MATAR L’ÀNGEL de Virginia Woolf

Títol: Matar l’ÀngelPORTADA DE MATAR L'ÀNGEL de Virginia Wolf 20 de setembre del 2019

Autor: Virginia Woolf

Traducció: Maria Vidal-Conte.

Editorial: Angle Editorial

Lloc i any d’edició: Valls  2019

Nombre de pàgines: 110

“ Killing the angel in the house”

 

La traductora d’aquest recull d’articles i conferències, escrits per W. Woolf al voltant de les dones escriptores i del fet d’escriure, ens acosta una petita “delicatessen” de l’escriptora anglesa, traduïda acuradament. Se’ns presenta el text a través d’una introducció i un epíleg, que guien el lector amb saviesa vers la ideologia i la persona que era  W.W.

La primera, i més coneguda i emblemàtica conferència, reflexiona sobre les professions de la dona en aquella escanyada, rància i conservadora societat. Quan W.W. cita la famosa frase: matar l’àngel de la llar, es refereix a un poema de C. Patmore que té aquest títol on elogia una dona submisa, virtuosa, humil… i W.W. demana matar tot el que aquest text conservador explicita.

També insisteix en què l’espai “sotmet”, tema central d’una obra clau de W.W.: Una cambra pròpia. A l’alta societat anglesa hi havia espais per cada cosa i alguns eren vetats a les dones. Diu ella: Jo havia de matar la casa i aconseguir un espai, a poder ser, sense cuina. Clarament demanava una evolució de la societat, però havia de ser una revolució o un canvi sense els homes, es pregunta? ( Avui en dia encara no tenim una resposta clara respecte d’això).

Reflexiona sobre els personatges literaris femenins creats pels homes i les heroïnes que hi veiem són les que ells desitgen però no el que les dones són en realitat. Reclama que la dona té dret a pensar amb plena consciència el món en què viu. I constata que la dona escriptora sovint es troba que: “Tinc els sentiments d’una dona, però només tinc el llenguatge dels homes”.

Conscient que la critica de qualsevol sexe suposa tenir prejudicis, afirma que no hi ha d’haver escriptura femenina, tots són escriptors i prou. Creu que homes i dones són iguals com a éssers humans i per tant també ho són com artistes.

D’altres conferències, algunes inèdites en català, ens acosten als prejudicis respecte la dona d’aquella societat: Les dones dels diversos estaments no tenen educació, només se’ls ha explicat el que NO han de fer. Ella volia que les dones deixessin de ser símbols i passessin a ser individus. Calia escapar d’aquesta esclavitud. Calia llegir, perquè la lectura provoca debat i això permet imaginar i la imaginació ha estat el motor de la humanitat.

Lamenta que les dones no tinguin res a dir en política, i defensa les dones que no volen tenir fills. Mostra també un pacifisme inusual a l’època quan diu que calia lluitar per la llibertat sense armes. Es pot lluitar amb la ment, i s’ha de pensar a contracorrent, no a favor.

Un intel·ligent i molt actual recull doncs, que no podeu deixar de llegir.

 

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES de Siri Hustvedt

Títol: LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES

Autora: Siri Hustvedt

Editorial: Edicions 62

Lloc i any d’edició: Barcelona  2017

Nombre de pàgines: 407

 

 

No som màquines de raonar. Raonem i jutgem amb l’emoció.

S. Hustvedt ofereix un recull d’articles i conferències sobre els interessos que la motiven: la literatura, l’art, la filosofia, la neurociència… des d’una mirada feminista i renovadora.

La intel·lectualitat  renaixentista volia superar la diferència ciències i lletres, i ella malda per fer-ho realitat al segle XXI.  Recupera amb enginy la utopia d’una ciutat de dones de Ch. de Pizan en el Livre de la citè des dames i també a  M. de Cavendish, científica, filosofa i escriptora, intel·lectual total, com li agrada a Hustvedt,  que en el llibre The blazing world,  a partir de la ciència ficció i la utopia analitza el pensament  de la societat del s.XVII. Totes dues reflecteixen aquest esperit de no especialització i d’obertura a tota saviesa que impregna el llibre.

Estructurat en dues parts, la primera és una reflexió sobre el món de l’art, des de l’escriptura, la dansa, la música i la pintura. Hi defensa que cal anar feminitzant el predomini arreu de la mirada masculina, i superar que el tou és femení i el dur masculí.

De l’apassionant i extens conjunt d’artistes que cita, vull destacar a P. Bausch perquè el poder de la música i la dansa rau en què reflecteixen sentiments que difícilment el llenguatge pot expressar. Apassionant és l’estudi que dedica a creadores com L. Bourgeois,  o a pintors com Jeff Koons, Mapplethorpe, Picasso… que impressiona i impacta.

La segona part, més densa, se centra en la neurociència on relaciona la memòria amb la imaginació, i la condició humana amb la filosofia. Les reflexions s’acosten a Skinner, Darwin, Freud… però no desapareix ni la ideologia que vol transmetre, ni la sempiterna presència de la literatura amb autors com Chaucer, o amb valoracions sobre la importància del lector, Cavendish altre cop.

També toca temes més escabrosos com el suïcidi, amb consideracions sobre Woolf i Pavesse.  Aprofundeix en la transcendència de la filosofia per explorar  les qüestions del cervell a través d’una impressionant galeria de filòsofs, especialment els del s. XVII. I sempre retorna a la pintura amb genis com Caravaggio , A. Gentileschi, o els bodegons de Chardin i acaba amb l’existencialisme de Kierkegaard, Camus i Sartre…

Se’m fa difícil de fer-vos arribar la quantitat de dades que domina SH i que transmet com si fos una història, suau i dolça,  amb gran domini de la tècnica. Al lector li queda clar que no ens hem d’especialitzar en res, que hem de tenir una mirada àmplia i veure la realitat des de moltes disciplines per tenir flexibilitat ideològica .

Anna Ruiz Mestres

EL SOMRIURE DE L’ESFINX de Teresa Costa Gramunt

Títol: EL SOMRIURE DE L’ESFINX

Autora: Teresa Costa Gramunt

Editorial: Pagès Editors

Lloc i any d’edició: Lleida  2018

Nombre de pàgines: 106

 

 

 

                                         Buscar la llum, col·laborar amb la força de la vida!

El darrer poemari de Teresa Costa-Gramunt està dividit en sis parts, de temàtica diferent, però ben lligada pels grans eixos que nuen el seu extens corpus poètic.

A la primera, Suite del Garraf, fa una cartografia poètica del territori, on s’hi entrecreuen mites i símbols mediterranis amb d’altres de més nostrats com la presència de dracs, sargantanes i dones d’aigua. Hi sura la presència constant de personatges femenins com Hildegarda de Bingen, Hipàtia d’Alexandria, Penelòpe, la Sibil·la,… al costat de la Verge de Montserrat, iconografia de la mitologia cristiana. Tot això és banyat per la llum que caracteritza aquest espai, però també amb una llum més filosofal, més interna, més vital, en funció del que la poeta vol fer arribar als lectors.

Gènesi és un cant al renaixement constant de la vida, a l’embaràs, a la força de la transcendència de l’ara i aquí i a la simbologia de l’aigua, des del líquid amniòtic fins la saba dels arbres.

El cromatisme sempitern en la seva obra es fa present en el vermell de la sang, en el taronja del foc, i en la transparència de l’aigua, juntament a la dolça presència del somriure que va serpentejant per les pàgines del llibre. A voltes és amable, a voltes és complex, però sempre carregat de simbologia, “gest d’origen celest que respira la terra”, és també element etern de l’art, pensem sinó en el de la Mona Lisa.

Segueixen dues parts dedicades a la Setmana Santa, on, com si fos Isabel de Villena, ofereix una mirada femenina i diferent d’aquest període. La controvertida imatge de Maria Magdalena és descrita amb bellesa i intel·ligència trencant el tòpic cristià. Seguint les petjades de l’art, que tant motiva l’autora, veiem en els seus versos la plasticitat d’un quadre com si miréssim el Sant Sopar de Leonardo de Vinci. Aquí el somriure tindrà l’acceptació, el dolor, la serenor, la mort flanquejada per la presència de la llum en la resurrecció al costat del somriure de la traïció.

Dies i filosofies és la part més dolçament feminista del poemari. La revolta contra la submissió establerta i l’acceptació de les feines claus i necessàries a la llar sense remuneració, ni gràcies, va teixint els poemes. Són un cant al treball, a la tendresa, a la maternitat, amb símbols com el blanc del llençol al costat del vermell de la sang, que omplen d’un cromatisme rellevant el llibre. Seguint la veta artística ens trobem artistes que formen part de la cartografia del Garraf de la qual ja hem parlat.

En aquest llibre llegim un cant a la permanència de l’essencial, la continuïtat en els fills, la força de l’instant present que va trenant el text de dalt baix i de dreta a esquerra.

A la darrera part, El Somriure, ens retrobem amb el títol del llibre i amb la força comunicativa i expressiva d’aquest en el rostre, però també amb la força del somriure interior, amb elements com la llum i la rebel·lia femenina de Lilith, aquesta dona apartada del mite d’Eva, però que ens transmet la força per ser  dones lliures, sense subjugació, en un dels millors poemes del llibre.

El somriure de l’esfinx és un viatge que convida al lector vers l’observació de la vida, de l’art, del món i del paisatge proper, de la filosofia femenina i de la mirada envers nosaltres mateixos. És un cant a l’existència viscuda de manera reflexiva i profunda.

Anna Ruiz Mestres

LLUM A LES GOLFES -Antologia del haiku- a cura de D. Sam Abrams.

PORTADA LLUM A LES GOLFES 26 abril 2019Títol: LLUM A LES GOLFES -Antologia del haiku-

A cura de: D. Sam Abrams.

Editorial: Editorial Viena

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 383

 

…També existeix per la literatura / el perill groc.

J.Alcover.

 

Que la literatura japonesa apassiona la poesia catalana és un fet. El perill groc ens arriba en un recull d’haikus al llarg de112 anys, i inclou quasi un centenar de poetes. Només això ja n’és una prova fefaent.

La tasca ingent de furgar en un gènere tan concret honora la feina del D.Sam Abrams, que emociona i mai decep.

El buit en aquest camp feia que el lector anés espigolant d’on podia. Ara pot gaudir en abundor i amb delectança d’una important obra poètica sovint desconeguda.

El cromatisme d’autors ressegueix la paleta de tots els PPCC en sentit ampli i amb la grata presència de l’Alguer. S’hi constata però la poca presència de dones . El s.XX no va ser senzill per elles i la seva poètica crec que pot aflorar a la llum encara. Val a dir però, que com més ens acostem a l’actualitat, i -potser gràcies al premi olotí haikús en línia, malauradament desaparegut, i ben present en la base del llibre-, la seva presència és cada cop més ferma.

Els corrents estètics del s.XX també espurnegen en els versos de l’antologia fent retrobar el lector amb un ampli ventall de tendències.

Pel que fa a la forma és d’àmplia diversitat en el recull, tot i que el referent cal buscar-lo en les mores japoneses que hem catalanitzat en la forma de 3 versos de 5+7+5 síl·labes, però hem de tenir clar que les mores no són síl·labes, sinó que és la unitat rítmica bàsica d’aquesta llengua.

Llegint haikus gaudim de la intensitat en la brevetat, es diu tant en tan pocs mots! I no oblidem que la brevetat omple de ritme i de musicalitat els haikus, però també sovint d’una gran força plàstica: Retrata els instants, o bé l’instant fet art el que esta passant ara i aquí.

Cal fixar-nos bé en la breu biografia de cada autor que il·lustra la gran varietat d’oficis que complementen el poeta que conrea el haiku: enginyers, bibliotecaris, assagistes, professors, i traductors, que ens fan arribar la saviesa d’orient versus occident, juntament amb els autors més rellevants del cultiu d’aquesta potent estrofa. I tanmateix, perquè no dir-ho, traductors de poesia nord-americana que encara ens passa massa desapercebuda, com JM Garcia, o J. Creus.

La temàtica del haiku japonès parteix de les estacions de l’any que anomenen kigo, cosa que també trobem en els potes de l’antologia, però no és l’únic. D’altres temes com la vida: Com una fulla/ que l’oratge s’emporta/ la vida vola. de R. Bach. O bé el pas del temps: la vida sols/ -recorda que ets mortal- es viu vivint-la. de P.Pons, la guerra,..i l’abril omnipresent : temps de calèndules/ que són com randes d’or/ a l’entorn del destí. de V. Alonso, etc., fan d’aquesta antologia un llibre imprescindible per al mes d’abril i sempre clar.

 

Anna Ruiz Mestres

COMPTE AMB EL BUIT de Marta Pérez Sierra.

Títol: COMPTE AMB EL BUITcab_WEB

Autora: Marta Pérez Sierra.

Editorial: Editorial Tèmenos

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 155

 

MIND THE GAP

Tendresa, enginy, ironia i tècnica.

El nou llibre de MPS, ens porta vers un viatge interior- exterior, on el fil conductor no serà el viatge estrictament, sinó el ferrocarril, i el món que l’envolta (vies, agulles, contracarril, vagó llit,consigna…) i d’aquí el títol:“cal vigilar de no posar el peu en el forat, en el buit, entre la plataforma i el tren”.

Som dins un llibre de microrelats, estructurat en set parts i un epíleg del poeta J.R.BACH, junt amb evocadores il·lustracions del potencial de les dones, de M. Sánchez, però sobretot som dins d’un llibre on la realitat social i el compromís colpeixen el lector, i la tendresa dels relats fa que anem destrenant sentiments dolços i amargs junt amb espurnes de realitat.

En l’obra hi respiren els recursos literaris de MPS, perquè, no oblidem, que per sobre de tot és una gran poetessa. En aquí per la prosa es passegen:(els colors blaus, les engrunes de pa, les butxaques, el bes, el vermell de la sang,…) en fi, el seu imaginari poètic.

Però en els microrelats hi ha molt més que tot això. Sorprèn la dolça cruesa amb què denuncia el món que l’envolta quan parla de l’amor i el desamor, la sexualitat, amb una mirada àmplia, -lesbianisme, cos atrapat en un altre sexe, minyones sotmeses als capricis sexuals dels amos-, la duresa i l’estimació en l’opressió amorosa al servei de descriure l’horror, la malaltia, la mort, l’empatia amb els qui pateixen maltractaments i amb aquells qui la vida maltracta, … tots formen el gresol d’una temàtica àmplia i sòlida.

La implicació va més enllà quan descriu la maternitat adolescent en un relat d’una bellesa, cruesa, dolor, versemblança extraordinàries i això junt amb els records de la dictadura, la FAI, la guerra civil, passant per la humiliació dels migrants.

I al costat el paisatge urbà, amb el backgraound de l’especulació descarnada, reflectida en edificis enderrocats. Cada pedra una família sense casa. Les botigues de tota la vida formen el quadre de la seva ciutat i mai oblida el fil ferroviari, ara és el metro, el tramvia blau, el cremallera…

La seva manera de construir el text quan diu: el gest delicat i displicent capta l’essència de March quan parlava del gest de la dama. O bé es val de Saint Exupéry per introduir les servituds socials al voltant de tenir un cos prim, i ho fa a través de l’enginy, el riure i la ironia, omnipresents en els relats i on s’hi veu latent però clar el realisme màgic de Pere Calders i en d’altres més agosarats l’escriptura automàtica de Dalí.

Intel·ligència, imaginació, domini de la tècnica són constants del llibre, integrant-se en la frase final, com ho demana el gènere. Un nou llibre que el lector sensible i compromès no pot deixar de descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

EL FUGITIU QUE NO SE’N VA de Raül Garrigasait

el fugitiuTítol: EL FUGITIU QUE NO SE’N VA
Autor: Raül Garrigasait
Editorial: Edicions de 1984
Lloc i any d’edició: Barcelona 2018
Nombre de pàgines: 123

L’ART, UN REFERENT I UN ESTÍMUL

Rusiñol és una reserva d’art i literatura que espera apagada, ens diu R. Garrigasait en aquest assaig, i té raó, perquè ens queda molt de camí per fer en l’estudi i la recuperació del personatge i del seu art. De fet RG ens apropa amb molt d’encert l’home i l’obra, però potser el que millor ens ofereix és la força actual d’aquest nostrat clàssic.

La lectura és una guia lúcida pels trets emblemàtics de l’obra amb el rerefons d’una Europa viva i desperta vers l’art, molt lluny de l’esmorteïment actual, i una anàlisi política sense cridòria del que passava i passa al nostre país.

RG inicia el viatge amb les experiències que viu el nostre autor a París: la coneixença de Satie,- de la seva música, quan no era ningú i ignorava que marcaria la música del s XX-, i de manera especial com S. Rusiñol el va plasmar en els seus quadres. Però RG fa una descripció deliciosa de les llums i ombres del Montmartre de l’època.

Rusiñol volia fer veure i viure a Catalunya el que hi va experimentar: el món de marginalitat, misèria, disbauxa i art. L’assaig analitza molt bé la crítica de SR a l’home modern que viu en la funció multitasca anorreat per la pressa. Com Nietzsche fa referència a la societat burgesa i blasma l’Estat com el monstre més fred de tots, que ens oprimeix.

RG en l’estudi de L’hèroe o en Els Jocs Florals de Can Prosa mostra la voluntat pedagògica de SR juntament amb la crítica del nacionalisme espanyol al costat del compromís de difondre la cultura pròpia. L’anàlisi del teatre li permet a RG centrar-se en les obres que mostren el Rusinyol més compromès i perspicaç, on queda clar el domini de l’humor per fer-ho possible.

La denúncia de la situació de la dona com un objecte, entroncava amb la idea de moda, que era pensar en el plaer sexual de la dona. Ho veiem molt clar en l’anàlisi de La niña gorda, on també hi criticarà la hipocresia de la burgesia com en les primeres obres. En aquesta època SR reprendrà la pintura de jardins seguint l’art cromo que tant havia menystingut! Queda lluny el Cau Ferrat, espai de llibertat, on es defensava l’art per l’art .

SR s’allunyà però dels autors impressionistes fugitius, com Gauguin. L’artista té ànima de fugitiu, però SR es quedà aquí compromès amb el país i el catalanisme. Aviat captà que li calia flokloritzar-se per sobreviure. Tenia el nas fi de comerciant com es veu en l’Auca del Sr Esteve i no se’n va perquè els seus valors i dificultats són els nostres, i com ell deia: l’art ha de ser un referent i un estímul pel canvi.

El llibre és una anàlisi erudita, actual i diferent de l’obra de SR, que ens la fa sentir intel·ligent, racional, pedagògica, humorística i eterna com tots els clàssics.

Anna Ruiz Mestres

L’INSTINT de Josep-Ramon Bach

Títol: L’INSTINT…PORTADA DE L'INSTIT. Obra Completa 1 de Josep Ramon Bach 3 d' agost del 2018

Autor: Josep-Ramon Bach

Editorial: Editorial 3 i 4

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 473

 

UNA LLETRA QUE VA GOSAR FER-SE ELEGANT

No és senzill explicar-vos els molts valors d’aquest primer volum de l’obra completa de Bach, una obra que va del 1962-1993.

Bach és d’una generació que va viure la dictadura i que es va haver d’espavilar pel que fa a la llengua, als referents poètics, etc. En canvi ell ha fet una obra profunda i valuosa que cal redescobrir.

El recull consta de 8 llibres que l’autor ha revisat i modificat amb molta cura.

Diu Bach que li hagués agradat ser pintor i la força de l’art pictòric va marcant cadascun dels llibres i de manera especial pintors com Miró, JP Viladecans hi són ben presents, al costat de corrents estètics avantguardistes. Això fa que la seva poètica també s’alimenti de la poesia visual de Joan Brossa o de l’imaginari del mar, la donzella i els pirates de Salvat. No prescindeix en cap moment dels clàssics com Homer, Càtul, Dant, etc. Però també Kavafis o Rilke. La mitologia nòrdica i l’africana marca profundament alguns dels primers llibres. Segueix el mestratge d’Espriu en a l’anàlisi de la pàtria i la manera de dir la mort

Tot això cobert per la reflexió constant al voltant de l’ofici de poeta, omnipresent a l’obra, junt amb versos plens d’un aire metafísic donant contingut i profunditat al recull.

Sovint ens acompanyen els viatges interiors del poeta, mutant-se en els personatges que crea, alter ego d’ell. Però no us sentireu mai allunyats de la realitat. La força de la descripció de dues ciutats clau per ell, esdevé diorames del Sabadell i Barcelona d’una època. S’hi respira un cert realisme històric, tot i que ell en vol fugir, però també un toc d’escriptura automàtica és present en alguns versos. Proper doncs al surrealisme de Dalí però a la vegada, el ple domini del vers breu i el control de la musicalitat ,el fan proper i entenedor al lector.

La paraula sovint és impregnada d’ironia, com un bon noucentista juga amb els mots, i els acròstics són al servei de la diversió o no, perquè no cal que sempre la poesia sembli transcendent, sense deixar de ser ho, ens pot divertir, juganer com és el poeta. L’enginy, el quotidià i el sublim ens deliten.

Un reguitzell de símbols omplen els diferents llibres: el vent, les flors, de les quals ens crida l’atenció la dàlia i la rosa negre amb càrregues ambivalents pel que fa al món simbòlic: perfecció, estètica gòtica, elegància, equilibri. La rosa negra cercada pels alquimistes i només trobada, a Alfeti (Turquia) al costat de l’Èufrates.

La força del canvi interior se’ns fa present en la papallona, Kafka ressorgeix en més d’un vers. No podem oblidar la càrrega simbòlica del mar, dels colors, de la lluna, el llamp, la llum, la pintura en tot el recull, al costat de temes eterns com el pas del temps, l’amor i la tendresa en majúscules.

Tot construït amb una tècnica magistral, que passa del vers curt, ple de musicalitat popular, fins les tankes japoneses, i la poesia en prosa o a la prosa automàtica.

Som davant d’un poeta que domina la lletra que va gosar fer-se elegant i eterna en els seus versos. Llegiu-lo, l’ànima i la ment se us ompliran de bella saviesa.

Anna Ruiz Mestres

ressenya publicada al diari digital Nuvol.com

ARGUMENTS ESCRITS de Teresa Costa-Gramunt

PORTADA D'ARGUMENTS ESCRITS de Teresa Costa Gramunt 20 de juliol del 2018

Títol: ARGUMENTS ESCRITS

Autora: Teresa Costa-Gramunt

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 240

 

La vida sofiànica en femení, clar !      

La dona, la polis, l’art, l’escriptura, la filosofia, la música, l’amor, la guerra, el país… són els grans eixos de la nova obra que ens presenta TCG. Dic nova però per descomptat clàssica, eterna en la temàtica i a la vegada recuperadora, denunciadora, en suma viva, com la pròpia existència.

El recull d’articles i les breus i delicioses narracions del llibre s’entrecreuen com un trencadís per fer-ne alta literatura, com Molière feia alta comèdia. Estem davant un cant a la reflexió, una descoberta de fets i pensament que omplen de saviesa i serenor l’obra.

Sovint CG ha reflexionat sobre la dona, en aquí també ho fa i són tantes les mirades en femení que hi trobem! Només per fer-vos-en un most us diré que: hi és present la dona filòsofa i pensadora des de Diòtima de Mantinea, Hildegard von Bingen, S. Shaup, M.Zambrano….,passant per Teresa d’Àvila, Juana Inés de la Cruz…. La dona poeta- en aquest cas un reguitzell de poetes russes com M.Tzvietàieva de qui comença a quedar clar que no es va suïcidar com ens han volgut fer creure, sembla que se la va obligar a fer-ho, sota la cruesa del mandat de Stalin…o poetes algerines com H. Cixous, o bé sueques com S. Lagerlof ( Nobel 1909), poetes xineses,sovint força desconegudes pel gran públic, conscients “que la poesia dona respostes que ni la filosofia pot donar-nos” tal com deia Ch. Maillard. i, dones que han tingut cura de l’obra de grans escriptors com Mme de Gournay de l’obra de Montaigne, o Bettine von Armine de Goethe.

Dones, dones,dones que cal fer visibles, properes, humanes en totes les seves dimensions, i això ho fa amb mestria la TCG. Ella com ningú va repassant discretament comentaris d’homes com Kant ”La dona ha de sentir, no pensar”! i analitza el lluny que estem encara avui en aquest camí cap a la igualtat. El s.XVI M. de Gornay ja deia:”Homes i dones són una mateixa cosa. Si l’home és més que la dona, aleshores la dona és, de la mateixa manera, més que l’home.”

Com no podia ser d’altra manera també reflexió de la dona escriptora hi és ben present però també el fet d’escriure i per descomptat el fet de llegir, la vàlua dels llibres, avui en hores baixes, la presència constant del mite, en la vida i en les diferents arts que va resseguint, Construint un relat ple de saviesa.

Una dona de formació artística com és l’autora també s’endinsa en l’art de la música descobrint-nos secrets de Mozart i més recents com els de la generació beat, sense oblidar Dylan, Harrison, Cohen i també ens apropa la pintura en mans de la dona. Quant de silenci femení precedeix aquestes darreres arts! Però la incansable TCG també furga en aquest camp i ens apropa dones pintores com Maruja Mallo tan vinculada al poeta Alberti, o Remedios Varo pintora gironina, surrealista, que mori a l’exili a Mèxic,gran coneixedora del Boscho, propera a Giotto.

El compromís històric passa per denunciar les misèries de la guerra, la duresa de les dictadures, l’orfenesa de tants nens de la 2a guerra mundial, molt ben explicada per Svetlana Alexsiévitx en les entrevistes que els feia. El dolor del les mares que van perdre els fills, etc. La TCG ens fa notar que no tenim nom per aquest dolor, en canvi vídua per la pèrdua del marit, òrfena,per la pèrdua dels pares. Caldrà inventar-lo.

No és insensible a la tragèdia jueva, a la repressió de la URSS de Stalin i com això a la lluita pacífica per la independència del nostre país.

I clar el compromís amb els homes i l’art com en el cas del Boscho, Rilke, Hölderlin, Kazantzakis,Palau i Fabre, Cioran, Celan,… també hi és.

Estem davant doncs d’una obra arrelada a l’existència des de tots els vessants i sota l’atenta mirada d’una dona humanista i feminista per sobre de tot. Sort en tenim d’aquestes mirades en aquesta societat que no fa altre cosa que compartimentar més i més el saber, “la sofia”, així tot plegat és més fàcilment manipulable, oi?

Anna Ruiz Mestres

L’ESBORRANY de Sílvia Romero Olea

Títol: L’ESBORRANYLESBORRANY_baixa

Autora: Sílvia Romero Olea

Editorial: Gregal

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 256

 

L’art d’escriure i la complexitat del viure.

La guanyadora del premi de l’Odissea 2013, ens ofereix una novel·la fresca i engrescadora però a la vegada profunda, colpidora, amb un despullament de l’ànima humana que no et pot deixar indiferent, i sobretot, molt ben treballada.

La Sílvia parteix de la bellesa poètica per fer-ne prosa. Uns versos de M. Abelló són la punta de llança d’un relat que té ressons de Mirall trencat, pel que fa a novel·la coral o de saga familiar i per mantenir-me en dones que són referents de la nostra literatura.

Una conversa entre l’escriptora i l’editora portaran al lector a una reflexió sobre l’acte d’escriure, la tècnica narrativa, el punt de vista, les anticipacions i retrospeccions… i aquesta feina sempre la faran en “dissabte”, que esdevindrà clau en l’estructura de l’obra. Sembla que el dia de descans del calendari jueu, esdevingui el dia de l’art d’escriure i el de la reflexió sobre aquest art.

La trama és la història de la família Soriguera, des del seus fundadors, l’Aurelio, que abandona el seu poble natal i construeix un negoci pròsper a ciutat, on es casa amb l’Helena, que jugarà el rol d’una mare clàssica i reprimida dels anys 50, fins les complexes filles: Ambròsia, Egèria i Úrsula, i a partir d’aquí els gendres i els néts aniran entrecreuant un món que era el propi de la segona meitat del s.XX fins arribar a principis del nou segle XXI.

AnnaSilvia

Temes com la repressió de l’església, l’ensopiment, la hipocresia, la doble vida d’alguns dels personatges,… fan encara més que la versemblança sigui un dels trets més reeixits de la novel·la, amb un fil de rerefons històric que va policromant de realitat el relat, proper al cinema neorealista italià.

La descripció dels personatges és el punt fort de la novel·la i el que atraparà ben aviat al lector. Tots són ben peculiars i també ho és com s’enfronten a la vida, les seves mancances, misèries, felicitat, valors, dolor, frustració,…i tot impregnat d’una gran solitud.

Crec que mereix una atenció especial com és tractada la sexualitat : la passió, l’homosexualitat, la perversió sexual, l’adulteri, l’amor sincer, el desig, la sexualitat en la infantesa,.. són una carta molt ben treballada per l’escriptora, que és al servei d’un bon perfil psicològic dels personatges, i d’una època, que avança entre la repressió franquista i la mal anomenada transició.

Sens dubte un treball acurat, minuciós, precís amb un resultat excel·lent on la reflexió sobre la solitud del viure i l’acte d’escriure ens porten a una apassionant història, però també a la reflexió sobre l’art literari.

En aquest enllaç podeu veure un vídeo resum de la presentació del llibre a Vilafranca del Penedès.

Anna Ruiz Mestres

SOL SOLET… d’ Àngel Guimerà

Títol: SOL SOLET…sol-solet

Autor: Àngel Guimerà

Editorial: Arola Editors

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 161

 

EL TEATRE DESCONEGUT DE GUIMERÀ

 

Aquest 2018 el TNC ens ha fet descobrir una de les obres més interessants de Guimerà fins ara oblidada. Va ser molt criticada en l’estrena (1905, teatre Romea) per la violència i els horrors que presentava i per la duresa del llenguatge. Però cal recuperar-la ara lliures de prejudicis. Estem en la seva darrera etapa teatral en la qual torna al drama realista mantenint l’esperit romàntic que tants èxits li havia donat.

Els temes recurrents hi són ben presents: el triangle amorós entre Hipòlit, Munda i Jon. L’espai asfixiant de l’hostal que cobreix la hipocresia, la mentida i els vicis dels personatges també el trobem en Terra Baixa.

El personatge principal, Jon és un desarrelat, amarat de solitud, d’origen incert com el Saïd, la Marta o l’Àgata per citar els més emblemàtics.

Les passions més baixes es passegen per l’obra. El joc en el cas d’ Hipòlit. La mentida, que regna en tot el text però especialment en la mare, la Gaetana -la figura de la maternitat enyorada i estimada per Jon-,és també una dona falsa que estima i odia incestuosament Hipòlit i adora a Bernabé, el fill pròdig que torna a casa, donant ressons bíblics a l’obra. L’erotisme, i en aquí cal parlar de la Munda, el personatge més ben treballat de l’obra, com passa sovint en Guimerà, on es barregen sentiments de compassió i d’odi. D’una banda, ella és una barjaula, menystinguda per tothom, però de l’altra busca l’amor d’un marit que no la maltracti com fa Hipòlit. Això ho trobarà amb Jon, però la seva passió sexual, la vitalitat i la força interior la faran retornar a demanar al seu

maltractador que la pegui altre cop. Es debat entre això i la maternitat fruit del seu matrimoni amb en Jon. Observeu el dualisme etern del teatre de Guimerà.

No podem parlar de l’obra sense veure-hi el Guimerà poeta, fixem-nos amb el títol, el doble joc de la cançó popular Sol, solet… plena de tendresa, que ens remet a la infantesa mitificada, etapa feliç per Guimerà, però també per a tants escriptors, com Rodoreda posem pel cas, i a la vegada l’adjectiu sol, ben representat per Jon. D’aquí arrencarà l’autèntic tema de l’obra, la solitud humana, proper a C. Albert, (V.Català). Això, li servirà per donar una visió patètica i atuïdora de la realitat del món que s’hi reflecteix, que no és altre que el de les tensions socials del seu temps, però també la cruesa del missatge final: la família i l’amor no porten mai el consol al desassossec humà, ans al contrari . Finalment Jon marxarà sol amb el seu fill.

Sens dubte aquest és el Guimerà compromès i autèntic, amb una vigència aclaparadora en ple s.XXI.

Anna Ruiz Mestres