QUAN JURUPARI ERA DÉU de Teresa Costa-Gramunt

Títol: Quan Jurupari era déuPORTADA DE QUAN JURAPARI ERA DÉU, de Teresa Costa Gramunt, 28 d

Autor: Teresa Costa Gramunt

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 72

 

…la perla que potser val un viatge…

El nou poemari de TCG, és una perla més del seu collaret poètic. La seva obra, seguidora de moltes tresqueres, apropa al lector a viatges que potser no farà mai però que viurà en els seus versos.

Que un dels poemes porti per títol Sobrevolant Sao Paulo és un presagi de què a vol d’ocell el viatger pot copsar més bé la riquesa del país a descobrir, com si fos l’albatros de Baudelaire. Des de la distància els esperits lliures, com el de l’autora, fan millor l’anàlisi. El contrast, per mi paraula clau per definir el llibre, ens arriba en el poema següent Perspectiva, que és una antítesi de l’anterior. Ella, perduda pels carrers, se sent estranya i a la vegada àvida de descoberta, en aquest món de contrast que li ofereix el Brasil.

L’espiritualitat de l’autora ens convidarà a endinsar-nos vers un món de mites i creences que domina. No tots els viatgers són capaços de copsar la força de les integrades religions africanes dels esclaus que van arribar a Brasil. És en aquí on heu de buscar el títol del llibre, Jurapari el déu antic, donarà pas al déu Tupà i des d’aquí una munió d’assimilacions amb el cristianisme dels conqueridors (sant jordi/orixá ogun) que nodreix la força espiritual també plena de panteisme que va lligant els versos del llibre. No penseu però que el compromís amb l’alta sensibilitat de la viatgera acabi aquí.

Un cop aterrada en aquest inabastable país de grans contrastos, hi veureu com cada espai, cada tret, cada transeünt… esdevenen un teixit de llums i ombres que t’obren una mirada profunda a aquest “terroir” integrat a la natura que té nom d’arbre, el brasil de textura roja, com la brasa.

El poemari estructurat en 5 parts, esdevé un gresol dialèctic de les moltes cares del Brasil: Sao Paulo/Rio de Janeiro, favelas/gratacels, mestissos/ colons, la vida bullent de la metròpoli / la mort dels Meninos da rua assassinats mentre dormien, esglésies humils/ mines d’or, xamans/ capellans.

Mosaic de religions perfectament encaixades (guaranís, kuikurus, wajapi, buntú, cristians,…) com rajoles bizantines, el viatger ha de caminar arreu cercant la llum que trobarà en els cims de les muntanyes com el Pao d’açúcar, o en les aigües cristal·lines del mar en calma de Copacabana, o en la senzilla mirada d’un nen del carrer, o en la ceguesa d’un llibreter de vell, Mindlin, que té la llum dels anys i la saviesa dels llibres.

Jurapari … esdevé doncs una perla a descobrir.

 

Anna Ruiz Mestres

Publicat a Eix Diari

Anuncis

DESCALÇA de Jordi Romeu Carol

Títol: DescalçaPORTADA DE DESCALÇA de Jordi Romeu 29  de febrer del 2016

Autor: Jordi Romeu Carol

Editorial: Gregal

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 301

 

La dona, l’essència de la vida al Mas

Descalça suposa un salt espectacular respecte de la primera novel·la de JR. El nivell narratiu i l’agilitat en la tècnica en fan, per mi, un text molt superior. Però sembla, coses de la vida, que aquesta va ser escrita abans de Petonets pels puestus… No saps mai com anirà en el món dels premis i del reconeixement, la tasca silenciosa que fa l’escriptor en el dia a dia!

La proximitat del dia 8 de març -dia de la dona treballadora- fa que sigui imprescindible llegir-la en aquestes dates, perquè entre d’altres coses és un homenatge a la força i al coratge d’una dona treballadora que vol reconstruir-se, i des d’aquí és un homenatge a les dones del camp silenciades i poc o gens reconegudes .

La protagonista atrapa el lector des de les primeres pàgines. Tornarà al Mas on va néixer amb la mare gran i el fill de 7 anys i intentarà aixecar-lo i recuperar les terres que porten més d’una dècada abandonades. Aquesta fugida endavant de la protagonista ve marcada per un passat, que el lector descobrirà, a partir dels capítols que actuen com un gran flashback i que es barregen amb l’actualitat. Aquesta tècnica narrativa de jugar amb la brevetat dels capítols i amb el present / passat fan amè i àvid el text que el lector no pot abandonar.

En l’obra descobrireu un J. Romeu, que coneix el món rural que hi descriu. La precisió lèxica i el domini de les feines del camp esdevenen un exercici impactant de vocabulari com ho és J.Ruyra en els ormeigs del mar.

El personatge principal hi és descrit amb minuciosa subtilesa, en canvi la resta estan al servei de mostrar el seu coratge: el fill, la mare,la mestressa,la tieta. En general les dones esdevenen benefactores en aquest viatge vital; potser la sogra, seguint l’ arquetipus, és la pedra a la sabata per al seu creixement. Els personatges masculins són antagònics: el marit és la causa de la seva desgràcia i el Vicent el suport per al canvi, tots dos però en un segon pla, molt rodoredià aquest rol.

El Mas i la terra esdevenen personatges actants, superant el marc on passa l’acció. Tot és al servei de transformar aquesta dona prudent, senzilla, humil, treballadora en la dona forta que tanca la narració.

És doncs un cant a la silenciada força femenina però també un homenatge a la terra de la qual les dones en van tenir cura. Una molt bona novel·la per tenir present el que som i d’on venim.

 

Anna Ruiz Mestres

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa

Títol: PERENNIA   PORTADA de PERÈNNIA  de Mònica Miró, 4 de gener del 2016

Autors: Mònica Miró Vinaixa

Editorial: Godall Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona 2015

Nombre de pàgines: 95

 

Les pedres tenen veu.

Si llegiu, i espero que ho féu, aquesta petita joia de la literatura llatina, gaudireu d’un viatge en el temps, però també d’un viatge cap al vostre interior, ja que les angoixes i sentiments de fa més de 2000 anys encara ens acompanyen.

La M. Miró us proposa un viatge al món dels epigrames llatins. A Hispània hi havia el gran poeta Marcial, nascut a Bibilis, prop de Calatayud, que va fer famosos epigrames on va saber captar la vida de la Roma dels anys 40 dC: els espectacles, les diverses maneres de viure, la topografia urbana, els vicis… però en aquí hi trobareu romans com nosaltres, que ploren la pèrdua de la gent que estimaven.

La M.M. ha recollit més de 5000 epigrames en el seu periple acurat i rigorós per l’estudi de les pedres llatines que acompanyaven les tombes del habitants de l’Imperi. Recordeu però, que quan arribaves a les grans ciutats romanes, les vies d’entrada estaven plenes de tombes amb estàtues o simplement grans pedres dels seus morts, per a ells era una manera de romandre entre els vius i de mantenir com un diàleg sord amb el caminant que arribava i a qui li recordaven la seva condició de mortal. Vianant, tu que vas pels camins amb pas resolut, atura’t, t’ho prego i no deixis de veure el meu epitafi, si us plau.

La tria que ha fet la M.M. és propera a la gent més senzilla i darrera de cada mot no només hi veureu una referència a les restes de qui va ser un soldat, un mestre, un nen, un metge, un “auriga”…si no que també hi descobrireu un missatge profund de com sentien, com estimaven, com patien l’absència dels qui els havien precedit. Són impactants les morts de gent jove, la de la mare que hagués volgut ser eixorca per com la van tractar els fills en la vellesa…o també el sentiment de carpe diem que intenten transmetre al viatger que esperen que llegeixi la seva làpida:Viu al dia i a l’hora, lperquè de propi, res no hi ha. O bé: T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Perennia és doncs quelcom més que l’estudi dels missatges sobre les pedres, és un apropar-se a la manera de viure i morir dels habitants de l’Imperi romà que tant ens ha marcat en la cultura i en la manera d’entendre el món.

L’acurada edició és bilingüe i això ens acosta aquesta llengua que és en la base de totes les llengües romàniques. La bella i sensible traducció palesen l’elegància de la poètica de l’epigrama que, com tantes coses, ens van portar els romans de l’antiga Grècia.

Des del món clàssic els nostres predecessors ja van confiar les seves paraules a una pedra. Endinseu-vos doncs en la lectura i féu presents els nostres avantpassats i no oblideu que les pedres també tenen veu.

Anna Ruiz Mestres

L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT de Ramon Muntaner, versió J. Llavina

Llavina_Muntaner

Títol: L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT

Autor: Ramon Muntaner

Versió de: Jordi Llavina

Editorial: Fundació Carulla

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 154

 

“Mirall de prínceps”

Fa 750 anys que naixia R. Muntaner, el cronista que va fer de la seva obra un testimoni d’amor a la terra, a la llengua i a la història del país.

Aquesta Crònica, és la millor des d’un punt de vista literari, i ara, gràcies a J.LLavina, la podem gaudir en un català proper i conèixer les expedicions que obrien Catalunya a l’expansió Mediterrània i en feien un referent per l’Europa del moment.

El llibre glorifica la corona catalano-aragonesa, i la mostra com distingida per Déu i palesa també com el nostre destí comú i la nostra llengua foren un referent per a tothom.

Les lluites de la Companyia estan marcades per l’exageració de les victòries, per la precisió numèrica dels combatents, per la descripció de les estratègies i sobre tot per deixar clar que ell va ser testimoni de primera mà dels fets que explica: Diu-vos-ho aquell qui en moltes batalles ho ha vist. Especialment emotiva és la batalla de Gal·lípoli, on ell, capità de la ciutat, l’ha de defensar amb 134 homes i 7 cavalls i guanya gràcies als seus coneixements d’estrateg i a l’ajut de les dones de la Companyia. Agrada de saber que les dones també vam fer història, sovint tan silenciades.

Els cabdills almogàvers se’ns fan presents en els noms de carrers de Barcelona, malgrat que molta gent ho desconeix, i J.LL. és qui ens fa accessible la seva biografia.

No podem parlar d’aquest llibre sense fer esment al bell catalanesc. J.Ll. ens ha fet arribar la destresa i l’estil de l’escriptor medieval, que dominava el llenguatge joglaresc i que sabia fer participar el lector en la narració, malgrat que ell el dirigia a un públic oïdor. J.LL. ha sabut copsar la col·loquialitat de la parla, i si calia ens ha acostat el refranyer:… fes be i no miris a qui…però el que dominava Muntaner eren les frases d’enllaç per fer centrar l’atenció del públic i aconseguir així una perfecte comunió: A partir d’ara deixaré de parlar-vos de Rocafort…i tornaré a referir-me a la companyia. Muntaner és un gran narrador d’escenes i espera que la seva obra esdevingui, com deia M. de Riquer, un Mirall de prínceps.

Llavina ens ha retornat un dels nostres clàssics i això l’honora i ens cal agrair-li-ho i també rellegir la Crònica, potser per treure’n exemple per a la nostra kafquiana situació:Però Déu, que sempre vetlla per la justícia, ajudà la Companyia                                                

Anna Ruiz Mestres

LA LENTITUD DEL RAMAT de Nati Soler Alcaide

NatiSoler

 

Títol: LA LENTITUD DEL RAMAT

Autor: Nati Soler Alcaide

Editorial: Pagès editors

Lloc i any d’edició: Lleida, 2015

Nombre de pàgines: 105

 

…Al final del rostoll es desdibuixa Larkin!

Com el presocràtic Empèdocles, la Nati fa del darrer llibre un itinerari pels quatre elements de la natura: l’aire, l’aigua, el foc, i molt especialment la terra.

La lentitud del ramat és una obra marcadament femenina, sovint tenyida amb l’aspror que han viscut moltes dones al llarg dels segles i que han fet vida del seu etern silenci femení.

El llibre estructurat en 4 parts és una anàlisi plena de la solitud necessària per a la creació, plena d’una reflexió sobre el món que l’envolta, que l’aboquen a una poesia amb connotacions del realisme històric. No fa concessions quan ha de parlar de la duresa amb què ha d’afrontar la vida el pagès, lluny del glamour i de la sofisticació del món del vi, com tampoc no en fa amb la desesperació de l’obrer que no pot pagar la hipoteca.

L’obra juga amb el pas del temps, amb la reflexió que li permeten els mots amarats de metàfores, per fer una anàlisi existencialista

del passat més proper, que ha marcat la vida de les dones que han viscut al poble amb els avantatges i inconvenients que això els ha suposat: La submissió al marit, la màscara que ha calgut posar-se, com en el món clàssic grec, per representar un paper molt concret a la vida, lluny de la llibertat desitjada molt ben expressada en una fràgil copa de vidre que es trenca i l’amo de casa s’apressa a escombrar, els bocins, no fos cas que n’agaféssim
un bri.

La part més marcadament femenina és però La dona sense atributs, on palesa des del dia a dia, des de dins la cuina, des del dolor, des del silenci, com han viscut una munió de dones rescloses dins la terra, dins el paisatge que les limita i com Simone de Beauvoir, la Nati, a través dels seus versos els dóna vida, les reivindica, les fa presents i en les acosta.

En Viatge, es passeja per l’etern recurs literari del viatge iniciàtic, un viatge per la vida que se li escola entre els dits de les mans de manera inevitable. Arribem finalment a Estimar, on la passió, la sensualitat, l’amor, del qual en sap el goig però també l’engany, es fan poema.

És un llibre per a la reflexió però també per a gaudir la màgia de la poesia que transmet el sentiment cru i nu, però la força més gran del poemari és que l’autora mostra una anàlisi profunda del món que li ha tocat viure com si el contemplés, a la manera de Larkin, des d’un gran finestral on cada poema té la força d’una perfecta fotografia feta paraula.

Anna Ruiz Mestres

NUCLEAR de Ricard Mirabete

Nuclear

 

Títol: NUCLEAR.

Autor: Ricard Mirabete.

Editorial: Terrícola

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 45

 

 

L’ olor de la calma

La nova proposta de R. Mirabete, beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.

Nuclear, ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.

Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.

No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.

El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de R.M.

El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.

La terra, el paisatge aspre tan nostrat, es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.

Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram…poetitza la descripció del món que l’envolta.

L’estructura de falla o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressó de les avantguardes, però de manera omnipresent, com ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.

 

Anna Ruiz Mestres

Presentació de M’HE EMPASSAT LA LLUNA de Marta Pérez i Sierra

Presentació de M’HE EMPASSAT LA LLUNA de Marta Pérez i Sierra

Agrícol 2 d’octubre del 2015

20151002_195421_HDR

 Bon vespre a tothom

PICANT L’ULLET DES D’UN CRÀTER LUNAR

És un honor presentar aquest llibre de la Marta que ha estat finalista del premi Miquel Arimany 2013, però sobretot és un plaer gaudir de la vida que transmet la poesia de MPS.

Autora de diversos llibres de poesia com ara DONES D’HEURA- PREMI 2010 DE POESIA JORDI PAMIES-, SEXE MÒBIL SINGULAR. 2002/ Reeditat el 2013 com a Sexe mòbil singular IL·LUSTRAT. Llibres de relats com I DEMÀ L’ATZAR o bé BAVASTELLS…Un seguit de premis avalen la bona obra i la bona trajectòria d’aquesta com ara: Premi de narrativa curta de Castellbisbal l’any 2009, el de Sant Hilari Sacalm el 2012 i el primer premi de poesia en català de Perpinyà 2013 entre d’altres.

M’HE EMPASSAT LA LLUNA

És una obra dedicada a la dona amb majúscules. De manera especial s’atura en una etapa clau i potent de la nostra vida. Us heu preguntat mai dones i també homes de la sala que els nostres anys de vida infèrtil seran si tenim una vida normal, molts més que els de vida infèrtil?

Doncs sí…però tot comença en el dia que ja no tenim la regla, en el dia que ja no degotem papallones de robí.

Fins fa poc en arribar aquesta etapa esdeveníem invisibles, però ara ens empassem la lluna i vivim el cicle lunar dins nostre per sempre més.

Ara tenim vida, alegria, ganes de viure, de compartir, de crear en molts àmbits…ara hi som més que mai!

Dones de la sala sigueu fèrtils o no, hi som !

És des de la força de l’etern femení que ens fem presents, desvergonyides, conscients que ja no parirem més fills, però provocadores, atractives, plenes de llum i de colors perquè hi som i hi serem molt de temps encara…i donarem vida d’altres formes perquè sempre en serem portadores i les papallones de robí seran en les nostres filles, en les nostres joves, en les nostres nebodes, en totes les dones que encara les papallones de robí els roseguen les entranyes. Elles esdevenen el nostre far, la seva llum ens guia…

COM ÉS EL LLIBRE?

Compreu-lo, llegiu-lo i ho sabreu.

Us en faré un tast:

Ras i curt és un periple pels símptomes emprenyadors que tenim les dones a la menopausa amb més o menys grau. Però si els patim o els tenim és que hi som. Fantàstica l’existència, no?

L’itinerari parteix del record d’abans del climateri que transcendeix el de la pròpia autora per esdevenir el record de totes les dones on: ”en cada gest/ és la petjada d’elles./19.

El record la porta al cicle menstrual de cada 28 dies, de nits atabalades27, de nits apassionades de desig per l’ésser estimat, hi ha :la vida/tossuda, irreverent, / que alena el miracle, 45.de la fecunditat i llavors neixen els fills, i llavors en el vers diu que: ha nascut per ser fecunda 37,

La pèrdua és present en tota l’obra, en el rastre de les gotes perdudes ens porta a un plor d’infantesa15, però el cos té vida pròpia i de nou esdevindrà aigua de vida.

L’eix central de tot això no és el record si no el present i ara és diferent, ara ens acompanyen l’ insomni: Un deu pagà / s’aboca al dia/ i vomita hores en blanc/ que he d’omplir de temps./ Les hores solquen/ el meu cos insomne/ simplement al seu ritme.//28

També les sufocacions formen part del periple i l’ansietat: Soc cruïlla i lluita aferrissada per apaivagar el foc al cos…una ansietat aliena em cobreix..ens quedarà però l’aigua que quan va caldre, l’aigua del cos, va esdevenir llet per als fills. Un rajolí de llet / s’escola pit avall/orfe dels seus llavis/de nadó

 

Malgrat tot estem sanes, encara que ens vol perseguir l’osteoporosi: murmuri dels meus ossos/ en el vèrtex de l’osteoporosi…66 dirà la M

 

L’amistat i la sensualitat entre les dones, sempre còmplices, sempre amigues, sempre plenes de confidències, de secrets de joventut i de maduresa, sempre plenes de reafirmació abans i ara, sempre plenes de rialles iròniques,van marcant el recorregut de l’obra:”..de secrets,/ de pell de totes dues/…confidències…I encara riem més/ i ens dictem, / i afirmem convençudes/ que la vida és aigua/

 

I ens acostem el tema clau de l’obra: el títol ja ens el diu : M’he empassat la lluna: diu la MPS: Desert sense lluna me l’empassaré d’aquí dos poemes62.   I arriba al poema més bonic del llibre: CICLES LUNARS…dedicat a mi.-el més bonic del llibre- i aquest poema és l’eix, i la frontissa entre l’abans i l’ara.

Els cicles lunars que orbitaven ara ja no hi són vermell coàgul el noviluni.

En aquell moment quan ovulàvem- orbitàvem érem desitjables com llàgrimes de xocolata. Però estimades dones retindrem tot això perquè tenim la lluna al ventre, impertinents com som…ens tenyirem de roig de principi a fi. I serem dones noves, com la lluna nova i serem Accessibles. Visibles. Eternes perquè totes un dia ens empassarem la lluna…

 

El llibre es tanca amb la força que ens caracteritza, hem d’avançar amb la energia de tantes llunes en el cos i hem de mirar el sol com si fos el deu RA, des de la llum que ens dóna com si fóssim Isis de la mitologia egípcia…també present en el llibre.

I marxarem felices a viure la vida que ens queda: Sense Princep a cavall/ ni carbasses carrosses. I acceptem el CANVI en majúscules, perquè som portadores de la lluna i el canvi etern del cicle lunar és dins nostre.

I finalment el llibre es tanca en l’acceptació quan diu: SI HO VULL./ VIURE PLENAMENT LES MAREES DEL MEU COS.

 

Acceptació del canvi doncs, des de la força sempiterna que les dones portem dins del ventre…

 

Això seria el primer tast, però hi ha més….

 

LA FORÇA DE LA SIMBOLOGIA EN EL LLENGUATGE POÈTIC de MPS.

 

Cap mot és gratuït dins de cada vers i la poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència i ella la MPS, ho sap i hi juga.

Us proposo endinsar-vos en el món simbòlic del llibre que ens portarà cap a l’eterna simbologia del que ens defineix com a dones de manera sempiterna.

La majoria de símbols que teixeixen els poemes tenen un càrrega marcadament femenina i ajuden a creure en la força d’haver- nos empassat la lluna.

 

L’AIGUA: IMATGE D’AIGUA

 

Si mirem la cultura Índia l’aigua és imatge de la vida que flueix en forma de llet, de sang, de pluja,de sàvia. En la cultura cristiana és vida, a través del bateig arribem a una nova vida. És també fecunditat i part…totes trenquem aigües i s’inicia el procés de néixer

Heràclit deia que l’aigua és el riu de la vida, mai et banyes en la mateixa aigua. L’aigua flueix sempre nit i dia en la pluja i en la rosada.

L’Aigua és símbol de l’inconscient de la part informal i també és la part femenina de l’esperit.

A Babilònia, l’aigua és la casa de la saviesa.

La MPS, que ho sap, la utilitza per retornar al cos la font de vida que li ha robat el climateri: I afirmem convençudes/ que la vida és aigua/ i si cal s’ha de sortir a cercar-la,/ que el secret de la vida/ rau en saber ser humida./ 58

 

EL CERCLE:

La imatgeria al voltant del cercle va teixint alguns poemes, que en alguns moment podem relacionar amb el la IMATGE DEL SOL i tots sabem que és l’element masculí, el trobem en els versos quan parla del deu egipci RA, el sol, i la deessa ISIS, la lluna, l’un i l’altre es necessiten en el joc amorós per la creació de vida.

 

ANELL:

Proper al cercle hi trobem l’anell, com totes les figures rodones simbolitzen la continuïtat i la totalitat. També és símbol del matrimoni o també del temps en etern retorn…és el procés vital de l’univers i de cadascuna de les seves criatures….és la natura que es crea i es destrueix contínuament. I la llum que irradia l’anell és l’eterna saviesa i la il·luminació transcendental.

Aquests dos elements es passegen en l’obra acomplint aquesta simbologia a la perfecció, veiem -ho: la lluna un anell/ mossegat pel fil de sang…Un anell/ gravat en un cel d’abril…/41

 

TEMPS

Abans parlàvem de l’insomni, de les nits en blanc, i la MPS en diu

Renecs de somier/ de nits atabalades/d’angostes hores/arraulides dins el rellotge/del vèncer./ 27 El pas del temps és un leiv motiv etern en qualsevol obra poètica.

 

PEDRA:

Una gran poetessa que juga molt amb aquest símbol és la MONSERRAT ABELLÓ, crec que la MPS seguint el seu mestratge veu en la pedra el símbol de la fortalesa i l’eixorquesa.: Ara soc pedra/i d’aquí no res pols./33 …herba menuda i tendra/entre els còdols/ sota la corba / de la catenària/ de la nit. 45

Però també hi veu en la pedra el símbol del ser i de la cohesió i la conformitat amb un, amb si mateix/.

Ella acabarà el llibre i se sentirà bé amb ella mateixa i recomençarà amb saviesa, amb entusiasme, com si fos una alquimista i participés de la transformació del seu cos vers la nova etapa. Hi ha en ell llibre l’acceptació plena del canvi, com si ella mateixa fos la lluna plena, pletòrica, exultant. Tot es transforma i reneix.

 

MIRALL.

 

El mirall igual que el ventall es relaciona amb la lluna perquè és passiu i reflexa la llum del sol, que té davant.

És el símbol de la imaginació i també de la consciència, com aquest poemari, que és un cant a la imaginació, a la creació literària, però des de la plena consciència del que ens vol transmetre: Una etapa de la vida.

El mirall és un símbol literari per excel·lència, pensem en el món màgic de Lewis Carrol, i la seva Alícia. En el món literari es pot passar a l’altra banda del mirall. En literatura és l’ambivalència,és el poder,és el record..etc.

 

En Rodoreda a Mirall Trencat és el mirall fet bocins que reflecteixen el món desaparegut de Teresa Goday de Valldaura.

 

A les dones ens encanta contemplar-nos al mirall i la MPS se’l menja com la lluna: Miralls menuts/dins meu/ a bocins.29 i així en ell i en els seus bocins la força de la creació literària fa de MPS aquesta poetessa única que tant ens agrada.

 

 

SAL IMATGE

Propera a la M. M. Marçal, que fa de la sal un dels eixos de la seva obra, en aquí la M. també juga amb aquest element.

Recordeu que la sal és un regal dels deus en la mitologia síria i que ens la van entregar perquè tinguéssim millor qualitat de vida.

Per algunes tribus de l’Himàlaia els deus van entregar la sal només als humans que eren purs per això s’associa a la puresa espiritual i per això és un goig tenir aquest present en abundància i la sal esdevé un aliment que purifica allibera l’ànima i condueix pel bon camí el nostre esperit..Penseu en el bateig desinfecta dels pecats anteriors per obrir-nos a una nova vida. Però també tenen la sal com a ritual moltes altres cultures: els grecs, els hebreus, etc.

Tots sabeu que la paraula salari ve de la paga amb sal que es donava a la legió romana, els romans no feien una colònia si no tenien a prop la possibilitat d’aconseguir aigua i sal..

Els continents surten del mar salat i retornen al mar.

La M. la relaciona amb la passió amorosa:El mar entre les cuixes/ la sal sota les ungles33…m’esmicolava en sal/ i em creia, per uns segons, mar./ Propera al mar i a l’aigua salada no renuncia a la sexualitat en cap etapa de la vida i el climateri també es tenyeix de sexe i de sensualitat…característiques omnipresents en la seva obra….Penseu en Fulles d’heura o Sexe Mòbil Singular que li han donat tantes alegries. I la Poesia de la MPS reclama que la dona per ser feliç ha de ser humida:

Humida en el tacte/ d’un polsim de sal/ que la memòria em regala/ Humida de la teva mà /buscant la meva.57

 

 

FOC, IMATGE

Era evident que aquest element l’hauríem de relacionar amb la sufocació: Per si de cas aigua…Que per dins infern./ Que per dins foc./ Que per dins 365 graus./- Picada d’ullet al temps.-RES ÉS GRATUÏT en aquests poemes- Que per dins fogar/49

En el cas de la simbologia del foc, és fàcil suposar que és una de les primeres coses que van adorar els humans. Bàsicament, se li rendia culte per la fascinació que aquest provocava i pel seu origen desconegut, cosa que va impactar a gairebé tots els pobles primitius.

El seu origen ocupa el lloc central de molts mites, entre els quals destaca el de Prometeu, que el va robar als déus per donar-lo als homes (cosa per la qual va ser severament castigat).

A la mitologia celta, la deessa del foc era coneguda com a Brigit, que també era la deessa de l’art, la poesia i la terra. També era l’encarregada de protegir els ramats i les dones joves, encarregant-se sobretot de protegir els nens més petits. Un altre déu celta del foc reconegut com a tal és Belenos, déu del sol, del foc i la medicina.

El foc en si mateix era considerat sagrat pels celtes, i si aquest s’apagava en una llar, era símbol de malastrugança.

A Egipte era considerat vida i salut, era la calor al cos.

Heràclit deia que tot neix del foc i es torna al foc.

També l’associació del foc a la libido i la fecunditat ha existit des de sempre, però també des de sempre ha estat associat a la purificació, pensem en les nostres fogueres de St Joan.

La dicotomia: Foc-terra: suposa erotisme, energia física…/ la de foc –aire: suposa l’element purificador, sublimador,l’ energia espiritual. El foc doncs vol transcendir la vida humana, com ho vol fer la poesia.

ELS COLORS – projectar una gota de sang o groselles, nabius i gerds…

Ella és la poetessa dels colors, hi juga constantment en tota la seva obra, no en va jo li dic la Princesa del País dels blaus, però aquí el color estrella és el roig…en versos com: menstruu groselles, nabius i gerds. Antioxidants, la força per poder continuar..fruits rodons petits com gotes de sang , i ella se sent

Desesperada per recuperar /les seves fases i tenyir-me/ de roig principi i fi.

 

VENTALL aquí imatge del ventall per tancar l’acte….

Vaig acabant la simbologia però no ho podem fer sense parlar de la simbologia del ventall:…és plegable i s’obre i es tanca com les fases de la lluna i es relaciona amb la imaginació, amb el canvi, amb el ser plenament.

No podem oblidar l’esplèndida riquesa del ventall en el món de l’erotisme…Penseu en Auques i ventalls del Carner, les dones seductores passant pel Passeig de Gràcia i atrapades per sempre en el versos del Princep dels poetes, o penseu en Rodoreda a Mirall Trencat: La Teresa, com sedueix el seu segon marit elegantment vestida juga amb el galanteig del ventall

 

LA LLUNA: IMATGE DE LA PORTADA DEL LLIBRE, repetir-la o la primera imatge del power

 

Les dones ens empassem tantes coses a la vida…M’he empassat/ un manyoc d’incerteses/ i de llàgrimes gelades./

 

Però la conclusió és que ella s’ha empassat la lluna i dins seu té l’energia per transformar-se en aquesta nova dona: Plena, visible, turgent i desitjable. Perquè la Lluna és fecundació, és menstruació, és Renaixença….i la MPS es veu obligada amb la lluna al ventre a AVANÇAR i creuar el portal iniciàtic…amb Ra, el sol, l’altre, també en la relació amorosa, que encara hi és, que ens estima i acompanya en Nous temps de rou en el temple d’Isis, la lluna, nosaltres, totes les dones…Sense ràbia, sense ràbia.

Gràcies

Anna Ruiz Mestres

M’HE EMPASSAT LA LLUNA de Marta Pérez i Sierra

Mhe-empassat-la-lluna-pati-Llimona-pòster

Títol: M’HE EMPASSAT LA LLUNA.

Autora: Marta Pérez Sierra.

Editorial: VIENA edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

Nombre de pàgines: 75

 

 

PICANT L’ULLET DES D’UN CRÀTER LUNAR

M’he empassat la lluna, és la darrera obra de Marta Pérez Sierra, poetessa consolidada i amb un lloc d’honor en la poesia catalana.

El llibre s’insereix en la línea de l’alta poesia. MPS és hàbil en el llenguatge, profunda en la paraula, no hi ha res de gratuït en cap vers. El vers curt li exigeix un esforç per sintetitzar la idea en un mot, cosa que aconsegueix abastament gràcies al domini de la tècnica.

El tema central de l’obra és el climateri, etapa de la vida en què les dones deixem de ser fèrtils i amb aquest teló de fons ens passeja per un periple de tòpics, sovint ben reals, que l’acompanyen: les sufocacions, la pèrdua de la menstruació, l’insomni, l’ansietat, etc. Però ella vola més enllà i això és el pretext per parlar de la dona, de l’etern femení, que malgrat les etapes de la vida és omnipresent.

Els poemes també parlen del record de la sexualitat apassionada, com no podia ser d’altra manera ja que té un domini de la sensualitat i de la sexualitat com poques dones de la nostra poesia. També hi ha un record per la maternitat, la lactància, els fills.

Sovint juga amb el passat i l’ara i tot es fon en una simbiosi perfecte que esdevé paraula precisa,vers i poesia.

El llibre, ple de simbologia, palesa el profund treball que ha fet l’autora. Hi trobarem ressons de mitologia celta, egípcia…d’icones que van lligats a la dona, però juganera com és, riurem amb les princeses amb carrosses de carabasses, i gaudirem de la importància del mirall en el món femení. Ens identificarem amb objectes emblemàtics de la seducció com el ventall en el s.XIX i principis del XX (penseu si no en Auques i ventalls de Josep Carner i les seves dames passejant amb ventall pel Passeig de Gràcia).

Els poemes es flanquegen amb fotografies d’Enric Maciä, que ha sabut captar l’essència de cada vers i transformar-lo en imatges diferents, poc convencionals, originals, provocadores, trencadores…formant un corpus compacte, únic, entranyable…

No és una obra de pèrdua, de dol, de tristesa…Les dones, i ella una més, sabem trobar l’eterna fertilitat perquè continuem en les altres, i esdevenim creadores i portadores de vida en altres àmbits. Ella, per assegurar-se’n, s’empassa la lluna per continuar el cicle dins seu per sempre més i és des de l’astre femení per excel·lència que els lectors li piquem l’ullet des d’un cràter lunar, plens de la vida i la bellesa que traspua la lectura dels seus versos.

Anna Ruiz Mestres

LLIBRE OBERT AL VENT de Tònia Torrelles

PortadaTonia

 

Títol: LLIBRE OBERT AL VENT

Autor: Tònia Torrelles

Editorial: Compte d’Aure

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 98

 

Quan junts, al sol, llegíem el diari!

L’atractiu poemari de Tònia Torrelles està estructurat en dues parts, la primera també dóna títol al llibre i és el primer vers que es proposa al lector i la segona s’anomena Rescat d’absències. El llibre sedueix més encara amb un recull de dibuixos de l’artista Antoni Picas, que si ja són bons per si mateixos, guien al lector a fer-se encara més seus els poemes que acompanyen.

En l’obra de T.Torrelles viureu un món proper, arrelat a la terra, a la vida i als sentiments de tots els éssers humans. Des de la quotidianitat, com un llibre obert al vent, us retrobareu amb les pròpies emocions.

Són diversos els temes que van serpentejant en els versos: la infantesa record d’un paradís perdut, sovint com Carner en els Fruits saborosos, aquesta etapa es fa acompanyar de fruites dolces i juganeres com les cireres, les magranes, les pomes verdes juntament amb espais que han marcat l’autora com els balcons… El temps restava de gust estès al meu balcó! Plens de cromatismes aquests poemes també parlen de geranis que curullen els balcons i omplen els records de la poetessa.

La natura es passeja ja sigui en les imatges dels arbres que van trenant els versos plens de simbologia com un enllaç entre el món terrenal i l’espiritual, ja sigui en l’aire, en el vent que alena en cada mot.

El món grec hi és present en llocs com Ítaca, o en personatges com Isis, Èol, Orfeu i Eurídice, donant un toc de classicisme a l’obra.

La sensualitat – …Perfum, a l’arracada dels seus cabells…- i l’erotisme solquen a poc a poc moments tendríssims dels poemes i de tant en tant l’autora s’atura en el bes, en la possessió de l’altre -…A les vuit de la tarda/ ja eres meu!- , en la pell encesa, en la glamour d’arreglar-se obrint pas a la coqueteria femenina i especialment en l’amor en majúscules, però també en coneix l’engany i si cal ens parla del desamor, tot plegat al servei de teixir la complexitat dels sentiments humans en cada vers.

Propera a la terra que l’envolta, el paisatge és un reflex dels sentiments. Des de la mar que gronxa la relació amorosa fins als ametllers –D’enllà se sent la flaire d’ametllers- passant per la vinya i el vi,-…Al teu celler floreix el nèctar de vida.- amaren el poemari d’una quotidianitat subtil que té tocs de costumisme amb hàbits de diumenge- asseguda al sofà somiejava…- compartits: Quan junts al sol llegíem el diari!. Ressons, doncs, de fresca poesia que cal llegir i tastar a petits glops en una tarda càlida d’estiu.

Anna Ruiz Mestres

MARIA ANTONIETA de Stefan Zweig

MariaAntonieta

 

Títol: MARIA ANTONIETA

Autor: Stefan Zweig

Editorial: Acantilado

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2012

Nombre de pàgines: 539

 

 

La louve autrichienne! La lloba austríaca!

Encara lluny de la normalitat literària, no podem llegir en català, que jo sàpiga, la meravellosa biografia d’Stefan Zweig sobre M. Antonieta, arxiduquessa d’Àustria i Reina de França.

Aquesta biografia, més humana i més fidel que les que apareixen per Europa en determinats moments en contra de l’anomenada l’autrechienne –l’altre-gossa, fa temps que es pot llegir en castellà.

Gràcies al desaparegut Vallcorba gaudim en català de les obres més emblemàtiques de Zweig, però ens queda un llarg camí per tenir l’obra completa en català.

Així les coses, us suggereixo de fer la lectura en castellà, si encara no ho heu fet, de la biografia d’aquesta dona odiada i admirada però sempiterna. De ben segur que l’autor us és conegut. Austríac, ric, jueu, intel·lectual, biògraf i novel·lista de referència, marxà d’Àustria fugint del Nazisme. A ell li devem una de les anàlisis més lúcides de l’Europa del sanguinolent s. XX.

L’autor fuig de determinades biografies de l’època de M. Antonieta perquè es van falsificar sense escrúpols molts documents.

Us impressionarà la vida d’una noia que amb 15 anys es casa amb el delfí de França i es veu abocada a una intrigant i hostil cort versallesca. Estimada primer i odiada després pel poble francès és criticada pels dispendis i per la vida dissipada que duia, on tot no era sempre cert. El problemes sexuals del marit, silenciats en d’altres biografies, li van suposar no tenir fills fins després de 7 anys de matrimoni.

Zweig capta com ningú l’ànima d’aquesta dona que si no hagués passat per la guillotina no seria gairebé coneguda. El lector es sorprendrà de veure com passa de la frivolitat a la lucidesa en les terribles circumstàncies del seu final. Potser un dels moments corprenedors és el judici, on les hàbils respostes que dóna al jurat, que ja l’havia condemnada molt abans, impacten i ens enfronten a una dona intel·ligent lluny del mite que ha passat a la història. L’autor habilíssim va destrenant una vida de tòpics que desmitifica quan és necessari. Beu de fonts històriques de l’Arxiu Estatal de Viena que per pudor havien estat silenciades i també de la investigadora Söderhjelm que va treballar en els arxius dels descendents del comte Fersen, l’amant més fidel.

Som doncs davant d’un autor que intenta explicar la història d’una dona, que des del s.XX va ser estudiada des de l’objectivitat, lluny de prejudicis anteriors. Cal redescobrir-la doncs sota la mirada de Sweig.

Anna Ruiz Mestres