ARGUMENTS ESCRITS de Teresa Costa-Gramunt

Títol: ARGUMENTS ESCRITS

Autora: Teresa Costa-Gramunt

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 240

 

La vida sofiànica en femení, clar !      

La dona, la polis, l’art, l’escriptura, la filosofia, la música, l’amor, la guerra, el país… són els grans eixos de la nova obra que ens presenta TCG. Dic nova però per descomptat clàssica, eterna en la temàtica i a la vegada recuperadora, denunciadora, en suma viva, com la pròpia existència.

El recull d’articles i les breus i delicioses narracions del llibre s’entrecreuen com un trencadís per fer-ne alta literatura, com Molière feia alta comèdia. Estem davant un cant a la reflexió, una descoberta de fets i pensament que omplen de saviesa i serenor l’obra.

Sovint CG ha reflexionat sobre la dona, en aquí també ho fa i són tantes les mirades en femení que hi trobem! Només per fer-vos-en un most us diré que: hi és present la dona filòsofa i pensadora des de Diòtima de Mantinea, Hildegard von Bingen, S. Shaup, M.Zambrano….,passant per Teresa d’Àvila, Juana Inés de la Cruz…. La dona poeta- en aquest cas un reguitzell de poetes russes com M.Tzvietàieva de qui comença a quedar clar que no es va suïcidar com ens han volgut fer creure, sembla que se la va obligar a fer-ho, sota la cruesa del mandat de Stalin…o poetes algerines com H. Cixous, o bé sueques com S. Lagerlof ( Nobel 1909), poetes xineses,sovint força desconegudes pel gran públic, conscients “que la poesia dona respostes que ni la filosofia pot donar-nos” tal com deia Ch. Maillard. i, dones que han tingut cura de l’obra de grans escriptors com Mme de Gournay de l’obra de Montaigne, o Bettine von Armine de Goethe.

Dones, dones,dones que cal fer visibles, properes, humanes en totes les seves dimensions, i això ho fa amb mestria la TCG. Ella com ningú va repassant discretament comentaris d’homes com Kant ”La dona ha de sentir, no pensar”! i analitza el lluny que estem encara avui en aquest camí cap a la igualtat. El s.XVI M. de Gornay ja deia:”Homes i dones són una mateixa cosa. Si l’home és més que la dona, aleshores la dona és, de la mateixa manera, més que l’home.”

Com no podia ser d’altra manera també reflexió de la dona escriptora hi és ben present però també el fet d’escriure i per descomptat el fet de llegir, la vàlua dels llibres, avui en hores baixes, la presència constant del mite, en la vida i en les diferents arts que va resseguint, Construint un relat ple de saviesa.

Una dona de formació artística com és l’autora també s’endinsa en l’art de la música descobrint-nos secrets de Mozart i més recents com els de la generació beat, sense oblidar Dylan, Harrison, Cohen i també ens apropa la pintura en mans de la dona. Quant de silenci femení precedeix aquestes darreres arts! Però la incansable TCG també furga en aquest camp i ens apropa dones pintores com Maruja Mallo tan vinculada al poeta Alberti, o Remedios Varo pintora gironina, surrealista, que mori a l’exili a Mèxic,gran coneixedora del Boscho, propera a Giotto.

El compromís històric passa per denunciar les misèries de la guerra, la duresa de les dictadures, l’orfenesa de tants nens de la 2a guerra mundial, molt ben explicada per Svetlana Alexsiévitx en les entrevistes que els feia. El dolor del les mares que van perdre els fills, etc. La TCG ens fa notar que no tenim nom per aquest dolor, en canvi vídua per la pèrdua del marit, òrfena,per la pèrdua dels pares. Caldrà inventar-lo.

No és insensible a la tragèdia jueva, a la repressió de la URSS de Stalin i com això a la lluita pacífica per la independència del nostre país.

I clar el compromís amb els homes i l’art com en el cas del Boscho, Rilke, Hölderlin, Kazantzakis,Palau i Fabre, Cioran, Celan,… també hi és.

Estem davant doncs d’una obra arrelada a l’existència des de tots els vessants i sota l’atenta mirada d’una dona humanista i feminista per sobre de tot. Sort en tenim d’aquestes mirades en aquesta societat que no fa altre cosa que compartimentar més i més el saber, “la sofia”, així tot plegat és més fàcilment manipulable, oi?

Anna Ruiz Mestres

MAR DA MORTE de Santi Borell Giró

Títol: MAR DA MORTE

Autor: Santi Borell Giró

Editorial: Edicions de Pedra

Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès 2017

Nombre de pàgines: 147

Nunca Mais   Nunca Amais?

 

De mica en mica aquest poeta penedesenc va consolidant la seva obra poètica alhora que obté d’altres grans èxits literaris que l’han portat a recollir premis de prestigi mundial amb el llibre: La història del cava. El seu tercer llibre Mar da Morte, es presenta en català i traduït al gallec per Amauta Castro.

Som davant d’un recull de més de 1.100 versos que prenen formes literàries diferents, sovint amb tocs de periodisme, de ressenya històrica, de crònica periodística, però sobretot tenim un gran poema de denúncia que ens serveix per retornar-nos a la memòria la desídia del govern espanyol davant la tragèdia ecològica que fa 15 anys va suposar l’enfonsament del Prestige.

El poema està resseguit per la influència de les avantguardes, i més concretament pel Futurisme i el Maquinisme. Marinetti hi batega en molts dels versos i la crítica al capital també, junt amb la mirada d’Europa cap a una altra banda, ara que hi estem malauradament tan acostumats. Tot plegat contrasta amb la marea blanca

dels voluntaris, amb la força de la gent que va canviar el negre del “chapapote” per la nitidesa blanc.

Ja que parlem de cromatisme, l’edició del llibre i la seva portada, feta per l’artista Alonso Castellanos, presenten una gama de colors blancs, negres i grisos que tenyien les costes de Mar da Morte. Sens dubte una bella portada totalment lligada a l’esperit del poemari.

La força dels versos està molt ben plasmada en el joc de les lletres majúscules i minúscules, en la força de les repeticions que fan arribar el missatge amb contundència i clar, com no podia ser d’altra manera, coneixent la força de l’imaginari poètic de l’autor.

El vent, que ho neteja tot, el pas del temps, l’amor, la força d’aixecar-nos davant de la desgràcia van confegint cada vers, però per sobre de tot “les pedres”, la simbologia de la seva duresa, la seva resistència en front els embats del clima, i també de la vida, van cosint les ferides que han deixat en cada onada d’aquest Mar da Morte. També amb més càrrega social hi trobareu la crítica implacable a la política i als polítics però sempre l’esperança davant de la desgràcia. Tot el conjunt esdevé com una cartografia, com un gran mapa d’emocions amb etiquetes de realitats diferents impregnades dels sentiments que cobreixen l’obra.

Així els que estimem la terra i volem un món millor per a les generacions futures: Nunca amais? ens diu el SB i ens emplaça des de cada vers a què lluitem perquè mai més torni a passar una cosa així. Nunca mais.

Anna Ruiz Mestres

Publicat al 3 de 8

ON LA SANG de Ricard Garcia

Títol: ON LA SANG

Autors: Ricard Garcia.

Editorial: Onada Edicions

Lloc i any d’edició: Benicarló 2017

Nombre de pàgines: 79

 

…i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

R.Garcia va guanyar el XIXè premi de poesia de Sagunt amb aquest poemari divers i corprenedor com la vida mateixa. L’enfilall de temes que recorren els versos són una mostra de les petites grandeses que marquen les nostres vides.

L’obra s’estructura en quatre parts i un poema a tall de deliciosa introducció on s’uneixen l’art, la mitologia i la literatura, amb el teló de fons de la bella Florència i el mite de Perseu i la Medusa de Cellini.

La suggerent introducció de Joan Navarro es fusiona en el llibre com un poema en prosa més, tot mostrant les arteries principals del corpus creat per R.G.

En la primera part el lector viu la força de la passió, de la sexualitat, de la relació del jo amb el tu per esdevenir nosaltres, des d’un punt de vista vitalista juntament amb la presència de la dicotomia vida-mort, i tot remarcat amb un llenguatge fort, contundent, que omple a vessar d’amor i sensualitat els versos. Cada mot, cada verb, sovint amb abús del present, estan al servei de la força de l’ara i aquí.

A la segona part a Res no em lliga, el vers és breu, d’art menor, de mètrica regular, contrastant amb els llargs versos de la primera que s’acosten a la prosa poètica. En aquí la intensitat dels espais de la mort: els xiprers, les lloses, i la serena tarda tenen ressons de la Setmana Santa d’Espriu, com ell, el vers breu i la intensitat del missatge ens enfronten a la fragilitat de l’ésser humà.

Els 16 poemes de Sense treva ressegueixen des d’un punt de vista existencialista el pas del temps, i les dificultats que et porta la vida, el seu caos, el seu desordre, els records del passat que ens fan ser com som, amb la presència de la sang, que dóna títol a l’obra, i també l’embolcall d’una rica simbologia amb elements com la sal, els peixos, la llum, la terra, el foc…En aquí hi ha dos poemes amb una força fotogràfica especial, Roses d’hivern i Consol, explicats des de la mirada de l’autor, oferint la força d’una imatge mitjançant l’elaborat joc de mots que crea el poeta.

Per acabar la darrera part, la sempiterna presència de la mort, en el record sempre presents, els que l’han precedit i que ha estimat.

Tenim doncs, a les mans, una obra que no fa concessions, vital, dura, punyent, apassionada, que recorrerà les venes del lector, reflexionant però sobre la vida on la sang flueix i amarant de reflexió filosòfica i força poètica aquest bell poemari de R.Garcia.

 

Anna Ruiz Mestres

OSTATGE de Marta Pérez Sierra

Títol: OSTATGE.

Autors: Marta Pérez Sierra.

Editorial: Témenos Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 55

 

Geranis entre barrots.    

Ostatge és el XXIIè premi Vila de Sallent, però és també un poemari dedicat a la història d’amor de dues dones d’ètnia gitana amb un fill, i que malgrat l’addició a la cocaïna de la Merche, que la portarà a la presó, la Nati, segueix a seu costat conscient que l’amor que es tenen és el que dóna sentit a les seves vides.

Fins aquí el pretext per fer poesia.

El llibre està encapçalat per una original “taula” dels poemes, que esdevé una guia, per copsar aquesta història eròtico-poètica, un autèntic cant a l’amor i a la superació com no podia ser d’altra manera en l’obra de MPS.

El llibre estructurat en 3 parts:El dubte/Dedins/L’argila, és una particular imatge dels sentiments que es viuen dins i fora de la presó.

L’estructura de l’edició fa que us trobeu amb un poemari paral·lel que es va teixint el peu de cada pàgina, amb una línia finíssima, que separa la llibertat del captiveri com ho fa l’addicció amb la vida lluny de la droga. Tota aquesta part, treballadíssima, és cosida amb sons fricatius, furgoneta,funcionari, follia, flors, filferro…,sovint dolços, que contrasten amb els oclusius més contundents potser, plor, perdó, presó portland…etc. Mots com el gris de les parets, porta de ferro, murs, funcionaris blaus…van perfilant aquest paisatge duríssim que viu la Merche darrera les reixes. Només el so de la guitarra ressegueix el periple de les dues dones, de vegades melangiosa, de vegades esberlada de dolor com la corda trencada.

La MPS és la narradora… Darrera del trapezi dels meus poemes esguinzats, ella ho viu i ens ho fa viure, ella decideix què explica i què no d’aquesta història i també quan el Tu i el Jo parlen directament, cosa aquesta que encara confegeix més força a l’obra.

En el gruix de cada pàgina, closa en els barrots fets versos, hi senyoreja el poema clàssic, però no per això menys ric.

A la primera part, amb ressons de l’Estellés, la sexualitat i la tendresa poètica es barregen amb les metàfores del consolidat estil de l’autora: Seda egípcia al teu llit… El teu sexe breu de fulles roges.. La dolçor del teu mugró. No podem oblidar el bé que juga l’autora amb els detalls que omplen els versos com : ..mantellina negra…subjectada als cabells/ per un mossec de lluna/ de carei blanc..En aquí hi senyoreja Rosselló Porcel amb el seu sonet dedicat al poema de F.Vicenç Garcia, Amb una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja. Tots dos poetes recorren el poema Tu, la lectora que esculli el poema que més li agradi per fer de referent

La segona part,“DEDINS”,composta només d’un poema, POR, és l’eix de l’obra i de la temàtica, la por es va explicant en cada sentiment que transmeten les protagonistes.

Tanca el llibre “L’ARGILA”, que crea un mur laberíntic entre el tu i el jo de les actores del relat, un mur que es pot modelar com l’argila, i mentre llegeixes vas reconstruït el dolor i l’alegria, la por i l’esperança, el desig i la passió d’aquesta relació esquinçada per les circumstàncies, però rica de la paraula nosaltres. Tot decorat amb la natura que dóna color al poemari…vinyes verdes, sàlvia, herbes verdes, geranis, hortènsies, maduixes, la màgica flor groga de melilot …i la sempiterna presència de l’ofici poètic i els elements de l’escriptura al servei juganer de l’esperit de l’autora: …hi ha dies que perdo les as per les butxaques de l’abric/Oblido els pronoms pel bany/ No desperten els adjectius amb el cafè…

La numeració dels poemes de major a menor ens encaminen cap a un final on l’amor triomfa: Els meus braços són el teu port.

Estem doncs davant d’una obra punyent, contundent, esperançadora, amb referents poètics rellevants, amb pinzellades de misericòrdia evangèlica, però tot recobert de la mestria de la subtil poètica que caracteritza la consolidada obra de MPS     .          

 

Anna Ruiz Mestres

Publicat a Núvol.com

L’ESTACIÓ DE PORTBOU de Jordi Carrió i Figuerola

 

Títol: L’ESTACIÓ DE PORTBOU.

Autors: Jordi Carrió i Figuerola.

Editorial: Curbet Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 112

…on l’acció s’enruna i la història s’esqueixa…

deserta de trens que ningú espera.

Si teniu a les mans aquest llibre, descobriu-lo amb cura, perquè sou davant d’una excel·lent obra poètica, però també d’una petita i delicada obra d’art que conté una acurada edició i la meravellosa fotografia de M. Esclusa.

El títol ens guia vers una mena d’elegia de l’estació destrossada per Adif, sense cap respecte per la feina feta per l’Eiffel català, Torres Guardiola. Cert,en part, però també és el pretext per a la denúncia de la barbàrie que la vella Europa, un continent que té gastades totes les mentides,va viure en les guerres del s.XX i que ara en el XXI, girant el cap, ignora els més de 6.550 morts del Mediterrani.

La mort del filòsof W. Benjamin a Portbou, ressegueix el text homenatjant-lo.

El llibre, estructurat en tres capítols i una “coda” a manera d’epíleg, és una mostra de la destresa i del consolidat domini de la tècnica poètica de l’autor. Les diferents parts se separen amb una pàgina negre i l’altra blanca, cercant l’equilibri en el ying i el yang, així es complementen i són una a la vegada.

Cada poema es tanca amb una frase a tall de conclusió, igual que el darrer vers d’un sonet, donant força a la idea clau que vol transmetre.

A la segona part, l’estructura de falla, la mida de la lletra, els vers breu, però no per això menys punyent, està al servei de la tragèdia que vol mostrar. El joc d’antítesis, la frase paradoxal, mostra l’alt domini de la llengua de Carrió, sense oblidar la força de la fotografia al costat de cada paraula, on es fonen paraula-imatge per esdevenir imatge-paraula.

La pintura de Brueghel, Klee, o la música de Beethoven, Béla-Bartok, Savall fan de cada lletra una nota, com si musiquessin el silenci del lector, que avança en mig dels versos i de la desfeta.

Els àngels, els rails, les serps, les pedres, el mar…símbols presents que amaguen l’oblit del passat que ens incomoda. La vida i la mort frec a frec, la solitud, el silenci, el pas del temps, la història com una constel·lació viuen amagats dins el paisatge de l’estació de Portbou.

El text impregnat de la filosofia de l’autor, s’envolta de pensadors i artistes

(H.Arendt, P.Bausch, M.Ernst, Tàpies, Godard…) que eleven més encara la bellesa i la profunditat del llibre i dels seus versos.

L’estació de Portbou, és el pretext d’on treu la força per una anàlisi del món que ens ha precedit, amb la contundència de la veritat enfrontada a la por. És també d’on treu la força per palesar que malgrat tot no ens podran tòrcer.

Anna Ruiz Mestres

EL CARNAVAL I LES SEVES FIGURES de Teresa Costa-Gramunt

Títol: EL CARNAVAL I LES SEVES FIGURES

Autors: Teresa Costa-Gramunt.

Editorial: Edicions El Cep i la Nansa

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 120

 

Carnaval…la dansa infinita de les forces del cosmos.

El nou llibre de TCG, és un recull d’articles sobre el Carnaval, una reflexió sobre els orígens, la simbologia i la coreografia del carnavals d’arreu del món, la mirada al carnaval des de les diferents religions, la literatura i l’espiritualitat que se’n desprèn malgrat la disbauxa explícita. Les delicioses imatges d’Adelaida Murillo completen l’obra.

Descobrirem intimitats dels carnavals de Brasil, Venècia, Bèlgica, Alemanya, el Japó…fins arribar a Taüll, Sitges, Vilanova.

El Carnaval és època d’aparellaments diuen la gent del la Vall de Boí i també de transgressió: “Fujo de dins de mi que vull ser una altra” diu Panyella, poetessa sitgetana.

I no cal dir que el llibre parla del de Vilanova: El Rei del carnestoltes,amb el membre viril i el plor de les concubines- reflex de les bacants gregues- no és altra cosa que la dramatització actualitzada de l’alfa de l’univers. La festa és un cant puntual i cíclic, cada febrer, a l’arribada de la primavera i a allò que reneix.

La religiositat apareix en el món clàssic: Dionís, i Persèfone,que amb la seva mare Demèter, personifiquen la gresca i les noves llavors que esclataran. La festa jueva del purim, i la figura d’Ammam ,la retrobem en les matraques del carnaval gallec.

La intimitat, sempre present, evoca els carnavals d’infantesa i els literaris de V.Català, Rodoreda, Lispector,Jardí…i l’art es personifica en la música de L. Milà, tant lligada al Carnaval vilanoví.

El Carnaval, teatre i màscara, persona en grec, ens eleva al divertit, al grotesc, al fantasmagòric. Què seria de Venècia sense la mascara i el vol de la Colombina que va fascinar Goethe i al turista mentre pren un ristreto a Sant Marc? Sense màscara som éssers fràgils, i com deia Nietsche:Tot allò profund té necessitat d’una màscara. Però TCG va més enllà i respirem els carnavals d’estiu: el de Jamaica o el caribeny carnaval de Notting Hill a Londres, amb voluntat d’acabar amb l’odi racial. I no oblida la repressiva dictadura franquista vers els carnavals.

TC, amb l’estil que la caracteritza, no parla només del Carnaval que es veu. Els seus escrits són profunditat, reflexió, política, maniqueisme en pura convivència, perquè La ciència convencional no arriba a explicar tots els plans amb què es manifesta l’existència. Descoberta, cultura ancestral, diversió, reflexió i coneixement omplen aquest llibre de lectura imprescindible en aquests dies carnavalescos.

Anna Ruiz Mestres

FILTRACIONS d’Àlex Susanna

Títol: FILTRACIONS

Autors: Àlex Susanna

Editorial: Edicions Proa

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 105

 

Bosc de versos!

La quarantena llarga de poemes del darrer poemari d’Àlex Susanna van colpint amb força l’ànima del lector, i a la vegada es van filtrant dins seu com l’aigua que ens dóna vida…Així és el bosc de versos del seu nou llibre.

Susanna sap com ningú transformar el quotidià en sublim, la ciutat en poema, el paisatge en imatge que es filtra en cada mot.

Que senzill és deixar-se portar per la seva mirada de les coses, i sentir que ell és la memòria de tants fets importants per al lector. (amor, matrimoni, sexualitat, tendresa) !

El que sentim tots,ell,el poeta, ho diu com ningú i per això el poemari et corprèn i t’eleva en cada estrofa, en cada vers.

En Filtracions, les paraules van penetrant en els grans temes de la vida: ells fills, el pas del temps, estem fets només de temps. Les estacions de l’any passen implacables seguint aquest ordre còsmic i assaborim els xàfecs de primavera… sobre rengleres de ceps cal·ligràfics! Així la vida…se celebra a si mateixa en el poc temps que disposa per fer-ho.

En la proximitat del paisatge que descriu: sortir al jardí a buscar llenya, el quotidià esdevé íntim i personal a la vegada.

En l’obra de Susanna, els camins,les passejades són un referent d’aquest elemental caminar per la vida: …quan sortim a passejar i les passes se’ns enduen pels camins de sempre…la ciutat, algú que la passeja incansablement.

La força de la seva descripció de la “ville”, la ciutat, és sabuda de tothom. La intensitat del poema fa de la “polis” un lloc amable, proper o esparracador i se’ns fan presents, malgrat la llunyania. Buenos Aires, Yilan, Moscou, de cop estan a tocar dels dits mentre passes pàgina.

Com un bon pintor capta l’ànima del que ens descriu i molts poemes són fotografies d’un instant o quadres que han colpit la mirada del poeta i ens sentim incrustats com mai en el paisatge.

No podem deixar de remarcar que tot el llibre s’embolcalla de la música de les síl·labes àtones i tòniques que marquen una serena cadència al lector, igual com ho fa la música que es filtra dolça i a vegades torbadora i despietada en l’obra.

Música, pintura, fotografia, poètica van teixint aquest corpus que es filtra en el lector com ho han fet en l’autor els referents que ressegueixen el llibre (Clifton, Yeats, Straus,Tranströmer, Bach) i sorgeix l’agraïment per compartir amb nosaltres el que és seu, i que esdevé nostre.

Anna Ruiz Mestres

TOTES LES POESIES I UN LLIBRE MÉS d’Antoni Coronzu

Títol: TOTES LES POESIES I UN LLIBRE MÉS

Autors: Antoni Coronzu

Editorial: Edicions Saldonar

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 216

 

La poètica de l’Alguer!

De l’altra banda de la mar ens arriba la força poètica de Coronzu per retornar-nos els mots… i el ple domini de la nostra parla.

La lectura que us proposo és una mirada de justícia cap a la riquesa de la nostra llengua, cap a la parla algueresa tan estimada i massa sovint oblidada.

El llibre us ofereix tota l’obra poètica de Corunzu, que l’editorial Saldonar ha recollit amb tota la delicadesa i amb tot el compromís per una poesia massa temps silenciada.

Els poemes comencen l’any 1961 fins a l’actualitat pràcticament. Tota la vida de Coronzu es va desgranant en cada pàgina, en cada poema, en cada vers.

Sovint s’ha dit d’ell que està molt impregnat de S.Espriu, no ho negaré, però no em voldria quedar només amb això.

Cada poema porta el missatge d’aquesta terra que l’ha vist néixer. Llegir-lo és conèixer els seus racons i carrerons, amb els seus costums, amb les imatges d’escenes del dia a dia que ell ha sabut copsar i fer-ne poesia.

Però no només som terra i paisatge, som humans, i qui millor que el poete per capgirar la natura i el món que l’envolta i fer-lo esdevenir un bocí de sentiment, un bocí d’humanitat? Aquesta és una de les perles que ens ofereix la lectura d’aquest poemari. En mig de la terra algueresa hi sorgeixen els fets que han marcat el poeta, com la vida, la infantesa- idealitzada en els versos algueresos-, l’amor, la mort, el pas del temps, la solitud…Tot aquest devessall de sentiments que ens fan persones tendres, sensibles…ressegueixen les pàgines d’una obra plena, forta, colpidora, dolça i aspra a la vegada, com la vida mateixa.

Totes les intimitats més profundes del poeta s’acompanyen de la força del vent, de l’aigua, de la lluna, del sol i de la llum que brilla en cada estrofa com si ens enviés una postal de l’Alguer.

No puc deixar de fer esment a la parla,que s’ha mantingut pura, que no ha destruït l’ús dels pronoms febles com passa cada dia a casa nostra:..torna-lis-hi la llengua…, i l’ús sovintejant de les paradoxes Dolçament amb ràbia, o de les anàfores, i de les antítesis, sovint al costat del vers curt, omplen de musicalitat popular els seus poemes i la cadència de cada vers es fa melodia i ens ofereix les arrels d’un ritme i d’una parla que mostra al lector una mirada diferent d’aquest trosset de mediterrània tan estimada, tan igual i tan diferent a la nostra que no podem deixar d’admirar i estimar en els versos de Coronzu, que és: En un lloc on lo sol /me deixi color de vacances.

Anna Ruiz Mestres