EL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queraltó

Títol: EL QUE PENSEN ELS ALTRES 

Autora: Clara Queraltó

Editorial: Proa

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2018

Nombre de pàgines: 197

 

“Tant de bo que en aquesta vida, encara que només fos una vegada, tinguessin el dret de tornar enrere per desfer un error”.

El flamant premi Mercè Rodoreda d’enguany ha impactat aquestes dues ressenyadores, i és per això que hem decidit parlar-ne a quatre mans. Els llibres de contes poden pecar d’una certa irregularitat, però en aquest cas la línia és recta: tots són bons.

La Clara Queraltó, que ha estudiat a l’Escola Intermunicipal – retrobada en el seu imaginari literari-, ha emocionat la seva exprofessora Anna Ruiz, però la força colpidora dels diferents relats també ha entusiasmat l’Àngels Castells.

Totes dues pensem que el llibre és lluny d’una obra primerenca; al contrari, hi llegim un estil consolidat, segur, contundent. Com els grans contistes, la Clara domina la intensitat i la brevetat, es passeja amb senzillesa per cada conte, i des d’aquest punt els conflictes creixen, les històries es compliquen i sempre sorprenen els finals, en el darrer paràgraf o fins i tot a la darrera frase.

Cal remarcar l’habilitat en les descripcions, que de vegades esdevenen microrelats en elles mateixes: precises i minucioses, amb els espais on hi conflueixen llocs petits, abastables, propers, que donen un cert to rural als contes. I també les belles caracteritzacions dels personatges, que ens mostren les diferents etapes de la vida des d’uns ulls nous, sovint marcats per la por, la marginalitat, la solitud, la quotidianitat, la mentida, l’addicció, la mort, la violència… Sempre, però, descrits des d’una dicotomia de duresa i tendresa que emociona, observats àgilment des de diferents vessants amb ple domini de la tècnica, amb una ambigüitat que acompanya sovint el lector, fins i tot amb un volguda confusió del gènere dels protagonistes que fa l’obra encara més interessant.

El llibre és sens dubte intergeneracional, i hi coneixem el patiment -no és una obra optimista, però sí que s’hi percep sempre l’esperança- des de la vellesa fins a la infantesa, potser més ben travat en els personatges femenins però també molt ben explicat en els masculins. La frase breu i la repetició d’algunes sentències en un mateix conte amplien i reforcen la idea central o el tema, el tret o la característica que vol destacar, però sempre impregnat de subtilesa.

Estem davant d’un estil nou, fresc, natural, que flueix, com si no digués res i diu tant! Tot plegat fa d’aquesta obra, de lectura plaent i imprescindible, un foc nou per la nostra literatura.

Àngels Castells i Anna Ruiz Mestres

LLAVORS, ELS PEIXOS de Marta Pérez i Sierra i Jordi Vila Llàcer

Títol: LLAVORS, ELS PEIXOS

Autors: M. Pérez Sierra i J. Vila Llàcer

Editorial: La Garúa Libros – Tanit

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 99

 

La música / s’agenolla davant les fades quan es fa / gorg la poesia.

La darrera obra de MPS sorprèn per la superació i el canvi en el nivell poètic i simbòlic, en la imatgeria i en la forma, en la metàfora complexa i la paradoxa senzilla, tot demanant-nos plaent esforç en la lectura, però a la vegada persistint en l’estil que la defineix i que recorre trapella els poemes.

Els versos se’ns donen emmarcats, formant un quadrat o un rectangle com si fossin un quadre de Mondrian. Provocadors, com l’avantguarda mateixa, els pots llegir del dret o de l’inrevés com si l’escriptura automàtica ens piqués l’ullet. Tot això suggerit des de les imatges de JVLL, que amb ressons cubistes i picassians reforcen el poder del títol amb peixos que corren i s’enfilen a cada il·lustració amb simbologia fàl·lica, o de fus, elevant-se com un ocell i unint el jo i el tu, el cel i el mar, posant la imatge a aquest nosaltres que centra tota l’obra.

Els dos grans blocs del llibre s’abracen en la joia de viure i l’enyor del tu, que ja no hi és, però que resta present en les paraules.

La força amorosa esdevé paisatge, que es va construint en mig dels rails i del tren, amb ressons futuristes que travessen els dos protagonistes en el seu viatge iniciàtic cap a la immortalitat de l’amor i de l’escriptura: Escriu tu que serves l’alè de tots dos i també vers la sexualitat: Es descordava la camisa i m’engolia… vestiré brusa blanca de lli que voleiarà en el teu somriure picardiós.

Amor de lluny, tema trobadoresc presidit per l’enyor dels amants, ens segueix en aquest camí cap a la perfecció amorosa de Llavors, els peixos.

L’allau de símbols és al servei dels amants: Els peus, les sabates, les petjades que marquen el camí cap a la partença són la força que sosté el seu esperit que s’eleva. Les pedres arrossegades per la força del nosaltres són claror, recança, duresa o pols esmicolada: les pedres humitegen claror… pedra gravada a ganivetades de recança.

La tendresa s’amaga en les teles, els colors: el roig, el lila, el verd i el blau marí. Aquest arc cromàtic xucla els amants dins els armaris que s’obren i a la vegada amaguen la relació dins de l’aixovar d’ella: Dessagnar-me en setí blanc, i s’omplen de fruites rodones, sensuals com les taronges o una xarxa de magranes que endolceixen més la relació.

Metàfores, anàfores, substantius i verbs al servei d’un estil cada cop més complex i elaborat. I tot aquest paisatge amorós tan ben descrit es clou en el riure i la joia, en la música i la literatura i tot s’embolica i desembolica en el paper fi dels records que són aigua de gorg rajant un cant a la vida.

Anna Ruiz Mestres