CAUTIVAS de Miguel Pajares

Títol: CAUTIVAS

Autor: Miguel Pajares

Editorial: Plataforma ficción

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 416

 

L’etern esclavatge sexual!

Cautivas, és una novel·la de ficció sobre un fet terrible, que de tant comú, tots ens el mirem amb indiferència.

Coneixerem la història d’una noia búlgara, que té un passat com esclava sexual, i que després de sortir-ne atzarosament i intentar refer la seva vida, s’hi veurà altre cop immersa. El més greu és que també afectarà la seva filla de 14 anys. Però gràcies a les amistats i a la diligència dels mossos d’esquadra podrà refer la seva vida, això sí, amb una nova identitat a Anglaterra, i veurà engarjolats o morts els seus proxenetes que estan immersos en una trama internacional del crim organitzat.

1. Pajares fa un relat dels fets dur i contundent. Des de la màfia búlgara, passant per la policia búlgara, fins arribar a la Barcelona d’alt standing on es blanqueja diner d’aquest cruel negoci d’esclaves sexuals, i on també hi trobem implicada la banca.

L’autor ens fa viatjar, per diferents escenaris d’Europa i d’Àfrica, en els qu

als aquest negoci es mou amb fluïdesa, per anar a parar a la capital de la corrupció sexual, Barcelona. Mostra la cara més sòrdida d’aquesta ciutat que bull esplèndida amb el turisme però que amaga una realitat social difícil de mirar de cara. Els bons ciutadans, impotents o indiferents, ignorem un món que voldríem inexistent.

El relat atrapa al lector, no només per la temàtica, si no perquè l’autor juga hàbilment amb la tècnica de la retrospecció i barreja passat i present separats, si convé, per un punt i a part, conferint-li un dinamisme i un ritme intens, molt proper a la tensió de la novel·la negra.

La tendresa arriba amb la mirada femenina. El dolor, la impotència de la mare de la Nevena, el pànic de la filla Marina colpeixen l’ànima del lector. Aquest dolor, tan ben descrit, arrossega i corrou tota aquesta saga de dones fortes.

És l’etern silenci femení, que ha acompanyat la dona des de sempre, que esdevé un fil de crua humanitat en les paraules de M. Pajares.

L’agror amb què es narra aquest brutal negoci d’escla

ves, remou les consciències lectores, amarades de l’acurada i minuciosa descripció dels fets que impregnen d’amarga realitat el món de novel·la.

La ficció és l’excusa perfecte per denunciar una realitat social que fa posar la pell del gallina i que com tantes vegades a la història, les dones esdevenen les víctimes més fàcils. Eternament “captives” de la pròpia fragilitat.

Anna Ruiz Mestres

LES DONES DEL 1714 de Patricia Gabancho

Títol: LES DONES DEL 1714

Autor: Patrícia Gabancho

Editorial: Columna

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 246

 

Donec Perficiam!

“L’esperit del Born al 1714 era: acollir, transformar, comprar i vendre, innovar , projectar i somniar”

Aquest esperit és el que ens mou encara als catalans i des d’aquí P.Gabancho ens ofereix una mirada a les dones de l’època, que han estat silenciades, però que hi eren, com sempre hi hem estat.

El llibre, deliciosament il·lustrat per Francesc Artigau,és un seguit de converses amb erudits, escriptors, polítics… que miren cap al passat i a partir de les quals s’aporta una mirada femenina a la guerra i al setge.

La primera conversa amb Francina Vila, regidora, exposa les dificultats de rastrejar històricament en la vida de les dones. En la segona Isabel Pérez, explica un apassionant relat sobre la situació històrica de la dona, partint de la dona medieval amb drets i capacitats de govern,fins a arribar a l’obscurantisme que s’imposa des del s. XIV. És a partir de la tercera part fins a la vuitena que descobrirem la història d’Europa i la nostra, però des dels ulls de dones normals i corrents, tret de la reina Elisabet Cristina i de M.J. Pignatelli i d’Aymerich. Una dona normal i corrent però monja va ser Manuela Desvalls, extremament culta, cosa que li va permetre, des del monestir, passar informació, copiar cartes i documents per ajudar els austriacistes. Un paper semblant va jugar Marianna Copons, que amb la seva coqueteria va esbrinar les intencions de les tropes borbòniques de reforçar Mataró abans no ataquessin la ciutat els catalans per recuperar-la.

El penó de Santa Eulàlia i la seva magistral recuperació és una deliciosa anècdota que ha de ferir el cor del tots el barcelonins i per extensió dels catalans. Però fa posar la pell de gallina la història de Magdalena Giralt, dona del general Moragues, assassinat pels filipistes: se’n va anar a la cort de Felip V a demanar, 12 anys després de la desfeta, que li deixés enterrar el cap del seu marit, que penjava en una gàbia des del 1714. Cosa que va aconseguir. També la història de M. Àngels Sala, dona del cònsol d’Holanda, és un exemple de com les dames catalanes sabien espavilar-se soles. També hi ha una anàlisi dels personatges femenins de novel·les emblemàtiques sobre el 1714. ( La trilogia de 1714 d’Alfred Bosch, Victus de Sánchez Piñol…).Tanca el llibre un deliciós i lúcid epíleg on l’autora fa una anàlisi de diferents repressions, la de 1914, la de1939… El seu discurs ens omple d’esperança, perquè, com llavors, és la societat qui porta el motor i el projecte del canvi i com llavors anirem: “Donec perfeciam! Fins al final!.

Anna Ruiz Mestres

L’ENIGMA DE COLOM de Maria Carme Roca

Títol: L’ENIGMA DE COLOM

Autor: Maria Carme Roca

Editorial: Columna

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014

Nombre de pàgines: 468

 

Fins quan aquest historicidi?

Tot passejant per la Barcelona del s.XV…

Aquesta historiadora i filòloga ha furgat com tants d’altres en un passat que se’ns ha amagat. Des de l’historiador peruà, Lluís Ulloa, a principis del XX, per parlar d’un passat recent, que cada vegada tenim més clar que Joan Cristòfor Colom era català i que la maquinària del “Consejo de Indias “, que va crear un altre Felip, el “II”, va fer molta feina de censura i ocultació d’una identitat que perjudicava econòmicament la corona de Castella. Però ara més de 500 anys després que encara no es pugui reconèixer la veritat !!

En fi, aquesta dissertació és per dir-vos que estem davant d’una novel·la històrica. El protagonista, un vailet bastard, Guillem, té tots el tòpics d’un pícar de la nostra novel·la picaresca com ara el protagonista de L’Espill. Treballa a les ordres de l’Almirall Colom, que està preparant el 2n viatge a Amèrica, però es veurà immers amb un seguit d’embolics que li fan perdre la confiança de l’Almirall. La novel·la serà un periple per recuperar-la amb un final feliç.

Fins aquí els fets, però la trama servirà a l’autora per furgar en aquest passat, i a partir de la ficció donar versemblança a una realitat que es vol mantenir tossudament oculta. El retrat dels personatges històrics i els ficticis es barregen i ens acosten a una veritat plausible molt llunyana de l’oficial.

Però tot això està al servei de l’autèntic protagonista de la novel·la que no és altra que “la Barcelona del s.XV”. La ciutat és minuciosament descrita: els carrers, les esglésies, les ordes religioses i el paper que jugaven, la difícil convivència dels jueus amb el tribunal de la “santa”? Inquisició, els barris sòrdids i els sòrdids costums, la misèria, la menestralia, la capacitat de crear riquesa dels barcelonins malgrat tot. És tanta la minuciositat i la sensibilitat, que t’endinses en els colors de la moda del temps, en les sabates de l’època, en els menjars, en les tavernes, les cases nobles, les misèries dels senyors i les dels criats… Sense oblidar però les intrigues reials, les diferències entre el tarannà absolutista dels Trastàmara enfrontat a una Barcelona regida per un consell de 100 i la Generalitat, per la celebració de les corts que tant empipaven a Ferran el catòlic… En fi una passejada profunda i entranyable per una Barcelona fascinant amb el teló de fons d’un historicidi que encara cueja.

 

Anna Ruiz Mestres

FRAGMENTS D’UNA PEDRA de Santi Borrell

Títol: Fragments d’una pedra

Autor: Santi Borrell Giró

Editorial: Edicions de Pedra

Lloc i any d’edició: Vilafranca del Pds, 2013

Nombre de pàgines: 80

 

 

…La meva vida… un intent !

…poder sentir les coses…

Fragments d’una pedra és el segon llibre de poemes de S. Borrell. De seguida notem que la feina ben feta no té fronteres que deien els Noucentistes…el treball constant i la perseverança van teixint a poc a poc l’entramat de paraules, que creen els versos, que esdevenen l’eina per endinsar-nos en aquest nou poemari que vessa vida amb majúscules.

Si el primer llibre va ser un passeig pel món que l’envoltava, per la geografia del dia a dia i dels sentiments… ara S. Borrell ens ofereix un treball més elaborat, més profund, que furga en el fons de l’ànima, de la seva i de la nostra.

En aquest recull hi trobem poemes des de l’any 2004 fins el 2010, on hi ha una

observació constant dels altres i del que els envolta. Això no vol dir però, que el Jo poètic quedi relegat a un segon terme, ans al contrari. El Jo capta el que l’home del carrer és incapaç d’expressar, ja ho fa el poeta per ell.

L’observació constant dels altres i del que els envolta, a través de les paraules mesurades i àuliques del poeta, fan que aquesta poesia esdevingui única, però això tindrà un preu, l’aïllament, un dels temes de l’obra.

Des de la solitud hi veurem l’intent de voler comprendre’s a partir d’escarbotar en el passat: la infantesa, els records… són excuses per arribar a la reflexió sobre la pròpia existència amb ressons existencialistes propers al filòsof J.P.Sartre.

No oblida el que li és més proper, més senzill de transformar en poema, com la força dels cafès( evocant els simbolistes francesos i als seus cafès parisencs que avui encara adorem), la bellesa plàstica integrada en la natura, en la llum, en el cosmos, i el salt del Jo al món espiritual. Gens fàcil, cert, però és aquesta la feina de l’autor, sentir i fer sentir.

També hi trobareu la poesia de compromís, el país, la crítica a la societat de consum, la reflexió sobre l’ofici i els clàssics inqüestionables… amanit tot amb tocs d’avantguarda surrealista.

L’estil ha esdevingut ric, amb preguntes retòriques, alternant l’art major, més narratiu amb l’art menor, més intens. Les rimes internes, les anàfores, els paral·lelismes…al costat de la força del substantiu, autèntic protagonista de molts dels poemes junt amb l’absència del verb fan que l’obra cali en el lector, que se senti endut per la força de la poesia com la força de l’aigua fa engrunes la pedra.

 

Anna Ruiz Mestres

BÀLSAM PER UN DIA INCERT de Dionís Lluch

Títol: Bàlsam per a un dia incert

Autor: Dionís Lluch

Editorial: Sunya

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2013

Nombre de pàgines: 124

 

Descodificant l’ànima

 

…escric i estimo el que escric….

Bàlsam per un dia incert és un poemari que es mou amb el teló de fons d’un dels més nostrats poetes que és Miquel Martí Pol i del cantant Lluís Llach.

Aquest llibre que comença el 1976 i acaba pràcticament el 2013, ens guia vers un calidoscopi de sensacions, de personatges, d’espais, que omplen la quotidianitat del poeta: el pescador, l’avi, el carrer, la fresca, els amics, els fills, l’esposa… Tots evoquen el costumisme del XIX, on el seus escriptors, com ara Vidal i Valenciano o Emili Vilanova van salvar-nos instants, moments, llocs, que es perdrien en l’oblit si no fos per la força de les seves paraules. Així ho fa el Dionís, amb allò que estima i que vol fer etern a través dels seus versos.

El poemari millora encara més en la seva qualitat quan s’arriba als poemes del nou mil·lenni… La manera que té de jugar amb els recursos retòrics com la paradoxa, de la qual n’és un autèntic mestre, o bé les anàfores, els paral·lelismes, les antítesis, les preguntes retòriques… fan d’aquest llibre una delícia pels sentits. La riquesa de recursos es posa al servei de l’expressió de sentiments com la força de la solitud, del silenci, de l’amor, de l’amistat, de l’agraïment, de la descoberta de l’altre, i tot plegat esdevé un diàleg constant entre el jo poètic i el lector.

Però el Dionís és un home que viu en el seu temps i és un home de COMPROMÍS amb majúscules, ja sigui amb la llibertat, amb el País, amb el paisatge, amb la llengua. No oblida tampoc la força de la terra expressada en el joc de colors, en les vinyes, en les flors, en les olors, evocant-nos, com si fos un pintor que pinta paraules, el cromatisme dels impressionistes.

Però on crec que excel·leix és en els poemes que tenen un toc d’erotisme. Sap jugar amb mestria amb la sensualitat i la sensibilitat . En d’altres poemes hi veureu un ressó de Salvat Papasseit, ja que com ell, sap ser juganer en alguns versos i sovint esdevé bandoler i contrabandista, fent així viatjar el nostre imaginari cap a mons oblidats.

Ell mateix afirma que: “escric i estimo el que escric”. Nosaltres, els lectors, també estimem a través del que escriu i ell esdevé la nostra veu. Desitgem que aquesta “opera prima” sigui l’inici d’una relació de l’autor amb la poesia plena d’èxits i de felicitat personal, i que els lectors el puguem seguir gaudint i llegint.

Anna Ruiz Mestres