L’INSTINT de Josep-Ramon Bach

Títol: L’INSTINT…

Autor: Josep-Ramon Bach

Editorial: Editorial 3 i 4

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 473

 

UNA LLETRA QUE VA GOSAR FER-SE ELEGANT

No és senzill explicar-vos els molts valors d’aquest primer volum de l’obra completa de Bach, una obra que va del 1962-1993.

Bach és d’una generació que va viure la dictadura i que es va haver d’espavilar pel que fa a la llengua, als referents poètics, etc. En canvi ell ha fet una obra profunda i valuosa que cal redescobrir.

El recull consta de 8 llibres que l’autor ha revisat i modificat amb molta cura.

Diu Bach que li hagués agradat ser pintor i la força de l’art pictòric va marcant cadascun dels llibres i de manera especial pintors com Miró, JP Viladecans hi són ben presents, al costat de corrents estètics avantguardistes. Això fa que la seva poètica també s’alimenti de la poesia visual de Joan Brossa o de l’imaginari del mar, la donzella i els pirates de Salvat. No prescindeix en cap moment dels clàssics com Homer, Càtul, Dant, etc. Però també Kavafis o Rilke. La mitologia nòrdica i l’africana marca profundament alguns dels primers llibres. Segueix el mestratge d’Espriu en a l’anàlisi de la pàtria i la manera de dir la mort

Tot això cobert per la reflexió constant al voltant de l’ofici de poeta, omnipresent a l’obra, junt amb versos plens d’un aire metafísic donant contingut i profunditat al recull.

Sovint ens acompanyen els viatges interiors del poeta, mutant-se en els personatges que crea, alter ego d’ell. Però no us sentireu mai allunyats de la realitat. La força de la descripció de dues ciutats clau per ell, esdevé diorames del Sabadell i Barcelona d’una època. S’hi respira un cert realisme històric, tot i que ell en vol fugir, però també un toc d’escriptura automàtica és present en alguns versos. Proper doncs al surrealisme de Dalí però a la vegada, el ple domini del vers breu i el control de la musicalitat ,el fan proper i entenedor al lector.

La paraula sovint és impregnada d’ironia, com un bon noucentista juga amb els mots, i els acròstics són al servei de la diversió o no, perquè no cal que sempre la poesia sembli transcendent, sense deixar de ser ho, ens pot divertir, juganer com és el poeta. L’enginy, el quotidià i el sublim ens deliten.

Un reguitzell de símbols omplen els diferents llibres: el vent, les flors, de les quals ens crida l’atenció la dàlia i la rosa negre amb càrregues ambivalents pel que fa al món simbòlic: perfecció, estètica gòtica, elegància, equilibri. La rosa negra cercada pels alquimistes i només trobada, a Alfeti (Turquia) al costat de l’Èufrates.

La força del canvi interior se’ns fa present en la papallona, Kafka ressorgeix en més d’un vers. No podem oblidar la càrrega simbòlica del mar, dels colors, de la lluna, el llamp, la llum, la pintura en tot el recull, al costat de temes eterns com el pas del temps, l’amor i la tendresa en majúscules.

Tot construït amb una tècnica magistral, que passa del vers curt, ple de musicalitat popular, fins les tankes japoneses, i la poesia en prosa o a la prosa automàtica.

Som davant d’un poeta que domina la lletra que va gosar fer-se elegant i eterna en els seus versos. Llegiu-lo, l’ànima i la ment se us ompliran de bella saviesa.

Anna Ruiz Mestres

ressenya publicada al diari digital Nuvol.com

L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT de Ramon Muntaner, versió J. Llavina

Títol: L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT

Autor: Ramon Muntaner

Versió de: Jordi Llavina

Editorial: Fundació Carulla

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 154

 

“Mirall de prínceps”

Fa 750 anys que naixia R. Muntaner, el cronista que va fer de la seva obra un testimoni d’amor a la terra, a la llengua i a la història del país.

Aquesta Crònica, és la millor des d’un punt de vista literari, i ara, gràcies a J.LLavina, la podem gaudir en un català proper i conèixer les expedicions que obrien Catalunya a l’expansió Mediterrània i en feien un referent per l’Europa del moment.

El llibre glorifica la corona catalano-aragonesa, i la mostra com distingida per Déu i palesa també com el nostre destí comú i la nostra llengua foren un referent per a tothom.

Les lluites de la Companyia estan marcades per l’exageració de les victòries, per la precisió numèrica dels combatents, per la descripció de les estratègies i sobre tot per deixar clar que ell va ser testimoni de primera mà dels fets que explica: Diu-vos-ho aquell qui en moltes batalles ho ha vist. Especialment emotiva és la batalla de Gal·lípoli, on ell, capità de la ciutat, l’ha de defensar amb 134 homes i 7 cavalls i guanya gràcies als seus coneixements d’estrateg i a l’ajut de les dones de la Companyia. Agrada de saber que les dones també vam fer història, sovint tan silenciades.

Els cabdills almogàvers se’ns fan presents en els noms de carrers de Barcelona, malgrat que molta gent ho desconeix, i J.LL. és qui ens fa accessible la seva biografia.

No podem parlar d’aquest llibre sense fer esment al bell catalanesc. J.Ll. ens ha fet arribar la destresa i l’estil de l’escriptor medieval, que dominava el llenguatge joglaresc i que sabia fer participar el lector en la narració, malgrat que ell el dirigia a un públic oïdor. J.LL. ha sabut copsar la col·loquialitat de la parla, i si calia ens ha acostat el refranyer:… fes be i no miris a qui…però el que dominava Muntaner eren les frases d’enllaç per fer centrar l’atenció del públic i aconseguir així una perfecte comunió: A partir d’ara deixaré de parlar-vos de Rocafort…i tornaré a referir-me a la companyia. Muntaner és un gran narrador d’escenes i espera que la seva obra esdevingui, com deia M. de Riquer, un Mirall de prínceps.

Llavina ens ha retornat un dels nostres clàssics i això l’honora i ens cal agrair-li-ho i també rellegir la Crònica, potser per treure’n exemple per a la nostra kafquiana situació:Però Déu, que sempre vetlla per la justícia, ajudà la Companyia                                                

Anna Ruiz Mestres

LA LENTITUD DEL RAMAT de Nati Soler Alcaide

 

Títol: LA LENTITUD DEL RAMAT

Autor: Nati Soler Alcaide

Editorial: Pagès editors

Lloc i any d’edició: Lleida, 2015

Nombre de pàgines: 105

 

…Al final del rostoll es desdibuixa Larkin!

Com el presocràtic Empèdocles, la Nati fa del darrer llibre un itinerari pels quatre elements de la natura: l’aire, l’aigua, el foc, i molt especialment la terra.

La lentitud del ramat és una obra marcadament femenina, sovint tenyida amb l’aspror que han viscut moltes dones al llarg dels segles i que han fet vida del seu etern silenci femení.

El llibre estructurat en 4 parts és una anàlisi plena de la solitud necessària per a la creació, plena d’una reflexió sobre el món que l’envolta, que l’aboquen a una poesia amb connotacions del realisme històric. No fa concessions quan ha de parlar de la duresa amb què ha d’afrontar la vida el pagès, lluny del glamour i de la sofisticació del món del vi, com tampoc no en fa amb la desesperació de l’obrer que no pot pagar la hipoteca.

L’obra juga amb el pas del temps, amb la reflexió que li permeten els mots amarats de metàfores, per fer una anàlisi existencialista

del passat més proper, que ha marcat la vida de les dones que han viscut al poble amb els avantatges i inconvenients que això els ha suposat: La submissió al marit, la màscara que ha calgut posar-se, com en el món clàssic grec, per representar un paper molt concret a la vida, lluny de la llibertat desitjada molt ben expressada en una fràgil copa de vidre que es trenca i l’amo de casa s’apressa a escombrar, els bocins, no fos cas que n’agaféssim
un bri.

La part més marcadament femenina és però La dona sense atributs, on palesa des del dia a dia, des de dins la cuina, des del dolor, des del silenci, com han viscut una munió de dones rescloses dins la terra, dins el paisatge que les limita i com Simone de Beauvoir, la Nati, a través dels seus versos els dóna vida, les reivindica, les fa presents i en les acosta.

En Viatge, es passeja per l’etern recurs literari del viatge iniciàtic, un viatge per la vida que se li escola entre els dits de les mans de manera inevitable. Arribem finalment a Estimar, on la passió, la sensualitat, l’amor, del qual en sap el goig però també l’engany, es fan poema.

És un llibre per a la reflexió però també per a gaudir la màgia de la poesia que transmet el sentiment cru i nu, però la força més gran del poemari és que l’autora mostra una anàlisi profunda del món que li ha tocat viure com si el contemplés, a la manera de Larkin, des d’un gran finestral on cada poema té la força d’una perfecta fotografia feta paraula.

Anna Ruiz Mestres

NUCLEAR de Ricard Mirabete

 

Títol: NUCLEAR.

Autor: Ricard Mirabete.

Editorial: Terrícola

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 45

 

 

L’ olor de la calma

La nova proposta de R. Mirabete, beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.

Nuclear, ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.

Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.

No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.

El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de R.M.

El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.

La terra, el paisatge aspre tan nostrat, es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.

Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram…poetitza la descripció del món que l’envolta.

L’estructura de falla o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressó de les avantguardes, però de manera omnipresent, com ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.

 

Anna Ruiz Mestres

M’HE EMPASSAT LA LLUNA de Marta Pérez i Sierra

Títol: M’HE EMPASSAT LA LLUNA.

Autora: Marta Pérez Sierra.

Editorial: VIENA edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 75

 

 

PICANT L’ULLET DES D’UN CRÀTER LUNAR

M’he empassat la lluna, és la darrera obra de Marta Pérez Sierra, poetessa consolidada i amb un lloc d’honor en la poesia catalana.

El llibre s’insereix en la línea de l’alta poesia. MPS és hàbil en el llenguatge, profunda en la paraula, no hi ha res de gratuït en cap vers. El vers curt li exigeix un esforç per sintetitzar la idea en un mot, cosa que aconsegueix abastament gràcies al domini de la tècnica.

El tema central de l’obra és el climateri, etapa de la vida en què les dones deixem de ser fèrtils i amb aquest teló de fons ens passeja per un periple de tòpics, sovint ben reals, que l’acompanyen: les sufocacions, la pèrdua de la menstruació, l’insomni, l’ansietat, etc. Però ella vola més enllà i això és el pretext per parlar de la dona, de l’etern femení, que malgrat les etapes de la vida és omnipresent.

Els poemes també parlen del record de la sexualitat apassionada, com no podia ser d’altra manera ja que té un domini de la sensualitat i de la sexualitat com poques dones de la nostra poesia. També hi ha un record per la maternitat, la lactància, els fills.

Sovint juga amb el passat i l’ara i tot es fon en una simbiosi perfecte que esdevé paraula precisa,vers i poesia.

El llibre, ple de simbologia, palesa el profund treball que ha fet l’autora. Hi trobarem ressons de mitologia celta, egípcia…d’icones que van lligats a la dona, però juganera com és, riurem amb les princeses amb carrosses de carabasses, i gaudirem de la importància del mirall en el món femení. Ens identificarem amb objectes emblemàtics de la seducció com el ventall en el s.XIX i principis del XX (penseu si no en Auques i ventalls de Josep Carner i les seves dames passejant amb ventall pel Passeig de Gràcia).

Els poemes es flanquegen amb fotografies d’Enric Maciä, que ha sabut captar l’essència de cada vers i transformar-lo en imatges diferents, poc convencionals, originals, provocadores, trencadores…formant un corpus compacte, únic, entranyable…

No és una obra de pèrdua, de dol, de tristesa…Les dones, i ella una més, sabem trobar l’eterna fertilitat perquè continuem en les altres, i esdevenim creadores i portadores de vida en altres àmbits. Ella, per assegurar-se’n, s’empassa la lluna per continuar el cicle dins seu per sempre més i és des de l’astre femení per excel·lència que els lectors li piquem l’ullet des d’un cràter lunar, plens de la vida i la bellesa que traspua la lectura dels seus versos.

Anna Ruiz Mestres

LLIBRE OBERT AL VENT de Tònia Torrelles

 

Títol: LLIBRE OBERT AL VENT

Autor: Tònia Torrelles

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 98

 

Quan junts, al sol, llegíem el diari!

L’atractiu poemari de Tònia Torrelles està estructurat en dues parts, la primera també dóna títol al llibre i és el primer vers que es proposa al lector i la segona s’anomena Rescat d’absències. El llibre sedueix més encara amb un recull de dibuixos de l’artista Antoni Picas, que si ja són bons per si mateixos, guien al lector a fer-se encara més seus els poemes que acompanyen.

En l’obra de T.Torrelles viureu un món proper, arrelat a la terra, a la vida i als sentiments de tots els éssers humans. Des de la quotidianitat, com un llibre obert al vent, us retrobareu amb les pròpies emocions.

Són diversos els temes que van serpentejant en els versos: la infantesa record d’un paradís perdut, sovint com Carner en els Fruits saborosos, aquesta etapa es fa acompanyar de fruites dolces i juganeres com les cireres, les magranes, les pomes verdes juntament amb espais que han marcat l’autora com els balcons… El temps restava de gust estès al meu balcó! Plens de cromatismes aquests poemes també parlen de geranis que curullen els balcons i omplen els records de la poetessa.

La natura es passeja ja sigui en les imatges dels arbres que van trenant els versos plens de simbologia com un enllaç entre el món terrenal i l’espiritual, ja sigui en l’aire, en el vent que alena en cada mot.

El món grec hi és present en llocs com Ítaca, o en personatges com Isis, Èol, Orfeu i Eurídice, donant un toc de classicisme a l’obra.

La sensualitat – …Perfum, a l’arracada dels seus cabells…- i l’erotisme solquen a poc a poc moments tendríssims dels poemes i de tant en tant l’autora s’atura en el bes, en la possessió de l’altre -…A les vuit de la tarda/ ja eres meu!- , en la pell encesa, en la glamour d’arreglar-se obrint pas a la coqueteria femenina i especialment en l’amor en majúscules, però també en coneix l’engany i si cal ens parla del desamor, tot plegat al servei de teixir la complexitat dels sentiments humans en cada vers.

Propera a la terra que l’envolta, el paisatge és un reflex dels sentiments. Des de la mar que gronxa la relació amorosa fins als ametllers –D’enllà se sent la flaire d’ametllers- passant per la vinya i el vi,-…Al teu celler floreix el nèctar de vida.- amaren el poemari d’una quotidianitat subtil que té tocs de costumisme amb hàbits de diumenge- asseguda al sofà somiejava…- compartits: Quan junts al sol llegíem el diari!. Ressons, doncs, de fresca poesia que cal llegir i tastar a petits glops en una tarda càlida d’estiu.

Anna Ruiz Mestres

MARIA ANTONIETA de Stefan Zweig

 

Títol: MARIA ANTONIETA

Autor: Stefan Zweig

Editorial: Acantilado

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2012

Nombre de pàgines: 539

 

 

La louve autrichienne! La lloba austríaca!

Encara lluny de la normalitat literària, no podem llegir en català, que jo sàpiga, la meravellosa biografia d’Stefan Zweig sobre M. Antonieta, arxiduquessa d’Àustria i Reina de França.

Aquesta biografia, més humana i més fidel que les que apareixen per Europa en determinats moments en contra de l’anomenada l’autrechienne –l’altre-gossa, fa temps que es pot llegir en castellà.

Gràcies al desaparegut Vallcorba gaudim en català de les obres més emblemàtiques de Zweig, però ens queda un llarg camí per tenir l’obra completa en català.

Així les coses, us suggereixo de fer la lectura en castellà, si encara no ho heu fet, de la biografia d’aquesta dona odiada i admirada però sempiterna. De ben segur que l’autor us és conegut. Austríac, ric, jueu, intel·lectual, biògraf i novel·lista de referència, marxà d’Àustria fugint del Nazisme. A ell li devem una de les anàlisis més lúcides de l’Europa del sanguinolent s. XX.

L’autor fuig de determinades biografies de l’època de M. Antonieta perquè es van falsificar sense escrúpols molts documents.

Us impressionarà la vida d’una noia que amb 15 anys es casa amb el delfí de França i es veu abocada a una intrigant i hostil cort versallesca. Estimada primer i odiada després pel poble francès és criticada pels dispendis i per la vida dissipada que duia, on tot no era sempre cert. El problemes sexuals del marit, silenciats en d’altres biografies, li van suposar no tenir fills fins després de 7 anys de matrimoni.

Zweig capta com ningú l’ànima d’aquesta dona que si no hagués passat per la guillotina no seria gairebé coneguda. El lector es sorprendrà de veure com passa de la frivolitat a la lucidesa en les terribles circumstàncies del seu final. Potser un dels moments corprenedors és el judici, on les hàbils respostes que dóna al jurat, que ja l’havia condemnada molt abans, impacten i ens enfronten a una dona intel·ligent lluny del mite que ha passat a la història. L’autor habilíssim va destrenant una vida de tòpics que desmitifica quan és necessari. Beu de fonts històriques de l’Arxiu Estatal de Viena que per pudor havien estat silenciades i també de la investigadora Söderhjelm que va treballar en els arxius dels descendents del comte Fersen, l’amant més fidel.

Som doncs davant d’un autor que intenta explicar la història d’una dona, que des del s.XX va ser estudiada des de l’objectivitat, lluny de prejudicis anteriors. Cal redescobrir-la doncs sota la mirada de Sweig.

Anna Ruiz Mestres

NAU DE L’ESPERANÇA de Josep M. Murià

 

Títol: NAU DE L’ESPERANÇA

Autor: Josep M. Murià

Editorial: Pagès Editors

Lloc i any d’edició: Lleida, 2015

Nombre de pàgines: 194

 

 

….viure el futur donant-li presència.

Recuperar els escriptors que van marxar a l’exili és una necessitat i un deure per una cultura que aspira a la normalitat.

Poca cosa en sabem de l’autor que us proposo, potser en sabem més de la seva germana gran, l’Anna Murià, escriptora també i vinculada a M. Rodoreda per amistat, literatura, exili, etc.

La nau de l’esperança conté un pròleg de Carod-Rovira on exposa la biografia de l’escriptor i la seva trajectòria intel·lectual i política. Hi descobrim un home compromès amb el país i que com tants, la guerra civil el va apartar de la pàtria i que com tants, va tirar endavant. El mateix Murià diu que té dues vides i que una part d’ell és de Catalunya i l’altre mexicana.

Després us endinsareu en els trets literaris d’aquesta antologia a través del mestratge de Costa-Gramunt, que ha tingut cura de fer la selecció de contes i de poemes del recull. Serà sota el seu guiatge que descobrireu un mestre més de la diàspora catalana. Costa ha dissenyat un bell i agut panorama de l’obra de Murià, on hi ha un tast de la ideologia i de les vivències personals fetes literatura, ja sigui des dels contes o des dels poemes.

Un dels eixos centrals de l’obra de Murià és Catalunya, la catalanitat i la llengua. Aquests 3 temes són claus en l’obra però també ho són en la vida de l’escriptor, com no podia ser d’altra manera en un home que ho va donar tot pel seu país. El fons ideològic també és acompanyat pel dolor i la solitud que li va tocar viure, però en el món de l’escriptura l’autor se’n sap separar i ens presenta la seva obra coberta d’un to irònic que acabarà esdevenint també una altre punt clau de la seva narrativa i que li permetrà allunyar-se de la duresa dels fets que el van envoltar.

No podem oblidar que després de la guerra civil, va passar la resta de la seva vida a Mèxic i el país i la seva realitat també hi és en l’antologia. En els seus relats hi ha un toc de realisme màgic que el pot acostar a Calders o als grans escriptors sud-americans d’aquest corrent, però ell és europeu i els referents literaris d’Europa i de Catalunya, així com la mitologia clàssica, hi són ben presents.

La força de la seva literatura és vigent i actual des del pensament que transmet però també perquè té l’essència dels clàssics.

Del present en va saber treure la força per fer una obra que no podem ignorar: Viu l’hora del present,puntal del què vindrà/ La llum, la plena llum, però no la perpètua mitja claror.

Anna Ruiz Mestres

AMORS DE CASANDRA de Pierre de Ronsard

Títol: AMORS DE CASANDRA

Autor: Pierre de Ronsard

Editorial: Adesiara

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2013

Nombre de pàgines: 164

 

 

 

 

Rellegint Ronsard el príncep dels poetes!

 

Rellegir els clàssics és una tasca necessària, en cada lectura hi ha un nou aprenentatge i llegir una tria de sonets del gran poeta francès en català és una oportunitat de valorar més i millor aquest geni de la literatura universal.

Per fer una bona lectura cal deixar-se guiar per la introducció que en fa la Caridad Martínez, especialista en la literatura del s.XVI francès de la UB. Us conduirà amb una mirada lúcida a la vida de l’autor, sabreu de com el va marcar l’hel·lenista llemosí Dorat, de com valorava l’estudi i el treball i de com menyspreava la ignorància i la vulgaritat i us prepararà per entendre i valorar cada vers.

Ronsard era anomenat pels seus companys poetes el príncep dels poetes. Sempre va estar proper a la monarquia com podem veure amb el seu poema nacional: La franciade. Però aquest poeta que canta tan bé l’amor, la bellesa fugissera, la preocupació pel pas del temps, l’angoixa per la vellesa i la mort i la tomba com a receptacle de l’amor…és conscient que ell serà immortal a través dels seus versos.

L’Antologia de sonets a Cassandra partiran d’una banda del mite de la filla de Príam, rei de Troia, però de l’altra se l’ha relacionada amb una Cassandra que coneix Ronsard a Blois, mig florentina mig francesa. Sigui com sigui aquest nom esdevindrà mític i serà el destinatari d’una poesia amorosa amb un regust de medievalisme i de renaixement.

Amarat del mestratge de Petrarca en l’estrofa i en alguns temes també hi trobareu l’amor explicat amb ressons trobadorescos. Sovint el lèxic és ben trobadoresc en paraules com “languir / llanguir”, i també els tòpics d’aquesta literatura hi són presents com: l’alba, que parla de la separació dels amants, o la mort per amor, la malaltia d’amor… i tot impregnat amb la presència de personatges mitològics, amb ressons de platonisme i amb la constant presència de l’Amor personificat. Ronsard, però, amb la seva lúcida ironia introdueix el desig de la relació sexual amb una gran força sensual.

No podem oblidar-nos de la tasca de la selecció i de la traducció de B. Capllonch, que ha fet amb rigor i lucidesa com ho feia el propi poeta que revisava de manera incansable els seus versos, la musicalitat, la métrica i la rima. Així Capllonch ens mostra una traducció acurada i ens acosta a una nova creació.

Retrobeu-vos aquests dies d’estiu amb una deliciosa selecció de la millor poesia francesa.

Anna Ruiz Mestres

ÀTIC ANTIC de Juli Micolau

 

Títol: ÀTIC ANTIC

Autors: Juli Micolau Burgués

Editorial: El CEP I LA NANSA

Lloc i any d’edició: United, p.c. 2014

Nombre de pàgines: 62

 

 

HIC ET NUNC, Ara i aquí.

 

1. Micolau, poeta de la Matarranya -aquesta franja estimada i discutida tantes vegades, amb una llengua tan dolça i arrelada a la terra i a la gent-, ens ofereix un poemari que ha guanyat la Gran Medalla de la Ginesta d’Or dels Jocs Florals del Rosselló.

Entre l’origen del poeta i el lloc del premi anem teixint fils que ens uneixen a aquest català tan ric en variants dialectals.

Àtic antic, consta de 4 parts: Inici del somni que ens porta a una antiga Arcàdia pastoral, on el temps s’atura i els protagonistes dels poemes semblen eternament joves: uns ramats passen/…lentament,…dels somnis al no res. En aquí com en Els fruits saborosos de J. Carner, els personatges tenen ressons de l’antiga Grècia:Selene, Endimió. A la segona part, Elogis de Capricorni, amb pensaments posats en el zodíac, els deus grecs i romans viuen en els versos: Urà, Gea, Neptú, Apol·lo…i avancen en direcció a la Imperial Tarraco i els vells mots arrelen en el cos de l’estimada i en el desig de la relació amorosa, en la consecució del plaer. La primera joventut i les primers passions ens arrosseguen vers una tercera part, Invocació d’amor, on els amants frueixen l’un de l’altre per compartir perfils/ i mirades suaus i no només això, en aquí la relació sexual i sensual es fa intensa i …s’esmuny el fred / entre els dos cossos suant./ per tanca amb poemes més serens, on els amants són feliços de compartir i meditar sobre el seu futur: I ara què?/ Senzillament,/anar fent/ que ja es prou/. Clou el recull, Límit concret. Aquesta part està marcada per circumstàncies properes al poeta, on reflexiona sobre el pas del temps:..i el que realment val la pena/ és deixar passar els dies i pujar…al llom dels anys, la incertesa del futur, el dol, la pèrdua, el que ens cal conservar o llençar…Més profunda i menys passional, humanitza els sentiments i les pors del poeta, per compartir-les amb els lectors.

Amb una poesia amena i profunda a la vegada, el lector es va filtrant dins dels versos en diferents llengües: Tots els poemes tenen un toc de francès, d’italià, de llatí, que es barregen i fan més suggeridora l’obra.

El poemari és ric en metàfores belles i ben treballades. On reïx més és en aquelles que fan referència al mar, als vaixells: …Tocant a mà/ velers a la pupil·la…En fi, un tast de poesia fresca, saborosa, que heu de paladejar ara i aquí com un fruit esclatant de primavera.

Anna Ruiz Mestres