ELS VELLS, AQUELLA NOSA de Cèlia Sànchez Mústich

Títol: ELS VELLS, AQUELLA NOSA

Autora: Cèlia Sànchez Mústich

Editorial: Comanegra

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 242

Al punt que hom naix comença de morir, / e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,/ P. March

Quina agudesa la Cèlia SM per tractar la vellesa des d’una mirada divertida, irònica, amorosa, compromesa, crítica, i reivindicativa.

El llibre és una profunda reflexió sobre com a la societat li cal encarar la vellesa (la pròpia i la dels avis), l’edatisme, la vida a les residències i les pandèmies.

Conscients que el naixement ens porta a la mort, res no justifica la deixadesa política i social vers els vells, aquesta nosa.

CSM, explica la cura que ha tingut de l’àvia i de la mare, però com una mena de meta-ficció trobem, una història dins de la història, on narra amb una tendresa infinita la recerca d’una amiga de la mare a qui han canviat de residència, i el periple, a voltes trist, a voltes divertit, amb aires detectivescos,  per trobar-la. Les dues històries són el pretext per abordar la vellesa.

Reflexionarem sobre com de ben vist és tenir cura d’un gos (salvant distàncies),  o bé d’un infant, i l’ambivalència amb què es jutja els familiars que tenen cura dels seus ancians. Enfoca amb lucidesa el tema de l’edatisme i la terrible marca de l’edat, i també la pandèmia.  Mostra la poca inventiva que hem tingut: les morts solitàries, el protocol, la manca d’empatia, i no s’ha vist gairebé res a les televisions, potser algun maltractament. I la gran coartada dels polítics, ”ens ha vingut de cop”, serem criminals, o almenys cínics!

La societat no vol saber com tractar els ancians. Manquen geriatres i professionals, freqüentment mal pagats. Han de funcionar les residències pel voluntarisme? Val la pena una societat on hi regna la impietat per la gent gran?  Quin problema tenim amb les arrugues? Gerontofòbia? Fixeu-vos si no amb les cremes antiedat, el nom fa la cosa no? De vegades el sublim, no és també en la lletjor física, pensem en el Cyrano, per exemple? Això no és segregació? Si els rostres amb ulleres són tan normals com les carreteres amb cotxes, perquè no ho és l’aspecte físic de les persones ancianes? Mira si som hipòcrites, que comprem mobles amb un aspecte antic, o texans estripats i pelats i no podem valorar la vellesa de l’ancianitat?

La CSM  ens ofereix un relat escrit amb un llenguatge intel·ligentment irònic. Sovint trobem frases com llei de vida, o quan ens dirigim a un ancià i li diem : Ja t’ho  he dit/ Ja m’ho has dit, queesdevenen indignament tòpiques. El joc ironia-tendresa és un punt fort de l’obra.

Però l’amor esdevé el missatge més important i fa del llibre una lectura imprescindible davant d’un tema extremament  silenciat i bandejat per la societat.         

                                                                                                                 Anna Ruiz Mestres

EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU de Carme Junyent

Títol: EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU

Autora: Carme Junyent amb Bel Zaballa

Editorial: La Campana

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 140

LA LLENGUA ÉS UN PONT PER ACOSTAR LES CULTURES

Aquest llibre imprescindible en tots els àmbits, és obra de la Carme Junyent i  l’àgil redactat de la periodista Bel Zaballa. L’autora, professora de la UB, i directora del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, ens mostra com tractem la llengua en el dia a dia. Les estadístiques i fets que presenta palesen que hem entrat en un camí de no retorn.

Deixa molt clar que l’única manera de salvar el català és fer-lo servir i no canviar de llengua. Un repte que podem aconseguir només en 2 mesos de proposar-nos-ho i no canviar al castellà. Cada vegada que ho fem ens aboquem a la desaparició.

L’oficialitat ha deixat sols els parlants, però això no vol dir que no haguem de fer res. Parlar la nostra llengua és ser qui som i mantenir la cultura que tenim. Quan una llengua es perd, perdem molts dels coneixements que teníem. Lluitem aferrissadament pel canvi climàtic i passem de llarg sobre el tresor que és la diversitat lingüística. Europa s’uniformitza sota l’anglès i les llengües minoritzades s’extingeixen. Els estudiants d’Erasmus, ho fan tot en anglès, i les llengües del país que visiten, majoritàriament ni se’n preocupen d’aprendre-la i la seva cultura tampoc. Recordem com l’ascens de les llengües romàniques van bandejar el domini del llatí, quants tresors obtinguts en tots els àmbits, no? La diversitat enriqueix, la uniformització limita i anul·la.

Sempre cedim els mateixos, amb l’argument que així ens entenem tots.             Preguntem-nos: els nostres drets lingüístics, sempre han de ser vulnerats? El bilingüisme és una manera d’imposar el castellà? Totes les llengües minoritzades moren de bilingüisme, remarca la C. Junyent

Els pobles que perden la seva llengua, pateixen física i psicològicament -Un incís, (Molts sanitaris no parlen català, el malalt indefens canvia de llengua per assegurar que el professional l’entengui i el curi, i hi ha el malalt que ha de morir sense sentir ni un bri de català en aquests dies foscos. És ben sabut que parlar-te amb la teva llengua, forma part de la curació. La justícia formaria part d’aquesta anòmala situació també) –  Diu el lingüista G. Zukerman que quan es recupera una llengua ancestral: millora la salut física i mental…i baixen notablement els índexs de suïcidi, la diabetis i l’alcoholisme.

Rebel·lem-nos, parlem català! La globalització accelera el procés, els mitjans també; animem als nostres fills i nets a fer-lo servir, tindran més oportunitats de triomfar en una llengua petita que no en una de global. Abandonem la mentalitat de l’esclau: “programats per cedir”. El nostre gra de sorra és mantenir la llengua. Fem-ho!                                            

Anna Ruiz Mestres

Publicat el 4 de desembre del 2020 al 3 de 8

LA MEVA LLENGUA, LA MEVA VIDA de Teresa Costa Gramunt

Títol: LA MEVA LLENGUA, LA MEVA VIDA

Autora: Teresa Costa Gramunt.

Editorial: Voliana Edicions

Lloc i any d’edició: Argentona 2020

Nombre de pàgines: 137

Jo respondré. K. Blixen

Com la coneguda autora de Memòries d’Àfrica, la Teresa C.G. respon. I ho fa amb saviesa i contundència.

Aquest darrer llibre, amb arrels autobiogràfiques, és un recull de fets sobre la repressió que ha patit la llengua catalana a Catalunya.

Les vivències se centren en l’època franquista, en què la dictadura ho justificava tot. El que més dol de tot això és que ara, aquesta repressió lingüística sobre el català la justifica la democràcia consolidada, diuen.

Explica com ha viscut a la pell el menyspreu pel fet d’escollir la pròpia llengua per escriure la seva obra literària.

És bo que no s’oblidi el passat per reconstruir un present més fort i més digne.  Recordar-lo i escriure’l és un testimoni per a les generacions futures perquè sàpiguen d’on venim.

Però ella va molt més enllà del testimoni descarnat sobre la llengua. Una pensadora com ella reflexiona sobre el fet de deixar anul·lar i conseqüentment morir una llengua. I en fer aquesta reflexió hi trobem referències de pensadors com Pannikar, Steiner, Chantal Maillard…, que l’ajuden a confegir un entramat d’arguments sòlids per no defallir en la defensa de la llengua catalana, en front d’arguments que no ens porten enlloc: com el mal anomenat bilingüisme, quan la realitat és la d’una diglòssia aclaparadora.

Es fixa en com la humanitat en general protegeix i restaura monuments i en canvi té una actitud molt menys militant pel que fa a les llengües i de manera especial pel que fa a la nostra.

Recorda molt bé com ja Lluís XIV deia referint-se a la Catalunya Nord: la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa. Després, el seu nét , Felip VI, sin que se note el ciudado, deia que la volia exterminada. I ara res ha canviat, es vol el mateix, només cal escoltar el silenci eixordador dels intel·lectuals espanyols d’esquerres davant  de la brutalitat lingüística, per no parlar de les altres .

La llengua és una manera de pensar, de fer i de ser, i si desapareix una llengua desapareix una manera d’ordenar la realitat, són reflexions que aporta l’autora  junt amb d’altres que es refereixen no només a la llengua si no també a la classe política que ens vol callats, capcots i pagant impostos obedientment.

Valenta i agosarada com és, aquest llibre és per ella: una resposta, i una defensa, a una qüestió sentida com a vital. I és una alenada d’aire coratjós i fresc en un moment de desencís per als que estimem la llengua i el país.

                                                                    Anna Ruiz Mestres

EL PRELUDI de William Wordsworth (Traducció de Jaume C. Pons Alorda)

Títol: EL PRELUDI1984-ElPreludi

Autor: William Wordsworth

Traducció: Jaume C. Pons Alorda

Editorial: Edicions 1984Poesia

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 236

 

La natura era la sobirana de la meva ment.

 

Cal agrair a Edicions1984, que ens vagi acostar l’any 2014 Fulles d’herba de  W. Witman, i ara El Preludi de W. Wordsworth, ambdues traduïdes amb la destra mà de JPA, que ens guia i ens fa reflexionar sobre l’acte de la traducció afirmant que traduir no és trair sinó triar. La seva brillant tria ens mostra l’escriptor més gran del romanticisme anglès amb extrema cura lèxica, i amb la cadència de la seva bellíssima traducció.

W.W. ens acosta la seva biografia en un poema riu que crea al llarg dels anys –el meu relat soc jo mateix-, publicat pòstumament per la seva muller.

Els quasi vuit mil versos, estructurats en XIV parts, parlen des de la revel·lia dels anys joves fins la serenor de la maduresa.

L’obra és una llarga conversa amb l’adorat Coleridge, amb qui va iniciar el Romanticisme anglès. El joc del jo i el tu omplen els versos. S’hi respira constantment el sobirà poder de la soledat, sense ella no es pot observar el que t’envolta i fer-ho esdevenir magistral poesia.

El poema, plenament panteista, regalima el goig d’estar amb la natura, la seva força cíclica, els sons que l’envolten, la força del vent, esperit immortal que creix com l’harmonia amb la música…i també, cal dir-ho, és una cartografia de la terra que el va veure néixer, (el riu Derwent,  la regió dels Lakes, el seu poble Cumberland, el cim del Winander…). La natura viu en el vers com una perfecte fotografia i penetra en la ment del lector, que li falten ulls per mirar aquest devessall de bellesa i aquesta realitat virtual que té una força colpidora. D’altres espais com Cambridge, els Alps, la França de l’hercúlia República, Londres, metròpolis fascinant, esdevenen petits mapes de la seva història.

L’esperit  romàntic el trobem en el món oníric, en el món clàssic d’Homer, en la presència de la gent senzilla i de la vida quotidiana, en les fades de la infantesa, en la mitologia celta i la bruixa Yordas, en el món medieval i els bards, i en la literatura de Chaucer…

W.W. escriu pel futur, i vol fer-nos reflexionar sobre l’existència de la poesia i del poeta, com Plató, creu que posseeix una mirada de la vida que només ell pot captar, se sent posseït per l’art de la Lira i la reflexió filosòfica, i dubta sobre el poder del treball analític enfront del creatiu. Es compromet amb el seu temps i opina sobre el govern, les nacions, les lleis, l’Estat, Jo era un actiu partisà diu.

Influït per d’Southey, Coleridge, Milton, Calvert, Gray, entre d’altres, omple les més de 200 pàgines de preguntes retòriques que de ben cert dirigeix al seu amic, però també d’al·legories sobre virtuts i defectes, o de belles antítesis  que mostren els estats de l’ànima i també clouen l’obra. Tot és al servei d’expressar l’inefable i aquesta poesia bé que s’hi acosta.

Anna Ruiz Mestres

ELS CAMINS DE LA RUT de Lluís-Anton Baulenas

Títol: ELS CAMINS DE LA RUT
Autor: Lluís-Anton Baulenas
Editorial: Edicions Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona 2019
Nombre de pàgines: 399

 

CAL QUE FEM VALDRE ELS SENTIMENTS

La nova novel·la de LLAB ens obre un univers femení, on exposa amb la veu de la filla de la protagonista, la Rutona, un mar de sentiments i de vivències.

Amb la Rut, personatge principal, que té una grua, viurem una aventura des de la perspectiva d’una dona gruera. Apassionant no?

La narradora, la filla, parla en primera o tercera persona i això dóna un joc al relat de distància i proximitat que atrapa de seguida el lector.

LLAB homenatja Cortazar i de manera especial Rayuela, i juga molt bé amb l’intertextualitat , amb aquella literatura hipertextual que trenca la linealitat clàssica i que fa que el lector pugui jugar a la xarranca, com volia Cortazar, o ser més lineal, el cas és que es diverteixi llegint.

Estructurada en 14 capítols, força tancats, ens delecta amb el lèxic per apropar-nos a l’època (camises de terlenka, pantalons de tergal…), i amb les repeticions que et van repescant al llarg de la novel·la a partir de frases ( o m’agafes o em llences, ets un pixaboja,…o de paràgrafs. Un luxe el domini de la tècnica de l’autor.

La trama avança a través d’objectes emblemàtics com la grua, (en allà s’hi menja, s’hi dorm, s’hi fa l’amor…),  al costat d’altres que salpebren el relat d’intriga com una maleta, una pipa, un anell,…etc.

Les protagonistes femenines  estan molt treballades i de manera especial la Rut, a qui l’autor estima i mima, i li regala una vida peculiar, rica, junt amb un físic especial, pèl-roja, però que té dificultat per estimar, por d’estar bé, amb tocs àcrates que la fan entranyable, i que difereix de la filla que vol tenir només una sola parella. L’altra dona amb qui fa contrast la Rut és la Sra Cubelles, que no és jove ni atractiva, és gran, menopàusica, vídua, però interessantíssima.

La galeria d’amants, amb encerts i febleses, ens explica l’educació sentimental d’una dona única i diferent: El Ramon, indecís, que ajuda a madurar la Rut; En Miquel i el Peter, pare i avi de la Rutona, propers a l’esperit hippy, i personatges amb regust decadentista com la Júlia, la dona amb barba, en Gunther, un gegant…d’aquells lletjos tan i tan guapos, junt amb d’altres amants molt ben perfilats.

Viatgem per tot  Catalunya, passant per la  Barcelona grisa del franquisme, i escoltem la música de l’època molt ben escollida. Tot plegat fa dels Camins de la Rut, un viatge iniciàtic, que va construint la vida d’ella, i va omplint el relat de feminisme, política, història, il·lusió per la llibertat, per la droga, pel fes l’amor i no la guerra, etc. i que us obrirà una finestra que tancarà un temps, el dels joves dels anys setanta. Llegiu-la, gaudiu-la, us encantarà.

Anna Ruiz Mestres