NUCLEAR de Ricard Mirabete

Nuclear

 

Títol: NUCLEAR.

Autor: Ricard Mirabete.

Editorial: Terrícola

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 45

 

 

L’ olor de la calma

La nova proposta de R. Mirabete, beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.

Nuclear, ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.

Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.

No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.

El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de R.M.

El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.

La terra, el paisatge aspre tan nostrat, es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.

Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram…poetitza la descripció del món que l’envolta.

L’estructura de falla o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressó de les avantguardes, però de manera omnipresent, com ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.

 

Anna Ruiz Mestres

Anuncis