L’ESBORRANY de Sílvia Romero Olea

Títol: L’ESBORRANYLESBORRANY_baixa

Autora: Sílvia Romero Olea

Editorial: Gregal

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 256

 

L’art d’escriure i la complexitat del viure.

La guanyadora del premi de l’Odissea 2013, ens ofereix una novel·la fresca i engrescadora però a la vegada profunda, colpidora, amb un despullament de l’ànima humana que no et pot deixar indiferent, i sobretot, molt ben treballada.

La Sílvia parteix de la bellesa poètica per fer-ne prosa. Uns versos de M. Abelló són la punta de llança d’un relat que té ressons de Mirall trencat, pel que fa a novel·la coral o de saga familiar i per mantenir-me en dones que són referents de la nostra literatura.

Una conversa entre l’escriptora i l’editora portaran al lector a una reflexió sobre l’acte d’escriure, la tècnica narrativa, el punt de vista, les anticipacions i retrospeccions… i aquesta feina sempre la faran en “dissabte”, que esdevindrà clau en l’estructura de l’obra. Sembla que el dia de descans del calendari jueu, esdevingui el dia de l’art d’escriure i el de la reflexió sobre aquest art.

La trama és la història de la família Soriguera, des del seus fundadors, l’Aurelio, que abandona el seu poble natal i construeix un negoci pròsper a ciutat, on es casa amb l’Helena, que jugarà el rol d’una mare clàssica i reprimida dels anys 50, fins les complexes filles: Ambròsia, Egèria i Úrsula, i a partir d’aquí els gendres i els néts aniran entrecreuant un món que era el propi de la segona meitat del s.XX fins arribar a principis del nou segle XXI.

AnnaSilvia

Temes com la repressió de l’església, l’ensopiment, la hipocresia, la doble vida d’alguns dels personatges,… fan encara més que la versemblança sigui un dels trets més reeixits de la novel·la, amb un fil de rerefons històric que va policromant de realitat el relat, proper al cinema neorealista italià.

La descripció dels personatges és el punt fort de la novel·la i el que atraparà ben aviat al lector. Tots són ben peculiars i també ho és com s’enfronten a la vida, les seves mancances, misèries, felicitat, valors, dolor, frustració,…i tot impregnat d’una gran solitud.

Crec que mereix una atenció especial com és tractada la sexualitat : la passió, l’homosexualitat, la perversió sexual, l’adulteri, l’amor sincer, el desig, la sexualitat en la infantesa,.. són una carta molt ben treballada per l’escriptora, que és al servei d’un bon perfil psicològic dels personatges, i d’una època, que avança entre la repressió franquista i la mal anomenada transició.

Sens dubte un treball acurat, minuciós, precís amb un resultat excel·lent on la reflexió sobre la solitud del viure i l’acte d’escriure ens porten a una apassionant història, però també a la reflexió sobre l’art literari.

En aquest enllaç podeu veure un vídeo resum de la presentació del llibre a Vilafranca del Penedès.

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

SOL SOLET… d’ Àngel Guimerà

Títol: SOL SOLET…sol-solet

Autor: Àngel Guimerà

Editorial: Arola Editors

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 161

 

EL TEATRE DESCONEGUT DE GUIMERÀ

 

Aquest 2018 el TNC ens ha fet descobrir una de les obres més interessants de Guimerà fins ara oblidada. Va ser molt criticada en l’estrena (1905, teatre Romea) per la violència i els horrors que presentava i per la duresa del llenguatge. Però cal recuperar-la ara lliures de prejudicis. Estem en la seva darrera etapa teatral en la qual torna al drama realista mantenint l’esperit romàntic que tants èxits li havia donat.

Els temes recurrents hi són ben presents: el triangle amorós entre Hipòlit, Munda i Jon. L’espai asfixiant de l’hostal que cobreix la hipocresia, la mentida i els vicis dels personatges també el trobem en Terra Baixa.

El personatge principal, Jon és un desarrelat, amarat de solitud, d’origen incert com el Saïd, la Marta o l’Àgata per citar els més emblemàtics.

Les passions més baixes es passegen per l’obra. El joc en el cas d’ Hipòlit. La mentida, que regna en tot el text però especialment en la mare, la Gaetana -la figura de la maternitat enyorada i estimada per Jon-,és també una dona falsa que estima i odia incestuosament Hipòlit i adora a Bernabé, el fill pròdig que torna a casa, donant ressons bíblics a l’obra. L’erotisme, i en aquí cal parlar de la Munda, el personatge més ben treballat de l’obra, com passa sovint en Guimerà, on es barregen sentiments de compassió i d’odi. D’una banda, ella és una barjaula, menystinguda per tothom, però de l’altra busca l’amor d’un marit que no la maltracti com fa Hipòlit. Això ho trobarà amb Jon, però la seva passió sexual, la vitalitat i la força interior la faran retornar a demanar al seu

maltractador que la pegui altre cop. Es debat entre això i la maternitat fruit del seu matrimoni amb en Jon. Observeu el dualisme etern del teatre de Guimerà.

No podem parlar de l’obra sense veure-hi el Guimerà poeta, fixem-nos amb el títol, el doble joc de la cançó popular Sol, solet… plena de tendresa, que ens remet a la infantesa mitificada, etapa feliç per Guimerà, però també per a tants escriptors, com Rodoreda posem pel cas, i a la vegada l’adjectiu sol, ben representat per Jon. D’aquí arrencarà l’autèntic tema de l’obra, la solitud humana, proper a C. Albert, (V.Català). Això, li servirà per donar una visió patètica i atuïdora de la realitat del món que s’hi reflecteix, que no és altre que el de les tensions socials del seu temps, però també la cruesa del missatge final: la família i l’amor no porten mai el consol al desassossec humà, ans al contrari . Finalment Jon marxarà sol amb el seu fill.

Sens dubte aquest és el Guimerà compromès i autèntic, amb una vigència aclaparadora en ple s.XXI.

Anna Ruiz Mestres

EL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queraltó

Títol: EL QUE PENSEN ELS ALTRES  PORTADA DEL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queralto 6 d'abril 2018

Autora: Clara Queraltó

Editorial: Proa

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2018

Nombre de pàgines: 197

 

Tant de bo que en aquesta vida, encara que només fos una vegada, tinguessin el dret de tornar enrere per desfer un error”.

El flamant premi Mercè Rodoreda d’enguany ha impactat aquestes dues ressenyadores, i és per això que hem decidit parlar-ne a quatre mans. Els llibres de contes poden pecar d’una certa irregularitat, però en aquest cas la línia és recta: tots són bons.

La Clara Queraltó, que ha estudiat a l’Escola Intermunicipal – retrobada en el seu imaginari literari-, ha emocionat la seva exprofessora Anna Ruiz, però la força colpidora dels diferents relats també ha entusiasmat l’Àngels Castells.

Totes dues pensem que el llibre és lluny d’una obra primerenca; al contrari, hi llegim un estil consolidat, segur, contundent. Com els grans contistes, la Clara domina la intensitat i la brevetat, es passeja amb senzillesa per cada conte, i des d’aquest punt els conflictes creixen, les històries es compliquen i sempre sorprenen els finals, en el darrer paràgraf o fins i tot a la darrera frase.

Cal remarcar l’habilitat en les descripcions, que de vegades esdevenen microrelats en elles mateixes: precises i minucioses, amb els espais on hi conflueixen llocs petits, abastables, propers, que donen un cert to rural als contes. I també les belles caracteritzacions dels personatges, que ens mostren les diferents etapes de la vida des d’uns ulls nous, sovint marcats per la por, la marginalitat, la solitud, la quotidianitat, la mentida, l’addicció, la mort, la violència… Sempre, però, descrits des d’una dicotomia de duresa i tendresa que emociona, observats àgilment des de diferents vessants amb ple domini de la tècnica, amb una ambigüitat que acompanya sovint el lector, fins i tot amb un volguda confusió del gènere dels protagonistes que fa l’obra encara més interessant.

El llibre és sens dubte intergeneracional, i hi coneixem el patiment -no és una obra optimista, però sí que s’hi percep sempre l’esperança- des de la vellesa fins a la infantesa, potser més ben travat en els personatges femenins però també molt ben explicat en els masculins. La frase breu i la repetició d’algunes sentències en un mateix conte amplien i reforcen la idea central o el tema, el tret o la característica que vol destacar, però sempre impregnat de subtilesa.

Estem davant d’un estil nou, fresc, natural, que flueix, com si no digués res i diu tant! Tot plegat fa d’aquesta obra, de lectura plaent i imprescindible, un foc nou per la nostra literatura.

Àngels Castells i Anna Ruiz Mestres

LLAVORS, ELS PEIXOS de Marta Pérez i Sierra i Jordi Vila Llàcer

LlavorsElsPeixos

Títol: LLAVORS, ELS PEIXOS

Autors: M. Pérez Sierra i J. Vila Llàcer

Editorial: La Garúa Libros – Tanit

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 99

 

La música / s’agenolla davant les fades quan es fa / gorg la poesia.

La darrera obra de MPS sorprèn per la superació i el canvi en el nivell poètic i simbòlic, en la imatgeria i en la forma, en la metàfora complexa i la paradoxa senzilla, tot demanant-nos plaent esforç en la lectura, però a la vegada persistint en l’estil que la defineix i que recorre trapella els poemes.

Els versos se’ns donen emmarcats, formant un quadrat o un rectangle com si fossin un quadre de Mondrian. Provocadors, com l’avantguarda mateixa, els pots llegir del dret o de l’inrevés com si l’escriptura automàtica ens piqués l’ullet. Tot això suggerit des de les imatges de JVLL, que amb ressons cubistes i picassians reforcen el poder del títol amb peixos que corren i s’enfilen a cada il·lustració amb simbologia fàl·lica, o de fus, elevant-se com un ocell i unint el jo i el tu, el cel i el mar, posant la imatge a aquest nosaltres que centra tota l’obra.

Els dos grans blocs del llibre s’abracen en la joia de viure i l’enyor del tu, que ja no hi és, però que resta present en les paraules.

La força amorosa esdevé paisatge, que es va construint en mig dels rails i del tren, amb ressons futuristes que travessen els dos protagonistes en el seu viatge iniciàtic cap a la immortalitat de l’amor i de l’escriptura: Escriu tu que serves l’alè de tots dos i també vers la sexualitat: Es descordava la camisa i m’engoliavestiré brusa blanca de lli que voleiarà en el teu somriure picardiós.

Amor de lluny, tema trobadoresc presidit per l’enyor dels amants, ens segueix en aquest camí cap a la perfecció amorosa de Llavors, els peixos.

L’allau de símbols és al servei dels amants: Els peus, les sabates, les petjades que marquen el camí cap a la partença són la força que sosté el seu esperit que s’eleva. Les pedres arrossegades per la força del nosaltres són claror, recança, duresa o pols esmicolada: les pedres humitegen claror… pedra gravada a ganivetades de recança.

La tendresa s’amaga en les teles, els colors: el roig, el lila, el verd i el blau marí. Aquest arc cromàtic xucla els amants dins els armaris que s’obren i a la vegada amaguen la relació dins de l’aixovar d’ella: Dessagnar-me en setí blanc, i s’omplen de fruites rodones, sensuals com les taronges o una xarxa de magranes que endolceixen més la relació.

Metàfores, anàfores, substantius i verbs al servei d’un estil cada cop més complex i elaborat. I tot aquest paisatge amorós tan ben descrit es clou en el riure i la joia, en la música i la literatura i tot s’embolica i desembolica en el paper fi dels records que són aigua de gorg rajant un cant a la vida.

Anna Ruiz Mestres

EL RUSIO I EL PELAO de C. A. Jordana

Títol: EL RUSIO I EL PELAO  PORTADA DEL RUSIO I EL PELAO de C.A. Jordana 26 de febrer del 2018

Autores: C. A. Jordana.

Editorial: Edicions de 1984

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 126

 

 

Aquest any tothom parla de l’any Fabra i cal fer-ho, és de justícia, però no podem oblidar un enginyer, escriptor i lingüista com Jordana, que va col·laborar amb Fabra fins que la guerra civil va provocar la diàspora d’intel·lectuals catalans pel món. A Jordana el va portar a Sudamèrica, amb el bagatge d’una obra sòlida com a investigador del llenguatge, signada amb el pseudònim Bernat Montsià. No podem passar per alt les excel·lents traduccions de l’anglès al català, com l’exquisida Mrs Dalloway de W. Woolf…Però potser perquè va morir relativament jove l’hem oblidat, com a tants d’altres. És a partir de l’any 2000 que s’ha anat recuperant tímidament la seva obra.

En fi, només recordar-vos el gran que és Jordana, i recomanar-vos la mordaç i divertida lectura del Rusio i el Pelao que l’editorial 1984 acaba d’editar aquest mes de febrer amb un magnífic pròleg de Marina Campillo, que tan bé domina la literatura de l’exili.

Els primers anys, Jordana, els passa a Santiago de Xile i el coneixement, perquè hi va viure ell mateix, dels barris marginals fan d’aquesta novel·la breu, un retrat divertit i ple d’ironia de dos joves: un encara nen (el Pelao) i l’altre adolescent (el Rusio) envoltats de misèria.

Les belles descripcions plenes d’una subtilesa especial retraten fil per randa l’ambient, els espais, els personatges que envolten els joves i de manera especial la família d’aquests: Eric Jacobsen, el pare, Ermelinda, la mare, que un cop abandonada pel marit es dedicarà a la prostitució, fet que va provocar l’escàndol d’alguns compatriotes per les explicitacions que s’hi feien…Però l’enginy del text el trobareu en la vitalitat que transmet, en la tendresa de les diferents situacions, que no per això són menys colpidores. L’amor fraternal hi és tractat amb un encertadíssim llenguatge dialectal xilè, que arriba en cursiva al lector per captar-lo i per omplir de versemblança la sensible història. Quan el narrador trenca el relat dóna pas a l’estil directe dels personatges i ens encisa amb la fonètica pròpia dels protagonistes.

La saviesa innata que els aporta la pobresa, fa que els acabis estimant i admirant. Jordana té l’habilitat de dir tant en tan poc espai!

Les seves relacions estan marcades pel paternalisme del germà gran, que esdevé filial en el petit, el qual, voldrà apartar-se’n per autorealitzar-se, malgrat que el necessiti encara. Aquesta presentació arquetípica dels joves personatges es barreja amb una mirada profunda dels seus sentiments i reflexions, omplint d’empatia i complicitat al lector. Sens dubte un clàssic de la nostra literatura que cal rellegir o descobrir.

Anna Ruiz Mestres

Presentació de MAR DE MORTE de Santi Borrell Giró

PRESENTACIÓ DE MAR DE MORTE DE SANTI BORRELL A SANT SADURNÍ D’ANOIA.

30 de novembre a les 20h

web1

INTRODUCCIÓ

Bona nit,

Un plaer i un honor ser avui aquí presentant aquest llibre del Santi Borrell. Gràcies a tothom per haver vingut.

Gràcies al Santi, per la confiança de deixar-me presentar el llibre, a la Glòria Bricollé i a tot l’equip humà de la Biblioteca a qui desitjo molts èxits en aquesta nova etapa. És un plaer està en aquest nou espai que ens acull i que no puc evitar que m’evoqui els inicis de l’EIP, quan aquest edifici acollia la FP.

Gràcies a la regidora de cultura i… Montse Medall sempre donant suport a la literatura en els seus vessants més variats.

Fins ara tots els que he citat han estat alumnes de Lit Cat a les aules de La Inter, és una satisfacció veure que encara els crema l’espurna de la flama de l’art, de la cultura i que amb el seu gra de sorra mantenen la cultura en moments que no són fàcils, tenim a la presó un govern legítim i a l’exili la resta junt amb els presidents de l’ANC i Omnium, que aquesta darrera tant ha fet per la nostra cultura.

Bé, doncs sense més preàmbuls, dir-vos que avui en la presentació de MAR DA MORTE, comptaré amb el suport dels alumnes de Literatura Universal, i a l’avançada, a totes i a tots 1000 gràcies, sense vosaltres aquest acte no tindria la força de haver fet viva l’obra de MAR DA MORTE, sense vosaltres la Literatura no hagués deixat de ser un acte íntim, amanit amb la meva mirada subjectiva, sou vosaltres estimats alumnes que en fareu vida. Moltes moltes gràcies.

PRESENTACIÓ

1-EL SANTI I LA LITERATURA

Santi Borrell Giró és un poeta en llengua catalana, amb la publicació dels poemaris Els dies a les mans (2010),  Fragments d’una pedra (2013) i actualment Mar da Morte (2017).

No puc oblidar que ja fa uns quants anys ha estat alumne meu. Amb ell he compartit hores de literatura, però també de tutoria quan era un adolescent rebel, i ara comparteixo el respecte per la seva obra i la felicitat pels seus èxits. Te’n desitjo molts més encara Santi.

Al 2016, es va editar el seu estudi La història del Cava (Publicacions de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia), que rebé el Premi al Millor Llibre d’Història de Vins a nivell mundial (Gourmand. Word Cookbook Awards& 2016).

Ha estat organitzador de diversos festivals de poesia (Kinzena Poetika, a Vilafranca del Penedès; i Festival de Poesia a les Caves, a Sant Sadurní d’Anoia).  Ha promogut diversos llibres col·lectius: Poetes a la Xarxa (2010, Poemes i blogs), i Poesia a la Frontera – Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011, March Editor i Llibreria Serret).

2- AVUI SÓM AQUÍ per presentar MAR DA MORTE

MarMorte

Mar da Morte és una edició en català amb traducció al gallec d’Amauta Castro. S’ha dit del llibre que és un collage poètic, que està fragmentat en gèneres literaris, que hi ha moments que es parla com si el poeta fes periodisme, o bé història, o assaig, o bé una duríssima crítica política… i sí, no us negaré que és tot això… però després de la meva lectura, discrepo en algunes de les afirmacions.

També s’ha dit que… “El poemari és un cant a l’ecologia, un cant al medi ambient, a la bellesa del mar i de la terra, als valors humans de solidaritat i d’amor vers a la natura, tot a partir de la tragèdia ecològica del Prestige, el novembre del 2002, ara ha fet 15 anys, responsabilitat de l’Estat espanyol. El recorregut temàtic del llibre destaca visualment i poètica, i és concebut d’una manera que ens convida a reflexionar sobre l’actualitat social i política del moment”

I no us negaré pas, però…

Per mi, MAR DA MORTE, és, tot el llibre sencer, un únic poema. Entenc el text com una totalis opus, on el poeta ha jugat amb els gèneres, amb la tècnica… Sí d’acord, però hi ha una reflexió clara profunda sobre una catàstrofe ecològica i una crítica molt dura a una gestió política dels fets, patètica, però també hi trobareu un cant a la gestió del voluntariat i a la solidaritat humana i tot això fa que el llibre sigui un únic poema, com ho era el Poema de la Rosa als llavis Salvat Papasseit.

El Santi, ha capturat en aquest llibre, une tranche de vie, com diuen els francesos, ha estat la nostra memòria, perquè recordar és denunciar i fer present el que no es pot oblidar. Ha fet com ens deia Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots,/ per retornar-vos el nom de cada cosa,/ perquè seguíssiu el recte camí/ d’accés al ple domini de la terra..” Gràcies Santi.

(Podeu veure un petit vídeo d’aquest moment si feu clic aquí)

EL LLIBRE

Endinsem-nos però en el llibre, i si ho fem, no puc deixar de parlar de la portada, que ha creat també un ex alumne, l’Alonso Castellanos. La seva qualitat artística i la seva sensibilitat pictòrica fan de la portada una exquisida obra d’art, plena de tendresa i de força, el lector no podrà passar indiferent per la llibreria sense sentir la compulsió de fullejar-lo i serà gràcies a l’encert de la teva portada Alonso. Continua la teva destresa artística, la resta de mortals necessitem la vostra força per gaudir de l’art i de la literatura. No ens decebeu.

L’ESTRUCTURA

Com ja s’ha dit el llibre es nodreix de diferents tècniques, però per mi, hi domina d’una manera aclaparadora l’avantguarda futurista.

El Santi juga constantment amb la mida de les lletres, amb els signes de puntuació, amb la cursiva, amb la majúscula i la minúscula.

En el seu gran poema, Marinetti, futurista que ell mateix cita en el text o el propi Apollinaire, campen lliurament en la base de cada vers, de cada mot.

I crec que té molta raó de ser, els futuristes i si filem més prim els maquinistes, fascinats pels avenços de principis del s.XX vivien una revolució industrial que amb el suport del petroli ens han portat als desastres ecològics de la nostra societat del s.XXI. Es el fuel de Manchester, és el fuel de la revolució industrial, és el fuel de l’explotació laboral./p19

Com ells recupera el collage i el cal·ligrama, que amb la imatge recurrent de la creu, com emblema, sovint de la mort, li servirà, per sacsejar el lector davant de la indiferència amb què oblidem els desastres que marcaran per sempre més les nostres vides.

Aquesta barreja de gèneres ens portaran a una pinzellada teatral, el Santi, com IONESCO, amb una escena llampec, absurda, com no podia ser d’altra manera introduirà petites pinzellades teatrals que l’acostaran al teatre de l’absurd, com un sine sensu, com un sense sentit, que és el que va ser la tragèdia del Prestige.

Però no només les avantguardes es passegen pel llibre, també hi senyoregen els clàssics i ens retrobarem amb el príncep Hamlet de Dinamarca, i amb el gran Shakespeare: / Què diria Hamlet, … Què diria el seu amic Horaci,… Què diria Ofèlia, veient una flor dins una pedra? O la mateixa ROSALIA DE CASTRO evocada passejant dins les platges de Galícia. p135

Així doncs clàssic i avantguardista jugarà amb els amuntegaments de paraules, com “PARLA RAJOY” 56 vegades a la mateixa pàgina, o bé la puresa i la força només d’un o dos mots NUNCA MAIS, per exemple.

 ELS GRANS TEMES

Diversos, variats, eterns i clàssics com la vida mateixa aniran recorrent els més de 1.100 versos que formen aquest magistral i únic poema per a mi:

Comentem-los doncs:

L’esperançaIMG_8590

L’esperança serà el record d’aquest món sovint aquest vers es repetirà com un mantra al llarg del poema i li servirà en la desesperació, davant de la impotència del poeta per resoldre res, però també per ordenar el que vol denunciar amb la seva única arma que és la poesia: hi ha una tendència humana/ a caure i aixecar-se automàticament…/

La política i els polítics

Com no podia ser d’una altra manera el poema és també una denúncia a la nefasta gestió que va fer l’Estat espanyol.IMG_8587

Els oients d’una certa edat recordaran com se’n van desentendre de tot : Les autoritats espanyoles no volen escoltar aquest Mayday. p13 … no he vist polítics a les platges / no he vist cap patriota traient chapapote del mar / no he vist cap feixista defensant la bellesa del mar. p57… els polítics, a la televisió, semblen gàngsters, baixant dels cotxes oficials, envoltats d’escortes.

I més encara la vella i rància Europa afirmarà que: … el petroli té el suport de tots els parlaments. P97.

Patètiques són les imatges que hem vist del Rei saludant els voluntaris. (Digressió Jaume Figueres)

El llibre és doncs una profunda crítica a Espanya per la seva gestió negligent:.. ESTA ESPAÑA CASTELLANA, RACIAL,/ HOMOFÒBICA, GENÈTICA. P.23   i també a la desídia d’un govern que a part de negar la tragèdia no va fer res i quan el Rei i el govern es va passejar per les platges davant dels milers de voluntaris la realitat superava qualsevol ficció P71 el petrolier s’aguanta per un fil/ i aquest fil aguanta tota la realitat.

Mentrestant el ministre espanyol assisteix al Parlament/ polítics i gàngsters s’acaben confonent. P25

Tot el llibre és doncs una gran denúncia també a què l’origen del mal és el capital/ la guerra comença aquí … la tragèdia comença a tenir preu/ …el petrolier i el fuel valen 120 milions d’euros…

Senyores i senyors que a prop tenien, i dic jo –potser tenim- les actituds feixistes de l’extrema dreta gallega: el feixisme va sorgir… frivolitzant el passat, negant les evidències/ manipulant la realitaIMG_8596t, buscant els culpables. p117

Davant de tanta foscor el vestit blanc dels voluntaris aporta una mica de llum, com el groc… ara tan perseguit:… els primers voluntaris són catalans… . p85 …. 10.000voluntaris estan netejant … les paraules del Conselleiro p 105, …el petroli és per tot arreu i ningú no el veu. p113

Un cert i sovint recurrent vitalisme nietzscheà traspua en els versos del Santi: la vida és un fil que cau del cel/ la vida és això, aquest dubte permanent./ la vida és tan simple que ràpidament oblidem / aquesta idea tan simple de la vida. P117 La vida sempre avança amb els mateixos errors…p51 I com a contrast l’eterna presència de LA MORT, arreu on miris, al mar, al cel, a la platja… els cal·ligrames sovint amb el dibuix de la creu ens recorden la infinitat d’éssers vius que morien davant la indiferència del poder: vivim en una realitat de paper

No puc parlar de vitalisme sense tenir present el Panteisme que brolla en alguns versos com un cant a la natura i a la seva eterna capacitat de regenerar-se: la vida es llença, trencant-se, multiplicant-se, fragmentant-se dins d’ella mateixa p95…. les fruites del mar ,i les flors del mar

 EL SEU IMAGINARI POÈTIC

Si deixem les grans reflexions i entrem en el terreny de la paraula escrita sorgeix com per art de màgia un element clau de l’imaginari poètic del Santi: Les pedres:, algun dia es podran llegir les paraules damunt les pedres

ES TRENCA UNA PEDRA I NEIX UNA FONT p 33

Els peixos s’estan convertit en pedres que floten damunt del mar p51

La història està escrita damunt les pedres. p55

Som pedres i estem mortes p.123

No cal que us digui de la força d’aquesta paraula, simbologia clara de la duresa per resistir els embats de la natura, però crec que per al Santi són els embats de la vida, i que ell transforma en poesia, fent de la pedra el símbol del que perdura, és la pedra la que guarda per sempre les forces de la terra, com ho fa la poesia.

El pas del temps, els records: aquest crit continuarà ressonant dins el mar durant segles. p13

web3

ELS ELEMENTS DEL PAISATGE PER TOT EL POEMA.

Sempre us he parlat d’un tot i aquest tot no només és un discurs poètic, que també, si no que entre vers i vers es va teixint un paisatge com si es tractés d’una marina trista, grisa, fosca, o d’un seguit de fotografies en blanc i negre.

L’element essencial d’aquest paisatge poètic és EL MAR que esdevé el receptacle de la mort. MAPES,SOMNIS, FOTOGRAFIES, TOT S’ENFONSA DINS EL MAR p15 junt amb el propi petrolier … una caixa buida de records… p15 la nit perpètua dins el mar P81…. però aquest mar no perd la força creadora com molt bé diu el Santi: Les ones del mar ens estan escrivint un poema. I també esdevé art el mar sembla una ciutat bombardejada des de l’aire/ sembla una litografia de Miró i TOT ESDEVÉ QUADRE: La plasticitat del llibre s’integra en alguns versos i s’hi veu la imatge i la fotografia de dolor i la duresa del moment… des del bosc es veu la tristesa del mar.p.29 És com si Picasso estigués pintant el Guernica del s. XXI

LA LLUM

La necessitat i la voluntat d’esperança es veu reflectida amb la presència o l’absència de la llum, com un altre leitmotiv. Algú ha agafat la llum dels miralls./ els miralls estan buits. p.39

IMG_8600

Sovint l’absència de la llum impregna aquesta terrible situació que descriu… però el poeta es pregunta: qui salvarà la llum del mar? p71.

Com en moltes coses a la vida la solució partirà de nosaltres mateixos. Pensem si no en la llum de la marxa de torxes p77 que ha sortit de Camariñas/ i ha recorregut tota la Costa de la Mort … és la llum i el foc de les torxes la força de la seva gent que capgirarà la realitat. La velocitat de la llum és la velocitat de l’amor p63

I tot amb la presència constant del vent

EL VENT,

Sovint lligat la força creadora, és un element masculí com el foc de les torxes del qual ja n’hem parlat . És el vent un element clau en la cultura xinesa, simbolitza el qui, el flux vital de l’energia… és la força de les idees, de l’eloqüència, és el moviment que avança cap a fins concrets i clars, és la comunicació verbal i escrita… i per descomptat l’aire ens permet aclarir els pensaments i deixar fluir les idees i somniar desperts el món que volem.

La llum i el vent cauen dins el mar p11

Així doncs conviuen els elements masculins, vent i foc, amb l’aigua i la terra elements femenins, donant com a la pròpia vida la dualitat i la presència dialèctica dels contraris.

EL SILENCI,

web4Silenci, silenci… Silenci és la gran paraula d’aquest llibre, diu el Santi:

L’absència del so ens porta a l’espiritualitat, a la reflexió, a la mirada interior. El silenci és la possibilitat de renéixer, de ressorgir de les pròpies dificultats… Volgut o no aquest és el  missatge que porta implícit el llibre. I la prova és que la paraula llavor va traient el nas en algunes de les pàgines: la foscor va pujant des del fons de cada llavor/ fins arribar a l’última estrella de la nit. P61

 web5

FINALMENT

La llum d’una estrella ens porta a pensar que la tragèdia del Prestige es
comença a diluir/ amb les petites tragèdies de cada dia p141, però també sempre ens quedaran els versos dels poetes per ser la nostra memòria. I que la realitat que una i una altra vegada ens ofereix l’estat espanyol serà vençuda per la força de la gent, per la poesia dels poetes i sobretot per la capacitat eterna que tenim els humans per aixecar-nos davant de les dificultats i més encara, per la força que ens dóna l’eterna capacitat d’estimar-nos i d’estimar el món que tenim.
Hem de creure-hi, hem d’esperar-ho.
Així doncs cridem ben alt i ben clar: NUNCA MAIS/ NUNCA AMAIS?

web2

Gràcies.
Anna Ruiz Mestres

MAR DA MORTE de Santi Borell Giró

Títol: MAR DA MORTEMarMorte

Autor: Santi Borell Giró

Editorial: Edicions de Pedra

Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès 2017

Nombre de pàgines: 147

Nunca Mais   Nunca Amais?

 

De mica en mica aquest poeta penedesenc va consolidant la seva obra poètica alhora que obté d’altres grans èxits literaris que l’han portat a recollir premis de prestigi mundial amb el llibre: La història del cava. El seu tercer llibre Mar da Morte, es presenta en català i traduït al gallec per Amauta Castro.

Som davant d’un recull de més de 1.100 versos que prenen formes literàries diferents, sovint amb tocs de periodisme, de ressenya històrica, de crònica periodística, però sobretot tenim un gran poema de denúncia que ens serveix per retornar-nos a la memòria la desídia del govern espanyol davant la tragèdia ecològica que fa 15 anys va suposar l’enfonsament del Prestige.

El poema està resseguit per la influència de les avantguardes, i més concretament pel Futurisme i el Maquinisme. Marinetti hi batega en molts dels versos i la crítica al capital també, junt amb la mirada d’Europa cap a una altra banda, ara que hi estem malauradament tan acostumats. Tot plegat contrasta amb la marea blanca

dels voluntaris, amb la força de la gent que va canviar el negre del “chapapote” per la nitidesa blanc.

Ja que parlem de cromatisme, l’edició del llibre i la seva portada, feta per l’artista Alonso Castellanos, presenten una gama de colors blancs, negres i grisos que tenyien les costes de Mar da Morte. Sens dubte una bella portada totalment lligada a l’esperit del poemari.

La força dels versos està molt ben plasmada en el joc de les lletres majúscules i minúscules, en la força de les repeticions que fan arribar el missatge amb contundència i clar, com no podia ser d’altra manera, coneixent la força de l’imaginari poètic de l’autor.

El vent, que ho neteja tot, el pas del temps, l’amor, la força d’aixecar-nos davant de la desgràcia van confegint cada vers, però per sobre de tot “les pedres”, la simbologia de la seva duresa, la seva resistència en front els embats del clima, i també de la vida, van cosint les ferides que han deixat en cada onada d’aquest Mar da Morte. També amb més càrrega social hi trobareu la crítica implacable a la política i als polítics però sempre l’esperança davant de la desgràcia. Tot el conjunt esdevé com una cartografia, com un gran mapa d’emocions amb etiquetes de realitats diferents impregnades dels sentiments que cobreixen l’obra.

Així els que estimem la terra i volem un món millor per a les generacions futures: Nunca amais? ens diu el SB i ens emplaça des de cada vers a què lluitem perquè mai més torni a passar una cosa així. Nunca mais.

Anna Ruiz Mestres

Publicat al 3 de 8

ON LA SANG de Ricard Garcia

Títol: ON LA SANGPORTADA ON LA SANG de Ricard Garcia

Autors: Ricard Garcia.

Editorial: Onada Edicions

Lloc i any d’edició: Benicarló 2017

Nombre de pàgines: 79

 

i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

R.Garcia va guanyar el XIXè premi de poesia de Sagunt amb aquest poemari divers i corprenedor com la vida mateixa. L’enfilall de temes que recorren els versos són una mostra de les petites grandeses que marquen les nostres vides.

L’obra s’estructura en quatre parts i un poema a tall de deliciosa introducció on s’uneixen l’art, la mitologia i la literatura, amb el teló de fons de la bella Florència i el mite de Perseu i la Medusa de Cellini.

La suggerent introducció de Joan Navarro es fusiona en el llibre com un poema en prosa més, tot mostrant les arteries principals del corpus creat per R.G.

En la primera part el lector viu la força de la passió, de la sexualitat, de la relació del jo amb el tu per esdevenir nosaltres, des d’un punt de vista vitalista juntament amb la presència de la dicotomia vida-mort, i tot remarcat amb un llenguatge fort, contundent, que omple a vessar d’amor i sensualitat els versos. Cada mot, cada verb, sovint amb abús del present, estan al servei de la força de l’ara i aquí.

A la segona part a Res no em lliga, el vers és breu, d’art menor, de mètrica regular, contrastant amb els llargs versos de la primera que s’acosten a la prosa poètica. En aquí la intensitat dels espais de la mort: els xiprers, les lloses, i la serena tarda tenen ressons de la Setmana Santa d’Espriu, com ell, el vers breu i la intensitat del missatge ens enfronten a la fragilitat de l’ésser humà.

Els 16 poemes de Sense treva ressegueixen des d’un punt de vista existencialista el pas del temps, i les dificultats que et porta la vida, el seu caos, el seu desordre, els records del passat que ens fan ser com som, amb la presència de la sang, que dóna títol a l’obra, i també l’embolcall d’una rica simbologia amb elements com la sal, els peixos, la llum, la terra, el foc…En aquí hi ha dos poemes amb una força fotogràfica especial, Roses d’hivern i Consol, explicats des de la mirada de l’autor, oferint la força d’una imatge mitjançant l’elaborat joc de mots que crea el poeta.

Per acabar la darrera part, la sempiterna presència de la mort, en el record sempre presents, els que l’han precedit i que ha estimat.

Tenim doncs, a les mans, una obra que no fa concessions, vital, dura, punyent, apassionada, que recorrerà les venes del lector, reflexionant però sobre la vida on la sang flueix i amarant de reflexió filosòfica i força poètica aquest bell poemari de R.Garcia.

 

Anna Ruiz Mestres

OSTATGE de Marta Pérez Sierra

Títol: OSTATGE.OstatgePortada

Autors: Marta Pérez Sierra.

Editorial: Témenos Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 55

 

Geranis entre barrots.    

Ostatge és el XXIIè premi Vila de Sallent, però és també un poemari dedicat a la història d’amor de dues dones d’ètnia gitana amb un fill, i que malgrat l’addició a la cocaïna de la Merche, que la portarà a la presó, la Nati, segueix a seu costat conscient que l’amor que es tenen és el que dóna sentit a les seves vides.

Fins aquí el pretext per fer poesia.

El llibre està encapçalat per una original “taula” dels poemes, que esdevé una guia, per copsar aquesta història eròtico-poètica, un autèntic cant a l’amor i a la superació com no podia ser d’altra manera en l’obra de MPS.

El llibre estructurat en 3 parts:El dubte/Dedins/L’argila, és una particular imatge dels sentiments que es viuen dins i fora de la presó.

L’estructura de l’edició fa que us trobeu amb un poemari paral·lel que es va teixint el peu de cada pàgina, amb una línia finíssima, que separa la llibertat del captiveri com ho fa l’addicció amb la vida lluny de la droga. Tota aquesta part, treballadíssima, és cosida amb sons fricatius, furgoneta,funcionari, follia, flors, filferro…,sovint dolços, que contrasten amb els oclusius més contundents potser, plor, perdó, presó portland…etc. Mots com el gris de les parets, porta de ferro, murs, funcionaris blaus…van perfilant aquest paisatge duríssim que viu la Merche darrera les reixes. Només el so de la guitarra ressegueix el periple de les dues dones, de vegades melangiosa, de vegades esberlada de dolor com la corda trencada.

La MPS és la narradora… Darrera del trapezi dels meus poemes esguinzats, ella ho viu i ens ho fa viure, ella decideix què explica i què no d’aquesta història i també quan el Tu i el Jo parlen directament, cosa aquesta que encara confegeix més força a l’obra.

En el gruix de cada pàgina, closa en els barrots fets versos, hi senyoreja el poema clàssic, però no per això menys ric.

A la primera part, amb ressons de l’Estellés, la sexualitat i la tendresa poètica es barregen amb les metàfores del consolidat estil de l’autora: Seda egípcia al teu llit… El teu sexe breu de fulles roges.. La dolçor del teu mugró. No podem oblidar el bé que juga l’autora amb els detalls que omplen els versos com : ..mantellina negra…subjectada als cabells/ per un mossec de lluna/ de carei blanc..En aquí hi senyoreja Rosselló Porcel amb el seu sonet dedicat al poema de F.Vicenç Garcia, Amb una pinta de marfil polia sos cabells de finíssima atzabeja. Tots dos poetes recorren el poema Tu, la lectora que esculli el poema que més li agradi per fer de referent

La segona part,“DEDINS”,composta només d’un poema, POR, és l’eix de l’obra i de la temàtica, la por es va explicant en cada sentiment que transmeten les protagonistes.

Tanca el llibre “L’ARGILA”, que crea un mur laberíntic entre el tu i el jo de les actores del relat, un mur que es pot modelar com l’argila, i mentre llegeixes vas reconstruït el dolor i l’alegria, la por i l’esperança, el desig i la passió d’aquesta relació esquinçada per les circumstàncies, però rica de la paraula nosaltres. Tot decorat amb la natura que dóna color al poemari…vinyes verdes, sàlvia, herbes verdes, geranis, hortènsies, maduixes, la màgica flor groga de melilot …i la sempiterna presència de l’ofici poètic i els elements de l’escriptura al servei juganer de l’esperit de l’autora: …hi ha dies que perdo les as per les butxaques de l’abric/Oblido els pronoms pel bany/ No desperten els adjectius amb el cafè…

La numeració dels poemes de major a menor ens encaminen cap a un final on l’amor triomfa: Els meus braços són el teu port.

Estem doncs davant d’una obra punyent, contundent, esperançadora, amb referents poètics rellevants, amb pinzellades de misericòrdia evangèlica, però tot recobert de la mestria de la subtil poètica que caracteritza la consolidada obra de MPS     .          

 

Anna Ruiz Mestres

Publicat a Núvol.com

L’ESTACIÓ DE PORTBOU de Jordi Carrió i Figuerola

 

PORTADA L'ESTACIÓ DE PORTBOU de Jordi Carrió, 22 de maig del 20

Títol: L’ESTACIÓ DE PORTBOU.

Autors: Jordi Carrió i Figuerola.

Editorial: Curbet Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2016

Nombre de pàgines: 112

…on l’acció s’enruna i la història s’esqueixa…

deserta de trens que ningú espera.

Si teniu a les mans aquest llibre, descobriu-lo amb cura, perquè sou davant d’una excel·lent obra poètica, però també d’una petita i delicada obra d’art que conté una acurada edició i la meravellosa fotografia de M. Esclusa.

El títol ens guia vers una mena d’elegia de l’estació destrossada per Adif, sense cap respecte per la feina feta per l’Eiffel català, Torres Guardiola. Cert,en part, però també és el pretext per a la denúncia de la barbàrie que la vella Europa, un continent que té gastades totes les mentides,va viure en les guerres del s.XX i que ara en el XXI, girant el cap, ignora els més de 6.550 morts del Mediterrani.

La mort del filòsof W. Benjamin a Portbou, ressegueix el text homenatjant-lo.

El llibre, estructurat en tres capítols i una “coda” a manera d’epíleg, és una mostra de la destresa i del consolidat domini de la tècnica poètica de l’autor. Les diferents parts se separen amb una pàgina negre i l’altra blanca, cercant l’equilibri en el ying i el yang, així es complementen i són una a la vegada.

Cada poema es tanca amb una frase a tall de conclusió, igual que el darrer vers d’un sonet, donant força a la idea clau que vol transmetre.

A la segona part, l’estructura de falla, la mida de la lletra, els vers breu, però no per això menys punyent, està al servei de la tragèdia que vol mostrar. El joc d’antítesis, la frase paradoxal, mostra l’alt domini de la llengua de Carrió, sense oblidar la força de la fotografia al costat de cada paraula, on es fonen paraula-imatge per esdevenir imatge-paraula.

La pintura de Brueghel, Klee, o la música de Beethoven, Béla-Bartok, Savall fan de cada lletra una nota, com si musiquessin el silenci del lector, que avança en mig dels versos i de la desfeta.

Els àngels, els rails, les serps, les pedres, el mar…símbols presents que amaguen l’oblit del passat que ens incomoda. La vida i la mort frec a frec, la solitud, el silenci, el pas del temps, la història com una constel·lació viuen amagats dins el paisatge de l’estació de Portbou.

El text impregnat de la filosofia de l’autor, s’envolta de pensadors i artistes

(H.Arendt, P.Bausch, M.Ernst, Tàpies, Godard…) que eleven més encara la bellesa i la profunditat del llibre i dels seus versos.

L’estació de Portbou, és el pretext d’on treu la força per una anàlisi del món que ens ha precedit, amb la contundència de la veritat enfrontada a la por. És també d’on treu la força per palesar que malgrat tot no ens podran tòrcer.

Anna Ruiz Mestres