GENT NORMAL

L’onzena edició de Gent Normal, de Sally Rooney, és el llibre que us proposo, ara que ve de gust llegir sota el paraigua a la platja, o sota la capçada d’un arbre mentre gaudim de la fresca. L’obra és un relat jove, fresc, relaxant i encalçador, per passar les calors de l’estiu.

Edicions del Periscopi ens ofereix la traducció al català d’Ernest Riera. Us agradarà aquesta novel·la de S.Rooney si encara no l’heu llegida. Aquesta escriptora Irlandesa d’èxit, que ha fet novel·la i que va ser escollida pel The Guardian el 2017 com una de les escriptores més prometedores del moment. La  S. Rooney es va formar al Triniy College de Dublin. El 2018 va aconseguir amb aquesta novel·la, el guardó de la millor novel·la irlandesa de l’ any. També és guionista, assagista, i ha fet poesia, relats curts, etc. Aquest llibre ha estat el més elogiat per la crítica del Regne Unit segons The bookseller, (2017).  També ha estat adaptat com a sèrie de TV el 2020 ( Element Pictures per a  la BBC Three  i Hulu, juntament amb l’associació de Screen Ireland.​)

El relat ens parla de la joventut que ara viu la trentena, sovint es diu que ella parla dels millenials, però crec que els joves d’altres èpoques s’hi poden veure també reflectits, perquè l’amor i la joventut són temes universals que traspassen el fil del temps. Ara bé, la narració es mou en l’època Instagram i això ho reflecteixen molt bé els seus protagonistes, i s’hi veu molt clara la importància de l’aparença per sobre de tot, i això, l’autora ens ho mostra sense dir-nos-ho, però el que passa és que la nova tecnologia ens/els fa emocionalment més febles i amb això l’autora hi sap jugar molt, i molt bé.

La trama és una relació de parella de dos joves durant 4 anys a la Universitat de Dublin, paisatge que l’autora coneix molt bé, ja que va ser una estudiant brillant de l’emblemàtic Trinity College. (Qui no té present la seva emblemàtica biblioteca que et fa posar la pell de gallina!)

Connell i Marianne han passat la infantesa al mateix poble. Ella pertany a una família  adinerada però desencaixada, i això la porta a viure la vida amb egoisme, i la conseqüència n’és la solitud. Ell és el clàssic noi que triomfa a l’Institut. La seva família és ell i la mare, i aquesta treballa com a senyora de fer feines a casa de la Marianne. Arriba l’enamorament a l’Institut i els acompanyem a la Universitat de Dublin, en la seva complicada història d’amor que lluita per ser estable, però com sabem la inestabilitat de la vida els fa viure situacions ben complexes, i el final… (que no us explicaré) és un final ric del que hauran après, però obert. 

Hi trobarem temes com la sexualitat, que està molt ben descrit: el patiment dels dos sexes, com la viuen, i també com la classe social a la qual pertanyen, o la reputació o el prestigi personal va limitant l’amor dels protagonistes. També la solitud hi juga un rol important, la incomunicació, el joc i el poder dels mass media, que a dia d’avui campa per les nostres vides i esdevenim cada cop més febles, i menys lliures sota la tirania de missatges plens d’integrisme purità que ens bombardegen constantment. 

La força de l’autora està, per mi, en què és capaç, a partir d’això, de parlar (o de silenciar) el que està passant per dins dels dos joves, però el lector pot captar molt bé la situació psicològica d’ambdós personatges.

L’èxit d’una onzena edició i la joventut de l’autora facilita que la gent jove s’hi trobi còmode i no pugui parar de llegir. És doncs una novel·la que t’encalça, que et diverteix, i que t’evoca coses personals i íntimes, amb un llenguatge ple de senzillesa i de quotidianitat que fa encara més propers els dos protagonistes.

Una bona i fresca lectura d’estiu!

Publicat a El Cargol el 30 de juny de 2022

AUMON de Montse Aloy Roca

Títol:  AUMON
Autora: Montse Aloy Roca
Editorial: Linx Edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona 2022
Nombre de pàgines: 117

cremant la mida del teu desig…

El darrer llibre de la Montse Aloy, AUMON, consta de quatre parts, on fa un generós viatge poètic per la vida i les emocions que la colpeixen de primera mà. El seu jo poètic l’acompanya al llarg de l’obra i mostra sovint des d’una mirada sensual, la complexitat de les relacions humanes: l’amor i el desamor, la passió i el desig, la importància del cos, la descoberta de l’alteritat, la solitud…

Per acostar-se al lector es val d’un lèxic acurat, treballat, arrelat a la terra (urgellenc), i a la vegada juganer: 7 de mi, o bé Ell(a)llò, en els títols, però també ho veureu en els versos. El mots propers al món de la música i al de la mètrica cavalquen plegats per omplir de musicalitat l’obra( calderó, cesura, metonímia) i reforcen el bon ofici de l’autora.

Cal  fixar-se també en la importància de l’imperatiu per fer arribar el propi missatge mentre va cosint els versos: Funyeix-me, esmicola’m, bufa’m, destil·la’m…i mica en mica es va fent palesa la presència de l’altre.

Influïda per la lírica japonesa, es mou amb lleugeresa entre el haiku i la tanka i capta l’essència d’un missatge que sorprèn i emociona com pretén aquesta poesia.

Hem de destacar també el protagonisme que té la fruita en aquest viatge de plaer i de desig (raïms, préssecs, taronges,cireres d’arboç,) que s’entrecreua amb la cartografia lasciva dels cossos (pitram, melic, la meva sina, ulls, coll, llavi, mugró…) No podem oblidar en aquest mapa eròtic la força del pa, de les rostes: Trenta engrunes i un crostó –títol de la tercera part- o esmicola’m la crosta del pa,…la tendresa del sexe i el desig de menjar omplen de metàfores i de força simbòlica el text. Gana i sexualitat ressegueixen els cossos i els versos.

La simbologia és un altre punt fort del llibre. El cargol símbol del sexe femení, la fertilitat, la calma, tornar cap a tu mateix s’hi passeja amb ampul·lositat Tant és així que els desapareguts ammonites s’hi fan presents. Però també el triangle que veiem en el cal·ligrama S’hi ravejava (present en l’alquímia com símbol del sol i la lluna, o l’home i la dona, o el sexe masculí i el femení, la mitologia cristiana, etc.)  I trobem també referents literaris com els trobadors, J. Martorell, o J.V. Estellés, o d’ històrics com Aurembiaix, per exemple.

Tots aquests elements esdevenen l’alquímia i l’essència agosarada, i a la vegada arrapada a la pell de la poètica de l’autora. Una sacsejada especial que beu de la força de l‘aumon.

Publicat a El 3 de vuit, el 20 de juny de 2022

Anna Ruiz Mestres.

Tot llegint… Miquel Cartró i Boada

L’habitació 103, de Miquel Cartró, publicat per Neopàtria, és un acte de creació a partir de la malaltia covid-19, que ens ofereix una poesia diferent, plena d’una força poètica suggeridora, profunda, íntima, universal, que us emocionarà. Des del seu jo més profund dialogareu amb l’universal que ens agermana.

És a l’hospital, que brolla el llibre, el fil conductor del qual és la fragilitat humana davant la malaltia, però també és un cant a la vida, a la força personal i a l’alteritat: és un agraïment profund a l’estimació i al suport que rebem dels altres.

L’anàlisi dels fets, de les pròpies vivències, amb un home sensible socialment com el Miquel, fan que sigui conscient que hem perdut la intimitat, i que una minoria ens controla amb el gran poder de la por.

Hi ha coses positives en les crisis com la descoberta de l’alteritat, el bàlsam dels petits detalls, el potencial de les mirades sobre la mascareta, “fars d’ulls vermells per damunt de les màscares”, el costat bo de les noves tecnologies i, evidentment, la sexualitat enyorada de l’altra (ungles vermelles, cabells, i el món oníric amb somnis luxuriosos), o bé la tendresa, “si em dones la mà, se’n va la foscor/ i una llum pletòrica m’acarona”. I com un apunt d’alegria i d’esperança sona Einaudi, Vivaldi… mentre la natura floreix, reneix, i la vida s’escampa, “pampallugues de vida: l’ofec amaina…”, des d’un escenari al fons del qual hi ha el pas del temps.

I tot ens és dit des del jo poètic que senyoreja en el llibre, que ara se sent  “esmaperdut, compungit”, i observa la veu interior (“l’experiència davant l’abisme… viure és sobreviure”). I vet aquí que la profunditat del vers i el missatge de la frase es potencia dins de l’estrofa, i apareix el contingut més transcendent, que s’alimenta en la combinació dels mots en el vers ara breu, ara llarg.

Cal que ens fixem en els títols dels poemes, on trobarem el títol del llibre, però, si observem atentament, a vegades veurem que el títol de l’esquerra de la pàgina fa un joc de contrastos amb el de la dreta (Primavera –Tristesa / Silenci-Diàleg, Angoixa-Compromís…) i alguns poemes llargs es vesteixen amb aires de prosa, per narrar la seva història de malaltia que ha estat la de molts. El diàleg, doncs, amb un mateix ha esdevingut art i creació, el substrat poètic de les paraules. Estem davant la pròpia conversa amb els propis versos.

La humanitat, el dubte, la por, la malaltia, la salut trencadissa, la tendresa, el sexe (la mirada eròtica amb imatges encriptades)… han anat relligant la bellesa de l’obra, que heu de llegir.

Publicat a La Fura el 3 de juny de 2022