LA CUINA DEL 1714 de Jaume Fàbrega

Títol: La cuina del 1714La cuina

Autors: Jaume Fàbrega.

Editorial: Viena Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 214

 

 

Fam i opulència el 1714.

La cuina és la nostra resistència!

  1. Fàbrega, professor de la UAB, historiador i periodista ens ofereix aquesta joia culinària a l’abast de tothom.

No us equivoqueu pensant que esteu davant d’un llibre de receptes i que això no us interessa. Saber de la nostra cuina i saber com ha evolucionat és saber de la nostra història.

Llegint-lo aprendrem què menjava la gent senzilla, el clergat, la noblesa i la menestralia. Us endinsareu en un viatge vers les taules de tothom. També sabreu què va suposar el decret de Nova Planta per a la cuina catalana.

El 1700 Barcelona era una ciutat plena de llengües i cultures però la llengua franca era el català. Sovint els estrangers catalanitzaven els seus noms perquè gaudien de viure en un país on l’alegria omplia la taula, les ciutats i els carrers. Malgrat aquest bullir de cultures la cuina estava ben consolidada, la base era la nostra cuina medieval “arcaica i ben construïda” que deia J.Pla. Tant la medieval com la renaixentista havien estat cuines de referència a Europa i encara ara la cuina catalana és una referència mundial.

La subjecció a Castella i la prohibició de publicar res en català fa que no puguem difondre la nostra saviesa culinària, però la cuina esdevindrà la nostra resistència i la nostra innovació. Des d’Amèrica arribaran novetats que seran immediatament integrades. Tot sumarà més enllà del procés devastador que es va viure.

És la cuina catalana la primera en integrar la xocolata, però també el cafè, la patata, el gall dindi, l’ànec mut i el color del tomàquet se sumarà al sofregit medieval de la ceba…Paradoxalment seran els portuguesos qui escamparan les novetats per Europa i no els espanyols. Recordeu que el catalans tenien prohibit comerciar amb Amèrica.

Els receptaris més antics que es coneixen són catalans però amb la invasió borbònica caldrà buscar-los als monestirs “ Cuina caputxina…”, “Instrucció breu…per los cuiners principiant…segon lo estil dels carmelites descalços” etc.

També hi descobrireu què cultivaven als horts i per tant què menjaven.

Les referències al “Calaix de Sastre” del baró de Maldà esdevenen testimoni de les taules aristocràtiques però també de les del poble i de la pagesia i de la fam que passaven.

Clar, el llibre és un receptari de l’època amb secrets i consells per a ser un bon cuiner, però per sobre de o malgrat tot, això és un document per aprendre del que vam ser i vam menjar.

Anna Ruiz Mestres

Anuncis

BORN 1714 de JR Casals, FX Hernèndez, GH Pongiluppi

Títol: Born 1714   1714Portada

Autors: JR Casals, FX Hernèndez, GH Pongiluppi

Editorial: Angle Editorial

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 119

 

Les pedres testimonis de vida el 1714

Born 1714 és una obra feta a 3 mans, que ens acosta, des de la il·lustració acurada, a la realitat d’un barri que va ser destruït, per odres de Felip V, amb les pròpies mans dels propietaris, per a construir-hi la ciutadella que vigilava que la ciutat no es revoltés.

Tots ho sabem sobradament això, però el llibre dóna vida a les pedres que pacientment han esperat la seva oportunitat. La oportunitat de mostrar una ciutat i un barri viu, ple de gent, de negocis, de petits palaus, de botigues, de menestrals.

Ara sabem que el Born del s. XVIII era un mercat permanent, ple de carrers animats, de soroll, de tavernes, de sales de joc… El Born era també un barri obert al món, amb gent d’arreu, amb botigues de productes exòtics, o paradetes de productes locals.

El Born era ple de gent fina i elegant i de gent que treballava, d’aristòcrates, tècnics, artistes, artesans…tots sota el govern que assegurava el Consell de Cent…Tothom sabia els seus límits.

La barbàrie borbònica ho va destruir tot, però el llibre que podeu tenir a les mans exposa amb plasticitat com era aquest barri, a través de les seves pàgines es reconstrueixen els carrers, les cases, les places,la gent, el rec comtal, els pous i les clavegueres, els oficis com els corders de viola, la força de les adrogueries…En fi la vida ciutadana que els va ser arrasada amb les pròpies mans.

La bona feina d’ Hernández en el rigor històric, els dissenys dels edificis de Casals i les acurades il·lustracions de Pongiluppi fan d’aquest llibre una petita meravella que ens permet acostar-nos al nostre passat. Ens permet superar la por del catalans a estimar el passat. Ens anima a ser valents i a no actuar eternament com a vençuts. Ens ensenya a aprendre que hem de mantenir i estimar la pròpia història i sobretot ens ensenya a conviure amb les nostres runes, amb les nostres pedres que ens parlen des del seu silenci petri,contundent, valent i etern.

El llibre pot ser llegit i gaudit des dels grans fins els petits per la manera senzilla i amena en què és presentat aquest treball històric.

Necessitem més llibres que ens ajudin a la normalitat històrica i ens facin viure el passat com un patrimoni més del nostre país, com una riquesa més a conservar i a estimar.

Anna Ruiz Mestres

LES DONES DEL 1714 de Patricia Gabancho

Títol: LES DONES DEL 1714Lesdones

Autor: Patrícia Gabancho

Editorial: Columna

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 246

 

Donec Perficiam!

“L’esperit del Born al 1714 era: acollir, transformar, comprar i vendre, innovar , projectar i somniar”

Aquest esperit és el que ens mou encara als catalans i des d’aquí P.Gabancho ens ofereix una mirada a les dones de l’època, que han estat silenciades, però que hi eren, com sempre hi hem estat.

El llibre, deliciosament il·lustrat per Francesc Artigau,és un seguit de converses amb erudits, escriptors, polítics… que miren cap al passat i a partir de les quals s’aporta una mirada femenina a la guerra i al setge.

La primera conversa amb Francina Vila, regidora, exposa les dificultats de rastrejar històricament en la vida de les dones. En la segona Isabel Pérez, explica un apassionant relat sobre la situació històrica de la dona, partint de la dona medieval amb drets i capacitats de govern,fins a arribar a l’obscurantisme que s’imposa des del s. XIV. És a partir de la tercera part fins a la vuitena que descobrirem la història d’Europa i la nostra, però des dels ulls de dones normals i corrents, tret de la reina Elisabet Cristina i de M.J. Pignatelli i d’Aymerich. Una dona normal i corrent però monja va ser Manuela Desvalls, extremament culta, cosa que li va permetre, des del monestir, passar informació, copiar cartes i documents per ajudar els austriacistes. Un paper semblant va jugar Marianna Copons, que amb la seva coqueteria va esbrinar les intencions de les tropes borbòniques de reforçar Mataró abans no ataquessin la ciutat els catalans per recuperar-la.

El penó de Santa Eulàlia i la seva magistral recuperació és una deliciosa anècdota que ha de ferir el cor del tots el barcelonins i per extensió dels catalans. Però fa posar la pell de gallina la història de Magdalena Giralt, dona del general Moragues, assassinat pels filipistes: se’n va anar a la cort de Felip V a demanar, 12 anys després de la desfeta, que li deixés enterrar el cap del seu marit, que penjava en una gàbia des del 1714. Cosa que va aconseguir. També la història de M. Àngels Sala, dona del cònsol d’Holanda, és un exemple de com les dames catalanes sabien espavilar-se soles. També hi ha una anàlisi dels personatges femenins de novel·les emblemàtiques sobre el 1714. ( La trilogia de 1714 d’Alfred Bosch, Victus de Sánchez Piñol…).Tanca el llibre un deliciós i lúcid epíleg on l’autora fa una anàlisi de diferents repressions, la de 1914, la de1939… El seu discurs ens omple d’esperança, perquè, com llavors, és la societat qui porta el motor i el projecte del canvi i com llavors anirem: “Donec perfeciam! Fins al final!.

Anna Ruiz Mestres

VICTUS d’Albert Sánchez Piñol

Victus de Sánchez Piñol, 10 de setembre del 2013

Títol: VICTUS

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: La Campana

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2013

Nombre de pàgines: 605

 

“Veni , vidi, vici”

VICTUS-VENÇUT, parafrasejant Cèsar davant del senat romà, és el títol d’aquesta magnífica novel·la de Sánchez Piñol. Se n’ha parlat molt i molt bé i també malament. No es pot negar, però, que estem davant d’una novel·la històrica on l’autor ha intentat donar una versió neutral, fora dels dos bàndols i si ha anat a favor d’ algú, ha estat a favor del poble català, barceloní, que tossudament alçat, va ser més valent i digne que la classe política i eclesiàstica que els comandava. La defensa heroica del setge per part dels barcelonins va durar13 mesos. Conscients d’una mort segura, van empènyer els polítics a lluitar per una llibertat, que com sabem no va ser possible. Us sona?

L’estructura en 3 parts que segueixen la frase llatina, és explicada per un personatge històric, Martí Zuviría, ajudant de Villarroel, que se’ns presenta com un geni de l’enginyeria militar, barceloní, enviat a estudiar a França i per atzar alumne del millor arquitecte militar que tenia el Rei Sol, Vauban. La història la dicta, quasi centenari, a una amanuense austríaca, que servirà de contrapunt a la narraci

ó i que anirà bé per fer aclariments històrics. La complicitat que té el lector amb Zuviría és extraordinària; ell, un autèntic picardiós, sembla el protagonista de l’Espill de Jaume Roig, antecedent de la novel·la picaresca castellana 100 anys abans.

Francament, tant el tractament dels personatges històrics, sovint desmitificats, com els de ficció, és un dels grans encerts de la novel·la. Els de ficció, Anfan, Amelis, Nan, Peret, arquetípics i alhora profundament humans, serviran a Zuviría per madurar, estimar i deixar de veure la vida com un pillastre per convertir-se en un heroi més d’aquest final apocalíptic de la darrera part.

Una classe magistral d’enginyeria militar va teixint el llibre, potser excessiu en algun moment, però les muralles, els baluards, com el de Santa Clara, les trinxeres, la torre de Sant Joan, acaben sent un personatge més i la seva destrucció colpeix l’ànima.

L’estil fresc, amè, divertit ajuda a engolir les pàgines amb avidesa i des del primer paràgraf domina la plasticitat fent de l’obra una possible superproducció de cinema que esperem veure aviat de la mà de R. Masllorens.

Sincerament una lectura de la nostra història que ens diu que 300 anys després les coses segueixen en molts aspectes intactes.

Anna Ruiz Mestres