Jordi Sedó

Anna Ruiz Mestres conversa amb l’escriptor Jordi Sedó en motiu de la seva novel·la Ànima de sal el 16/12/2022

La ciutat de les dames, de Cristina de Pizan

EL PRIMER NO ÉS NO DE LA HISTÒRIA

La ciutat de les dames, de Cristina de Pizan, és una meravella que heu de llegir, i ara us vaig desgranant el perquè.

L’edició és d’una bellesa extraordinària, la bona feina l’ha feta la recent estrenada editorial “Cal Carré”  que pretén: acostar els grans clàssics…al públic generalista…perquè els clàssics…ens parlen del present…La imatge de la portada del llibre és una deliciosa miniatura que trobem a la British Library de Londres, on s’hi guarden miniatures meravelloses de quan Pizan entrega el llibre a la reina Elisabet de Baviera, que evoquen la bellesa del  Llibre de les hores del Duc de Berry, tan de moda a l’època.

Aquest meravellós clàssic del s. XV aporta un plus de normalitat, que és recuperar la literatura de dones d’èpoques anteriors. Em direu que queden moltes dones al tinter per traduir, i és cert, penso en Hildegarda de Bingen (1098-1179), i la seva Jerusalem celestial.

En fi, la nostra escriptora, Cristina de Pizan, (1365-1430), va néixer a Venècia, li van posar el nom de Crist, que ja porta implícit valentia, saviesa, coratge i a fe de déu que en va tenir. Es considera, en la cultura occidental, la primera dona que pot viure d’escriure i l’obra és una defensa aferrissada de la dona.

El seu pare (Tomaso da Pizzano) era metge i es va traslladar a París, per servir al rei Carles V de Franca, quan ella tenia quatre anys. El seu pare la va educar com els tres germans que tenia, malgrat la mare s’hi oposava. La seva exquisida educació es va construir a la cort francesa. Als 15 anys es va casar amb el secretari del rei. El matrimoni durà 10 anys. Van tenir una nena i dos nens, i ell va morir després de què hagués mort el pare de Cristina. Us podeu imaginar una dona jove i sola amb una família per tirar endavant? No, doncs sí, ho va fer! Va crear un taller on feien còpies de manuscrits, va contractar il·lustradors, copistes. Ella ho va ser de la pròpia obra. L’encàrrec de la reina Elisabet de Baviera, El llibre dels fets i bones vides del savi rei Carles V (1404),  li va permetre ser la primera cronista i editora de la cort.

La ciutat de les dames i d’altres obres van trencar esquemes en el debat que s’acabava d’obrir, sobre la situació femenina, i ella va esdevenir una veu emblemàtica en intentar aturar la imperant misogínia de l’època.  La Querelle des femmes , va néixer a Europa en les darreries del segle XIV i perdurà fins a la Revolució francesa. Va consistir en un esforç d’homes i dones cultes de posar en paraules les relacions dels sexes i entre els sexes.  L’objectiu era dilucidar si les dones eren intrínsecament inferiors als homes o les seves iguals. Us sona?

A Catalunya es farà ressò d’aquest debat Isabel de Villena, que escriu la Vita Christi, centrant-se en les dones que van envoltar Crist, especialment la Verge i Maria Magdalena.

L’obra literària de Pizan és molt extensa, però la Cançó en honor de Joana d’Arc, va esdevenir una de les seves obres més conegudes. Penseu que ella viu durant la Guerra dels Cent Anys.

Va conrear diversos gèneres literaris com la lírica, l’al·legoria, l’epístola i l’autobiografia. Va abordar qüestions com la biografia política, l’amor cortès, els manuals de conducta, la mitologia, la política, la justícia militar, la història, els valors morals, l’estratègia militar o el dret, etc. Pizan es converteix a principis del s. XV en una feminista, que defensa les dones d’una manera culta i intel·ligent, i critica la postura de Jean de Meung, en el llibre Roman de la Rose, absolutament masclista, i un referent en la literatura medieval. Tampoc s’oblidarà de l’Ars amatoria d’Ovidi, que no destaca pel respecte a les dones.

El llibre s’estructura en tres parts, i els diferents capítols van precedits del que anomenem sommaire, o bé capitulum, breu frase sobre el tema de què versarà el capítol.  És però el jo de l’autora qui narra la història. Una nit se li apareixen tres dames (Raó, Rectitud, i Justícia). I abans de continuar voldria fer notar la força simbòlica del número “3”, que trobem en la Santíssima Trinitat, dins el cristianisme, però que també trobem en la Divina Comèdia (1304-1321) de Dant i que crec que ella coneixia bé, i no és a l’atzar la força del tres en l’obra. Aquestes tres dames li proposaran de construir una ciutat només per a dames, i elles l’ajudaran.

L’argument és basa en una utopia: en la nova ciutat només hi haurà dones, serà un nou regne femení. L’autora dona una nova imatge del gènere femení, una nova teoria de la feminitat, i es valdrà de la cultura feta pels homes, perquè la de les dones no es veia, malgrat que existia, però ara els autors no són ells si no ella.

El llibre parteix de l’autodescripció de qui és i què fa, (una dona culta, envoltada de llibres, i que troba Les lamentacions de Matheole, misògines. Llavors s’autopregunta: Perquè tota mena d’homes es dediquen a insultar les dones? Aquesta és la punta de llança que farà avançar el llibre.

Les tres dames que, fixeu-vos, amb el seu nom tenen la força didàctica dels personatges al·legòrics medievals, Raó, Rectitud, i Justícia. La Raó ajudarà a posar el fonaments, la Rectitud, els edificis i els palaus, i la Justícia, la població que hi habitarà. Mentre aniran construint, es tractaran temes que giraran al voltant de valors com la castedat, la fidelitat matrimonial, la capacitat amatòria, la bellesa femenina (castigada per la societat medieval), l’adulteri, la maternitat, el blasme constant masculí, l’harmonia entre dona i natura, la blasfèmia, la gelosia, la virginitat, la bellesa, la saviesa i el saber femení lligat a la bruixeria, la

vestimenta, la provocació,…Lluny del pensament medieval que diu que: És per plorar, parlar i filar que déu va crear la dona”

Les dues primeres parts mostren el gran coneixement que Pizan tenia del món clàssic, i la gran tasca que ha fet al seleccionar deesses i dones, (que a totes tracta com humanes) de la mitologia, de la literatura, i la història, donant-los una mirada femenina. En canvi la darrera part s’endinsa en les dones de l’Antic i el Nou Testament, presidides per la Mare de Déu. Es fa un elogi de Maria Magdalena i de les Santes. En aquí s’hi escolen altres temes, com el posat, el gest femení, o bé relats com la  llegenda del cor menjat, etc.

El domini del mon clàssic i el medieval es veu reforçat pel coneixement que tenia d’autors més propers com Bocacció, que va sorgint al llarg de tota l’obra i de qui segurament s’inspira en el De mulieribus claris, o la Llegenda àuria de Giacomo da Voragine, o de La ciutat de Déu de Sant Agustí, qui possiblement li inspira el títol del llibre.

Podem dir, per concloure, que la força del seu relat encara té punts forts ben actuals. D’una banda la força de l’escriptura que ens fa lliures, de l’altra que la història narrada des d’una mirada femenina és tota una altra, i finalment que també és necessari recuperar la història de les dones, des de les dones, massa silenciades, però hi són, hi som.

Imatge de Viquipèdia, quan l’autora entrega el llibre a la reina Elisabeth de Baviera. Detail of a presentation miniature with Christine de Pisan presenting her book to queen Isabeau of Bavaria. Illuminated miniature from The Book of the Queen British Library. Londres.

Publicat a Quadern de les idees 229, el 14 de novembre de 2022

Anna Ruiz Mestres