L’INSTINT de Josep-Ramon Bach

Títol: L’INSTINT…PORTADA DE L'INSTIT. Obra Completa 1 de Josep Ramon Bach 3 d' agost del 2018

Autor: Josep-Ramon Bach

Editorial: Editorial 3 i 4

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 473

 

UNA LLETRA QUE VA GOSAR FER-SE ELEGANT

No és senzill explicar-vos els molts valors d’aquest primer volum de l’obra completa de Bach, una obra que va del 1962-1993.

Bach és d’una generació que va viure la dictadura i que es va haver d’espavilar pel que fa a la llengua, als referents poètics, etc. En canvi ell ha fet una obra profunda i valuosa que cal redescobrir.

El recull consta de 8 llibres que l’autor ha revisat i modificat amb molta cura.

Diu Bach que li hagués agradat ser pintor i la força de l’art pictòric va marcant cadascun dels llibres i de manera especial pintors com Miró, JP Viladecans hi són ben presents, al costat de corrents estètics avantguardistes. Això fa que la seva poètica també s’alimenti de la poesia visual de Joan Brossa o de l’imaginari del mar, la donzella i els pirates de Salvat. No prescindeix en cap moment dels clàssics com Homer, Càtul, Dant, etc. Però també Kavafis o Rilke. La mitologia nòrdica i l’africana marca profundament alguns dels primers llibres. Segueix el mestratge d’Espriu en a l’anàlisi de la pàtria i la manera de dir la mort

Tot això cobert per la reflexió constant al voltant de l’ofici de poeta, omnipresent a l’obra, junt amb versos plens d’un aire metafísic donant contingut i profunditat al recull.

Sovint ens acompanyen els viatges interiors del poeta, mutant-se en els personatges que crea, alter ego d’ell. Però no us sentireu mai allunyats de la realitat. La força de la descripció de dues ciutats clau per ell, esdevé diorames del Sabadell i Barcelona d’una època. S’hi respira un cert realisme històric, tot i que ell en vol fugir, però també un toc d’escriptura automàtica és present en alguns versos. Proper doncs al surrealisme de Dalí però a la vegada, el ple domini del vers breu i el control de la musicalitat ,el fan proper i entenedor al lector.

La paraula sovint és impregnada d’ironia, com un bon noucentista juga amb els mots, i els acròstics són al servei de la diversió o no, perquè no cal que sempre la poesia sembli transcendent, sense deixar de ser ho, ens pot divertir, juganer com és el poeta. L’enginy, el quotidià i el sublim ens deliten.

Un reguitzell de símbols omplen els diferents llibres: el vent, les flors, de les quals ens crida l’atenció la dàlia i la rosa negre amb càrregues ambivalents pel que fa al món simbòlic: perfecció, estètica gòtica, elegància, equilibri. La rosa negra cercada pels alquimistes i només trobada, a Alfeti (Turquia) al costat de l’Èufrates.

La força del canvi interior se’ns fa present en la papallona, Kafka ressorgeix en més d’un vers. No podem oblidar la càrrega simbòlica del mar, dels colors, de la lluna, el llamp, la llum, la pintura en tot el recull, al costat de temes eterns com el pas del temps, l’amor i la tendresa en majúscules.

Tot construït amb una tècnica magistral, que passa del vers curt, ple de musicalitat popular, fins les tankes japoneses, i la poesia en prosa o a la prosa automàtica.

Som davant d’un poeta que domina la lletra que va gosar fer-se elegant i eterna en els seus versos. Llegiu-lo, l’ànima i la ment se us ompliran de bella saviesa.

Anna Ruiz Mestres

ressenya publicada al diari digital Nuvol.com

Anuncis

ARGUMENTS ESCRITS de Teresa Costa-Gramunt

PORTADA D'ARGUMENTS ESCRITS de Teresa Costa Gramunt 20 de juliol del 2018

Títol: ARGUMENTS ESCRITS

Autora: Teresa Costa-Gramunt

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 240

 

La vida sofiànica en femení, clar !      

La dona, la polis, l’art, l’escriptura, la filosofia, la música, l’amor, la guerra, el país… són els grans eixos de la nova obra que ens presenta TCG. Dic nova però per descomptat clàssica, eterna en la temàtica i a la vegada recuperadora, denunciadora, en suma viva, com la pròpia existència.

El recull d’articles i les breus i delicioses narracions del llibre s’entrecreuen com un trencadís per fer-ne alta literatura, com Molière feia alta comèdia. Estem davant un cant a la reflexió, una descoberta de fets i pensament que omplen de saviesa i serenor l’obra.

Sovint CG ha reflexionat sobre la dona, en aquí també ho fa i són tantes les mirades en femení que hi trobem! Només per fer-vos-en un most us diré que: hi és present la dona filòsofa i pensadora des de Diòtima de Mantinea, Hildegard von Bingen, S. Shaup, M.Zambrano….,passant per Teresa d’Àvila, Juana Inés de la Cruz…. La dona poeta- en aquest cas un reguitzell de poetes russes com M.Tzvietàieva de qui comença a quedar clar que no es va suïcidar com ens han volgut fer creure, sembla que se la va obligar a fer-ho, sota la cruesa del mandat de Stalin…o poetes algerines com H. Cixous, o bé sueques com S. Lagerlof ( Nobel 1909), poetes xineses,sovint força desconegudes pel gran públic, conscients “que la poesia dona respostes que ni la filosofia pot donar-nos” tal com deia Ch. Maillard. i, dones que han tingut cura de l’obra de grans escriptors com Mme de Gournay de l’obra de Montaigne, o Bettine von Armine de Goethe.

Dones, dones,dones que cal fer visibles, properes, humanes en totes les seves dimensions, i això ho fa amb mestria la TCG. Ella com ningú va repassant discretament comentaris d’homes com Kant ”La dona ha de sentir, no pensar”! i analitza el lluny que estem encara avui en aquest camí cap a la igualtat. El s.XVI M. de Gornay ja deia:”Homes i dones són una mateixa cosa. Si l’home és més que la dona, aleshores la dona és, de la mateixa manera, més que l’home.”

Com no podia ser d’altra manera també reflexió de la dona escriptora hi és ben present però també el fet d’escriure i per descomptat el fet de llegir, la vàlua dels llibres, avui en hores baixes, la presència constant del mite, en la vida i en les diferents arts que va resseguint, Construint un relat ple de saviesa.

Una dona de formació artística com és l’autora també s’endinsa en l’art de la música descobrint-nos secrets de Mozart i més recents com els de la generació beat, sense oblidar Dylan, Harrison, Cohen i també ens apropa la pintura en mans de la dona. Quant de silenci femení precedeix aquestes darreres arts! Però la incansable TCG també furga en aquest camp i ens apropa dones pintores com Maruja Mallo tan vinculada al poeta Alberti, o Remedios Varo pintora gironina, surrealista, que mori a l’exili a Mèxic,gran coneixedora del Boscho, propera a Giotto.

El compromís històric passa per denunciar les misèries de la guerra, la duresa de les dictadures, l’orfenesa de tants nens de la 2a guerra mundial, molt ben explicada per Svetlana Alexsiévitx en les entrevistes que els feia. El dolor del les mares que van perdre els fills, etc. La TCG ens fa notar que no tenim nom per aquest dolor, en canvi vídua per la pèrdua del marit, òrfena,per la pèrdua dels pares. Caldrà inventar-lo.

No és insensible a la tragèdia jueva, a la repressió de la URSS de Stalin i com això a la lluita pacífica per la independència del nostre país.

I clar el compromís amb els homes i l’art com en el cas del Boscho, Rilke, Hölderlin, Kazantzakis,Palau i Fabre, Cioran, Celan,… també hi és.

Estem davant doncs d’una obra arrelada a l’existència des de tots els vessants i sota l’atenta mirada d’una dona humanista i feminista per sobre de tot. Sort en tenim d’aquestes mirades en aquesta societat que no fa altre cosa que compartimentar més i més el saber, “la sofia”, així tot plegat és més fàcilment manipulable, oi?

Anna Ruiz Mestres

L’ESBORRANY de Sílvia Romero Olea

Títol: L’ESBORRANYLESBORRANY_baixa

Autora: Sílvia Romero Olea

Editorial: Gregal

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 256

 

L’art d’escriure i la complexitat del viure.

La guanyadora del premi de l’Odissea 2013, ens ofereix una novel·la fresca i engrescadora però a la vegada profunda, colpidora, amb un despullament de l’ànima humana que no et pot deixar indiferent, i sobretot, molt ben treballada.

La Sílvia parteix de la bellesa poètica per fer-ne prosa. Uns versos de M. Abelló són la punta de llança d’un relat que té ressons de Mirall trencat, pel que fa a novel·la coral o de saga familiar i per mantenir-me en dones que són referents de la nostra literatura.

Una conversa entre l’escriptora i l’editora portaran al lector a una reflexió sobre l’acte d’escriure, la tècnica narrativa, el punt de vista, les anticipacions i retrospeccions… i aquesta feina sempre la faran en “dissabte”, que esdevindrà clau en l’estructura de l’obra. Sembla que el dia de descans del calendari jueu, esdevingui el dia de l’art d’escriure i el de la reflexió sobre aquest art.

La trama és la història de la família Soriguera, des del seus fundadors, l’Aurelio, que abandona el seu poble natal i construeix un negoci pròsper a ciutat, on es casa amb l’Helena, que jugarà el rol d’una mare clàssica i reprimida dels anys 50, fins les complexes filles: Ambròsia, Egèria i Úrsula, i a partir d’aquí els gendres i els néts aniran entrecreuant un món que era el propi de la segona meitat del s.XX fins arribar a principis del nou segle XXI.

AnnaSilvia

Temes com la repressió de l’església, l’ensopiment, la hipocresia, la doble vida d’alguns dels personatges,… fan encara més que la versemblança sigui un dels trets més reeixits de la novel·la, amb un fil de rerefons històric que va policromant de realitat el relat, proper al cinema neorealista italià.

La descripció dels personatges és el punt fort de la novel·la i el que atraparà ben aviat al lector. Tots són ben peculiars i també ho és com s’enfronten a la vida, les seves mancances, misèries, felicitat, valors, dolor, frustració,…i tot impregnat d’una gran solitud.

Crec que mereix una atenció especial com és tractada la sexualitat : la passió, l’homosexualitat, la perversió sexual, l’adulteri, l’amor sincer, el desig, la sexualitat en la infantesa,.. són una carta molt ben treballada per l’escriptora, que és al servei d’un bon perfil psicològic dels personatges, i d’una època, que avança entre la repressió franquista i la mal anomenada transició.

Sens dubte un treball acurat, minuciós, precís amb un resultat excel·lent on la reflexió sobre la solitud del viure i l’acte d’escriure ens porten a una apassionant història, però també a la reflexió sobre l’art literari.

En aquest enllaç podeu veure un vídeo resum de la presentació del llibre a Vilafranca del Penedès.

Anna Ruiz Mestres

SOL SOLET… d’ Àngel Guimerà

Títol: SOL SOLET…sol-solet

Autor: Àngel Guimerà

Editorial: Arola Editors

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 161

 

EL TEATRE DESCONEGUT DE GUIMERÀ

 

Aquest 2018 el TNC ens ha fet descobrir una de les obres més interessants de Guimerà fins ara oblidada. Va ser molt criticada en l’estrena (1905, teatre Romea) per la violència i els horrors que presentava i per la duresa del llenguatge. Però cal recuperar-la ara lliures de prejudicis. Estem en la seva darrera etapa teatral en la qual torna al drama realista mantenint l’esperit romàntic que tants èxits li havia donat.

Els temes recurrents hi són ben presents: el triangle amorós entre Hipòlit, Munda i Jon. L’espai asfixiant de l’hostal que cobreix la hipocresia, la mentida i els vicis dels personatges també el trobem en Terra Baixa.

El personatge principal, Jon és un desarrelat, amarat de solitud, d’origen incert com el Saïd, la Marta o l’Àgata per citar els més emblemàtics.

Les passions més baixes es passegen per l’obra. El joc en el cas d’ Hipòlit. La mentida, que regna en tot el text però especialment en la mare, la Gaetana -la figura de la maternitat enyorada i estimada per Jon-,és també una dona falsa que estima i odia incestuosament Hipòlit i adora a Bernabé, el fill pròdig que torna a casa, donant ressons bíblics a l’obra. L’erotisme, i en aquí cal parlar de la Munda, el personatge més ben treballat de l’obra, com passa sovint en Guimerà, on es barregen sentiments de compassió i d’odi. D’una banda, ella és una barjaula, menystinguda per tothom, però de l’altra busca l’amor d’un marit que no la maltracti com fa Hipòlit. Això ho trobarà amb Jon, però la seva passió sexual, la vitalitat i la força interior la faran retornar a demanar al seu

maltractador que la pegui altre cop. Es debat entre això i la maternitat fruit del seu matrimoni amb en Jon. Observeu el dualisme etern del teatre de Guimerà.

No podem parlar de l’obra sense veure-hi el Guimerà poeta, fixem-nos amb el títol, el doble joc de la cançó popular Sol, solet… plena de tendresa, que ens remet a la infantesa mitificada, etapa feliç per Guimerà, però també per a tants escriptors, com Rodoreda posem pel cas, i a la vegada l’adjectiu sol, ben representat per Jon. D’aquí arrencarà l’autèntic tema de l’obra, la solitud humana, proper a C. Albert, (V.Català). Això, li servirà per donar una visió patètica i atuïdora de la realitat del món que s’hi reflecteix, que no és altre que el de les tensions socials del seu temps, però també la cruesa del missatge final: la família i l’amor no porten mai el consol al desassossec humà, ans al contrari . Finalment Jon marxarà sol amb el seu fill.

Sens dubte aquest és el Guimerà compromès i autèntic, amb una vigència aclaparadora en ple s.XXI.

Anna Ruiz Mestres

EL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queraltó

Títol: EL QUE PENSEN ELS ALTRES  PORTADA DEL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queralto 6 d'abril 2018

Autora: Clara Queraltó

Editorial: Proa

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2018

Nombre de pàgines: 197

 

Tant de bo que en aquesta vida, encara que només fos una vegada, tinguessin el dret de tornar enrere per desfer un error”.

El flamant premi Mercè Rodoreda d’enguany ha impactat aquestes dues ressenyadores, i és per això que hem decidit parlar-ne a quatre mans. Els llibres de contes poden pecar d’una certa irregularitat, però en aquest cas la línia és recta: tots són bons.

La Clara Queraltó, que ha estudiat a l’Escola Intermunicipal – retrobada en el seu imaginari literari-, ha emocionat la seva exprofessora Anna Ruiz, però la força colpidora dels diferents relats també ha entusiasmat l’Àngels Castells.

Totes dues pensem que el llibre és lluny d’una obra primerenca; al contrari, hi llegim un estil consolidat, segur, contundent. Com els grans contistes, la Clara domina la intensitat i la brevetat, es passeja amb senzillesa per cada conte, i des d’aquest punt els conflictes creixen, les històries es compliquen i sempre sorprenen els finals, en el darrer paràgraf o fins i tot a la darrera frase.

Cal remarcar l’habilitat en les descripcions, que de vegades esdevenen microrelats en elles mateixes: precises i minucioses, amb els espais on hi conflueixen llocs petits, abastables, propers, que donen un cert to rural als contes. I també les belles caracteritzacions dels personatges, que ens mostren les diferents etapes de la vida des d’uns ulls nous, sovint marcats per la por, la marginalitat, la solitud, la quotidianitat, la mentida, l’addicció, la mort, la violència… Sempre, però, descrits des d’una dicotomia de duresa i tendresa que emociona, observats àgilment des de diferents vessants amb ple domini de la tècnica, amb una ambigüitat que acompanya sovint el lector, fins i tot amb un volguda confusió del gènere dels protagonistes que fa l’obra encara més interessant.

El llibre és sens dubte intergeneracional, i hi coneixem el patiment -no és una obra optimista, però sí que s’hi percep sempre l’esperança- des de la vellesa fins a la infantesa, potser més ben travat en els personatges femenins però també molt ben explicat en els masculins. La frase breu i la repetició d’algunes sentències en un mateix conte amplien i reforcen la idea central o el tema, el tret o la característica que vol destacar, però sempre impregnat de subtilesa.

Estem davant d’un estil nou, fresc, natural, que flueix, com si no digués res i diu tant! Tot plegat fa d’aquesta obra, de lectura plaent i imprescindible, un foc nou per la nostra literatura.

Àngels Castells i Anna Ruiz Mestres

LLAVORS, ELS PEIXOS de Marta Pérez i Sierra i Jordi Vila Llàcer

LlavorsElsPeixos

Títol: LLAVORS, ELS PEIXOS

Autors: M. Pérez Sierra i J. Vila Llàcer

Editorial: La Garúa Libros – Tanit

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 99

 

La música / s’agenolla davant les fades quan es fa / gorg la poesia.

La darrera obra de MPS sorprèn per la superació i el canvi en el nivell poètic i simbòlic, en la imatgeria i en la forma, en la metàfora complexa i la paradoxa senzilla, tot demanant-nos plaent esforç en la lectura, però a la vegada persistint en l’estil que la defineix i que recorre trapella els poemes.

Els versos se’ns donen emmarcats, formant un quadrat o un rectangle com si fossin un quadre de Mondrian. Provocadors, com l’avantguarda mateixa, els pots llegir del dret o de l’inrevés com si l’escriptura automàtica ens piqués l’ullet. Tot això suggerit des de les imatges de JVLL, que amb ressons cubistes i picassians reforcen el poder del títol amb peixos que corren i s’enfilen a cada il·lustració amb simbologia fàl·lica, o de fus, elevant-se com un ocell i unint el jo i el tu, el cel i el mar, posant la imatge a aquest nosaltres que centra tota l’obra.

Els dos grans blocs del llibre s’abracen en la joia de viure i l’enyor del tu, que ja no hi és, però que resta present en les paraules.

La força amorosa esdevé paisatge, que es va construint en mig dels rails i del tren, amb ressons futuristes que travessen els dos protagonistes en el seu viatge iniciàtic cap a la immortalitat de l’amor i de l’escriptura: Escriu tu que serves l’alè de tots dos i també vers la sexualitat: Es descordava la camisa i m’engoliavestiré brusa blanca de lli que voleiarà en el teu somriure picardiós.

Amor de lluny, tema trobadoresc presidit per l’enyor dels amants, ens segueix en aquest camí cap a la perfecció amorosa de Llavors, els peixos.

L’allau de símbols és al servei dels amants: Els peus, les sabates, les petjades que marquen el camí cap a la partença són la força que sosté el seu esperit que s’eleva. Les pedres arrossegades per la força del nosaltres són claror, recança, duresa o pols esmicolada: les pedres humitegen claror… pedra gravada a ganivetades de recança.

La tendresa s’amaga en les teles, els colors: el roig, el lila, el verd i el blau marí. Aquest arc cromàtic xucla els amants dins els armaris que s’obren i a la vegada amaguen la relació dins de l’aixovar d’ella: Dessagnar-me en setí blanc, i s’omplen de fruites rodones, sensuals com les taronges o una xarxa de magranes que endolceixen més la relació.

Metàfores, anàfores, substantius i verbs al servei d’un estil cada cop més complex i elaborat. I tot aquest paisatge amorós tan ben descrit es clou en el riure i la joia, en la música i la literatura i tot s’embolica i desembolica en el paper fi dels records que són aigua de gorg rajant un cant a la vida.

Anna Ruiz Mestres

EL RUSIO I EL PELAO de C. A. Jordana

Títol: EL RUSIO I EL PELAO  PORTADA DEL RUSIO I EL PELAO de C.A. Jordana 26 de febrer del 2018

Autores: C. A. Jordana.

Editorial: Edicions de 1984

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 126

 

 

Aquest any tothom parla de l’any Fabra i cal fer-ho, és de justícia, però no podem oblidar un enginyer, escriptor i lingüista com Jordana, que va col·laborar amb Fabra fins que la guerra civil va provocar la diàspora d’intel·lectuals catalans pel món. A Jordana el va portar a Sudamèrica, amb el bagatge d’una obra sòlida com a investigador del llenguatge, signada amb el pseudònim Bernat Montsià. No podem passar per alt les excel·lents traduccions de l’anglès al català, com l’exquisida Mrs Dalloway de W. Woolf…Però potser perquè va morir relativament jove l’hem oblidat, com a tants d’altres. És a partir de l’any 2000 que s’ha anat recuperant tímidament la seva obra.

En fi, només recordar-vos el gran que és Jordana, i recomanar-vos la mordaç i divertida lectura del Rusio i el Pelao que l’editorial 1984 acaba d’editar aquest mes de febrer amb un magnífic pròleg de Marina Campillo, que tan bé domina la literatura de l’exili.

Els primers anys, Jordana, els passa a Santiago de Xile i el coneixement, perquè hi va viure ell mateix, dels barris marginals fan d’aquesta novel·la breu, un retrat divertit i ple d’ironia de dos joves: un encara nen (el Pelao) i l’altre adolescent (el Rusio) envoltats de misèria.

Les belles descripcions plenes d’una subtilesa especial retraten fil per randa l’ambient, els espais, els personatges que envolten els joves i de manera especial la família d’aquests: Eric Jacobsen, el pare, Ermelinda, la mare, que un cop abandonada pel marit es dedicarà a la prostitució, fet que va provocar l’escàndol d’alguns compatriotes per les explicitacions que s’hi feien…Però l’enginy del text el trobareu en la vitalitat que transmet, en la tendresa de les diferents situacions, que no per això són menys colpidores. L’amor fraternal hi és tractat amb un encertadíssim llenguatge dialectal xilè, que arriba en cursiva al lector per captar-lo i per omplir de versemblança la sensible història. Quan el narrador trenca el relat dóna pas a l’estil directe dels personatges i ens encisa amb la fonètica pròpia dels protagonistes.

La saviesa innata que els aporta la pobresa, fa que els acabis estimant i admirant. Jordana té l’habilitat de dir tant en tan poc espai!

Les seves relacions estan marcades pel paternalisme del germà gran, que esdevé filial en el petit, el qual, voldrà apartar-se’n per autorealitzar-se, malgrat que el necessiti encara. Aquesta presentació arquetípica dels joves personatges es barreja amb una mirada profunda dels seus sentiments i reflexions, omplint d’empatia i complicitat al lector. Sens dubte un clàssic de la nostra literatura que cal rellegir o descobrir.

Anna Ruiz Mestres

MAR DA MORTE de Santi Borell Giró

Títol: MAR DA MORTEMarMorte

Autor: Santi Borell Giró

Editorial: Edicions de Pedra

Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès 2017

Nombre de pàgines: 147

Nunca Mais   Nunca Amais?

 

De mica en mica aquest poeta penedesenc va consolidant la seva obra poètica alhora que obté d’altres grans èxits literaris que l’han portat a recollir premis de prestigi mundial amb el llibre: La història del cava. El seu tercer llibre Mar da Morte, es presenta en català i traduït al gallec per Amauta Castro.

Som davant d’un recull de més de 1.100 versos que prenen formes literàries diferents, sovint amb tocs de periodisme, de ressenya històrica, de crònica periodística, però sobretot tenim un gran poema de denúncia que ens serveix per retornar-nos a la memòria la desídia del govern espanyol davant la tragèdia ecològica que fa 15 anys va suposar l’enfonsament del Prestige.

El poema està resseguit per la influència de les avantguardes, i més concretament pel Futurisme i el Maquinisme. Marinetti hi batega en molts dels versos i la crítica al capital també, junt amb la mirada d’Europa cap a una altra banda, ara que hi estem malauradament tan acostumats. Tot plegat contrasta amb la marea blanca

dels voluntaris, amb la força de la gent que va canviar el negre del “chapapote” per la nitidesa blanc.

Ja que parlem de cromatisme, l’edició del llibre i la seva portada, feta per l’artista Alonso Castellanos, presenten una gama de colors blancs, negres i grisos que tenyien les costes de Mar da Morte. Sens dubte una bella portada totalment lligada a l’esperit del poemari.

La força dels versos està molt ben plasmada en el joc de les lletres majúscules i minúscules, en la força de les repeticions que fan arribar el missatge amb contundència i clar, com no podia ser d’altra manera, coneixent la força de l’imaginari poètic de l’autor.

El vent, que ho neteja tot, el pas del temps, l’amor, la força d’aixecar-nos davant de la desgràcia van confegint cada vers, però per sobre de tot “les pedres”, la simbologia de la seva duresa, la seva resistència en front els embats del clima, i també de la vida, van cosint les ferides que han deixat en cada onada d’aquest Mar da Morte. També amb més càrrega social hi trobareu la crítica implacable a la política i als polítics però sempre l’esperança davant de la desgràcia. Tot el conjunt esdevé com una cartografia, com un gran mapa d’emocions amb etiquetes de realitats diferents impregnades dels sentiments que cobreixen l’obra.

Així els que estimem la terra i volem un món millor per a les generacions futures: Nunca amais? ens diu el SB i ens emplaça des de cada vers a què lluitem perquè mai més torni a passar una cosa així. Nunca mais.

Anna Ruiz Mestres

Publicat al 3 de 8

ON LA SANG de Ricard Garcia

Títol: ON LA SANGPORTADA ON LA SANG de Ricard Garcia

Autors: Ricard Garcia.

Editorial: Onada Edicions

Lloc i any d’edició: Benicarló 2017

Nombre de pàgines: 79

 

i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

R.Garcia va guanyar el XIXè premi de poesia de Sagunt amb aquest poemari divers i corprenedor com la vida mateixa. L’enfilall de temes que recorren els versos són una mostra de les petites grandeses que marquen les nostres vides.

L’obra s’estructura en quatre parts i un poema a tall de deliciosa introducció on s’uneixen l’art, la mitologia i la literatura, amb el teló de fons de la bella Florència i el mite de Perseu i la Medusa de Cellini.

La suggerent introducció de Joan Navarro es fusiona en el llibre com un poema en prosa més, tot mostrant les arteries principals del corpus creat per R.G.

En la primera part el lector viu la força de la passió, de la sexualitat, de la relació del jo amb el tu per esdevenir nosaltres, des d’un punt de vista vitalista juntament amb la presència de la dicotomia vida-mort, i tot remarcat amb un llenguatge fort, contundent, que omple a vessar d’amor i sensualitat els versos. Cada mot, cada verb, sovint amb abús del present, estan al servei de la força de l’ara i aquí.

A la segona part a Res no em lliga, el vers és breu, d’art menor, de mètrica regular, contrastant amb els llargs versos de la primera que s’acosten a la prosa poètica. En aquí la intensitat dels espais de la mort: els xiprers, les lloses, i la serena tarda tenen ressons de la Setmana Santa d’Espriu, com ell, el vers breu i la intensitat del missatge ens enfronten a la fragilitat de l’ésser humà.

Els 16 poemes de Sense treva ressegueixen des d’un punt de vista existencialista el pas del temps, i les dificultats que et porta la vida, el seu caos, el seu desordre, els records del passat que ens fan ser com som, amb la presència de la sang, que dóna títol a l’obra, i també l’embolcall d’una rica simbologia amb elements com la sal, els peixos, la llum, la terra, el foc…En aquí hi ha dos poemes amb una força fotogràfica especial, Roses d’hivern i Consol, explicats des de la mirada de l’autor, oferint la força d’una imatge mitjançant l’elaborat joc de mots que crea el poeta.

Per acabar la darrera part, la sempiterna presència de la mort, en el record sempre presents, els que l’han precedit i que ha estimat.

Tenim doncs, a les mans, una obra que no fa concessions, vital, dura, punyent, apassionada, que recorrerà les venes del lector, reflexionant però sobre la vida on la sang flueix i amarant de reflexió filosòfica i força poètica aquest bell poemari de R.Garcia.

 

Anna Ruiz Mestres

OSTATGE de Marta Pérez Sierra

Títol: OSTATGE.OstatgePortada

Autors: Marta Pérez Sierra.

Editorial: Témenos Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 55

 

Geranis entre barrots.    

Ostatge és el XXIIè premi Vila de Sallent, però és també un poemari dedicat a la història d’amor de dues dones d’ètnia gitana amb un fill, i que malgrat l’addició a la cocaïna de la Merche, que la portarà a la presó, la Nati, segueix a seu costat conscient que l’amor que es tenen és el que dóna sentit a les seves vides.

Fins aquí el pretext per fer poesia.

El llibre està encapçalat per una original “taula” dels poemes, que esdevé una guia, per copsar aquesta història eròtico-poètica, un autèntic cant a l’amor i a la superació com no podia ser d’altra manera en l’obra de MPS.

El llibre estructurat en 3 parts:El dubte/Dedins/L’argila, és una particular imatge dels sentiments que es viuen dins i fora de la presó.

L’estructura de l’edició fa que us trobeu amb un poemari paral·lel que es va teixint el peu de cada pàgina, amb una línia finíssima, que separa la llibertat del captiveri com ho fa l’addicció amb la vida lluny de la droga. Tota aquesta part, treballadíssima, és cosida amb sons fricatius, furgoneta,funcionari, follia, flors, filferro…,sovint dolços, que contrasten amb els oclusius més contundents potser, plor, perdó, presó portland…etc. Mots com el gris de les parets, porta de ferro, murs, funcionaris blaus…van perfilant aquest paisatge duríssim que viu la Merche darrera les reixes. Només el so de la guitarra ressegueix el periple de les dues dones, de vegades melangiosa, de vegades esberlada de dolor com la corda trencada.

La MPS és la narradora… Darrera del trapezi dels meus poemes esguinzats, ella ho viu i ens ho fa viure, ella decideix què explica i què no d’aquesta història i també quan el Tu i el Jo parlen directament, cosa aquesta que encara confegeix més força a l’obra.

En el gruix de cada pàgina, closa en els barrots fets versos, hi senyoreja el poema clàssic, però no per això menys ric.

A la primera part, amb ressons de l’Estellés, la sexualitat i la tendresa poètica es barregen amb les metàfores del consolidat estil de l’autora: Seda egípcia al teu llit… El teu sexe breu de fulles roges.. La dolçor del teu mugró. No podem oblidar el bé que juga l’autora amb els detalls que omplen els versos com : ..mantellina negra…subjectada als cabells/ per un mossec de lluna/ de carei blanc..En aquí hi senyoreja Rosselló Porcel amb el seu sonet dedicat al poema de F.Vicenç Garcia, Amb una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja. Tots dos poetes recorren el poema Tu, la lectora que esculli el poema que més li agradi per fer de referent

La segona part,“DEDINS”,composta només d’un poema, POR, és l’eix de l’obra i de la temàtica, la por es va explicant en cada sentiment que transmeten les protagonistes.

Tanca el llibre “L’ARGILA”, que crea un mur laberíntic entre el tu i el jo de les actores del relat, un mur que es pot modelar com l’argila, i mentre llegeixes vas reconstruït el dolor i l’alegria, la por i l’esperança, el desig i la passió d’aquesta relació esquinçada per les circumstàncies, però rica de la paraula nosaltres. Tot decorat amb la natura que dóna color al poemari…vinyes verdes, sàlvia, herbes verdes, geranis, hortènsies, maduixes, la màgica flor groga de melilot …i la sempiterna presència de l’ofici poètic i els elements de l’escriptura al servei juganer de l’esperit de l’autora: …hi ha dies que perdo les as per les butxaques de l’abric/Oblido els pronoms pel bany/ No desperten els adjectius amb el cafè…

La numeració dels poemes de major a menor ens encaminen cap a un final on l’amor triomfa: Els meus braços són el teu port.

Estem doncs davant d’una obra punyent, contundent, esperançadora, amb referents poètics rellevants, amb pinzellades de misericòrdia evangèlica, però tot recobert de la mestria de la subtil poètica que caracteritza la consolidada obra de MPS     .          

 

Anna Ruiz Mestres

Publicat a Núvol.com