Desig de llegir
Ressenyes
SÍNTESI de Mireia Farriols
Degoten els segons d’un temps harmònic…
L’editorial Ònix ens ofereix aquest nou llibre de Mireia Farriols, poeta i Doctora en Bioquímica, que conjuga amb destresa la poesia i la ciència, els dos eixos vitals de la seva existència i que s’entrecreuen en la seva obra.
Aquest darrer poemari consta d’un pròleg entranyable i d’un elevat to poètic de Marta Pérez Sierra.
El llibre pròpiament està estructurat en tres parts. La primera que consta d’un poema introductori i vint poemes, la segona de quaranta i la tercera de tres poemes a la manera d’un epíleg.
Som davant d’una poeta que encara sense por els grans eixos de la vida. En llegir-la entrareu en un món on el pas del temps, el transcurs dels anys i el destí teixiran aquesta xarxa de proximitat que impregna els versos.
Tot això ens arriba a través de la presència del cos, que també per ella és un reflex del pas del temps i de manera especial les mans que, malgrat que signifiquen l’acció, la donació, la tasca manual, etc., per la Mireia juguen un paper important en el fil conductor de l’obra: el pas del temps.
Les mans
de taques a la pell
rugoses, seques, àcides,
sense res en què pensar
agafen la vida curta.
La Mireia desenvolupa al llarg de l’obra aquest llenguatge simbòlic que obliga al lector a estar sempre alerta.
A mesura que anem avançant veiem la vida adolorida de vegades per l’absència, de vegades per l’enyorament,
S’enfonsa l’enyor sota la taula…
de qui estima, però això s’embelleix amb la presència de les coses senzilles que omplen de vida, com la
Seda d’un mocador que regalima.
Sap contrastar doncs, amb elegància, els grans temes del llibre amb les coses properes que l’envolten, i sovint ho fa amb ressons de lèxic proper al seu ofici.
A la segona part del llibre es mantenen els grans temes de la primera però s’obre un nou ventall que va seguint el joc del cos.
Un element destacable és la presència dels ulls, de l’iris en força poemes. No podem deixar passar l’alta simbologia d’aquesta part del cos lligada a la clarividència i a l’acció, que ens arrossega a través d’una poesia intel·ligent vers la comprensió d’un entramat ple de sinceritat i d’humanitat. Cos i esperit, ment i sentiment formen doncs el corpus poètic que va construint el llibre:
El lent batec de l’ànima
s’ha perdut en el revolt
de la canonada oberta.
A la primera part la natura ja ha fet acte de presència però en aquesta segona es val d’elements concrets per reforçar la temàtica principal, com ara el vent: aire, alè, força, vida, que es respira en els mots. També alguns poemes se’ns fan propers amb objectes com la brúixola que sembla que ha de marcar el camí a seguir, que ha d’acompanyar-nos vers el futur, des d’on se’ns ofereix sovint el sentiment de l’enyor:
Se’m trenca la veu
si penso els verbs
per recordar-te…
Sempre però amb la presència del fil del pas del temps, amb les estacions de l’any,
la maula primavera,
i al costat la força de la passió, la tendresa de la sexualitat, el desig d’arrapar-nos a la vida embolcallant-nos de vànoves i llençols,
…tardes opalescents
quan s’escampen
pels llençols
en moviment.
que sovint es vinculen a la sexualitat, a la passió, però també a la solitud i a la por de la nit.
I la nit i el dia, dues antítesis per excel·lència, recorren l’obra i s’acompanyen en alguns poemes de la presència màgica de la lluna, i la presència de l’altre es fa present en el record.
Per fer realitat aquest imaginari es val d’un vers sovint curt, especialment a mesura que l’obra avança, de vegades versos de tres i quatre síl·labes o d’estrofes curtes de tres i quatre versos, i arriba a fer alguns poemes només amb dístics sense rima. Això ens porta a una poesia més críptica però que tot i així fa que el lector hi trobi un to quotidià, proper, potser generat o facilitat per la mètrica que ha escollit, ja que en alguns aspectes, com la brevetat del vers, és propera a la musicalitat de la poesia popular.
Així doncs Síntesi és, com indica el seu títol, una síntesi de sentiments i de reflexions que amaren el lector d’una poètica intel·ligent i profunda i a la vegada intensament sentida i propera, amb una temàtica eterna que la fa profundament harmònica i humana .
Anna Ruiz Mestres
SIMONE DE BEAUVOIR
TOT LLEGINT … SIMONE DE BEAUVOIR
Contra el no-res, contra l’oblit…queda el sortilegi de la literatura (SdB)
La filla adoptiva de Simone de Beauvoir, Sylvie Le Bon de Beauvoir, ha tingut cura del libre i l’editorial francesa Éditions de les Hermes a França i Angle Editorial a Catalunya, ofereixen un llibre meravellós de la joventut de SdB, Les inseperables, que fins avui ha estat inèdit. I això és una molt bona notícia! La traducció al català és de l’experimentada M. Castells i Criballés.
Un plaer poder llegir la filòsofa i feminista que ens va obrir una mirada diferent vers el nostre sexe i la nostra manera de veure el món.
La novel·la narra l’amistat-enamorament de SdB, de finals de la infància-adolescència- joventut de l’autora. És la història biogràfica de la relació que va tenir amb Elisabeth Lacoin (Zaza), des dels 9 anys fins als 22 en què va morir de forma sobtada.
A la novel·la apareixen amb els noms de Sylive ( SdB) i Andrée (Zaza). L’amistat es forjarà a l’escola Adelina Désir de Saint-Germain-de-Prés, on van estudiar i es van fer tan inseparables que el professorat les anomenaven així, i vet aquí el títol escollit per a la novel·la!
Aquest amor Zaza el va rebutjar de seguida. Això explica que el background sigui la societat burgesa i conservadora de principis del s.XX, malgrat que és escrita el 1954, quan ja ha guanyat el Goncourt i fa dos anys que ha escrit Le deuxième sexe.
Les famílies, però de manera especial la d’Andrée, són el paradigma de la repressió social. Les noies per integrar-se a la societat havien de deixar de ser elles mateixes i Andrée, una dona intel·ligent, ho pateix fins al punt d’arribar a l’autolesió.
A la universitat, Sylvie farà filosofia, Andrée literatura i, s’enamorarà de Pascal ( M. Merleau-Ponty), un catòlic practicant i un xic complicat.
La resta de personatges, especialment la mare d’Andrée, és l’arquetipus de la repressora amiga-còmplice, que es posa al costat del repressor i enfonsa la víctima.
En les converses sobre l’amor, la sexualitat, la situació social, es perfila ja el pensament de SdB, on mostra un existencialisme més proper i menys teòric que el de Sartre.
L’estil és fresc, dinàmic, encalçador. Escrit en primera persona, però en els diàlegs les dues protagonistes es tracten “de vostè” entre elles.
Les descripcions de la bellesa d’Andrée són encisadores, però en la resta de personatges destaca l’arquetip que vol transmetre. No em puc estar de comentar-vos el domini de les belles i minucioses explicacions en les joies, en els teixits com el tafetà, la seda, el glacé, el shantung, la pelfa, etc. que donen força fotogràfica a la imatge que vol mostrar, igual que les flors i de manera especial les 3 roses vermelles que tanquen el relat:.. damunt de les flors immaculades tres roses vermelles.
En l’epíleg, de la curadora de l’obra, després de gaudir del llibre, aprendreu encara una mica més de la història. La informació de les fotografies i les cartes de l’annex us captivarà. Una feina ben feta, que ens acosta la jove filòsofa i feminista que ja era SdB. Sens dubte un petit tresor que no us podeu perdre.
Anna Ruiz Mestres
Publicat a La Fura el 15 de gener de 2021
PUNTA DE PLOM de Marta Pérez Sierra
Títol: PUNTA DE PLOM
Autora: Marta Pérez Sierra
Editorial: Pagès editors
Lloc i any d’edició: Lleida 2020
Nombre de pàgines: 117
Indòmita
La còlera és aquell cavall fogós; que quan es deixa en plena llibertat es fatiga amb el seu propi esforç. W. Shakespeare.
Punta de plom és el llibre guanyador del XVIè Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. Aquest poemari suposa un canvi intens en la poètica de l’autora, hi ha un abans i un després en la seva lírica, encara que fidel als seus grans temes, s’endinsa en un món més ric, profund i simbòlic i per fer-ho es val de temes eterns, com la violència de gènere i l’etern silenci femení, però l’originalitat és en com els entrecreua amb un mite sovint desconegut de l’imaginari grec: El mite de la Quimera, bèstia terrible de tres caps, com les tres parts de l’obra, que morí gràcies a la punta encesa de plom que li va llençar Bel·lerofontes, dalt de Pegàs, un heroi de fireta que violarà la bella Filònoe: Estellada, Filònoe cau a terra. La força simbòlica del número 3 va cosint les pàgines de Punta de plom.
L’obra ens introdueix a la violència de gènere amb un flashback en què la víctima, empesa a la no-raó fuig endavant i se suïcida. Dolor, duresa, desesperació i por al costat de la història apassionada i dolça dels inicis de l’amor. Després però arribarà El silenci glaçat./ El ganivet blanc… aquest ganivet porós, punyent, símbol fàl·lic per excel·lència…junt amb la Brida de la violència que oprimeix.
Les arrels del seu ideari poètic també apareixen com la punta de l’iceberg apuntalat en la profunditat dels oceans. És el cas del cromatisme, amb la sempiterna presència del blau: les roques del meu blau, el blau abissal sovint a prop del mar, de l’aigua que allibera la víctima en nedar-hi: Nedo llarg i nedo blau.., el plany de la música de l’aigua, de tot el blau del mar que eres,… o bé el blau del rosetó. etc. El color és també al servei del nou camí del símbol: els no colors vidrats o bé …Els colors del desordre, junt amb els colors de les flors
(tulipes, flors vermelles, blanques magnòlies, els nards) la suma de violetes i blancs,…) i la vegetació no sempre amable, sovint amb les heures de protagonistes. I la sal... Entre les dents, la sal, i l’erotisme tan aguda i tendrament treballat en tot el seu corpus literari: Saps dur-me pel perill/ delitós del cos. Pel riu de les pessigolles. Sí, també hi són.
Tot protegit per les tres cites de Shakespeare que encapçalen les tres parts de l’obra, i l’art que recobreix els versos amb imatges de la Quimera d’ Arezzo, o amb les pintures de J.E.Millais, on hi respira la presència d’Ofèlia, o L’Île de la Grande Jatte de Saurat,…al servei de ressaltar fins on el dolor de la violència pot arrossegar les víctimes.
Art i símbol, revolta i compromís, doncs, que teixeixen els versos i la força Indòmita de la seva poesia de MPS , esdevinguda medicina, que guareix la víctima.
Anna Ruiz Mestres
Publicat a El 3 de vuit el 18 de gener de 2021
ELS VELLS, AQUELLA NOSA de Cèlia Sànchez Mústich
Títol: ELS VELLS, AQUELLA NOSA
Autora: Cèlia Sànchez Mústich
Editorial: Comanegra
Lloc i any d’edició: Barcelona 2020
Nombre de pàgines: 242
Al punt que hom naix comença de morir, / e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,/ P. March
Quina agudesa la Cèlia SM per tractar la vellesa des d’una mirada divertida, irònica, amorosa, compromesa, crítica, i reivindicativa.
El llibre és una profunda reflexió sobre com a la societat li cal encarar la vellesa (la pròpia i la dels avis), l’edatisme, la vida a les residències i les pandèmies.
Conscients que el naixement ens porta a la mort, res no justifica la deixadesa política i social vers els vells, aquesta nosa.
CSM, explica la cura que ha tingut de l’àvia i de la mare, però com una mena de meta-ficció trobem, una història dins de la història, on narra amb una tendresa infinita la recerca d’una amiga de la mare a qui han canviat de residència, i el periple, a voltes trist, a voltes divertit, amb aires detectivescos, per trobar-la. Les dues històries són el pretext per abordar la vellesa.
Reflexionarem sobre com de ben vist és tenir cura d’un gos (salvant distàncies), o bé d’un infant, i l’ambivalència amb què es jutja els familiars que tenen cura dels seus ancians. Enfoca amb lucidesa el tema de l’edatisme i la terrible marca de l’edat, i també la pandèmia. Mostra la poca inventiva que hem tingut: les morts solitàries, el protocol, la manca d’empatia, i no s’ha vist gairebé res a les televisions, potser algun maltractament. I la gran coartada dels polítics, ”ens ha vingut de cop”, serem criminals, o almenys cínics!
La societat no vol saber com tractar els ancians. Manquen geriatres i professionals, freqüentment mal pagats. Han de funcionar les residències pel voluntarisme? Val la pena una societat on hi regna la impietat per la gent gran? Quin problema tenim amb les arrugues? Gerontofòbia? Fixeu-vos si no amb les cremes antiedat, el nom fa la cosa no? De vegades el sublim, no és també en la lletjor física, pensem en el Cyrano, per exemple? Això no és segregació? Si els rostres amb ulleres són tan normals com les carreteres amb cotxes, perquè no ho és l’aspecte físic de les persones ancianes? Mira si som hipòcrites, que comprem mobles amb un aspecte antic, o texans estripats i pelats i no podem valorar la vellesa de l’ancianitat?
La CSM ens ofereix un relat escrit amb un llenguatge intel·ligentment irònic. Sovint trobem frases com llei de vida, o quan ens dirigim a un ancià i li diem : Ja t’ho he dit/ Ja m’ho has dit, queesdevenen indignament tòpiques. El joc ironia-tendresa és un punt fort de l’obra.
Però l’amor esdevé el missatge més important i fa del llibre una lectura imprescindible davant d’un tema extremament silenciat i bandejat per la societat.
Anna Ruiz Mestres
Publicat el 24 de desembre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.
EL PODER TRANSFORMADOR DE LA LECTURA de Laura Borràs
Títol: EL PODER TRANSFORMADOR DE LA LECTURA
Autors: Laura Borràs
Editorial: Ara llibres
Lloc i any d’edició: Barcelona 2020
Nombre de pàgines: 285
Arts Longa. Vita brevis.
Llegim doncs!
Llegir o rellegir els clàssics acompanyats de la Laura Borràs, i anar a les fonts rics de tot el que hem après de la seva anàlisi culta i il·luminadora és una experiència que ens metamorfoseja.
Analitza la situació paupèrrima en què es troba la literatura a l’escola, i com això és recolzat per una política que erradica la pràctica de formar lectors des de la literatura.
Ens introdueix a partir de la terminologia greco-llatina: Kánon (canon, model a seguir), krineín (jutjar), a la prima classis, als clàssics. Ho fa com una dona renaixentista que ho abasta tot.
Parteix del mite de Prometeu, i el de Faust de Goethe, que retrobem en Bearn, més dolç i suau. En aquí el dimoni és una dona bella, na Xima. A Don Toni, el protagonista, només li queda recordar el paradís perdut, i les seves Memòries esdevenen la millor de les amants. A la manera de Proust, voldrà persistir a través de la paraula.
En Le chef d’oeuvre inconnu (L’obra mestre inconeguda) de Balzac, observem el tema de la creació/destrucció de l’obra mestra i l’artista que es creu Déu. Som davant d’una de les reflexions del llibre i un dels eixos de la seva anàlisi: l’home creador de vida, el mite de Frankenstein, un fil, que en la resta d’obres, obrirà el camí entre pintura i literatura per aconseguir l’art absolut.
Ho veiem en Sthendal a la Cartoixa de Parma, que per crear la comtessa de Sanseverine, s’inspira en Corregio i en les figures femenins que ha estimat, fent de doctor Frankestein. En aquí la fusió de música, pintura i literatura aconseguiran l’obra mestra. L’estudi d’Emma Bovary, una dona que no suporta tanta realitat grisa i es suïcida, ( vet aquí l’escàndol) és minuciosament analitzada.
Apassionant és la reflexió de La metamorfosi i Kafka, un home complex, a qui la literatura li es vida, i el vincle entre l’art i la vida és indestriable. Lluny del simbolisme que es pretén en la seva obra, ens el mostra com un clàssic que fa una diagnosi espectacular del seu temps. Reprèn la importància de la música en Joyce, en el conte, La mort, de Dublinesos, que Huston portà al cinema.
Finalment els clàssics més nostrats com March, poeta i mestre d’amor amb majúscules, afirmarà que la pintura és com un acte d’escriptura.
Sampere, Margarit, i Marçal, 3 titans de la poesia contemporània, ens passegen pel dolor, la malaltia, l’amor maternal i de manera especial la mort, tema que tanca el llibre amb una profund poema de Marçal. Retrobem la pintura, la música, i la memòria rerum i la memòria verbum, imprescindibles en l’art literari.
La conclusió de la lectura ens porta a nosaltres criatures cartesianes del cogito ergo sum, a llegir i rellegir els clàssics. La seva voluntat de transcendir el quotidià per anar a la recerca del sublim, els fa transcendir el temps i és la raó per la qual esdevenen clàssics. Llegir-los és una síntesi dels grans temes que ens fan humans.
Anna Ruiz Mestres
Publicat el 16 d’octubre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.
LA MEVA LLENGUA, LA MEVA VIDA de Teresa Costa Gramunt
Títol: LA MEVA LLENGUA, LA MEVA VIDA
Autora: Teresa Costa Gramunt.
Editorial: Voliana Edicions
Lloc i any d’edició: Argentona 2020
Nombre de pàgines: 137
Jo respondré. (K. Blixen)
Com la coneguda autora de Memòries d’Àfrica, la Teresa C.G. respon. I ho fa amb saviesa i contundència.
Aquest darrer llibre, amb arrels autobiogràfiques, és un recull de fets sobre la repressió que ha patit la llengua catalana a Catalunya.
Les vivències se centren en l’època franquista, en què la dictadura ho justificava tot. El que més dol de tot això és que ara, aquesta repressió lingüística sobre el català la justifica la democràcia consolidada, diuen.
Explica com ha viscut a la pell el menyspreu pel fet d’escollir la pròpia llengua per escriure la seva obra literària.
És bo que no s’oblidi el passat per reconstruir un present més fort i més digne. Recordar-lo i escriure’l és un testimoni per a les generacions futures perquè sàpiguen d’on venim.
Però ella va molt més enllà del testimoni descarnat sobre la llengua. Una pensadora com ella reflexiona sobre el fet de deixar anul·lar i conseqüentment morir una llengua. I en fer aquesta reflexió hi trobem referències de pensadors com Pannikar, Steiner, Chantal Maillard…, que l’ajuden a confegir un entramat d’arguments sòlids per no defallir en la defensa de la llengua catalana, en front d’arguments que no ens porten enlloc: com el mal anomenat bilingüisme, quan la realitat és la d’una diglòssia aclaparadora.
Es fixa en com la humanitat en general protegeix i restaura monuments i en canvi té una actitud molt menys militant pel que fa a les llengües i de manera especial pel que fa a la nostra.
Recorda molt bé com ja Lluís XIV deia referint-se a la Catalunya Nord: la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa. Després, el seu nét , Felip VI, sin que se note el ciudado, deia que la volia exterminada. I ara res ha canviat, es vol el mateix, només cal escoltar el silenci eixordador dels intel·lectuals espanyols d’esquerres davant de la brutalitat lingüística, per no parlar de les altres .
La llengua és una manera de pensar, de fer i de ser, i si desapareix una llengua desapareix una manera d’ordenar la realitat, són reflexions que aporta l’autora junt amb d’altres que es refereixen no només a la llengua si no també a la classe política que ens vol callats, capcots i pagant impostos obedientment.
Valenta i agosarada com és, aquest llibre és per ella: una resposta, i una defensa, a una qüestió sentida com a vital. I és una alenada d’aire coratjós i fresc en un moment de desencís per als que estimem la llengua i el país.
Anna Ruiz Mestres
Publicat el 21 d’agost, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.
DONES VALENTES de Txell Feixas Torras
Títol: DONES VALENTES
Autora: Txell Feixas Torras
Editorial: ara llibres
Lloc i any d’edició: Barcelona 2020
Nombre de pàgines: 172
Inshallah! (tant de bo!)
Dones valentes, és un immens vitrall gòtic compost per les vides de dones de l’Orient Mitjà, descrites per la mirada atenta de la TFT. Llegint-la, es projecta una amalgama d’històries colpidores que volen sacsejar aquest mar d’indiferència vers aquests territoris on les dones i els infants viuen una tragèdia massa temps ignorada.
L’estil audaç i fresc de l’autora narra amb senzillesa i claredat els fets, trets propis del periodisme, sí, però ella vol més que això, vol que despertem i que actuem i llavors la llengua s’omple d’adjectius colpidors, provocatius, a l’estil de Pla, i de complements de nom, de preguntes retòriques, etc. Aportant un toc literari a l’obra. Tot al servei de la denuncia d’uns fets massa temps invisibilitzats. Aquesta empenta la veiem també quan l’autora és davant la càmera, a TV3.
Cada capítol, és un cas dolorós, on se’ns mostren situacions diàries, galàctiques, que no semblen del s. XXI.
Malgrat tot, es respira una flaire d’esperança. El patiment transforma, com aus fènix, a aquestes dones, maltractades, violades, esdevingudes esclaves sexuals, torturades,…que s’aixequen conscients que l’única arma que tenen és ser dones, vet aquí la feblesa i la força!
Coneixerem històries que van des de l’art a les armes en la recerca de la dignitat esperada, en la superació del trauma viscut, en la fràgil confiança que se’n sortiran. Passarem per l’Afganistan on la llei tribal prima sobre la justícia, pel Liban, on la vexació de les treballadores de la llar (maid), immigrants, les aboca al suïcidi, o pels camps de refugiats dels sirians… I malgrat tot, viurem les seves iniciatives per superar aquest infern. Coneixerem les milícies de dones kurdes, el malson de l’Estat Islàmic, ja que si els matava una dona, anirien a l’infern per tota l’eternitat.
Mirarem una ciutat només de dones, Jinwar (dona, vida/terra espai) on es podien refer dels inferns personals i sobreviure en mig de la barbàrie, però el dictador Erdogan els ho va arrabassar. Elles, esquerdades per dins i per fora, menystingudes a la tribu i a la família viuran uns dels primers genocidis del s.XXI de l’ètnia yazidita.
I encara un altre drama esfereïdor és el de la infància, on viure i morir massa vegades és una qüestió de gènere, on la resiliència d’aquestes criatures esdevé l’única força per tirar endavant. Trencats, aixequen el cap amb tendresa i la TFT ens acosta a diverses ONG que fan el que poden per reconstruir-los.
Aquestes macabres situacions s’alimenten de la nostra indiferència col·lectiva, d’aquest silenci còmplice, mentre anem mirant cap a una altra banda i els infants i les dones, malgrat tot valentes, viuen un món de terror. Fins quan seguirem girant el cap? Tant de bo, Inshallah, ho deixem de fer ben aviat!
Anna Ruiz Mestres
Publicat el 12 de juny, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.
TERRA DE MARCA de J. Romeu i J. Font
Títol: TERRA DE MARCA
Autors: J. Romeu i J. Font
Editorial: Pagès Editors
Lloc i any d’edició: Barcelona 2019
Nombre de pàgines: 358
El segle X els comptes volien una marca pròspera, segura i culta.
Heus aquí una novel·la històrica escrita a quatre mans ambientada en les terres de Marca, on els atacs dels musulmans feien la vida complexa i difícil per serfs i per nobles.
En l’època del comte Sunyer (fill de Guifré el Pilós), i la dels seus fills Miró i Borrell, Catalunya, ja havia iniciat la separació del domini franc. Estem en ple segle X, i gestionarem la creació d’un priorat benedictí a la marca de Mediona, i viurem com en Sunyer (890-950) va organitzar una expedició, sota les ordres de Gotmar, l’abat del monestir de St Cugat (els anys 944-954), a Còrdova, per negociar una treva amb Abderrahman III(891-961).
Aquest és el rerefons històric de la novel·la, però la trama passa per la marca de Mediona, pel palau comtal de Barcelona i pel califat de Còrdova. Els personatges de ficció es barregen amb els personatges històrics, aspecte en què els autors i la nostra novel·la cavalleresca han excel·lit, penseu en el Curial e Güelfa.
La narració parteix de Mediona, quan el monjo Ponç viatja a Rivus de Berilas, per construir-hi un monestir, cosa que no plau al comte de la Marca, Jeroni, que acabarà ofenent greument els comtes de Barcelona. Vet aquí el conflicte! Tot això salpebrat amb els amors entre el fill del comte, Guillem, i la filla d’un pagès de la marca, la Joana, que aconseguiran casar-se, després de moltes peripècies i ser els nous senyors de la Marca de Mediona. Aquesta història s’entrecreuarà amb les aventures d’un serf de Mediona, Lluc, que s’embarca a l’expedició andalusina, i li canvia la vida.
L’habilitat dels autors fa que el viatge es visqui amb intensitat i que ens obri les portes d’una època on la superioritat musulmana impactava. A Còrdova, hi vivien jueus, cristians i musulmans, amb llibertat religiosa, i els nens i “nenes” anaven a l’escola, (impensable en els comtats catalans), i això s’entrecreuava amb el luxe, la higiene, la impressionant enginyeria i la magnificència del palau i de l’harem del sultà. Tot descrit amb habilitat i minuciositat. És apassionant també conèixer la Barcelona comtal, amb la reina Riquilda i els seus fills, i les voluntats d’expandir la Catalunya vella, per fer-ne una terra pacificada, progressista, i un poble culte.
L’encant del món musulmà ens recorda les històries de Les mil i una nits, amb la preferida del sultà i les seves dames, especialment Inge, que robarà el cor del cristià Lluc. Sembla doncs una Crònica, on s’intueix la destresa literària dels autors, propera a les Cròniques de Jaume I, o de Ramon Muntaner.
L’estructura de 26 capítols, encapçalats en llatí, és juganera i divertida, saltem d’un espai a l’altre: la Marca de Mediona, Barcelona i Còrdova, esdevenen una minuciosa cartografia dels llocs, i dels sentiments, emocions i tensions dels seus habitants.
No us podeu perdre aquest viatge vers els orígens d’aquesta nació. Una emocionant lectura d’un passat remot, el de la Marca de Mediona, per gaudir-ne aquest Sant Jordi confinat.
Anna Ruiz Mestres
Publicat el 24 d’abril, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.
EL PRELUDI de William Wordsworth (Traducció de Jaume C. Pons Alorda)
Títol: EL PRELUDI
Autor: William Wordsworth
Traducció: Jaume C. Pons Alorda
Editorial: Edicions 1984Poesia
Lloc i any d’edició: Barcelona 2020
Nombre de pàgines: 236
La natura era la sobirana de la meva ment.
Cal agrair a Edicions1984, que ens vagi acostar l’any 2014 Fulles d’herba de W. Witman, i ara El Preludi de W. Wordsworth, ambdues traduïdes amb la destra mà de JPA, que ens guia i ens fa reflexionar sobre l’acte de la traducció afirmant que traduir no és trair sinó triar. La seva brillant tria ens mostra l’escriptor més gran del romanticisme anglès amb extrema cura lèxica, i amb la cadència de la seva bellíssima traducció.
W.W. ens acosta la seva biografia en un poema riu que crea al llarg dels anys –el meu relat soc jo mateix-, publicat pòstumament per la seva muller.
Els quasi vuit mil versos, estructurats en XIV parts, parlen des de la revel·lia dels anys joves fins la serenor de la maduresa.
L’obra és una llarga conversa amb l’adorat Coleridge, amb qui va iniciar el Romanticisme anglès. El joc del jo i el tu omplen els versos. S’hi respira constantment el sobirà poder de la soledat, sense ella no es pot observar el que t’envolta i fer-ho esdevenir magistral poesia.
El poema, plenament panteista, regalima el goig d’estar amb la natura, la seva força cíclica, els sons que l’envolten, la força del vent, esperit immortal que creix com l’harmonia amb la música…i també, cal dir-ho, és una cartografia de la terra que el va veure néixer, (el riu Derwent, la regió dels Lakes, el seu poble Cumberland, el cim del Winander…). La natura viu en el vers com una perfecte fotografia i penetra en la ment del lector, que li falten ulls per mirar aquest devessall de bellesa i aquesta realitat virtual que té una força colpidora. D’altres espais com Cambridge, els Alps, la França de l’hercúlia República, Londres, metròpolis fascinant, esdevenen petits mapes de la seva història.
L’esperit romàntic el trobem en el món oníric, en el món clàssic d’Homer, en la presència de la gent senzilla i de la vida quotidiana, en les fades de la infantesa, en la mitologia celta i la bruixa Yordas, en el món medieval i els bards, i en la literatura de Chaucer…
W.W. escriu pel futur, i vol fer-nos reflexionar sobre l’existència de la poesia i del poeta, com Plató, creu que posseeix una mirada de la vida que només ell pot captar, se sent posseït per l’art de la Lira i la reflexió filosòfica, i dubta sobre el poder del treball analític enfront del creatiu. Es compromet amb el seu temps i opina sobre el govern, les nacions, les lleis, l’Estat, Jo era un actiu partisà diu.
Influït per d’Southey, Coleridge, Milton, Calvert, Gray, entre d’altres, omple les més de 200 pàgines de preguntes retòriques que de ben cert dirigeix al seu amic, però també d’al·legories sobre virtuts i defectes, o de belles antítesis que mostren els estats de l’ànima i també clouen l’obra. Tot és al servei d’expressar l’inefable i aquesta poesia bé que s’hi acosta.
Anna Ruiz Mestres
Publicat el 3 d’abril, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.
Desig de llegir 