força poètica. Cada conte té en la intensitat de la frase final la força aclaridora del darrer tercet d’un sonet. La riquesa de les metàfores palesen la poesia que corre per les venes de l’escriptora, sovint relacionades amb la neteja i amb el món de la llar femení: Si pogués endreçar la seva ment/ espolsant-me la pena/ les xafarderies al vent eixugant-se./…rentar-me la memòria amb una copa de vi/.

L’obra, estructurada en 4 parts, ens introdueix al món dels putxinel·lis, dels contes o dels records de l’autora. Sempre és un titella que obre el contingut. Cal fixar-se però en l’omnipresència de la dona. Els relats més tendres i més crus estan marcats per la feminitat: l’avortament, la complicitat entre dones, la força terapèutica de fer safareig- Parles d’arreu, secrets de safareig-, la violència masclista, la solitud de la dona immigrant, les dones literàries com Lilith, les escriptores, el dolor de la mare davant els infants desapareguts i venuts del franquisme, les nenes i la pobresa infantil. Quanta habilitat per transmetre des del titella la inclement quotidianeïtat!

Alguns tenen tocs de costumisme, però sempre hi aflora la denúncia, el compromís de l’autora amb el passat i el present d’aquest país. D’altres tenen la llavor d’una novel·la policíaca com Bombó. Clou el llibre l’alegria de la infantesa passada, el delitós tresor de la memòria: els cromos, la botiga, els botiguers del barri…i el domini absolut i enginyós de l’imaginari realitat, que el conte contes necessita per fer les delícies del lector o de l’oïdor.

 

 

Anna Ruiz Mestres

L’ESTRANY de Josep-Ramon Bach

Coberta_l'estrany

 

Títol: L’Estrany

Autor: Josep Ramon Bach

Editorial: Témenos Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 90

 

 

La fragilitat dels temps i la joia de viure.

El darrer poemari de JRB és una reflexió sobre temes eterns:el pas del temps, la joia de viure, la sensualitat…però fent marrada intensa en la vida que ens aboca al camí incert de la mort on tots fem via. Però per mi és sobretot una reflexió sobre la poesia, el poeta i l’art, profunda i enriquidora.

El llibre s’estructura en dos grans blocs: l’Imperfecte i l’Amagat i està curosament i deliciosa il·lustrat per Vèlia Bach.

Els mots es retroben amb els símbols i sentiments que mouen l’ànima. Parlo dels ulls, l’esguard, la mirada. L’ull, que segons deia Plotí, era la imatge del sol i el símbol de la intel·ligència i de l’esperit, és en aquí: la vida que fuig, la mirada serena…Parlo de la llum, identificada sovint amb l’esperit, la intel·lectualitat. La llum és l’energia creadora que necessita el poeta, sovint relacionada amb el mirall que reflecteix el bo i el dolent de l’existència. El mirall és la porta vers l’altra banda, penseu en Alícia en el país de les meravelles. I encara el sentiment del poeta que té por: sóc el vell gos que lladra la por…La por al deliri… ell sap que ha d’esdevenir fum per creuar el mirall i sap de la por al que desconeixem: vestit de fum, mitjons de fum…per fer-ho possible.

La natura és present en el vent: música de vent, o bé en la terra, les pedres: el llenguatge del fang i l’idioma de les pedres... el cel, l’infinit… I tot resseguit amb la presència del món clàssic, des de Dèdal fins als ciclops, que amaren de serenor en front el desassossec del pas del temps.

El país hi és present: recorda’t del teu país …i de la llengua clara que allà s’hi parla…una Catalunya lliure, que uneix i conjuga cultura i desig.

El vers, lliure, breu, omple d’intensitat la paraula buscada i travada. Les comparacions excel·leixen el poema com ho feia A. March i així trobem : L’elegància d’una escriptura que neix per interpretar la vida. Crida l’atenció la importància que dóna al verb batre que senyoreja en tot : la nit que bat en silenci el ritme del cor … Els polsos baten el silenci de l’era.

L’ofici d’escriure, la força de l’art, l’obra treballada amb:la suor dels mots a les mans…és sempre present.

Però l’amor el portarà a la immortalitat: Ai, què serà de mi/ que només tinc l’amor per oferir a canvi! Tanca l’obra un cant a la vida i a la llibertat colpidor: i en saber-te lliure diràs el nom de la vida.

Anna Ruiz Mestres

BLAU DE NIT A PRAGA de Teresa Costa-Gramunt

portada de teresa costaTítol: Blau de nit a Praga

Autor: Teresa Costa-Gramunt

Editorial: Cossetània

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 56

 

 

La vella i dolça Praga esdevé poema!

 

El blau de nit es vessa com aigua celeste…

El darrer poemari de Teresa Costa parteix d’una estada a la ciutat de Praga. No és la primera vegada que la “polis” amb majúscules es transforma en poesia al llarg de la seva extensa obra literària.

Llegir-lo és descobrir els grans eixos que marquen el seu corpus literari i a la vegada és endinsar-se en la descoberta d’una altra ciutat, més íntima, més àulica, més culta encara, que exigeix al lector furgar en els referents que van sargint els versos com a petits esquinços de saviesa que no s’han de deixar escapar.

Els eixos que marquen els poemes són: les dones, l’espiritualitat en sentit ampli, la música, la literatura, les llegendes, els barris emblemàtics, la pintura, i la literatura.

Llegint sentireu propera la saviesa d’escriptores com Berta Fanta, que va acollir la intel·lectualitat de principis del XX a casa seva, o la renovadora de la prosa txeca Bozena Memcová. També, poetes que omplen de versos la ciutat de Praga com Holan, Seifert, Hbral, son estimats i rellegits a través dels mots de la T. C.

L’obra és un viatge on les religions que han marcat la ciutat sumen les unes amb les altres. La cultura jueva al costat de la cristiana t’endinsen en records d’un passat que voldríem “no existit”, els ressons de les càmeres de gas fereixen la memòria.

La mitologia clàssica al costat del mite de Faust i els petits mites i llegendes de la ciutat -el rellotge de Hanus, la torre dels alquimistes, el cavaller de l’espasa- van obrint camins en l’aprenentatge d’una altra Praga de mirada “costagramuniana”.

Tizià i els músics com Mozart, Dvorak i Smetana ressonen en la cadència de cada vers i en tots el racons de la ciutat.

Blau de nit a Praga ens fa saber que una altra Praga més culta i més íntima és possible, lluny de la fressa dels turistes.

No voldria acabar sense fer esment a la força del blau que va acolorint tots els poemes i que va recuperant la mística i l’espiritualitat del blau des de l’edat mitjana fins el blau de nit que vessa sobre la ciutat i en els versos del llibre.

Sens dubte doncs una lectura íntima, personal, tendra, nova, fresca, diferent per una ciutat eterna que us cal descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

PETONETS PELS PUESTOS O LA RECERCA DE L’AMOR SINCER de Jordi Romeu i Carol

Portada de Petonets pels puestus de Jordi Romeu, juliol 21 2014

Títol: Petonets pels puestus o la recerca de l’amor sincer

Autor: Jordi Romeu i Carol

Editorial: Cossetània Edicions

Lloc i any d’edició: Valls, 2014

Nombre de pàgines: 155

 

L’amor sincer com es troba?

La novel·la guanyadora del XXIIè premi de narrativa de l’Atmella de Mar de Jordi Romeu és un viatge cap a la recerca d’una emoció eterna, l’amor.

L’autor endinsa al lector en una història de dones, de fet, com en el cas de la novel·la medieval Curial e Güelfa, “les dones són el motor de l’acció”, sense elles no hi hauria llibre i encara que el narrador és el protagonista i pugui semblar que porta la veu cantant, penso que no és res més que una mena de Curial, que llençat a l’aventura de conèixer l’amor sincer va fent un repàs a diferents tipologies de personatges femenins, que l’ajudaran a madurar com a persona.

Hi veiem la parella que l’abandona cansada de les seves indecisions i que li falta temps per anar-se’n viure amb un altre; l’amiga d’institut que l’assessora per salvar la relació i que és un exemple de la dona que es casa i gaudeix de tenir fills i feina pròpia; la mare, que viu per la casa i el marit; la prostituta que serà el pretext de la història i que obrirà i tancarà la recerca de l’amor sincer; la companya de feina que l’estima en silenci i que el pressiona perquè demani perdó a la seva parella però com que l’amor d’ella és sincer, sense esperar res a canvi, sense pressions s’endurà el protagonista i serà la mostra de què la sinceritat és una de les claus de volta de les relacions amoroses.

Totes aquestes dones no deixen de ser arquetipus diferents d’una època concreta, segurament ben propera a l’autor, perquè el protagonista sembla sovint un alter ego de l’autor. Des del rol d’un antiheroi avança en la seva maduresa interior i és la pròpia aventura que li marca el camí cap a l’amor sincer en majúscules.

La resta de personatges masculins: el pare, l’amic, el cap de la redacció estan al servei de donar una visió un xic cínica del maldestres que són els homes pel que fa a captar els sentiments femenins en les relacions amoroses.

La narració plena d’ironia fa el relat divertit i entretingut malgrat la transcendència del missatge implícit que porta.

El narrador sovint es dirigeix directament al lector, omplint de frescor la novel·la, i donant al lector l’oportunitat de ser un personatge més que acompanya al protagonista en el seu periple.

Les situacions de vegades divertides, de vegades estrafolàries, fan d’aquesta primera publicació una obra aguda i amena sobre els sentiments humans.

 

Anna Ruiz Mestres