Títol: L’ESTACIÓ DE PORTBOU.
Autors: Jordi Carrió i Figuerola.
Editorial: Curbet Edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona 2016
Nombre de pàgines: 112
…on l’acció s’enruna i la història s’esqueixa…
deserta de trens que ningú espera.
Si teniu a les mans aquest llibre, descobriu-lo amb cura, perquè sou davant d’una excel·lent obra poètica, però també d’una petita i delicada obra d’art que conté una acurada edició i la meravellosa fotografia de M. Esclusa.
El títol ens guia vers una mena d’elegia de l’estació destrossada per Adif, sense cap respecte per la feina feta per l’Eiffel català, Torres Guardiola. Cert,en part, però també és el pretext per a la denúncia de la barbàrie que la vella Europa, un continent que té gastades totes les mentides,va viure en les guerres del s.XX i que ara en el XXI, girant el cap, ignora els més de 6.550 morts del Mediterrani.
La mort del filòsof W. Benjamin a Portbou, ressegueix el text homenatjant-lo.
El llibre, estructurat en tres capítols i una “coda” a manera d’epíleg, és una mostra de la destresa i del consolidat domini de la tècnica poètica de l’autor. Les diferents parts se separen amb una pàgina negre i l’altra blanca, cercant l’equilibri en el ying i el yang, així es complementen i són una a la vegada.
Cada poema es tanca amb una frase a tall de conclusió, igual que el darrer vers d’un sonet, donant força a la idea clau que vol transmetre.
A la segona part, l’estructura de falla, la mida de la lletra, els vers breu, però no per això menys punyent, està al servei de la tragèdia que vol mostrar. El joc d’antítesis, la frase paradoxal, mostra l’alt domini de la llengua de Carrió, sense oblidar la força de la fotografia al costat de cada paraula, on es fonen paraula-imatge per esdevenir imatge-paraula.
La pintura de Brueghel, Klee, o la música de Beethoven, Béla-Bartok, Savall fan de cada lletra una nota, com si musiquessin el silenci del lector, que avança en mig dels versos i de la desfeta.
Els àngels, els rails, les serps, les pedres, el mar…símbols presents que amaguen l’oblit del passat que ens incomoda. La vida i la mort frec a frec, la solitud, el silenci, el pas del temps, la història com una constel·lació viuen amagats dins el paisatge de l’estació de Portbou.
El text impregnat de la filosofia de l’autor, s’envolta de pensadors i artistes
(H.Arendt, P.Bausch, M.Ernst, Tàpies, Godard…) que eleven més encara la bellesa i la profunditat del llibre i dels seus versos.
L’estació de Portbou, és el pretext d’on treu la força per una anàlisi del món que ens ha precedit, amb la contundència de la veritat enfrontada a la por. És també d’on treu la força per palesar que malgrat tot no ens podran tòrcer.
Anna Ruiz Mestres
Desig de llegir 