L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT de Ramon Muntaner, versió J. Llavina

Llavina_Muntaner

Títol: L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT

Autor: Ramon Muntaner

Versió de: Jordi Llavina

Editorial: Fundació Carulla

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 154

 

“Mirall de prínceps”

Fa 750 anys que naixia R. Muntaner, el cronista que va fer de la seva obra un testimoni d’amor a la terra, a la llengua i a la història del país.

Aquesta Crònica, és la millor des d’un punt de vista literari, i ara, gràcies a J.LLavina, la podem gaudir en un català proper i conèixer les expedicions que obrien Catalunya a l’expansió Mediterrània i en feien un referent per l’Europa del moment.

El llibre glorifica la corona catalano-aragonesa, i la mostra com distingida per Déu i palesa també com el nostre destí comú i la nostra llengua foren un referent per a tothom.

Les lluites de la Companyia estan marcades per l’exageració de les victòries, per la precisió numèrica dels combatents, per la descripció de les estratègies i sobre tot per deixar clar que ell va ser testimoni de primera mà dels fets que explica: Diu-vos-ho aquell qui en moltes batalles ho ha vist. Especialment emotiva és la batalla de Gal·lípoli, on ell, capità de la ciutat, l’ha de defensar amb 134 homes i 7 cavalls i guanya gràcies als seus coneixements d’estrateg i a l’ajut de les dones de la Companyia. Agrada de saber que les dones també vam fer història, sovint tan silenciades.

Els cabdills almogàvers se’ns fan presents en els noms de carrers de Barcelona, malgrat que molta gent ho desconeix, i J.LL. és qui ens fa accessible la seva biografia.

No podem parlar d’aquest llibre sense fer esment al bell catalanesc. J.Ll. ens ha fet arribar la destresa i l’estil de l’escriptor medieval, que dominava el llenguatge joglaresc i que sabia fer participar el lector en la narració, malgrat que ell el dirigia a un públic oïdor. J.LL. ha sabut copsar la col·loquialitat de la parla, i si calia ens ha acostat el refranyer:… fes be i no miris a qui…però el que dominava Muntaner eren les frases d’enllaç per fer centrar l’atenció del públic i aconseguir així una perfecte comunió: A partir d’ara deixaré de parlar-vos de Rocafort…i tornaré a referir-me a la companyia. Muntaner és un gran narrador d’escenes i espera que la seva obra esdevingui, com deia M. de Riquer, un Mirall de prínceps.

Llavina ens ha retornat un dels nostres clàssics i això l’honora i ens cal agrair-li-ho i també rellegir la Crònica, potser per treure’n exemple per a la nostra kafquiana situació:Però Déu, que sempre vetlla per la justícia, ajudà la Companyia                                                

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

LA LENTITUD DEL RAMAT de Nati Soler Alcaide

NatiSoler

 

Títol: LA LENTITUD DEL RAMAT

Autor: Nati Soler Alcaide

Editorial: Pagès editors

Lloc i any d’edició: Lleida, 2015

Nombre de pàgines: 105

 

…Al final del rostoll es desdibuixa Larkin!

Com el presocràtic Empèdocles, la Nati fa del darrer llibre un itinerari pels quatre elements de la natura: l’aire, l’aigua, el foc, i molt especialment la terra.

La lentitud del ramat és una obra marcadament femenina, sovint tenyida amb l’aspror que han viscut moltes dones al llarg dels segles i que han fet vida del seu etern silenci femení.

El llibre estructurat en 4 parts és una anàlisi plena de la solitud necessària per a la creació, plena d’una reflexió sobre el món que l’envolta, que l’aboquen a una poesia amb connotacions del realisme històric. No fa concessions quan ha de parlar de la duresa amb què ha d’afrontar la vida el pagès, lluny del glamour i de la sofisticació del món del vi, com tampoc no en fa amb la desesperació de l’obrer que no pot pagar la hipoteca.

L’obra juga amb el pas del temps, amb la reflexió que li permeten els mots amarats de metàfores, per fer una anàlisi existencialista

del passat més proper, que ha marcat la vida de les dones que han viscut al poble amb els avantatges i inconvenients que això els ha suposat: La submissió al marit, la màscara que ha calgut posar-se, com en el món clàssic grec, per representar un paper molt concret a la vida, lluny de la llibertat desitjada molt ben expressada en una fràgil copa de vidre que es trenca i l’amo de casa s’apressa a escombrar, els bocins, no fos cas que n’agaféssim
un bri.

La part més marcadament femenina és però La dona sense atributs, on palesa des del dia a dia, des de dins la cuina, des del dolor, des del silenci, com han viscut una munió de dones rescloses dins la terra, dins el paisatge que les limita i com Simone de Beauvoir, la Nati, a través dels seus versos els dóna vida, les reivindica, les fa presents i en les acosta.

En Viatge, es passeja per l’etern recurs literari del viatge iniciàtic, un viatge per la vida que se li escola entre els dits de les mans de manera inevitable. Arribem finalment a Estimar, on la passió, la sensualitat, l’amor, del qual en sap el goig però també l’engany, es fan poema.

És un llibre per a la reflexió però també per a gaudir la màgia de la poesia que transmet el sentiment cru i nu, però la força més gran del poemari és que l’autora mostra una anàlisi profunda del món que li ha tocat viure com si el contemplés, a la manera de Larkin, des d’un gran finestral on cada poema té la força d’una perfecta fotografia feta paraula.

Anna Ruiz Mestres