ON LA SANG de Ricard Garcia

Títol: ON LA SANGPORTADA ON LA SANG de Ricard Garcia

Autors: Ricard Garcia.

Editorial: Onada Edicions

Lloc i any d’edició: Benicarló 2017

Nombre de pàgines: 79

 

i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

R.Garcia va guanyar el XIXè premi de poesia de Sagunt amb aquest poemari divers i corprenedor com la vida mateixa. L’enfilall de temes que recorren els versos són una mostra de les petites grandeses que marquen les nostres vides.

L’obra s’estructura en quatre parts i un poema a tall de deliciosa introducció on s’uneixen l’art, la mitologia i la literatura, amb el teló de fons de la bella Florència i el mite de Perseu i la Medusa de Cellini.

La suggerent introducció de Joan Navarro es fusiona en el llibre com un poema en prosa més, tot mostrant les arteries principals del corpus creat per R.G.

En la primera part el lector viu la força de la passió, de la sexualitat, de la relació del jo amb el tu per esdevenir nosaltres, des d’un punt de vista vitalista juntament amb la presència de la dicotomia vida-mort, i tot remarcat amb un llenguatge fort, contundent, que omple a vessar d’amor i sensualitat els versos. Cada mot, cada verb, sovint amb abús del present, estan al servei de la força de l’ara i aquí.

A la segona part a Res no em lliga, el vers és breu, d’art menor, de mètrica regular, contrastant amb els llargs versos de la primera que s’acosten a la prosa poètica. En aquí la intensitat dels espais de la mort: els xiprers, les lloses, i la serena tarda tenen ressons de la Setmana Santa d’Espriu, com ell, el vers breu i la intensitat del missatge ens enfronten a la fragilitat de l’ésser humà.

Els 16 poemes de Sense treva ressegueixen des d’un punt de vista existencialista el pas del temps, i les dificultats que et porta la vida, el seu caos, el seu desordre, els records del passat que ens fan ser com som, amb la presència de la sang, que dóna títol a l’obra, i també l’embolcall d’una rica simbologia amb elements com la sal, els peixos, la llum, la terra, el foc…En aquí hi ha dos poemes amb una força fotogràfica especial, Roses d’hivern i Consol, explicats des de la mirada de l’autor, oferint la força d’una imatge mitjançant l’elaborat joc de mots que crea el poeta.

Per acabar la darrera part, la sempiterna presència de la mort, en el record sempre presents, els que l’han precedit i que ha estimat.

Tenim doncs, a les mans, una obra que no fa concessions, vital, dura, punyent, apassionada, que recorrerà les venes del lector, reflexionant però sobre la vida on la sang flueix i amarant de reflexió filosòfica i força poètica aquest bell poemari de R.Garcia.

 

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

L’ESTACIÓ DE PORTBOU de Jordi Carrió i Figuerola

 

PORTADA L'ESTACIÓ DE PORTBOU de Jordi Carrió, 22 de maig del 20

Títol: L’ESTACIÓ DE PORTBOU.

Autors: Jordi Carrió i Figuerola.

Editorial: Curbet Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 112

…on l’acció s’enruna i la història s’esqueixa…

deserta de trens que ningú espera.

Si teniu a les mans aquest llibre, descobriu-lo amb cura, perquè sou davant d’una excel·lent obra poètica, però també d’una petita i delicada obra d’art que conté una acurada edició i la meravellosa fotografia de M. Esclusa.

El títol ens guia vers una mena d’elegia de l’estació destrossada per Adif, sense cap respecte per la feina feta per l’Eiffel català, Torres Guardiola. Cert,en part, però també és el pretext per a la denúncia de la barbàrie que la vella Europa, un continent que té gastades totes les mentides,va viure en les guerres del s.XX i que ara en el XXI, girant el cap, ignora els més de 6.550 morts del Mediterrani.

La mort del filòsof W. Benjamin a Portbou, ressegueix el text homenatjant-lo.

El llibre, estructurat en tres capítols i una “coda” a manera d’epíleg, és una mostra de la destresa i del consolidat domini de la tècnica poètica de l’autor. Les diferents parts se separen amb una pàgina negre i l’altra blanca, cercant l’equilibri en el ying i el yang, així es complementen i són una a la vegada.

Cada poema es tanca amb una frase a tall de conclusió, igual que el darrer vers d’un sonet, donant força a la idea clau que vol transmetre.

A la segona part, l’estructura de falla, la mida de la lletra, els vers breu, però no per això menys punyent, està al servei de la tragèdia que vol mostrar. El joc d’antítesis, la frase paradoxal, mostra l’alt domini de la llengua de Carrió, sense oblidar la força de la fotografia al costat de cada paraula, on es fonen paraula-imatge per esdevenir imatge-paraula.

La pintura de Brueghel, Klee, o la música de Beethoven, Béla-Bartok, Savall fan de cada lletra una nota, com si musiquessin el silenci del lector, que avança en mig dels versos i de la desfeta.

Els àngels, els rails, les serps, les pedres, el mar…símbols presents que amaguen l’oblit del passat que ens incomoda. La vida i la mort frec a frec, la solitud, el silenci, el pas del temps, la història com una constel·lació viuen amagats dins el paisatge de l’estació de Portbou.

El text impregnat de la filosofia de l’autor, s’envolta de pensadors i artistes

(H.Arendt, P.Bausch, M.Ernst, Tàpies, Godard…) que eleven més encara la bellesa i la profunditat del llibre i dels seus versos.

L’estació de Portbou, és el pretext d’on treu la força per una anàlisi del món que ens ha precedit, amb la contundència de la veritat enfrontada a la por. És també d’on treu la força per palesar que malgrat tot no ens podran tòrcer.

Anna Ruiz Mestres

EL CARNAVAL I LES SEVES FIGURES de Teresa Costa-Gramunt

Títol: EL CARNAVAL I LES SEVES FIGURESPORTADA DEL CARNAVAL I LES SEVES FIGURES de Teresa Costa Gramun

Autors: Teresa Costa-Gramunt.

Editorial: Edicions El Cep i la Nansa

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 120

 

Carnaval…la dansa infinita de les forces del cosmos.

El nou llibre de TCG, és un recull d’articles sobre el Carnaval, una reflexió sobre els orígens, la simbologia i la coreografia del carnavals d’arreu del món, la mirada al carnaval des de les diferents religions, la literatura i l’espiritualitat que se’n desprèn malgrat la disbauxa explícita. Les delicioses imatges d’Adelaida Murillo completen l’obra.

Descobrirem intimitats dels carnavals de Brasil, Venècia, Bèlgica, Alemanya, el Japó…fins arribar a Taüll, Sitges, Vilanova.

El Carnaval és època d’aparellaments diuen la gent del la Vall de Boí i també de transgressió: “Fujo de dins de mi que vull ser una altra” diu Panyella, poetessa sitgetana.

I no cal dir que el llibre parla del de Vilanova: El Rei del carnestoltes,amb el membre viril i el plor de les concubines- reflex de les bacants gregues- no és altra cosa que la dramatització actualitzada de l’alfa de l’univers. La festa és un cant puntual i cíclic, cada febrer, a l’arribada de la primavera i a allò que reneix.

La religiositat apareix en el món clàssic: Dionís, i Persèfone,que amb la seva mare Demèter, personifiquen la gresca i les noves llavors que esclataran. La festa jueva del purim, i la figura d’Ammam ,la retrobem en les matraques del carnaval gallec.

La intimitat, sempre present, evoca els carnavals d’infantesa i els literaris de V.Català, Rodoreda, Lispector,Jardí…i l’art es personifica en la música de L. Milà, tant lligada al Carnaval vilanoví.

El Carnaval, teatre i màscara, persona en grec, ens eleva al divertit, al grotesc, al fantasmagòric. Què seria de Venècia sense la mascara i el vol de la Colombina que va fascinar Goethe i al turista mentre pren un ristreto a Sant Marc? Sense màscara som éssers fràgils, i com deia Nietsche:Tot allò profund té necessitat d’una màscara. Però TCG va més enllà i respirem els carnavals d’estiu: el de Jamaica o el caribeny carnaval de Notting Hill a Londres, amb voluntat d’acabar amb l’odi racial. I no oblida la repressiva dictadura franquista vers els carnavals.

TC, amb l’estil que la caracteritza, no parla només del Carnaval que es veu. Els seus escrits són profunditat, reflexió, política, maniqueisme en pura convivència, perquè La ciència convencional no arriba a explicar tots els plans amb què es manifesta l’existència. Descoberta, cultura ancestral, diversió, reflexió i coneixement omplen aquest llibre de lectura imprescindible en aquests dies carnavalescos.

Anna Ruiz Mestres

FILTRACIONS d’Àlex Susanna

PORTADA FILTRACIONS d'Àlex Susanna 23 de genr 2017Títol: FILTRACIONS

Autors: Àlex Susanna

Editorial: Edicions Proa

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 105

 

Bosc de versos!

La quarantena llarga de poemes del darrer poemari d’Àlex Susanna van colpint amb força l’ànima del lector, i a la vegada es van filtrant dins seu com l’aigua que ens dóna vida…Així és el bosc de versos del seu nou llibre.

Susanna sap com ningú transformar el quotidià en sublim, la ciutat en poema, el paisatge en imatge que es filtra en cada mot.

Que senzill és deixar-se portar per la seva mirada de les coses, i sentir que ell és la memòria de tants fets importants per al lector. (amor, matrimoni, sexualitat, tendresa) !

El que sentim tots,ell,el poeta, ho diu com ningú i per això el poemari et corprèn i t’eleva en cada estrofa, en cada vers.

En Filtracions, les paraules van penetrant en els grans temes de la vida: ells fills, el pas del temps, estem fets només de temps. Les estacions de l’any passen implacables seguint aquest ordre còsmic i assaborim els xàfecs de primavera… sobre rengleres de ceps cal·ligràfics! Així la vida…se celebra a si mateixa en el poc temps que disposa per fer-ho.

En la proximitat del paisatge que descriu: sortir al jardí a buscar llenya, el quotidià esdevé íntim i personal a la vegada.

En l’obra de Susanna, els camins,les passejades són un referent d’aquest elemental caminar per la vida: …quan sortim a passejar i les passes se’ns enduen pels camins de sempre…la ciutat, algú que la passeja incansablement.

La força de la seva descripció de la “ville”, la ciutat, és sabuda de tothom. La intensitat del poema fa de la “polis” un lloc amable, proper o esparracador i se’ns fan presents, malgrat la llunyania. Buenos Aires, Yilan, Moscou, de cop estan a tocar dels dits mentre passes pàgina.

Com un bon pintor capta l’ànima del que ens descriu i molts poemes són fotografies d’un instant o quadres que han colpit la mirada del poeta i ens sentim incrustats com mai en el paisatge.

No podem deixar de remarcar que tot el llibre s’embolcalla de la música de les síl·labes àtones i tòniques que marquen una serena cadència al lector, igual com ho fa la música que es filtra dolça i a vegades torbadora i despietada en l’obra.

Música, pintura, fotografia, poètica van teixint aquest corpus que es filtra en el lector com ho han fet en l’autor els referents que ressegueixen el llibre (Clifton, Yeats, Straus,Tranströmer, Bach) i sorgeix l’agraïment per compartir amb nosaltres el que és seu, i que esdevé nostre.

Anna Ruiz Mestres

TOTES LES POESIES I UN LLIBRE MÉS d’Antoni Coronzu

Títol: TOTES LES POESIES I UN LLIBRE MÉSPORTADA DE TOTES LES POESIES I UN LLIBRE MÉS D'Antoni Coronzu 2

Autors: Antoni Coronzu

Editorial: Edicions Saldonar

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 216

 

La poètica de l’Alguer!

De l’altra banda de la mar ens arriba la força poètica de Coronzu per retornar-nos els mots… i el ple domini de la nostra parla.

La lectura que us proposo és una mirada de justícia cap a la riquesa de la nostra llengua, cap a la parla algueresa tan estimada i massa sovint oblidada.

El llibre us ofereix tota l’obra poètica de Corunzu, que l’editorial Saldonar ha recollit amb tota la delicadesa i amb tot el compromís per una poesia massa temps silenciada.

Els poemes comencen l’any 1961 fins a l’actualitat pràcticament. Tota la vida de Coronzu es va desgranant en cada pàgina, en cada poema, en cada vers.

Sovint s’ha dit d’ell que està molt impregnat de S.Espriu, no ho negaré, però no em voldria quedar només amb això.

Cada poema porta el missatge d’aquesta terra que l’ha vist néixer. Llegir-lo és conèixer els seus racons i carrerons, amb els seus costums, amb les imatges d’escenes del dia a dia que ell ha sabut copsar i fer-ne poesia.

Però no només som terra i paisatge, som humans, i qui millor que el poete per capgirar la natura i el món que l’envolta i fer-lo esdevenir un bocí de sentiment, un bocí d’humanitat? Aquesta és una de les perles que ens ofereix la lectura d’aquest poemari. En mig de la terra algueresa hi sorgeixen els fets que han marcat el poeta, com la vida, la infantesa- idealitzada en els versos algueresos-, l’amor, la mort, el pas del temps, la solitud…Tot aquest devessall de sentiments que ens fan persones tendres, sensibles…ressegueixen les pàgines d’una obra plena, forta, colpidora, dolça i aspra a la vegada, com la vida mateixa.

Totes les intimitats més profundes del poeta s’acompanyen de la força del vent, de l’aigua, de la lluna, del sol i de la llum que brilla en cada estrofa com si ens enviés una postal de l’Alguer.

No puc deixar de fer esment a la parla,que s’ha mantingut pura, que no ha destruït l’ús dels pronoms febles com passa cada dia a casa nostra:..torna-lis-hi la llengua…, i l’ús sovintejant de les paradoxes Dolçament amb ràbia, o de les anàfores, i de les antítesis, sovint al costat del vers curt, omplen de musicalitat popular els seus poemes i la cadència de cada vers es fa melodia i ens ofereix les arrels d’un ritme i d’una parla que mostra al lector una mirada diferent d’aquest trosset de mediterrània tan estimada, tan igual i tan diferent a la nostra que no podem deixar d’admirar i estimar en els versos de Coronzu, que és: En un lloc on lo sol /me deixi color de vacances.

Anna Ruiz Mestres

MOLSA d’Anna Gual

PORTADA DE MOLSA,d'Anna Gual, 5 de desembre del 2016

Títol: Molsa

Autor: Anna Gual

Editorial: AdiA Edicions

Lloc i any d’edició: Mallorca 2016

Nombre de pàgines: 83

 

El desafiament de la molsa tendra.

A.Gual amb Molsa, ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, Mallorca. L’obra, és la primera d’una trilogia, de la qual en coneixem dos llibres. Està estructurada en 3 parts, un epíleg de G.Gorga i amb delicades il·lustracions d’A. Cabello.

Des del primer poema entrem en l’imaginari poètic de l’autora, bevem en els seus paisatges, en una geografia que se’ns mostra al servei d’idees i reflexions que acompanyen els elements de la natura, la quotidianitat del dia a dia i evoquen la felicitat de la petitesa: les meravelles minúscules. És juganera amb elements propers com la casa, la mel, els animalons:serps, cargols, integrants del mapa poètic del bosc que conviuen al costat de l’espiritualitat que ressegueix l’obra amb la dicotomia terra-esperit.

En la 2a part, llueix la reflexió profunda sobre el fet de viure, la qüestionada maternitat, el dolor i el plaer d’escriure, però també la presència de la mort i les divises de la vida a Tres Mantres amb ressons de M. Marçal.

Cal dir que la 3a part és la part més cromàtica del llibre. Els verds del bosc, el verd que dignifica, esdevenen la tinta dels poemes. El món vegetal, s’identifica amb l’autora i ella és Ruderal que s’arrapa a la terra. Les parts del cos com l’esquelet, les venes, les vertebres, seran el contrast a la força de l’ànima, vessant vida, amb pinzellades de filosofia existencialista descobrim la unitat cos/ esperit que ens humanitza : Per fi he entès que l’esquelet és la part més honesta de l’ànima.

No voldria oblidar-me de la força pictòrica d’alguns poemes, quadres perfectes que contemples en els versos: Una formiga passeja per la pàgina i ens evoca el Salvat dels cal·ligrames, junt amb imatges dalinianes com: Ham a la galta del món.

AG no deixa llegir des de la passivitat, constantment increpa i sobretot ordena, utilitzant el verb en imperatiu i et vol present i activa en la lectura: Hidrata’t amb l’aigua/ del fons del poema/ En Messies diu: Extirpa’m la necessitat d’enverinar la pàgina amb tinta, com A. March en el Cant espiritual parla a déu de tu. Les preguntes retòriques aprofundeixen en la participació del lector i poden esdevenir poema. Molts es tanquen amb una sentència colpidora, que sotragueja l’ànima: la vida aquest laboratori de venjances i perdons/ Recorda que respirar també es un poema. En fi,una veu imprescindible, que no podreu deixar de llegir.

Anna Ruiz Mestres

MATÍ DE LA MORT de Jordi Llavina

Títol: MATÍ DE LA MORTMatiDeLaMort

Autors: Jordi Llavina

Editorial: Poesia 3 i 4

Lloc i any d’edició: València 2015

Nombre de pàgines: 80

 

En la mort..la vida!

Matí de la mort, dedicat a la mare del poeta, la persona que li ha donat la vida, ja ens fa presagiar que no serà la mort només el tema cabdal del llibre. Aquests dos grans temes, l’un present en l’altre, esdevenen el cercle de l’existència.

Llavina clou la primera trilogia poètica. Amb l’estil que el caracteritza hi retrobem formes del primer i del segon llibre: poemes narratius a la tercera part i sonets a la segona, que situen al lector dins d’un jo poètic únic.

No cal dir que la mort porta implícit el record del que s’ha perdut i el llibre s’anirà teixint amb records plens de tendresa, amb presència constant de moments familiars: els pares, els germans, els fills. Reviurem fets que amb el seu joc de paraules s’elevaran al món de la poesia i perdran el quotidià per assolir el sublim.

Llavina mentre escriu va cosint simbologies, com la de l’arbre, que té un protagonisme constant en el llibre. No oblidem que l’arbre manifesta la unió entre allò terrenal i allò més celestial. I, qui no pensa que la mort és una porta a quelcom desconegut?… Els àlbers fullosos de llum/ segueixen, com si l’escortessin/el corrent verd dels nostres dies.

Un altre element carregat de simbologia que recorre l’obra és l’aigua, ambigua ella, de vegades neta, transparent, vital i a voltes tèrbola, bruta, fangosa … esdevé emblema del contrast mort-vida: l’aigua de la vida/que fa cap a la mort. Sovint les fonts, els rius, els dolls…burxen en els records del poeta, en el goig de les coses viscudes que ara esdevenen belles metàfores…el doll/ aquós d’hores del temps de vida!. L’aigua va omplir la canella dels versos…

Com no podia ser d’altra manera la temàtica de l’obra ens porta al pas del temps: Malenconia de la fi d’estiu,/avui que en són d’ahir tots els vells dies…A la infantesa viscuda íntimament lligada a la natura en poemes com El riu entre molts d’altres.

La juguesca constant duresa / tendresa condueix el lector a una segona part dedicada a l’amistat, a l’art i ofici d’escriure, a la pintura…a la bellesa que supera els pas dels temps i ens fa immortals.

La tercera part, Llor sec, es cobreix amb un mantell de coses diàries com el Nadal, el pessebre, l’arribada del fill, la mort de l’amic, els viatges amb la filla… En fi, poesia en majúscules, glaçadora i manyaga a la vegada, que colpeja i abraça l’ànima, perfecta com és. Llegiu-la si no ho heu fet encara!

 

Anna Ruiz Mestres

SECRETA DÀLIA de Josep Ramon Bach

Títol: SECRETA DÀLIA  secreta_dalia

Autors: Josep Ramon Bach

Editorial: Poesia 3 i 4

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 85

 

Un cabdell de verbs!

Secreta dàlia: flor de compromís, de dignitat, d’elegància, d’amor i de matrimoni obre de bat a bat els versos profunds d’aquest llibre on Bach ha embolcallat les 3 parts que el composen amb una capçalera i una cloenda.

Aquest premi “Octubre 2015” ens obra a un mar de sensibilitats, de metàfores, de sentiments i d’emocions que fimbregen les moltes ànimes del lector.

Impacta de manera especial la força del present en majúscules. Trobareu molts i molts verbs conjugats només en present que us transmetran la força del poeta i del poema en l’ara i aquí. Per contra, també hi ha molts versos, estrofes senceres i algun poema quasi sencer amb l’absència absoluta del verb. Aquí la seducció és la paraula neta, simple, senzilla però eternament forta i captivadora.

El verb és, doncs, el rei de tot aquest corpus que us anirà colpint juntament amb els sentiments que se’ns presenten sota la força del nom, el nom que clarifica i ajuda a fer present més encara les idees que vol comunicar. Subjecte i verb són les dues urpes d’aquest llenguatge que es va fent molt metafòric, amb riques comparacions i paradoxes que fan lluir la temàtica de l’obra.

El primer vers de cada poema n’és el títol també, directe i sense concessions, nitidesa doncs del poema i del missatge a descobrir.

L’ofici de poeta, les lletres, les paraules, els llibres van serpentejant el text: viatjo per la paraula/ amb alforges plenes/ de desig de viure. Un altra tema clau en aquest serpenteix, és la natura: la naturalesa que crea segons necessita/ el poema que imita/ el desig d’aprendre…sovint però al servei dels sentiments i del pas del temps: Escantello el temps / amb escarpa de vidre.

No deixeu de gaudir d’aquest llibre que amb un intens vers breu, és un devessall d’imatges ben treballades:…espelmes de cera/ devorant el futur, plenes de sensualitat, de desigs que es fan presents en la pell, en les mans i en els plecs de la roba/ que guarden encontres somiosos.

L’autor proclama: el meu déu la vida, i malgrat que les antítesis mort-vida són força presents en la tercera part del poemari: Vull saber el secret/ d’una vida de pas…el triomf és de la vida que aixafa les pors que s’entronitzen en nosaltres.

Cal remarcar la dicotomia sentiments/natura present en tota l’obra: En fer-se vell el temps a l’aire lliure, recullo bolets de tinta i escric amb passió de bosc l’alegria de viure. Gaudiu-ne!

 

Anna Ruiz Mestres

COLUMNES I DAVANTALS d’Oriol Pi de Cabanyes

Títol: COLUMNES I DAVANTALSPORTADA COLUMNES I DVANTALS  d'Oriol Pi de Cabanyes

Autors: Oriol Pi de Cabanyes

Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 250

 

 

FATIGA!.

“La vida reneix en les coses cada cop que s’hi insufla l’alè de la intel·ligència i de la sensibilitat”

L’art d’escriure sobre fets i persones que observem en el nostre dia a dia ens ve d’antic. Va ser Montaigne qui en crear l’assaig ens acostà subjectivament al món que li va tocar viure.

A la manera de l’assagista francès, O. Pi de Cabanyes fa una anàlisi subtil, punyent, lúcida, imprescindible de fets que han marcat la nostra cultura i història recent.

Pel lector normal, poder descobrir petits grans detalls que desconeixem o que coneixem d’una altra manera, serà un gran al·licient per la lectura.

El bagatge cultural de l’autor us farà reflexionar sobre l’escriptura i l’art d’escriure, sobre l’ambivalència del llenguatge, que segons Kurzban: “ va ser inventat com a instrument de simulació per confondre l’altre com adversari potencial”. Ressonen les Avantguardes en aquest mots, però l’autor us portarà al 1861 a descobrir que Amédéé Pomier ja tenia un bon recull de cal·ligrames, no calia esperar a Apollinaire. No oblida tampoc els llibres, l’art d’editar-los, els ex-libris, el bibliocaust. El segle XX, va ser especialment procliu a cremar llibres i biblioteques.

Les dones pensadores es fan presents en l’assaig, des de les medievals, Hadewicj d’Anvers, passant pel feminisme de Valentine de Saint Point, fins a Mercè Junoy, filla de JM Junoy. Apassionants i massa desconegudes totes.

Francament el que més impacta és el gran coneixement de detalls de la relació Catalunya – Espanya que passa per autors com Azorin, Machado, Ortega, Ridruejo, Peces Barba, Madariaga…que contrasten amb Patxot, Dalí, Benet, Gaziel, Castellet, per arribar a conclusions com: “ Espanya és una fantasia armada”. Les curioses incògnites sobre l’assassinat de Prim. Les reflexions sobre detalls desconeguts de l’exili interior i l’exterior d’Espriu, de Cambó… Són troballes que heu de descobrir.

És evident que ens cal llegir i seguir el mestratge dels que ens han precedit. La selecció que ofereix el llibre és una profunda reflexió sobre el que ens cal ARA tenir present: hem de construir-nos en la memòria. Si volem un nou país hem tenir present la intel·ligència, la saviesa i la sensibilitat dels hàbils pensadors.

Sovint els lectors o els ciutadans ens sentim plens de fatiga de tanta mediocritat, ens calen lectures plenes d’aportacions, des d’un vessant crític però intel·ligent, com aquesta.

Anna Ruiz Mestres

QUAN JURUPARI ERA DÉU de Teresa Costa-Gramunt

Títol: Quan Jurupari era déuPORTADA DE QUAN JURAPARI ERA DÉU, de Teresa Costa Gramunt, 28 d

Autor: Teresa Costa Gramunt

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 72

 

…la perla que potser val un viatge…

El nou poemari de TCG, és una perla més del seu collaret poètic. La seva obra, seguidora de moltes tresqueres, apropa al lector a viatges que potser no farà mai però que viurà en els seus versos.

Que un dels poemes porti per títol Sobrevolant Sao Paulo és un presagi de què a vol d’ocell el viatger pot copsar més bé la riquesa del país a descobrir, com si fos l’albatros de Baudelaire. Des de la distància els esperits lliures, com el de l’autora, fan millor l’anàlisi. El contrast, per mi paraula clau per definir el llibre, ens arriba en el poema següent Perspectiva, que és una antítesi de l’anterior. Ella, perduda pels carrers, se sent estranya i a la vegada àvida de descoberta, en aquest món de contrast que li ofereix el Brasil.

L’espiritualitat de l’autora ens convidarà a endinsar-nos vers un món de mites i creences que domina. No tots els viatgers són capaços de copsar la força de les integrades religions africanes dels esclaus que van arribar a Brasil. És en aquí on heu de buscar el títol del llibre, Jurapari el déu antic, donarà pas al déu Tupà i des d’aquí una munió d’assimilacions amb el cristianisme dels conqueridors (sant jordi/orixá ogun) que nodreix la força espiritual també plena de panteisme que va lligant els versos del llibre. No penseu però que el compromís amb l’alta sensibilitat de la viatgera acabi aquí.

Un cop aterrada en aquest inabastable país de grans contrastos, hi veureu com cada espai, cada tret, cada transeünt… esdevenen un teixit de llums i ombres que t’obren una mirada profunda a aquest “terroir” integrat a la natura que té nom d’arbre, el brasil de textura roja, com la brasa.

El poemari estructurat en 5 parts, esdevé un gresol dialèctic de les moltes cares del Brasil: Sao Paulo/Rio de Janeiro, favelas/gratacels, mestissos/ colons, la vida bullent de la metròpoli / la mort dels Meninos da rua assassinats mentre dormien, esglésies humils/ mines d’or, xamans/ capellans.

Mosaic de religions perfectament encaixades (guaranís, kuikurus, wajapi, buntú, cristians,…) com rajoles bizantines, el viatger ha de caminar arreu cercant la llum que trobarà en els cims de les muntanyes com el Pao d’açúcar, o en les aigües cristal·lines del mar en calma de Copacabana, o en la senzilla mirada d’un nen del carrer, o en la ceguesa d’un llibreter de vell, Mindlin, que té la llum dels anys i la saviesa dels llibres.

Jurapari … esdevé doncs una perla a descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

Publicat a Eix Diari