ELS VELLS, AQUELLA NOSA de Cèlia Sànchez Mústich

Títol: ELS VELLS, AQUELLA NOSA

Autora: Cèlia Sànchez Mústich

Editorial: Comanegra

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 242

Al punt que hom naix comença de morir, / e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,/ P. March

Quina agudesa la Cèlia SM per tractar la vellesa des d’una mirada divertida, irònica, amorosa, compromesa, crítica, i reivindicativa.

El llibre és una profunda reflexió sobre com a la societat li cal encarar la vellesa (la pròpia i la dels avis), l’edatisme, la vida a les residències i les pandèmies.

Conscients que el naixement ens porta a la mort, res no justifica la deixadesa política i social vers els vells, aquesta nosa.

CSM, explica la cura que ha tingut de l’àvia i de la mare, però com una mena de meta-ficció trobem, una història dins de la història, on narra amb una tendresa infinita la recerca d’una amiga de la mare a qui han canviat de residència, i el periple, a voltes trist, a voltes divertit, amb aires detectivescos,  per trobar-la. Les dues històries són el pretext per abordar la vellesa.

Reflexionarem sobre com de ben vist és tenir cura d’un gos (salvant distàncies),  o bé d’un infant, i l’ambivalència amb què es jutja els familiars que tenen cura dels seus ancians. Enfoca amb lucidesa el tema de l’edatisme i la terrible marca de l’edat, i també la pandèmia.  Mostra la poca inventiva que hem tingut: les morts solitàries, el protocol, la manca d’empatia, i no s’ha vist gairebé res a les televisions, potser algun maltractament. I la gran coartada dels polítics, ”ens ha vingut de cop”, serem criminals, o almenys cínics!

La societat no vol saber com tractar els ancians. Manquen geriatres i professionals, freqüentment mal pagats. Han de funcionar les residències pel voluntarisme? Val la pena una societat on hi regna la impietat per la gent gran?  Quin problema tenim amb les arrugues? Gerontofòbia? Fixeu-vos si no amb les cremes antiedat, el nom fa la cosa no? De vegades el sublim, no és també en la lletjor física, pensem en el Cyrano, per exemple? Això no és segregació? Si els rostres amb ulleres són tan normals com les carreteres amb cotxes, perquè no ho és l’aspecte físic de les persones ancianes? Mira si som hipòcrites, que comprem mobles amb un aspecte antic, o texans estripats i pelats i no podem valorar la vellesa de l’ancianitat?

La CSM  ens ofereix un relat escrit amb un llenguatge intel·ligentment irònic. Sovint trobem frases com llei de vida, o quan ens dirigim a un ancià i li diem : Ja t’ho  he dit/ Ja m’ho has dit, queesdevenen indignament tòpiques. El joc ironia-tendresa és un punt fort de l’obra.

Però l’amor esdevé el missatge més important i fa del llibre una lectura imprescindible davant d’un tema extremament  silenciat i bandejat per la societat.         

                                                                                                                 Anna Ruiz Mestres

EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU de Carme Junyent

Títol: EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU

Autora: Carme Junyent amb Bel Zaballa

Editorial: La Campana

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 140

LA LLENGUA ÉS UN PONT PER ACOSTAR LES CULTURES

Aquest llibre imprescindible en tots els àmbits, és obra de la Carme Junyent i  l’àgil redactat de la periodista Bel Zaballa. L’autora, professora de la UB, i directora del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, ens mostra com tractem la llengua en el dia a dia. Les estadístiques i fets que presenta palesen que hem entrat en un camí de no retorn.

Deixa molt clar que l’única manera de salvar el català és fer-lo servir i no canviar de llengua. Un repte que podem aconseguir només en 2 mesos de proposar-nos-ho i no canviar al castellà. Cada vegada que ho fem ens aboquem a la desaparició.

L’oficialitat ha deixat sols els parlants, però això no vol dir que no haguem de fer res. Parlar la nostra llengua és ser qui som i mantenir la cultura que tenim. Quan una llengua es perd, perdem molts dels coneixements que teníem. Lluitem aferrissadament pel canvi climàtic i passem de llarg sobre el tresor que és la diversitat lingüística. Europa s’uniformitza sota l’anglès i les llengües minoritzades s’extingeixen. Els estudiants d’Erasmus, ho fan tot en anglès, i les llengües del país que visiten, majoritàriament ni se’n preocupen d’aprendre-la i la seva cultura tampoc. Recordem com l’ascens de les llengües romàniques van bandejar el domini del llatí, quants tresors obtinguts en tots els àmbits, no? La diversitat enriqueix, la uniformització limita i anul·la.

Sempre cedim els mateixos, amb l’argument que així ens entenem tots.             Preguntem-nos: els nostres drets lingüístics, sempre han de ser vulnerats? El bilingüisme és una manera d’imposar el castellà? Totes les llengües minoritzades moren de bilingüisme, remarca la C. Junyent

Els pobles que perden la seva llengua, pateixen física i psicològicament -Un incís, (Molts sanitaris no parlen català, el malalt indefens canvia de llengua per assegurar que el professional l’entengui i el curi, i hi ha el malalt que ha de morir sense sentir ni un bri de català en aquests dies foscos. És ben sabut que parlar-te amb la teva llengua, forma part de la curació. La justícia formaria part d’aquesta anòmala situació també) –  Diu el lingüista G. Zukerman que quan es recupera una llengua ancestral: millora la salut física i mental…i baixen notablement els índexs de suïcidi, la diabetis i l’alcoholisme.

Rebel·lem-nos, parlem català! La globalització accelera el procés, els mitjans també; animem als nostres fills i nets a fer-lo servir, tindran més oportunitats de triomfar en una llengua petita que no en una de global. Abandonem la mentalitat de l’esclau: “programats per cedir”. El nostre gra de sorra és mantenir la llengua. Fem-ho!                                            

Anna Ruiz Mestres

Publicat el 4 de desembre del 2020 al 3 de 8