VICTUS d’Albert Sánchez Piñol

Victus de Sánchez Piñol, 10 de setembre del 2013

Títol: VICTUS

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: La Campana

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2013

Nombre de pàgines: 605

 

“Veni , vidi, vici”

VICTUS-VENÇUT, parafrasejant Cèsar davant del senat romà, és el títol d’aquesta magnífica novel·la de Sánchez Piñol. Se n’ha parlat molt i molt bé i també malament. No es pot negar, però, que estem davant d’una novel·la històrica on l’autor ha intentat donar una versió neutral, fora dels dos bàndols i si ha anat a favor d’ algú, ha estat a favor del poble català, barceloní, que tossudament alçat, va ser més valent i digne que la classe política i eclesiàstica que els comandava. La defensa heroica del setge per part dels barcelonins va durar13 mesos. Conscients d’una mort segura, van empènyer els polítics a lluitar per una llibertat, que com sabem no va ser possible. Us sona?

L’estructura en 3 parts que segueixen la frase llatina, és explicada per un personatge històric, Martí Zuviría, ajudant de Villarroel, que se’ns presenta com un geni de l’enginyeria militar, barceloní, enviat a estudiar a França i per atzar alumne del millor arquitecte militar que tenia el Rei Sol, Vauban. La història la dicta, quasi centenari, a una amanuense austríaca, que servirà de contrapunt a la narraci

ó i que anirà bé per fer aclariments històrics. La complicitat que té el lector amb Zuviría és extraordinària; ell, un autèntic picardiós, sembla el protagonista de l’Espill de Jaume Roig, antecedent de la novel·la picaresca castellana 100 anys abans.

Francament, tant el tractament dels personatges històrics, sovint desmitificats, com els de ficció, és un dels grans encerts de la novel·la. Els de ficció, Anfan, Amelis, Nan, Peret, arquetípics i alhora profundament humans, serviran a Zuviría per madurar, estimar i deixar de veure la vida com un pillastre per convertir-se en un heroi més d’aquest final apocalíptic de la darrera part.

Una classe magistral d’enginyeria militar va teixint el llibre, potser excessiu en algun moment, però les muralles, els baluards, com el de Santa Clara, les trinxeres, la torre de Sant Joan, acaben sent un personatge més i la seva destrucció colpeix l’ànima.

L’estil fresc, amè, divertit ajuda a engolir les pàgines amb avidesa i des del primer paràgraf domina la plasticitat fent de l’obra una possible superproducció de cinema que esperem veure aviat de la mà de R. Masllorens.

Sincerament una lectura de la nostra història que ens diu que 300 anys després les coses segueixen en molts aspectes intactes.

Anna Ruiz Mestres