FIN’AMOR de Jordi Carrió i Figuerola

fin'amor

Títol: Fin’amor

Autor: Jordi Carrió i Figuerola

Editorial: Curbet Edicions

Lloc i any d’edició: Girona, 2013

Nombre de pàgines: 50

 

Amant d’amor existeixes perquè estimes…

Et queda, amant d’amor, el refugi amorós del poema …

El darrer poemari de Jordi Carrió és un passeig íntim i profund cap a la passió, l’erotisme i l’amor de la dona que estima, però és també una identificació de la vida amorosa amb la poesia. Vers i amor faran etern el poeta.

El llibre, que té un títol amb ressons trobadorescos, identifica l’home i la poesia amb l’univers i la natura. Des del seu jo et transporta vers l’estimada, que se’t fa present en les imatges acuradíssimes, sensuals, misterioses, voluptuoses… que impacten l’ull del lector. Quanta bellesa en la fotografia que il·lustra el vers! Maria Espeus ha fotografiat el vers de Carrió i ha esdevingut captivadora poesia visual.

Els versos de Carrió són lluny de la mètrica travada i rígida. El seu és un vers llarg, que festeja la prosa poètica, és prosa en la forma però riquíssim en les figures retòriques. Tota l’obra és un joc deliciós de paradoxes: quan la dius i quan la calles; amb ella sense ella, la nit més clara.

És també potent i enginyós el joc d’adverbis que acompanyen els poemes: amorosament i lenta;secretament i càlida, etc.

Les parts del cos de l’estimada capgiren els sentiments del poeta que només viu pel desig d’estar amb ella. Aquest desig té ressons de l’amor cortès que es basava en el desig. El poeta espera l’amant al capvespre i l’alba clou la trobada com en la vella literatura medieval. Els rols literaris esdevenen vida aquí i la força poètica de cada mot és al servei de descriure aquest desig profund que l’amara. En aquesta línia també hi juguen un protagonisme important els ulls. En la literatura del fin’amor, l’amor entrava pels ulls i la imatge de la dama hi quedava enregistrada per sempre.

Carrió els dóna protagonisme però no oblida la importància dels llavis, el bes, el cos unit dels amants que omplen d’excitació cada vers. S’alia amb les comparacions i les metàfores per mostrar la serena bellesa de la dona estimada i la integra així en el món de la natura: l’aire, la nit, el mar, la lluna, la llum, tot és en ella i en ella el vers.

Desig i passió, la nit i el dia, el sol i la lluna, l’amor i la poesia, el jo i el tu, ella i el món, ella i la natura. Tot és en el poema per crear un univers amorós perfecte.

Sens dubte estem davant una meravellosa simbiosi de literatura i imatge altament ben aconseguida que no podeu deixar de descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

BAVASTELLS de Marta Pérez i Sierra

Portada Bavastells

Títol: Bavastells

Autor: Marta Pérez i Sierra

Editorial: Walrus Books, S.C.L.

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 101

 

Fer bugada de l’ànima

En Faust Goethe s’inspirà en els titelles que va veure de petit. R. Llull el 1272 ja explicava que els Joglars moros contaven històries amb ninots de fusta anomenats bavastells. La sempiterna titella és present en totes les cultures i M. Pérez,com si hagués aprés d’Ensenhament de Joglar de R. Vidal de Besalú s’endinsarà en aquest imaginari per dir-nos del món real que ens envolta. He dit dir-nos perquè tots els relats tenen la força de l’oralitat: “Tenia tots els riures de les nenes i els nens. Tots/…totes les històries del món. Totes”. Cada titella li servirà per fer bugada de l’ànima enfrontant-nos amb temes duríssims com la gana -a casa sols teníem gana a les butxaques-, el desnonament, la postguerra, la solitud, la crisi, la por a la presó… Tot això explicat amb gran força poètica. Cada conte té en la intensitat de la frase final la força aclaridora del darrer tercet d’un sonet. La riquesa de les metàfores palesen la poesia que corre per les venes de l’escriptora, sovint relacionades amb la neteja i amb el món de la llar femení: Si pogués endreçar la seva ment/ espolsant-me la pena/ les xafarderies al vent eixugant-se./…rentar-me la memòria amb una copa de vi/.

L’obra, estructurada en 4 parts, ens introdueix al món dels putxinel·lis, dels contes o dels records de l’autora. Sempre és un titella que obre el contingut. Cal fixar-se però en l’omnipresència de la dona. Els relats més tendres i més crus estan marcats per la feminitat: l’avortament, la complicitat entre dones, la força terapèutica de fer safareig- Parles d’arreu, secrets de safareig-, la violència masclista, la solitud de la dona immigrant, les dones literàries com Lilith, les escriptores, el dolor de la mare davant els infants desapareguts i venuts del franquisme, les nenes i la pobresa infantil. Quanta habilitat per transmetre des del titella la inclement quotidianeïtat!

Alguns tenen tocs de costumisme, però sempre hi aflora la denúncia, el compromís de l’autora amb el passat i el present d’aquest país. D’altres tenen la llavor d’una novel·la policíaca com Bombó. Clou el llibre l’alegria de la infantesa passada, el delitós tresor de la memòria: els cromos, la botiga, els botiguers del barri…i el domini absolut i enginyós de l’imaginari realitat, que el conte contes necessita per fer les delícies del lector o de l’oïdor.

 

 

Anna Ruiz Mestres

L’ESTRANY de Josep-Ramon Bach

Coberta_l'estrany

 

Títol: L’Estrany

Autor: Josep Ramon Bach

Editorial: Témenos Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 90

 

 

La fragilitat dels temps i la joia de viure.

El darrer poemari de JRB és una reflexió sobre temes eterns:el pas del temps, la joia de viure, la sensualitat…però fent marrada intensa en la vida que ens aboca al camí incert de la mort on tots fem via. Però per mi és sobretot una reflexió sobre la poesia, el poeta i l’art, profunda i enriquidora.

El llibre s’estructura en dos grans blocs: l’Imperfecte i l’Amagat i està curosament i deliciosa il·lustrat per Vèlia Bach.

Els mots es retroben amb els símbols i sentiments que mouen l’ànima. Parlo dels ulls, l’esguard, la mirada. L’ull, que segons deia Plotí, era la imatge del sol i el símbol de la intel·ligència i de l’esperit, és en aquí: la vida que fuig, la mirada serena…Parlo de la llum, identificada sovint amb l’esperit, la intel·lectualitat. La llum és l’energia creadora que necessita el poeta, sovint relacionada amb el mirall que reflecteix el bo i el dolent de l’existència. El mirall és la porta vers l’altra banda, penseu en Alícia en el país de les meravelles. I encara el sentiment del poeta que té por: sóc el vell gos que lladra la por…La por al deliri… ell sap que ha d’esdevenir fum per creuar el mirall i sap de la por al que desconeixem: vestit de fum, mitjons de fum…per fer-ho possible.

La natura és present en el vent: música de vent, o bé en la terra, les pedres: el llenguatge del fang i l’idioma de les pedres... el cel, l’infinit… I tot resseguit amb la presència del món clàssic, des de Dèdal fins als ciclops, que amaren de serenor en front el desassossec del pas del temps.

El país hi és present: recorda’t del teu país …i de la llengua clara que allà s’hi parla…una Catalunya lliure, que uneix i conjuga cultura i desig.

El vers, lliure, breu, omple d’intensitat la paraula buscada i travada. Les comparacions excel·leixen el poema com ho feia A. March i així trobem : L’elegància d’una escriptura que neix per interpretar la vida. Crida l’atenció la importància que dóna al verb batre que senyoreja en tot : la nit que bat en silenci el ritme del cor … Els polsos baten el silenci de l’era.

L’ofici d’escriure, la força de l’art, l’obra treballada amb:la suor dels mots a les mans…és sempre present.

Però l’amor el portarà a la immortalitat: Ai, què serà de mi/ que només tinc l’amor per oferir a canvi! Tanca l’obra un cant a la vida i a la llibertat colpidor: i en saber-te lliure diràs el nom de la vida.

Anna Ruiz Mestres