Cèlia Sànchez-Mústich

Anna Ruiz Mestres a l’espai “Espurnes literàries” dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca ens recomana avui “Els vells, aquella nosa” de Cèlia Sànchez-Mústich.

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa. Presentat per Sílvia Delgado.

Minut 30

Carme Junyent i Bel Zaballa

Anna Ruiz Mestres a l’espai “Espurnes literàries” presentat per Sílvia Delgado, dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca. Ens parla i recomana, avui, “El futur del català depèn de tu” de Carme Junyent i Bel Zaballa

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa.

Minut 31:15

Carme Junyent i Bel Zaballa. (Fotografia de El 3 de vuit

SÍNTESI de Mireia Farriols

Degoten els segons d’un temps harmònic…

L’editorial Ònix ens ofereix aquest nou llibre de Mireia Farriols, poeta i Doctora en Bioquímica, que conjuga amb destresa la poesia i la ciència, els dos eixos vitals de la seva existència i que s’entrecreuen en la seva obra.

Aquest darrer poemari consta d’un pròleg entranyable i d’un elevat to poètic de Marta Pérez Sierra.

El llibre pròpiament està estructurat en tres parts. La primera que consta d’un poema introductori i vint poemes, la segona de quaranta i la tercera de tres poemes a la manera d’un epíleg.

Som davant d’una poeta que encara sense por els grans eixos de la vida. En llegir-la entrareu en un món on el pas del temps, el transcurs dels anys i el destí teixiran aquesta xarxa de proximitat que impregna els  versos.

Tot això ens arriba a través de la presència del cos, que també per ella és un reflex del pas del temps i de manera especial les mans que, malgrat que signifiquen l’acció, la donació, la tasca manual, etc., per la Mireia juguen un paper important en el fil conductor de l’obra: el pas del temps.

Les mans

de taques a la pell

rugoses, seques, àcides,

sense res en què pensar

agafen la vida curta.

La Mireia desenvolupa al llarg de l’obra aquest llenguatge simbòlic que obliga al lector a estar sempre alerta.

A mesura que anem avançant veiem la vida adolorida de vegades per l’absència, de vegades per l’enyorament,

S’enfonsa l’enyor sota la taula…

de qui estima, però això s’embelleix amb la presència de les coses senzilles que omplen de vida, com la

Seda d’un mocador que regalima.

Sap contrastar doncs, amb elegància, els grans temes del llibre amb les coses properes que l’envolten, i sovint ho fa amb ressons de lèxic proper al seu ofici.

A la segona part del llibre es mantenen els grans temes de la primera però s’obre un nou ventall que va seguint el joc del cos.

Un element destacable és la presència dels ulls, de l’iris en força poemes. No podem deixar passar l’alta simbologia d’aquesta part del cos lligada a la clarividència i a l’acció, que ens arrossega a través d’una poesia intel·ligent vers la comprensió d’un entramat ple de sinceritat i d’humanitat. Cos i esperit, ment i sentiment formen doncs el corpus poètic que va construint el llibre:

El lent batec de l’ànima

s’ha perdut en el revolt

de la canonada oberta.

A la primera part la natura ja ha fet acte de presència però en aquesta segona  es val d’elements concrets per reforçar la temàtica principal, com ara el vent: aire, alè, força, vida, que es respira en els mots. També alguns poemes se’ns fan propers amb objectes com la brúixola que sembla que ha de marcar el camí a seguir, que ha d’acompanyar-nos vers el futur, des d’on se’ns ofereix sovint el sentiment de l’enyor:

Se’m trenca la veu

si penso els verbs

per recordar-te…

Sempre però amb la presència del fil del pas del temps, amb les estacions de l’any,

la maula primavera,

i al costat la força de la passió, la tendresa de la sexualitat, el desig d’arrapar-nos a la vida embolcallant-nos de vànoves i llençols,

…tardes opalescents

quan s’escampen

pels llençols

en moviment.

que sovint es vinculen a la sexualitat, a la passió, però també a la solitud i a la por de la nit.

I la nit i el dia, dues antítesis per excel·lència, recorren l’obra i s’acompanyen en alguns poemes de la presència màgica de la lluna, i la presència de l’altre es fa present en el record.

Per fer realitat aquest imaginari es val d’un vers sovint curt, especialment a  mesura que l’obra avança, de vegades versos de tres i quatre síl·labes o d’estrofes curtes de tres i quatre versos, i arriba a fer alguns poemes només amb dístics sense rima. Això ens porta a una poesia més críptica però que tot i així fa que el lector hi trobi un to quotidià, proper, potser generat o facilitat per la mètrica que ha escollit, ja que en alguns aspectes, com la brevetat del vers, és propera a la musicalitat de la poesia popular.

Així doncs Síntesi és, com indica el seu títol, una síntesi de sentiments i de reflexions que amaren el lector d’una poètica intel·ligent i profunda i a la vegada intensament sentida i propera, amb una temàtica eterna que la fa profundament harmònica i humana .

Anna Ruiz Mestres

Publicat al Setmanari El cargol el 25 de gener, 2021

Anna Ruiz Mestres

El setmanari El cargol m’entrevista

ENTREVISTA a Anna Ruiz Mestres: “Jo sempre he militat pel país, però des del meu granet de sorra”

La professora de literatura i crítica literària vilafranquina Anna Ruiz Mestres es va prejubilar l’any passat després de treballar durant més de tres dècades a l’Escola Intermunicipal de Sant Sadurní. Va començar als 18 anys al llavors recentment inaugurat parvulari de l’escola Sant Ramon de Vilafranca, i més endavant a l’Escola Barrufet de Sants. Després d’acabar Magisteri i de cursar Filologia Francesa i Catalana, va incorporar-se al col·legi Sant Josep de Sant Sadurní, i posteriorment a l’Escola Intermunicipal, on ha finalitzat la seva etapa laboral. Assegura que “la literatura sempre m’ha fascinat”. Dijous vinent inaugurarà a El Cargol la secció “Tempus legendi/Temps de llegir” que consistirà en ressenyes de llibres de tot tipus en un format breu, per tal d’incentivar-ne la lectura.

Quins records s’endú de la seva etapa com a professora?

La relació i interacció que tenia amb els alumnes. Els enyoro molt. Sempre els portava al teatre, perquè és una altra manera de fer literatura, de viure-la, i també de viatge, per conèixer i apropar-los a altres cultures. De més jove vaig formar part del grup teatral CAEP III de Vilafranca, i d’aquí em va venir l’interès pel teatre que he intentat transmetre al meu alumnat. També, en l’àmbit acadèmic he estat coordinadora del Departament de Lletres i de Batxillerat durant molts anys. La literatura sempre m’ha fascinat.

Quan va començar a fer crítica literària?

A partir de l’any 2000. El professor, crític literari i escriptor Pere Martí Bertran en va ser el culpable. Un dia em va sentir en un acte del premi dels Cent Lectors de l’Odissea, on vaig llegir un text, i més endavant em va dir que volia organitzar un grup per fer ressenyes de llibres. Al principi jo tenia els meus dubtes, però vaig acceptar la proposta sense saber que esdevindria una autèntica passió.

Veig que els llibres que té sobre la taula estan molt guixats i tenen anotacions. Hi ha qui pensa que això és un sacrilegi.

Al contrari, els llibres ben guixats són millors perquè vol dir que els has viscut i treballat. Jo quan llegeixo sempre subratllo i faig comentaris als marges de les pàgines i sempre els deia als meus alumnes que ho fessin.

Des de fa uns mesos és la vicepresidenta del Centre Artístic del Penedès “l’Agrícol”.

Sí, sóc membre de la Secció Literària de l’Agrícol des de fa més de 10 anys i des del darrer canvi de junta en sóc la vicepresidenta. El nostre objectiu és potenciar la literatura i la llengua catalana a través de diferents activitats, per descomptat en la creació de la revista literària Lletres al passatge, o per exemple en les efemèrides d’escriptors emblemàtics i també d’altres actes culturals, com ara presentacions de llibres, etc. que organitzem nosaltres o conjuntament amb altres institucions, organismes o entitats.

Vostè és una gran defensora del català i una militant molt activa. Com veu la situació de la llengua catalana actual?

La llengua se’ns està morint a les mans. Molta gent pensa en castellà i ho tradueix literalment, per tant, la sintaxi ja no és la nostra. Els pronoms febles no els fem servir i si algú parla en castellà, o d’altres idiomes, canviem de seguida de llengua. Una de les mancances més grans es troba en el món de la medicina i de la justícia.
Jo sempre he militat pel país, però des del meu granet de sorra, per la llengua i la nostra cultura. Mai canvio de llengua, si no és absolutament necessari. He fet mil coses petites en aquest sentit. Per a mi és una actitud davant de la vida que tots hauríem de tenir si volem que sobrevisqui.

El problema neix ja a les escoles?

A primària les coses no estan tan malament. El problema més gran, però, és a Secundària. El departament d’Ensenyament ja considera que la llengua vehicular als instituts és el castellà, i ho donen per perdut. I la classe política no fa res, al contrari posa pals a les rodes amb el tema del bilingüisme, que tots sabem que vol dir desaparició lenta, però constant de la llengua minoritzada que és el català. Un país, una llengua: la nostra. I més enllà de l’escola, la situació encara és pitjor, si tenim en compte que el món en què es mouen els nostres infants i adolescents és majoritàriament en llengua no catalana. La majoria de jocs que hi ha el mercat són en castellà o anglès, (quasi no hi ha jocs en català) i els dibuixos que miren els infants a la televisió són preferentment en castellà. Hi ha infants de famílies catalanoparlants que com que ordinadors i tablets els ofereixen els jocs en castellà, construiran el seu imaginari en aquest idioma i el seu joc també, i perdran la seva llengua materna a la llarga.

Què s’hauria de fer per revertir-ho?

D’entrada, mantenir la llengua, perquè si la parlem no es perdrà. L’hem de fer necessària a l’interlocutor. Perdre una llengua és perdre un sistema propi de pensament i de vida. Per tant, hem d’integrar els nouvinguts, i no respondre mai en castellà, perquè l’aprendran segur, com ho hem fet tots. Cal fer necessari que es comuniquin en català i que el practiquin. Hem d’anar cap aquí. Però no serà fàcil, la desídia pel català és gran en tots els sectors de la societat, ens calen polítiques molt més proactives en aquest sentit i la classe política ens ofereix una panorama poc encoratjador . Veurem què fem els catalans en aquest atzucac. Deixar-la morir o salvar-la?

Olga Aibar

SIMONE DE BEAUVOIR

TOT LLEGINT  …   SIMONE DE BEAUVOIR

Contra el no-res, contra l’oblit…queda el sortilegi de la literatura (SdB)

La filla adoptiva de Simone de Beauvoir, Sylvie Le Bon de Beauvoir, ha tingut cura del libre i l’editorial francesa Éditions de les Hermes a França i Angle Editorial a Catalunya, ofereixen un llibre meravellós de la joventut de SdB, Les inseperables, que fins avui ha estat inèdit. I això és una molt bona notícia! La traducció al català és de l’experimentada  M. Castells i Criballés.

Un plaer poder llegir la filòsofa i feminista que ens va obrir una mirada diferent vers el nostre sexe i la nostra manera de veure el món.

La novel·la narra l’amistat-enamorament de SdB, de finals de la infància-adolescència- joventut de l’autora. És la història biogràfica de la relació que va tenir amb Elisabeth Lacoin (Zaza), des dels 9 anys fins als 22 en què va morir de forma sobtada.

A la novel·la apareixen amb els noms de Sylive ( SdB) i Andrée (Zaza). L’amistat es forjarà a l’escola Adelina Désir de Saint-Germain-de-Prés, on van estudiar i es van fer tan inseparables que el professorat les anomenaven així, i vet aquí el títol escollit  per a la novel·la!

Aquest amor Zaza el va rebutjar de seguida. Això explica que el background sigui la societat burgesa i conservadora de principis del s.XX, malgrat que és escrita el 1954, quan ja ha guanyat el Goncourt i fa dos anys que ha escrit Le deuxième sexe.

Les famílies, però de manera especial la d’Andrée, són el paradigma de la repressió social. Les noies per integrar-se a la societat havien de deixar de ser elles mateixes i Andrée, una dona intel·ligent, ho pateix fins al punt d’arribar a l’autolesió.

A la universitat, Sylvie farà filosofia, Andrée literatura i, s’enamorarà de Pascal ( M. Merleau-Ponty), un catòlic practicant i un xic complicat.

La resta de personatges, especialment la mare d’Andrée, és l’arquetipus de la repressora amiga-còmplice, que es posa al costat del repressor i enfonsa la víctima.  

En les converses sobre l’amor, la sexualitat, la situació social, es perfila ja el pensament de SdB, on mostra un existencialisme més proper i menys teòric que el de Sartre.

L’estil és fresc, dinàmic, encalçador. Escrit en primera  persona, però en els diàlegs les dues protagonistes es tracten “de vostè” entre elles.

Les descripcions de la bellesa d’Andrée són encisadores, però en la resta de personatges destaca l’arquetip que vol transmetre. No em puc estar de comentar-vos el domini de les belles i minucioses explicacions en les joies, en els teixits com el tafetà, la seda, el glacé, el shantung, la pelfa, etc. que donen força fotogràfica a la imatge que vol mostrar, igual que les flors i de manera especial les 3 roses vermelles que tanquen el relat:.. damunt de les flors immaculades tres roses vermelles.

En l’epíleg, de la curadora de l’obra, després de gaudir del llibre, aprendreu encara una mica més de la història. La informació de les fotografies i les cartes de l’annex us captivarà. Una feina ben feta, que ens acosta la jove filòsofa i feminista que ja era SdB.  Sens dubte un petit tresor que no us podeu perdre.     

                                                                                                                                            Anna Ruiz Mestres

Publicat a La Fura el 15 de gener de 2021

Alexandre de Riquer

Anna Ruiz Mestres a l’espai “Espurnes literàries” dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca. Avui acompanyada de Teresa Costa-Gramunt, comissaria de l’Any Riquer, justament per parlar-nos del gran artista Alexandre de Riquer.

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa. Presentat per Sílvia Delgado. 

Minut 31:35

ELS VELLS, AQUELLA NOSA de Cèlia Sànchez Mústich

Títol: ELS VELLS, AQUELLA NOSA

Autora: Cèlia Sànchez Mústich

Editorial: Comanegra

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 242

Al punt que hom naix comença de morir, / e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,/ P. March

Quina agudesa la Cèlia SM per tractar la vellesa des d’una mirada divertida, irònica, amorosa, compromesa, crítica, i reivindicativa.

El llibre és una profunda reflexió sobre com a la societat li cal encarar la vellesa (la pròpia i la dels avis), l’edatisme, la vida a les residències i les pandèmies.

Conscients que el naixement ens porta a la mort, res no justifica la deixadesa política i social vers els vells, aquesta nosa.

CSM, explica la cura que ha tingut de l’àvia i de la mare, però com una mena de meta-ficció trobem, una història dins de la història, on narra amb una tendresa infinita la recerca d’una amiga de la mare a qui han canviat de residència, i el periple, a voltes trist, a voltes divertit, amb aires detectivescos,  per trobar-la. Les dues històries són el pretext per abordar la vellesa.

Reflexionarem sobre com de ben vist és tenir cura d’un gos (salvant distàncies),  o bé d’un infant, i l’ambivalència amb què es jutja els familiars que tenen cura dels seus ancians. Enfoca amb lucidesa el tema de l’edatisme i la terrible marca de l’edat, i també la pandèmia.  Mostra la poca inventiva que hem tingut: les morts solitàries, el protocol, la manca d’empatia, i no s’ha vist gairebé res a les televisions, potser algun maltractament. I la gran coartada dels polítics, ”ens ha vingut de cop”, serem criminals, o almenys cínics!

La societat no vol saber com tractar els ancians. Manquen geriatres i professionals, freqüentment mal pagats. Han de funcionar les residències pel voluntarisme? Val la pena una societat on hi regna la impietat per la gent gran?  Quin problema tenim amb les arrugues? Gerontofòbia? Fixeu-vos si no amb les cremes antiedat, el nom fa la cosa no? De vegades el sublim, no és també en la lletjor física, pensem en el Cyrano, per exemple? Això no és segregació? Si els rostres amb ulleres són tan normals com les carreteres amb cotxes, perquè no ho és l’aspecte físic de les persones ancianes? Mira si som hipòcrites, que comprem mobles amb un aspecte antic, o texans estripats i pelats i no podem valorar la vellesa de l’ancianitat?

La CSM  ens ofereix un relat escrit amb un llenguatge intel·ligentment irònic. Sovint trobem frases com llei de vida, o quan ens dirigim a un ancià i li diem : Ja t’ho  he dit/ Ja m’ho has dit, queesdevenen indignament tòpiques. El joc ironia-tendresa és un punt fort de l’obra.

Però l’amor esdevé el missatge més important i fa del llibre una lectura imprescindible davant d’un tema extremament  silenciat i bandejat per la societat.         

                                                                                                                 Anna Ruiz Mestres

Publicat el 24 de desembre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU de Carme Junyent

Títol: EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU

Autora: Carme Junyent amb Bel Zaballa

Editorial: La Campana

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 140

La llengua és un pont per acostar les cultures

Aquest llibre imprescindible en tots els àmbits, és obra de la Carme Junyent i  l’àgil redactat de la periodista Bel Zaballa. L’autora, professora de la UB, i directora del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, ens mostra com tractem la llengua en el dia a dia. Les estadístiques i fets que presenta palesen que hem entrat en un camí de no retorn.

Deixa molt clar que l’única manera de salvar el català és fer-lo servir i no canviar de llengua. Un repte que podem aconseguir només en 2 mesos de proposar-nos-ho i no canviar al castellà. Cada vegada que ho fem ens aboquem a la desaparició.

L’oficialitat ha deixat sols els parlants, però això no vol dir que no haguem de fer res. Parlar la nostra llengua és ser qui som i mantenir la cultura que tenim. Quan una llengua es perd, perdem molts dels coneixements que teníem. Lluitem aferrissadament pel canvi climàtic i passem de llarg sobre el tresor que és la diversitat lingüística. Europa s’uniformitza sota l’anglès i les llengües minoritzades s’extingeixen. Els estudiants d’Erasmus, ho fan tot en anglès, i les llengües del país que visiten, majoritàriament ni se’n preocupen d’aprendre-la i la seva cultura tampoc. Recordem com l’ascens de les llengües romàniques van bandejar el domini del llatí, quants tresors obtinguts en tots els àmbits, no? La diversitat enriqueix, la uniformització limita i anul·la.

Sempre cedim els mateixos, amb l’argument que així ens entenem tots. Preguntem-nos: els nostres drets lingüístics, sempre han de ser vulnerats? El bilingüisme és una manera d’imposar el castellà? Totes les llengües minoritzades moren de bilingüisme, remarca la C. Junyent

Els pobles que perden la seva llengua, pateixen física i psicològicament -Un incís, (Molts sanitaris no parlen català, el malalt indefens canvia de llengua per assegurar que el professional l’entengui i el curi, i hi ha el malalt que ha de morir sense sentir ni un bri de català en aquests dies foscos. És ben sabut que parlar-te amb la teva llengua, forma part de la curació. La justícia formaria part d’aquesta anòmala situació també) –  Diu el lingüista G. Zukerman que quan es recupera una llengua ancestral: millora la salut física i mental…i baixen notablement els índexs de suïcidi, la diabetis i l’alcoholisme.

Rebel·lem-nos, parlem català! La globalització accelera el procés, els mitjans també; animem als nostres fills i nets a fer-lo servir, tindran més oportunitats de triomfar en una llengua petita que no en una de global. Abandonem la mentalitat de l’esclau: “programats per cedir”. El nostre gra de sorra és mantenir la llengua. Fem-ho!                                            

Anna Ruiz Mestres

Publicat el 4 de desembre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

Laura Borràs

Anna Ruiz Mestres a l’espai “Espurnes literàries” dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca. Ens parla i recomana, avui, “El poder transformador de la lectura” de Laura Borràs.

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa. Presentat per Sílvia Delgado. 

Minut 29:15