DE LLUNYANIA I DE SOMNI de Francesc Pasqual i Moster

De llunyania

 

Títol: DE LLUNYANIA I DE SOMNI

Autors: Francesc Pasqual i Moster

Editorial: El CEP I LA NANSA

Lloc i any d’edició: Vilanova, 2014

Nombre de pàgines: 136

 

 

…El cor batega –inalterat- en el perfum de les coses menudes…

 

De llunyania i de somni és un llibre que respira de les coses menudes que ens han anat fent com sóm. Des del microcosmos de Vilanova i dels seus records F. Pasqual va teixint una realitat que és comuna a la Catalunya d’una època, d’un temps i que perdura en cada pàgina, en cada mot. Sembla que, com Espriu, escrigui per retornar-nos el nom de cada cosa.

El llibre està encisadorament prologat per l’artista Pere Tàpies i meravellosament il·lustrat per diferents fotografies que han estat artísticament compaginades per T. Duran i F. Mestres, fent de l’obra un poema visual d’una època i d’un temps.

L’autor, que és per sobre de tot un bon poeta, ha jugat amb el vers i la prosa, tot i que les proses traspuen poesia en cada paraula.

En llegir-lo reviureu el món grisós de la gent que va passar la infantesa sota el signe de la dictadura. Reviureu o descobrireu aquelles llargues fileres de silenci a l’escola, el mes de Maria, els titelles a les places, les festes notables com Nadal, amb els Pastorets, o la Festa Major, els bordegassos amb els castells, el Carnaval i les carotes, l’hoquei i les sortides al camp amb la família…Pocs luxes i moltes ganes de sobreviure en aquella època!

L’autor no s’oblida però de la història dels indrets. Què seria una ciutat sense els seus espais emblemàtics, els seus comerços – que han marcat la vida de tants compradors – les seves places, els seus arbres, els seus carrers…? Tot aquest paisatge urbà es va recobrint d’una pàtina poètica i allò normal i corrent, quotidià i proper, esdevé bella poètica sota les paraules de F. Pasqual. Sap jugar amb domini i mestria amb els mots, el lèxic és vell i nou a la vegada i ens recupera paraules oblidades com ara: cigala d’estudiant –xuxo o bé pets de monja –galetes-. Sempre tan escatològics els catalans en el nostre dia a dia!

La seva ciutat, sense voler-ho, traspassa el particular per acabar sent de tots. L’autor en fa una descripció, si voleu, costumista i intimista, d’un món que s’ha anat perdent, però que avui encara se’n pot seguir el rastre en llocs com el far de Sant Cristòfor, la Masia de Can Cabanyes o bé els Cellers testimonis de la cultura popular quan encara no sabien que ho era.

Estem doncs davant d’una obra plena de bocins d’història i de tendresa. Testimoni del que hem estat, a través dels seus versos, podem llegir les bases del nostre futur. Una delícia poètica que no us podeu perdre!

 

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

Presentació de AMB LA MARINA ALS ULLS de Miquel Cartró

De la literatura eròtica i de l’erotisme d’ Amb la marina als ulls.

Bon vespre a tothom, un honor i un plaer poder participar en la presentació del primer poemari de l’amic i company d’alegries literàries, el M. Cartró.

El Miquel se’ns dóna a conèixer com a poeta amb un poemari eròtic,sensual, sexual, sensible i sincer. Podríem parlar del poemari de les 4 esses, SSSS.

_DOM9540

Deixeu-me fer una reflexió a tall d’introducció.

La literatura catalana compta amb una llarga tradició de sexualitat i erotisme: Des del més elegant i sofisticat amb ressons de la literatura àrab, el lligat a l’amor cortès, passant pel segle XV, amb el divertit Col·loqui de dames, de l’escola satírica valenciana, o bé la censura de costums de Jaume Roig amb l’Espill, o A. March, amb una sexualitat de l’ intel·lecte, més reflexiva i en algun moment més lírica, o en Roís de Corella on la sexualitat és més teòrica i més retòrica, però que fascinava a les dames nobles de l’època.

El que parla però de sexualitat sense embuts és Martorell, en el seu Tirant hi trobem sexe en estat pur, parlem de voyeurisme, de lesbianisme, d’homosexualitat amb un llenguatge fresc i provocador: Pensa vostra altesa que siam en lo temps antich, que quan la donzella tenia algun enamorat e lo amava en strem grau, dava-li un ramellet de flors ben perfumat, o un cabell o dos del seu cap, e aquell se tenia per molt benaventurat. No, senyora, no, que aquex temps ja és passat. Lo que mon senyor Tirant desitja bé u sé yo: que us pogués tenir en hun lit nua o en camissa.

Ah! … l’erotisme i la sensualitat de la camisa blanca i mig descordada també la trobarem a Amb la Marina als ulls del Miquel Cartró. Però si seguim aquest periple llampec per la literatura eròtica sembla que després del Tirant la foscor? Nooo, la literatura eròtica es manté en les cançons del poble, i el XVIII amb el Rector de Vallfogona, llavors era temps de bruixes i de bandolers, i ell encapçala una nova moda eclesiàstica, la literatura eròtica dels entreteniments de sagristia, dedicada a homes que no podien tenir una activitat sexual regular .

I el XIX l’erotisme va més lligat a la revistes i a la premsa i es barreja una mica amb l’anticlericalisme, però tots tenim present el teatre de Pitarra amb dom Jaume I i el s.XX , el sexe ja no és pecat, ara tenen la feina de construir una llengua que doni gust…. Cèsar August Jordana escriu l’any 1932 “Una mena d’amor”, on descriu, en català noucentista i per primer cop -que sapiguem- en la nostra literatura, un orgasme.
La poesia eròtica passa també per Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater, Salvat Papasseït, sense oblidar Pedrolo, amb Els quaderns d’en Marc, i les editorials i els premis eròtics, com La Marrana, o La piga de la viuda reposada, o El somriure vertical…i no ens oblidem de les dones com la Carme Riera amb Epitelis Tendríssims o Te deix amor la mar com a penyora, o el grup d’Ofèlia Drac amb Deu pometes té el pomer…etc.

En fi que n’hi ha hagut i n’hi ha de literatura eròtica malgrat la foscor política de les diverses èpoques els homes i les dones de 1000 maneres diferents hem practicat sexe..i n’hem fet literatura.

_DOM9559

Dit això, crec, que no és senzill de fer literatura de relacions personals, i d’intimitats sensuals i sexuals. L’escriptor/a que vol fer literatura eròtica vol provocar el lector. Crec que un poeta eròtic se sentiria frustrat sinó dispara la libido del lector… dic jo.

Si mirem la portada d’Amb la marina els ulls sabem que entrem en univers eròtic però no sabem com ho trobarem, si serem ran de la tendresa o de la grolleria, o de la passió més acervada. Ah? sorpresa? Cal llegir-lo.

El sexe forma part de nosaltres però també forma part d’un dels aspectes més íntims de les persones…encara hi ha molts prejudicis i tabús en el sexe.., per sort sembla que abans i ara s’ha escrit i s’escriu de sexualitat amb franquesa, amb grolleria,amb respecte, amb ironia, amb picardia , amb passió i amb lirisme…i 1000 adjectius més, perquè el sexe és vida i com la vida mateixa té 1000 mirades possibles o més, tantes com persones.

A Amb la marina als ulls trobareu una relació sexual fresca i tendra, arrelada a la terra, rica en la delicadesa pels detalls, rica en exquisidesa, i rica en la manera com ens revela la consciència sensible de les coses eròtiques. Sovint el sexe o els preludis del sexe beuen en el vi i en el cava tan nostrats en el Penedès…Però no només això, el paisatge és el del gran Penedès: La força de la platja del far, gran simbologia fàl·lica per cert, la sorra és el preludi de l’acte sexual, el paisatge urbà del port ple de quotidianitat- en els cafès, en les taules-…tot és guspira que encén la flama del desig en el poeta. I senyorejant bona part de l’obra la força de l’aigua, l’erotisme del bany… pensem en Carmesina i la picaresca dels seu bany amb Plaerdemavida …o en l’embat de les ones com l’embat del mascle, amb ressons de The Waves de W.Woolf i més aigua encara en la dutxa, l’aigua que regala en els cos de l’amant, la tovallola, tots els elements respiren desig sexual per a l’enamoradíssim amant.

No només és això l’univers poètic de Amb la marina als ulls, també el sol, astre rei, símbol masculí per excel·lència acarona la pell de l’estimada i la lluna, ella, serà la llum de la relació oculta de mirades furtives. I ja que dic mirada,la mirada es farà present en el joc de seducció dels amants, en aquí el voyeurisme estarà al servei de la incitació a l’acte sexual. La importància dels ulls com en els trobadors i la importància del gest com en A. March, seran pel poeta brins de passió vers la possessió de l’estimada. I dins d’aquest univers les diferents llums del dia al servei de l’amor i de la tendresa: l’horabaixa, la nit, la llum de la finestra, l’alba…totes submises al plaer dels amants.

La música sovint acompanya les relacions amoroses, tot el llibre és un joc musical que es palesa en els versos, que juguen amb una mètrica curta, tetrasíl·labs, pentasíl·labs com a molt heptasíl·labs, com Jaume Roig el Miquel juga amb el vers breu i com ell ha de treballar en la sintaxi, en la precisió dels mots, ha de dominar la intensitat de dir poc en poc espai,ha de tenir la destresa de buscar la força del mot precís……Aquesta mètrica l’acosta a la música popular i fa més dolç i planer el llibre. La repetició dels mots com: desig, maridatge, cadència, preludi de l’acte sexual, la dansa amorosa…donen un joc semàntic ple de ressons musicals que van conduint la libido del lector. Els paral·lelismes en els versos i les polisíndetons, també omplen de música el joc del vers…i no ens oblidem de les paradoxes tan ben trobades… Tot, absolutament tot al servei de la música i la dansa sexual.

L’olfacte és imprescindible en una bona relació sexual, diuen, el trobem en el perfum de l’estimada junt amb l’erotisme de la roba i els llençols que insinuen el cos desitjat…

Portada_amb la marina

Acabem el periple sexual amb el plaer immens del poeta que es fa present en el record, com Salvat, en el tren de retorn a la ciutat, recorda sense recança la relació feliç de El poema de la rosa als llavis i el Miquel el troba en el record del plaer de cada instant viscut des de la més autèntica sinceritat i això és la guspira on s’encén la flama que el portarà de nou a l’amor, a la passió ,a la sexualitat i això li permet fer de la seva història amorosa i sexual poema i poesia.

Josep Pla deia que : “La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida” S’equivocava, el Miquel ha superat l’escull Amb la Marina als ulls.

Que per molts anys gaudim d’aquesta tendresa, erotisme i pornografia distingida dels teus versos Miquel. Gràcies.

 

Anna Ruiz Mestres

 

 

 

 

 

 

 

 

Poesia a les caves

LA MÀGIA DE LES BOMBOLLES DEL CAVA ES VEU ACOMPANYADA
PER LA FORÇA DE LA POESIA.

 El mes de maig Sant Sadurní s’engalana amb la paraula poètica. Les caves Juvé Camps, Giró i Giró, Mestres i Pere Ventura han trencat aquests dies la serenor del seu silenci per obrir-se a la força de la poesia, que com el cava, vol intimitat, tracte dolç, lent, agudesa, enginy… com si cada bombolla que viu en l’ampolla i en la copa esdevingués primer un mot, després un vers, després una estrofa i finalment el poema! …I com el cava la poesia esclata en cadascun dels espais, tan ben escollits, amb tanta força, que sacseja les emocions dels qui escolten. La presència de parets centenàries, com en el cas de les caves Mestres, corprèn al públic entusiasta d’aquesta festa de la poesia.CEgy-gtXIAAE2ph.jpg_large

Quin mes privilegiat viu Sant Sadurní amb aquesta iniciativa consolidada i reconeguda!

Cal donar les gràcies a l’Ajuntament per la sensibilitat cultural que mostra i pel suport que any rere any dóna a aquesta activitat i a un gènere de minories com és la poesia. No és fàcil trobar Ajuntaments tan compromesos amb la cultura poètica com aquest. Ara bé, a qui cal donar les gràcies també és a l’alma mater d’aquest festival poètic, el Santi Borrell. La seva preuada tasca, un any sí i l’altre també, d’escollir amb cura cadascuna de les veus que fan possible els diferents actes és d’una sensibilitat i d’una lucidesa especials. El Santi, va donant veu a poetes consolidats, amb una obra extensa, però també a poetes poc coneguts, amb una obra breu al darrera, a poetes de diferents indrets dels PPCC, a veus d’aquí que escriuen amb llengua castellana…I si cal integra poetes sud-americans…res s’escapa a aquest poeta obert, que estima i viu entregat a la poesia , ja sigui com a poeta, ja sigui com a activista poètic cultural.

IMG_4434

El divendres passat a les caves Mestres, plenes a vessar, amb llum tènue, espelmes tremoloses, copes brillants de bon cava, es gaudia d’un públic lliurat a la poiesis, a la creació, de totes les edats: grans, joves i adolescents,que segurament era la primera vegada que s’acostaven a una acte així. Aquesta és també la màgia que es crea aquest més de maig a la capital del cava. No hi ha límit d’edat per deixar-se endur per la cadència dels versos, per les rimes, per l’enginy en la combinació de les paraules, per les explicacions dels sorpresos poetes en veure tanta gent que els escoltava. Ells que tan aspiren a fer arribar els seus poemes a l’altre, a qui els llegeix, a qui els escolta. Sens dubte una comunió desitjada.

Els poetes del passat divendres eren poetes que viuen a l’ombra de la capital del nostre país, Barcelona. Dos d’ells vinculats a Santa Coloma, José Garcia i Rodolfo del Hoyo, junt amb la poètica de Cristina Falcon, veneçolana, amb més de 6 anys a l’esquena en el nostre país,Catalunya, i va tancar l’acte un poeta consolidat com José Corredor Matheos, que va fer esclatar amb el seu enginy i la seva humanitat les rialles del públic…tots van anar destriant els seus versos en la seva llengua materna, la castellana, amb algunes pinzellades en català en el cas de Rodolfo, més integrat i compromès amb el país.

Sens dubte POESIA A LES CAVES és un fet únic al nostre país: que la força de la poesia amb el suport del cava ompli aquests espais plens de silenci durant tot l’any i que això hagi sabut captivar a un públic tan fidel i entregat com han tingut tots els divendres de maig, no serà fàcil de trobar en altres indrets.

Per descomptat no us perdeu el proper divendres els poetes de les caves Pere Ventura, són 3 dones potents, amb Dolors Miquel al capdavant. I amb Blanca Llum i Meritxell Nus podreu gaudir d’aquest final de maig, amb lluna plena, ple de femeninament poètica.

 

Anna Ruiz Mestres.

FULLES D’HERBA de Walt Whitman

 

Fullesdherba

 

Títol: FULLES D’HERBA

Autors: Walt Whitman

Editorial: 1984 poesia

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 569

 

 

Canta’m l’universal!

Ens hem amarat de gran poesia amb la traducció íntegra de Fulles d’herba de W.W. Aquesta obra mestra de la poesia universal li va costar 37 anys de feina al seu autor i n’hi ha costat quatre al seu traductor J.C. Pons Alorda, reconegut amb el premi de la crítica a la revista Serra d’Or.

Finalment podem llegir Whitman en la nostra llengua, un senyal més de l’anhelada normalitat cultural. Cal agrair la digníssima traducció d’aquest poeta establert al Penedès i que ens honora amb una obra d’aquesta magnitud.

Quan tens a les mans un clàssic com Les fulles d’herba moltes són les emocions que se’t barregen com a lector. Sents que estàs davant d’un cant a la humanitat, a la vida, a la mort, a la filosofia, a la sexualitat, al dolor i la crueltat de la guerra, a l’amor per les coses ben fetes… i tot tu t’impregnes d’aquests conceptes a través de l’enumeració caòtica i del vers lliure que marquen tota l’obra, però els mots no deixen de vessar la seva gran cadència.

És l’obra que va marcar el cànon de la poesia nord-americana, recuperada i estimada per la generació beat com ara en Kerouac, però hem de ser conscients que va marcar tota la literatura universal posterior començant pels naturalistes francesos fins avui mateix.

Llegint-la entres en la història dels EEUU, qui no recorda el Oh capità, el meu capità! escrita en homenatge a Lincoln després de ser assassinat? Els seus versos arrosseguen vers el compromís per la llibertat dels individus, vers el culte al jo poètic i en aquest culte cap a l’amor a l’espècie humana sense distincions. Withman és un home més, igual que nosaltres humils lectors: Tu, lector, bategues vida i orgull i amor ben igual que jo,/Per això teus són aquests cants. Cada cant arrelat a la terra respira una religiositat plena de panteisme. La sexualitat hi senyoreja junt amb la sensualitat i l’amor. S’ha titllat l’obra d’obscena i encara ara llegim controvertides teories sobre la sexualitat de l’autor. En fi res transcendent.

Whitman, ens acosta des de la més refinada poesia a l’espiritualitat de tot i de totes les coses. Ell és tots els homes, les dones, les plantes, les idees, els conceptes…i així marca un ritme trepidant a la seva poètica, i és això el que t’arrabassa, t’exalta i et corprèn. Fulles d’herba és doncs un cant a l’universal, una lectura necessària de tot l’univers que ens envolta.
Anna Ruiz Mestres