SOL SOLET… d’ Àngel Guimerà

Títol: SOL SOLET…sol-solet

Autor: Àngel Guimerà

Editorial: Arola Editors

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 161

 

EL TEATRE DESCONEGUT DE GUIMERÀ

 

Aquest 2018 el TNC ens ha fet descobrir una de les obres més interessants de Guimerà fins ara oblidada. Va ser molt criticada en l’estrena (1905, teatre Romea) per la violència i els horrors que presentava i per la duresa del llenguatge. Però cal recuperar-la ara lliures de prejudicis. Estem en la seva darrera etapa teatral en la qual torna al drama realista mantenint l’esperit romàntic que tants èxits li havia donat.

Els temes recurrents hi són ben presents: el triangle amorós entre Hipòlit, Munda i Jon. L’espai asfixiant de l’hostal que cobreix la hipocresia, la mentida i els vicis dels personatges també el trobem en Terra Baixa.

El personatge principal, Jon és un desarrelat, amarat de solitud, d’origen incert com el Saïd, la Marta o l’Àgata per citar els més emblemàtics.

Les passions més baixes es passegen per l’obra. El joc en el cas d’ Hipòlit. La mentida, que regna en tot el text però especialment en la mare, la Gaetana -la figura de la maternitat enyorada i estimada per Jon-,és també una dona falsa que estima i odia incestuosament Hipòlit i adora a Bernabé, el fill pròdig que torna a casa, donant ressons bíblics a l’obra. L’erotisme, i en aquí cal parlar de la Munda, el personatge més ben treballat de l’obra, com passa sovint en Guimerà, on es barregen sentiments de compassió i d’odi. D’una banda, ella és una barjaula, menystinguda per tothom, però de l’altra busca l’amor d’un marit que no la maltracti com fa Hipòlit. Això ho trobarà amb Jon, però la seva passió sexual, la vitalitat i la força interior la faran retornar a demanar al seu

maltractador que la pegui altre cop. Es debat entre això i la maternitat fruit del seu matrimoni amb en Jon. Observeu el dualisme etern del teatre de Guimerà.

No podem parlar de l’obra sense veure-hi el Guimerà poeta, fixem-nos amb el títol, el doble joc de la cançó popular Sol, solet… plena de tendresa, que ens remet a la infantesa mitificada, etapa feliç per Guimerà, però també per a tants escriptors, com Rodoreda posem pel cas, i a la vegada l’adjectiu sol, ben representat per Jon. D’aquí arrencarà l’autèntic tema de l’obra, la solitud humana, proper a C. Albert, (V.Català). Això, li servirà per donar una visió patètica i atuïdora de la realitat del món que s’hi reflecteix, que no és altre que el de les tensions socials del seu temps, però també la cruesa del missatge final: la família i l’amor no porten mai el consol al desassossec humà, ans al contrari . Finalment Jon marxarà sol amb el seu fill.

Sens dubte aquest és el Guimerà compromès i autèntic, amb una vigència aclaparadora en ple s.XXI.

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

EL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queraltó

Títol: EL QUE PENSEN ELS ALTRES  PORTADA DEL QUE PENSEN ELS ALTRES de Clara Queralto 6 d'abril 2018

Autora: Clara Queraltó

Editorial: Proa

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2018

Nombre de pàgines: 197

 

Tant de bo que en aquesta vida, encara que només fos una vegada, tinguessin el dret de tornar enrere per desfer un error”.

El flamant premi Mercè Rodoreda d’enguany ha impactat aquestes dues ressenyadores, i és per això que hem decidit parlar-ne a quatre mans. Els llibres de contes poden pecar d’una certa irregularitat, però en aquest cas la línia és recta: tots són bons.

La Clara Queraltó, que ha estudiat a l’Escola Intermunicipal – retrobada en el seu imaginari literari-, ha emocionat la seva exprofessora Anna Ruiz, però la força colpidora dels diferents relats també ha entusiasmat l’Àngels Castells.

Totes dues pensem que el llibre és lluny d’una obra primerenca; al contrari, hi llegim un estil consolidat, segur, contundent. Com els grans contistes, la Clara domina la intensitat i la brevetat, es passeja amb senzillesa per cada conte, i des d’aquest punt els conflictes creixen, les històries es compliquen i sempre sorprenen els finals, en el darrer paràgraf o fins i tot a la darrera frase.

Cal remarcar l’habilitat en les descripcions, que de vegades esdevenen microrelats en elles mateixes: precises i minucioses, amb els espais on hi conflueixen llocs petits, abastables, propers, que donen un cert to rural als contes. I també les belles caracteritzacions dels personatges, que ens mostren les diferents etapes de la vida des d’uns ulls nous, sovint marcats per la por, la marginalitat, la solitud, la quotidianitat, la mentida, l’addicció, la mort, la violència… Sempre, però, descrits des d’una dicotomia de duresa i tendresa que emociona, observats àgilment des de diferents vessants amb ple domini de la tècnica, amb una ambigüitat que acompanya sovint el lector, fins i tot amb un volguda confusió del gènere dels protagonistes que fa l’obra encara més interessant.

El llibre és sens dubte intergeneracional, i hi coneixem el patiment -no és una obra optimista, però sí que s’hi percep sempre l’esperança- des de la vellesa fins a la infantesa, potser més ben travat en els personatges femenins però també molt ben explicat en els masculins. La frase breu i la repetició d’algunes sentències en un mateix conte amplien i reforcen la idea central o el tema, el tret o la característica que vol destacar, però sempre impregnat de subtilesa.

Estem davant d’un estil nou, fresc, natural, que flueix, com si no digués res i diu tant! Tot plegat fa d’aquesta obra, de lectura plaent i imprescindible, un foc nou per la nostra literatura.

Àngels Castells i Anna Ruiz Mestres

LLAVORS, ELS PEIXOS de Marta Pérez i Sierra i Jordi Vila Llàcer

LlavorsElsPeixos

Títol: LLAVORS, ELS PEIXOS

Autors: M. Pérez Sierra i J. Vila Llàcer

Editorial: La Garúa Libros – Tanit

Lloc i any d’edició: Barcelona 2017

Nombre de pàgines: 99

 

La música / s’agenolla davant les fades quan es fa / gorg la poesia.

La darrera obra de MPS sorprèn per la superació i el canvi en el nivell poètic i simbòlic, en la imatgeria i en la forma, en la metàfora complexa i la paradoxa senzilla, tot demanant-nos plaent esforç en la lectura, però a la vegada persistint en l’estil que la defineix i que recorre trapella els poemes.

Els versos se’ns donen emmarcats, formant un quadrat o un rectangle com si fossin un quadre de Mondrian. Provocadors, com l’avantguarda mateixa, els pots llegir del dret o de l’inrevés com si l’escriptura automàtica ens piqués l’ullet. Tot això suggerit des de les imatges de JVLL, que amb ressons cubistes i picassians reforcen el poder del títol amb peixos que corren i s’enfilen a cada il·lustració amb simbologia fàl·lica, o de fus, elevant-se com un ocell i unint el jo i el tu, el cel i el mar, posant la imatge a aquest nosaltres que centra tota l’obra.

Els dos grans blocs del llibre s’abracen en la joia de viure i l’enyor del tu, que ja no hi és, però que resta present en les paraules.

La força amorosa esdevé paisatge, que es va construint en mig dels rails i del tren, amb ressons futuristes que travessen els dos protagonistes en el seu viatge iniciàtic cap a la immortalitat de l’amor i de l’escriptura: Escriu tu que serves l’alè de tots dos i també vers la sexualitat: Es descordava la camisa i m’engoliavestiré brusa blanca de lli que voleiarà en el teu somriure picardiós.

Amor de lluny, tema trobadoresc presidit per l’enyor dels amants, ens segueix en aquest camí cap a la perfecció amorosa de Llavors, els peixos.

L’allau de símbols és al servei dels amants: Els peus, les sabates, les petjades que marquen el camí cap a la partença són la força que sosté el seu esperit que s’eleva. Les pedres arrossegades per la força del nosaltres són claror, recança, duresa o pols esmicolada: les pedres humitegen claror… pedra gravada a ganivetades de recança.

La tendresa s’amaga en les teles, els colors: el roig, el lila, el verd i el blau marí. Aquest arc cromàtic xucla els amants dins els armaris que s’obren i a la vegada amaguen la relació dins de l’aixovar d’ella: Dessagnar-me en setí blanc, i s’omplen de fruites rodones, sensuals com les taronges o una xarxa de magranes que endolceixen més la relació.

Metàfores, anàfores, substantius i verbs al servei d’un estil cada cop més complex i elaborat. I tot aquest paisatge amorós tan ben descrit es clou en el riure i la joia, en la música i la literatura i tot s’embolica i desembolica en el paper fi dels records que són aigua de gorg rajant un cant a la vida.

Anna Ruiz Mestres

EL RUSIO I EL PELAO de C. A. Jordana

Títol: EL RUSIO I EL PELAO  PORTADA DEL RUSIO I EL PELAO de C.A. Jordana 26 de febrer del 2018

Autores: C. A. Jordana.

Editorial: Edicions de 1984

Lloc i any d’edició: Barcelona 2018

Nombre de pàgines: 126

 

 

Aquest any tothom parla de l’any Fabra i cal fer-ho, és de justícia, però no podem oblidar un enginyer, escriptor i lingüista com Jordana, que va col·laborar amb Fabra fins que la guerra civil va provocar la diàspora d’intel·lectuals catalans pel món. A Jordana el va portar a Sudamèrica, amb el bagatge d’una obra sòlida com a investigador del llenguatge, signada amb el pseudònim Bernat Montsià. No podem passar per alt les excel·lents traduccions de l’anglès al català, com l’exquisida Mrs Dalloway de W. Woolf…Però potser perquè va morir relativament jove l’hem oblidat, com a tants d’altres. És a partir de l’any 2000 que s’ha anat recuperant tímidament la seva obra.

En fi, només recordar-vos el gran que és Jordana, i recomanar-vos la mordaç i divertida lectura del Rusio i el Pelao que l’editorial 1984 acaba d’editar aquest mes de febrer amb un magnífic pròleg de Marina Campillo, que tan bé domina la literatura de l’exili.

Els primers anys, Jordana, els passa a Santiago de Xile i el coneixement, perquè hi va viure ell mateix, dels barris marginals fan d’aquesta novel·la breu, un retrat divertit i ple d’ironia de dos joves: un encara nen (el Pelao) i l’altre adolescent (el Rusio) envoltats de misèria.

Les belles descripcions plenes d’una subtilesa especial retraten fil per randa l’ambient, els espais, els personatges que envolten els joves i de manera especial la família d’aquests: Eric Jacobsen, el pare, Ermelinda, la mare, que un cop abandonada pel marit es dedicarà a la prostitució, fet que va provocar l’escàndol d’alguns compatriotes per les explicitacions que s’hi feien…Però l’enginy del text el trobareu en la vitalitat que transmet, en la tendresa de les diferents situacions, que no per això són menys colpidores. L’amor fraternal hi és tractat amb un encertadíssim llenguatge dialectal xilè, que arriba en cursiva al lector per captar-lo i per omplir de versemblança la sensible història. Quan el narrador trenca el relat dóna pas a l’estil directe dels personatges i ens encisa amb la fonètica pròpia dels protagonistes.

La saviesa innata que els aporta la pobresa, fa que els acabis estimant i admirant. Jordana té l’habilitat de dir tant en tan poc espai!

Les seves relacions estan marcades pel paternalisme del germà gran, que esdevé filial en el petit, el qual, voldrà apartar-se’n per autorealitzar-se, malgrat que el necessiti encara. Aquesta presentació arquetípica dels joves personatges es barreja amb una mirada profunda dels seus sentiments i reflexions, omplint d’empatia i complicitat al lector. Sens dubte un clàssic de la nostra literatura que cal rellegir o descobrir.

Anna Ruiz Mestres