ELS VELLS, AQUELLA NOSA de Cèlia Sànchez Mústich

Títol: ELS VELLS, AQUELLA NOSA

Autora: Cèlia Sànchez Mústich

Editorial: Comanegra

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 242

Al punt que hom naix comença de morir, / e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,/ P. March

Quina agudesa la Cèlia SM per tractar la vellesa des d’una mirada divertida, irònica, amorosa, compromesa, crítica, i reivindicativa.

El llibre és una profunda reflexió sobre com a la societat li cal encarar la vellesa (la pròpia i la dels avis), l’edatisme, la vida a les residències i les pandèmies.

Conscients que el naixement ens porta a la mort, res no justifica la deixadesa política i social vers els vells, aquesta nosa.

CSM, explica la cura que ha tingut de l’àvia i de la mare, però com una mena de meta-ficció trobem, una història dins de la història, on narra amb una tendresa infinita la recerca d’una amiga de la mare a qui han canviat de residència, i el periple, a voltes trist, a voltes divertit, amb aires detectivescos,  per trobar-la. Les dues històries són el pretext per abordar la vellesa.

Reflexionarem sobre com de ben vist és tenir cura d’un gos (salvant distàncies),  o bé d’un infant, i l’ambivalència amb què es jutja els familiars que tenen cura dels seus ancians. Enfoca amb lucidesa el tema de l’edatisme i la terrible marca de l’edat, i també la pandèmia.  Mostra la poca inventiva que hem tingut: les morts solitàries, el protocol, la manca d’empatia, i no s’ha vist gairebé res a les televisions, potser algun maltractament. I la gran coartada dels polítics, ”ens ha vingut de cop”, serem criminals, o almenys cínics!

La societat no vol saber com tractar els ancians. Manquen geriatres i professionals, freqüentment mal pagats. Han de funcionar les residències pel voluntarisme? Val la pena una societat on hi regna la impietat per la gent gran?  Quin problema tenim amb les arrugues? Gerontofòbia? Fixeu-vos si no amb les cremes antiedat, el nom fa la cosa no? De vegades el sublim, no és també en la lletjor física, pensem en el Cyrano, per exemple? Això no és segregació? Si els rostres amb ulleres són tan normals com les carreteres amb cotxes, perquè no ho és l’aspecte físic de les persones ancianes? Mira si som hipòcrites, que comprem mobles amb un aspecte antic, o texans estripats i pelats i no podem valorar la vellesa de l’ancianitat?

La CSM  ens ofereix un relat escrit amb un llenguatge intel·ligentment irònic. Sovint trobem frases com llei de vida, o quan ens dirigim a un ancià i li diem : Ja t’ho  he dit/ Ja m’ho has dit, queesdevenen indignament tòpiques. El joc ironia-tendresa és un punt fort de l’obra.

Però l’amor esdevé el missatge més important i fa del llibre una lectura imprescindible davant d’un tema extremament  silenciat i bandejat per la societat.         

                                                                                                                 Anna Ruiz Mestres

Publicat el 24 de desembre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU de Carme Junyent

Títol: EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU

Autora: Carme Junyent amb Bel Zaballa

Editorial: La Campana

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 140

La llengua és un pont per acostar les cultures

Aquest llibre imprescindible en tots els àmbits, és obra de la Carme Junyent i  l’àgil redactat de la periodista Bel Zaballa. L’autora, professora de la UB, i directora del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, ens mostra com tractem la llengua en el dia a dia. Les estadístiques i fets que presenta palesen que hem entrat en un camí de no retorn.

Deixa molt clar que l’única manera de salvar el català és fer-lo servir i no canviar de llengua. Un repte que podem aconseguir només en 2 mesos de proposar-nos-ho i no canviar al castellà. Cada vegada que ho fem ens aboquem a la desaparició.

L’oficialitat ha deixat sols els parlants, però això no vol dir que no haguem de fer res. Parlar la nostra llengua és ser qui som i mantenir la cultura que tenim. Quan una llengua es perd, perdem molts dels coneixements que teníem. Lluitem aferrissadament pel canvi climàtic i passem de llarg sobre el tresor que és la diversitat lingüística. Europa s’uniformitza sota l’anglès i les llengües minoritzades s’extingeixen. Els estudiants d’Erasmus, ho fan tot en anglès, i les llengües del país que visiten, majoritàriament ni se’n preocupen d’aprendre-la i la seva cultura tampoc. Recordem com l’ascens de les llengües romàniques van bandejar el domini del llatí, quants tresors obtinguts en tots els àmbits, no? La diversitat enriqueix, la uniformització limita i anul·la.

Sempre cedim els mateixos, amb l’argument que així ens entenem tots. Preguntem-nos: els nostres drets lingüístics, sempre han de ser vulnerats? El bilingüisme és una manera d’imposar el castellà? Totes les llengües minoritzades moren de bilingüisme, remarca la C. Junyent

Els pobles que perden la seva llengua, pateixen física i psicològicament -Un incís, (Molts sanitaris no parlen català, el malalt indefens canvia de llengua per assegurar que el professional l’entengui i el curi, i hi ha el malalt que ha de morir sense sentir ni un bri de català en aquests dies foscos. És ben sabut que parlar-te amb la teva llengua, forma part de la curació. La justícia formaria part d’aquesta anòmala situació també) –  Diu el lingüista G. Zukerman que quan es recupera una llengua ancestral: millora la salut física i mental…i baixen notablement els índexs de suïcidi, la diabetis i l’alcoholisme.

Rebel·lem-nos, parlem català! La globalització accelera el procés, els mitjans també; animem als nostres fills i nets a fer-lo servir, tindran més oportunitats de triomfar en una llengua petita que no en una de global. Abandonem la mentalitat de l’esclau: “programats per cedir”. El nostre gra de sorra és mantenir la llengua. Fem-ho!                                            

Anna Ruiz Mestres

Publicat el 4 de desembre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

Laura Borràs

Anna Ruiz Mestres a l’espai “Espurnes literàries” dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca. Ens parla i recomana, avui, “El poder transformador de la lectura” de Laura Borràs.

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa. Presentat per Sílvia Delgado. 

Minut 29:15

Marta Pérez Sierra

Anna Ruiz Mestres a l’espai “Espurnes literàries” dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca. Introdueix l’espai recordant Joan Perucho i després ens parla i recomana avui “Punta de plom” de Marta Pérez Sierra.

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa. Presentat per Sílvia Delgado.

Minut 29:15

EL PODER TRANSFORMADOR DE LA LECTURA de Laura Borràs

Títol: EL PODER TRANSFORMADOR DE LA LECTURA

Autors: Laura Borràs

Editorial: Ara llibres

Lloc i any d’edició: Barcelona 2020

Nombre de pàgines: 285

Arts Longa. Vita brevis.

Llegim doncs!

Llegir o rellegir els clàssics acompanyats de la Laura Borràs, i anar a les fonts rics de tot el que hem après de la seva anàlisi culta i il·luminadora és una experiència que ens metamorfoseja.

Analitza la situació paupèrrima en què es troba la literatura a l’escola, i com això és recolzat per una política que erradica la pràctica de formar lectors des de la literatura.

Ens introdueix a partir de la terminologia greco-llatina: Kánon (canon, model a seguir), krineín (jutjar), a la prima classis, als clàssics. Ho fa com una dona renaixentista que ho abasta tot.

Parteix del mite de Prometeu, i el de Faust de Goethe, que retrobem en Bearn, més dolç i suau. En aquí el dimoni és una dona bella, na Xima. A Don Toni, el protagonista, només li queda recordar el paradís perdut, i les seves Memòries esdevenen la millor de les amants. A la manera de Proust, voldrà persistir a través de la paraula.

En Le chef d’oeuvre inconnu (L’obra mestre inconeguda) de Balzac, observem el tema de la creació/destrucció de l’obra mestra i l’artista que es creu Déu. Som davant d’una de les reflexions del llibre i un dels eixos de la seva anàlisi: l’home creador de vida, el mite de Frankenstein, un fil, que en la resta d’obres, obrirà el camí entre pintura i literatura per aconseguir l’art absolut.

Ho veiem en Sthendal a la Cartoixa de Parma, que per crear la comtessa de Sanseverine, s’inspira en Corregio i en les figures femenins que ha estimat, fent de doctor Frankestein. En aquí la fusió de música, pintura i literatura aconseguiran l’obra mestra. L’estudi d’Emma Bovary, una dona que no suporta tanta realitat grisa i es suïcida, ( vet aquí l’escàndol) és minuciosament analitzada.  

Apassionant és la reflexió de La metamorfosi i Kafka, un home complex, a qui la literatura li es vida, i el vincle entre l’art i la vida és indestriable. Lluny del simbolisme que es pretén en la seva obra, ens el mostra com un clàssic que fa una diagnosi espectacular del seu temps. Reprèn la importància de la música en Joyce, en el conte, La mort, de Dublinesos, que Huston portà al cinema.

Finalment els clàssics més nostrats com March, poeta i mestre d’amor amb majúscules, afirmarà que la pintura és com un acte d’escriptura.

Sampere, Margarit, i Marçal, 3 titans de la poesia contemporània, ens passegen pel dolor, la malaltia, l’amor maternal i de manera especial la mort, tema que tanca el llibre amb una profund poema de Marçal. Retrobem la pintura, la música, i la memòria rerum i la memòria verbum, imprescindibles en l’art literari.

La conclusió de la lectura ens porta a nosaltres criatures cartesianes del cogito ergo sum, a llegir i rellegir els clàssics.  La seva voluntat de transcendir el quotidià per anar a la recerca del sublim, els fa transcendir el temps i és la raó per la qual esdevenen clàssics. Llegir-los és una síntesi dels grans temes que ens fan humans.                                         

                                                                                                    Anna Ruiz Mestres

Publicat el 16 d’octubre, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.

Nati Soler Alcaide

Penedès en Xarxa és un magazín matinal de ràdio impulsat conjuntament per Domenys Ràdio, Canal 20 Olèrdola, Ràdio Sant Sadurní i Ràdio Vilafranca, amb el suport de La Xarxa.

Avui l’Anna Ruiz ens ha recomentat el llibre “Cadells de gat” de la Nati Soler a l’espai “Espurnes literàries” dins el programa “Penedès en xarxa” de rtvvilafranca presentat per Sílvia Delgado. Abans, però, ens ha parlat de Josep Carner, ara que fa 50 anys de la seva mort.

“Dir molt en un mig dir seria mon afany” Josep Carner

Minut 29:35

“Claus a la llimona”, espectacle poètic a Ona llibres

Claus a la llimona

Bon vespre a tothom,

Gràcies a la llibreria Ona per acollir-nos en aquest entorn entranyable i gràcies estimat públic per acompanyar-nos amb aquests temps de COVID.

L’espectacle que aneu a veure i a gaudir:

És un projecte multidisciplinari que agermana literatura, música i dansa. Comptem amb la ballarina Aida González, i les poetes  Marta Pérez i Sierra i Esperança Castell

L’espectacle es basa en poemes dels llibres Dones d’heura, M’he empassat la lluna i Escorcoll, de Marta Pérez i Sierra. I en microrelats del llibre Compte amb el buit d’ ella mateixa.

En l’obra de la MPS s’hi veu una marcada simbologia del femení́ de l’existència, escolteu-ho: Indefensió: Plovia./ Elles em van cridar, les meves germanes, / les que transiten/ amb l’aigua fins a la cintura,/ amb una paraigua/ desballestat./ Quan hi vaig arribar/  ja eren riu.

També la poeta Esperança Castell dialoga amb la Marta : Suite d’estiu: Rituals a l’alta montanya: A la tarda les fades/ duen roses vermelles. /Bruixes i fades bescanvien/ escombres i flors… Cada dia les bruixes tornen/ cada nit les fades se’n van./ Breguen dones i flors/ cremen les veus i els segles.

L’espectacle que anem a veure es titula: Claus a la llimona, que és un passeig poètic on la dona és la protagonista.

Es vol  parlar de la simbologia del femení en l’existència de la dona empresonada. No limitar-nos a la presó de la justícia, sinó a la presó d’una malaltia, del cos, de la cultura, de la religió…

L’espectacle està dividit en tres parts.

La primera: El diàleg,

és un breu recorregut que presenta la dona implicada amb el seu entorn, solidaria i enamorada de la vida.

El resumeix l’Aida González Olvera interpretant “loca”.

La segona part: De fèrtil a fecunda

És dedicada al cicle femení, a l’esforç i patiment que suposa ser mare, tenir una feina, ser creativa i conviure amb els diferents estats hormonals.

La tercera part: La culpa, la soledat i la por

És introduïda per un poema de l’Aida, que també el balla, “Infecta”.

Com veureu ens insereix de nou en el diàleg i en aquest sentiment d’unitat. Som totes una, el que li passa a una ens passa a totes, però això s’explica des d’un patiment específic, el de les dones a la presó. És un diàleg fratern. Una lluita contra la soledat. 

Escoltareu doncs poemes de la Marta PS i però també de l’Esperança Castell, que avui es suma a aquest espectacle amb poemes del seu últim llibre “mig pa i una flor” i tot això compartint amb  aquestes 3 dones tant potents, i jo mateixa Anna Ruiz Mestres, professora de literatura i crítica literària per als que no em conegueu. I per descomptat  juntament  amb tots  vosaltres estimat públic, que sense vosaltres no hi ha espectacle. 

Un record solidari per als presos polítics i en especial per a la Carme, que en una piulada deia:  Avui fa 900 dies que em van prendre la llibertat. Hem passat aniversaris, malalties i molta solitud a la presó. Mai no recuperarem aquests dies, el temps lluny dels que estimes mai no es compensa, la llibertat perduda no es torna. i la Dolors Bassa en una entrevista recent afirmava: “Sempre he reivindicat el diàleg, i des que sóc a la presó el continuo reivindicant malgrat la repressió que estic patint“. No ens podem imaginar, des de fora,  el valor que té mantenir les ganes de viure, de lluitar i estimar de dins la presó.

COMENCEM

                                                   

Per visualitzar el vídeo fer clik a l’enllaç del canal d’Ona llibres: https://youtu.be/dnd3vmEs1BU

TANCAMENT DE L’ACTE.

Som totes una, el que li passa a una ens passa a totes.

En cada gest del peu, de les mans, i del cos de l’Aida, l’espectacle ha esdevingut dansa d’amor, de dolor, de goig i de protesta. En cada vers, en cada mot, el poema ens ha omplert d’art i reivindicació. Hem anat cosint i tancant ferides, perquè la força i l’empenta de cadascuna de nosaltres és la força i l’empenta de totes,  per fer la realitat més amable, més propera, i per descomptat més nostra.

Gràcies estimat públic per ser-hi, fins aquí  Claus a la llimona.

Un aplaudiment per aquestes 3 grans artistes!!!

Prestació i tancament de l’acte: Anna Ruiz Mestres

Presentació “Cadells de gat” de Nati Soler Alcaide a la llibreria Alibri de Barcelona

PRESENTACIÓ DE LA NATI

Pels que no la conegueu la Nati Soler Alcaide és una escriptora consolidada i de pedra picada.

Ha obtingut diversos premis literaris que li han permès publicar: Apunts de Praga, ed. Ajuntament de Sallent, 2001. Onze d’agost, ed. Cossetània 2003. Les dents del gat, ed. Viena, 2004. Quan la figuera és assotada pel vent ed. Aguaclara 2005. Poemes de pedra seca, ed. Cossetània 2006. Furgar el rusc, ed. Emboscall 2008. La pedra d’aquesta casa, ed. La Comarcal 2009.  La casa amb  set butxaques. ed. Pagès 2009.  Les dents de la pluja, ed Bromera 2011. La lentitud del ramat, editorial Pagès, 2015. Diuen… Escrits propers, editorial Cossetània Edicions, 2016. Paraula, premi i edició de La Casa de Andalusia de Dènia, 2018. I ARA, malgrat la COVID, el 2020, CADELLS DE GAT, d‘Onix editors.

PRESENTACIÓ DE CADELLS DE GAT.

Avui us parlaré d’una joia poètica que brolla dels versos de NSA. El seu darrer llibre supera, al meu entendre, amb escreix els anteriors, mai però, sense deixar de beure en les arrels de la seva lírica.

Com diu el seu prologuista, Àlex Susanna, arrapada a les coses, i és ben cert. Us en parlaré de tot això i us ho demostraré. Només un incís, respecte de la fotografia de l’Olga, crec que arrenca el vers de l’autora, com si fos un tija subtil, i llavors els mots esdevenen precioses imatges sota la força del seu objectiu i es transformen en una bellíssima obra d’art als ulls  del lector. – Esment a la projecció-

Com us deia fa un moment mentre llegim caminarem dins d’una cartografia d’imatges fotogràfiques i poètiques, amarades d’un espai proper, el Penedès si voleu,  però jo penso que per extensió el Mediterrani. El seu paisatge poètic engloba aquest MARE NOSTRUM, que ens agermana.

Veiem-ho:

QUÈ TÉ CADELLS DE GAT I QUÈ TÉ LA POESIA DE LA NATI?

LA PROXIMITAT

La proximitat de la poesia de la Nati és plena d’objectes que configuren el nostre entorn: la casa,- la de pagès eh!, la casa pairal, la de poble amb solera, però també cases buides o plenes, sense ànima, fredes, totes iguals,) …ella es mou millor amb les cases que tenen pedrís per seure, o la finestra, que personifica més d’una vegada, i els llençols voleiant al vent ( Salvat: Estenies la roba al terrat/ i el teu braç tan rodó regalava; dins La gesta dels estels),

el d’ella:

 … mullats i nets, es desfan/ de la mort i de la vida,…

més profunds que en Salvat malgrat que tots dos poetes es retroben en els llençols,)  però també hi trobem els animals, els ocells, i de manera especial els gats, animal mític  i controvertit alhora.

El gat estimat i perseguit en diferents moments de la història- Maleït al Japó, venerat a la Xina i a l’antic Egipte, que se l’identificava amb la deessa Isis, (anècdota de les guerres perses i egípcies, / Batalla de Pelurium / Deessa Bastet, amb cap de gat./ El gat als escuts dels perses/) o bé a l’Edat Mitjana lligat a les bruixes i a la mort, es creia que protegia a les bruixes de la negativitat, cosa que també es creu avui en dia, ( els sanadors encara ho fan),  lligat també a la feminitat a l’espiritualitat, a la puresa, al carisma, a la llibertat. Ara, forma part de la tendresa de les nostres vides:

…les mans amanyaguen / el caparró daurat/ de la gata tendra…/   

i en aquí, vull dir en el llibre, el gat esdevé un fil més que condueix, acompanya  i dóna títol a l’obra.

LA NATI, JA ENS EXPLICARÀ EL PERQUÈ D’AQUEST TÍTOL I D’ON ARRENCA L’OBRA.

Cal fer esment però a la força d’aquets animals en l’imaginari de l’autora ja que apareixen sovint en la seva poètica.

LA QUOTIDIANITAT:

La quotidianitat ajuda a crear aquesta proximitat de què us parlava:

La trobem en les coses que ens envolten, coma ara les flors properes, que t’enamoren quan vas trescant pels camins, i els seus colors i olors ens encisen mentre passem pel costat mirant els marges, com per exemple el carbassa dels humils però molt bells bojacs, ( tanqueu els ulls i imagineu amb mi aquesta imatge)

bojacs sota la neu…

o bé

sota un fulla roja,

referint-se a l’heura, que tan bé ha captat l’Olga, o bé les flors properes, que  ens acompanyen silencioses:

un lila intens, sense aroma, igual/ que les violetes de l’hort.

Tot això  és dins dels poemes i tot això els transforma en una bellesa plàstica aclaparadora.

Però també vull parlar de  la presència dels clàssics en l’obra de la Nati, ella ens els fa sentir quotidians, propers, seguint l’eix i les intencions del llibre, crec…: Deia Virgili, encapçalant un dels seus poemes:

“Sóc viu, si, i arrossego la vida enmig dels perills extrems, no ho dubtis.”

Virgili li val a la Nati per donar protagonisme a la vida, però també a la mort, que és present en d’altres poemes.

Hi ha un bon joc antitètic en les reflexions sobre vida-mort que recorre els fulls del llibre. I tan quotidianes són l’una com l’altre, així com ho són en el nostre entorn. La Nati en parla ja sigui de manera dolça, o de vegades agre i dolorosa, com la vida mateixa.

I seguint amb les imatges del dia a dia, de la quotidianitat  també hi trobareu una reflexió  sobre la  indiferència de com fem les coses, a vegades.

M’ha cridat l’atenció com de bellament ens explica, o més aviat ens parla o potser ens retreu, de com apilem viatges i records – tot i que hi ha records que la burxen i que se’n vol oblidar, però  fixeu-vos com troba l’harmonia i la bellesa de la quotidianitat i del viure diari, i ens ofereix una intel·ligent  mirada a l’obsessió que tenim pels viatges. Que no vol dir amb això, que no s’ha de viatjar, alerta eh!

Diu que més que viatjar el que necessitem quan viatgem és: el descans en una bella i senzilla cambra, escolteu:

...trobar una cambra a poc preu, neta i segura.

I després diu, de tot això, de tant de viatjar, hem après:

/ que el millor viatge és al forn de la cantonada/

i més endavant:

…..i el més extrem dels perills/ és ser vius dins un cos/ que funciona, discretament bé.

Voldria que us fixéssiu en com juga amb el que és proper per parlar del transcendent, del profund. És aquesta una altra de les destreses de l’autora, que veureu clarament en l’obra.

LA FILOSOFIA:

ELS 4 ELEMENTS DE LA NATURA:

La presència de la filosofia d’Empèdocles de Siracusa, amb  els 4 elements de la natura hi senyoreja : L’aigua sovint en forma de pluja, que cau fins

 …a fer madurar la claror de les finestres…  

el foc que destrueix i acompanya,

crepitava un tros de cep/ eixarrancat com una sargantana

o bé

El foc, impassible, s’ho menja tot, tot, menys temps i records”

i  l’aire amb la força del “ vent” que recorre molts versos,

i la terra

“… xopa de records.

són elements claus de l’obra.

L’EXISTENCIALISME:

Seguint el fil filosòfic, crec que el joc entre el quotidià i la profunditat existencialista dels seus versos estableixen una dialèctica constant, de  vegades  entre la  vida i la  mort, com he dit abans, però també entre els records “que burxen”, que també he citat abans, i el pas del temps, o bé entre la petitesa de la humanitat i la constant recerca de la felicitat, que sovint els versos ens la mostren en les coses gentils de cada dia, com ja hem vist :

la felicitat  és ensumar flors miserables,/ però nosaltres/ no ho hem sospitat mai.

O bé quan descriu la petitesa humana:

Som tan petits/ que ens fa por descobrir/ la necessitat de resar,/ no fos cas que el germà/ se n’adonés,/ del petits que som.

En fi un poemari que es fa  pròxim i accessible però no per això menys colpidor, ans el contrari.

I…COM HO ESCRIU TOT AIXÒ?

Doncs ho escriu amb ofici, amb saviesa, amb el seny que dóna l’experiència, amb la força de la bellesa de les coses senzilles i amb l’alta veu de la llengua.

(…ella fa servir mots com:  arrastellar-se, eixugar, míldiu, el jull, corriol, quarterejar, arremolinar,) Seguint el mestratge del savi poeta del poema Inici de Càntic el temple, i dels 2 famosos versos:

hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa…  

La Nati se’ls fa seu aquest missatge, i ens serva els mots, en els versos, perquè no es perdin, ni ho faci la nostra llengua, que si escoltem la Carme Junyent Figueres, hauríem d’estar preocupats per això. ( Anècdota DEL CATALÀ a TV3 de la consellera sortint, Maria Àngela Villalonga)

Retorno al fil:

I tot el poemari és una mostra de l’habilitat que té de jugar amb els mots que configuren el nostre dia a dia, o amb d’altres menys coneguts, i els trobareu  bellament enllaçats i lligats amb la força de la realitat quotidiana, que ho amara tot, fent del llibre una petita joia d’artesania poètica.

També la presència constant de l’adjectiu, vesteix els noms amb precisió i encant, i així va cosint de mica en mica el llibre i es val també per aconseguir-ho de la força contundent de les personificacions,

…acceptar que el temps camina sol marcant-se el ritme,…  

i de les colpidores metàfores                   

la nit es clava en el cor dels camins…

…el sol fet davantal de llum/ amanseix la tarda…

juntament amb atrevides  paradoxes:

un galop de núvols/ ho nega tot i cauen volves de foc/ fetes gotes d’aigua...

totes elles al servei de trobar l’encís i la gràcia en cada vers.

I ja acabo…

Hi veureu un vers ple de musicalitat, on la combinació de les síl·labes àtones i tòniques guarneixen d’harmonia l’obra.

Un llibre doncs:  Intel·ligent, bell, i profund.

Cadells de gat s’embolcalla de la petitesa, però també de la bellesa del que som i del que ens envolta, i això, justament això, esdevé la grandesa de la literatura de la Nati.

Molts èxits a CADELLS DE GAT!!

Gràcies.

Anna Ruiz Mestres

17 de setembre, 2020, a la llibreria Alibri

LA MEVA LLENGUA, LA MEVA VIDA de Teresa Costa Gramunt

Títol: LA MEVA LLENGUA, LA MEVA VIDA

Autora: Teresa Costa Gramunt.

Editorial: Voliana Edicions

Lloc i any d’edició: Argentona 2020

Nombre de pàgines: 137

Jo respondré. (K. Blixen)

Com la coneguda autora de Memòries d’Àfrica, la Teresa C.G. respon. I ho fa amb saviesa i contundència.

Aquest darrer llibre, amb arrels autobiogràfiques, és un recull de fets sobre la repressió que ha patit la llengua catalana a Catalunya.

Les vivències se centren en l’època franquista, en què la dictadura ho justificava tot. El que més dol de tot això és que ara, aquesta repressió lingüística sobre el català la justifica la democràcia consolidada, diuen.

Explica com ha viscut a la pell el menyspreu pel fet d’escollir la pròpia llengua per escriure la seva obra literària.

És bo que no s’oblidi el passat per reconstruir un present més fort i més digne.  Recordar-lo i escriure’l és un testimoni per a les generacions futures perquè sàpiguen d’on venim.

Però ella va molt més enllà del testimoni descarnat sobre la llengua. Una pensadora com ella reflexiona sobre el fet de deixar anul·lar i conseqüentment morir una llengua. I en fer aquesta reflexió hi trobem referències de pensadors com Pannikar, Steiner, Chantal Maillard…, que l’ajuden a confegir un entramat d’arguments sòlids per no defallir en la defensa de la llengua catalana, en front d’arguments que no ens porten enlloc: com el mal anomenat bilingüisme, quan la realitat és la d’una diglòssia aclaparadora.

Es fixa en com la humanitat en general protegeix i restaura monuments i en canvi té una actitud molt menys militant pel que fa a les llengües i de manera especial pel que fa a la nostra.

Recorda molt bé com ja Lluís XIV deia referint-se a la Catalunya Nord: la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa. Després, el seu nét , Felip VI, sin que se note el ciudado, deia que la volia exterminada. I ara res ha canviat, es vol el mateix, només cal escoltar el silenci eixordador dels intel·lectuals espanyols d’esquerres davant  de la brutalitat lingüística, per no parlar de les altres .

La llengua és una manera de pensar, de fer i de ser, i si desapareix una llengua desapareix una manera d’ordenar la realitat, són reflexions que aporta l’autora  junt amb d’altres que es refereixen no només a la llengua si no també a la classe política que ens vol callats, capcots i pagant impostos obedientment.

Valenta i agosarada com és, aquest llibre és per ella: una resposta, i una defensa, a una qüestió sentida com a vital. I és una alenada d’aire coratjós i fresc en un moment de desencís per als que estimem la llengua i el país.

                                                                    Anna Ruiz Mestres

Publicat el 21 d’agost, 2020 als Setmanaris: El 3 de vuit, La Conca, El Vallenc, El 9 nou del Ripollès i d’Osona.