PUNTA DE PLOM de Marta Pérez Sierra

Títol: PUNTA DE PLOM

Autora: Marta Pérez Sierra

Editorial: Pagès editors

Lloc i any d’edició: Lleida 2020

Nombre de pàgines: 117

Indòmita

La còlera és aquell cavall fogós; que quan es deixa en plena llibertat es fatiga amb el seu propi esforç. W. Shakespeare.

Punta de plom és el llibre guanyador del XVIè Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. Aquest poemari suposa un canvi intens en la poètica de l’autora, hi ha un abans i un després en la seva lírica, encara que fidel als seus grans temes, s’endinsa en un món més ric, profund i simbòlic i per fer-ho es val de temes eterns, com la violència de gènere i l’etern silenci femení, però l’originalitat és en com els entrecreua amb un mite sovint desconegut de l’imaginari grec: El mite de la Quimera, bèstia terrible de tres caps, com les tres parts de l’obra, que morí gràcies a la punta encesa de plom que li va llençar Bel·lerofontes, dalt de Pegàs, un heroi de fireta que violarà la bella Filònoe: Estellada, Filònoe cau a terra. La força simbòlica del número 3 va cosint les pàgines de Punta de plom.

L’obra ens introdueix a la violència de gènere amb un flashback en què la víctima, empesa a la no-raó fuig endavant i se suïcida. Dolor, duresa, desesperació i por al costat de la història apassionada i dolça dels inicis de l’amor.  Després però arribarà El silenci glaçat./ El ganivet blanc… aquest ganivet porós, punyent, símbol fàl·lic per excel·lència…junt amb la Brida de la violència que oprimeix.

Les arrels del seu ideari poètic també apareixen com la punta de l’iceberg apuntalat en la profunditat dels oceans. És el cas del cromatisme, amb la sempiterna presència del blau: les roques del meu blau, el blau abissal sovint a prop del mar, de l’aigua que allibera la víctima en nedar-hi:  Nedo llarg i nedo blau.., el plany de la música de l’aigua, de tot el blau del mar que eres,… o bé el blau del rosetó. etc. El color és també al servei del nou camí del símbol: els no colors vidrats o bé …Els colors del desordre, junt amb els colors de les flors

(tulipes, flors vermelles, blanques magnòlies, els nards) la suma de violetes i blancs,…)  i la vegetació no sempre amable, sovint amb les heures de protagonistes. I la sal... Entre les dents, la sal, i l’erotisme tan aguda i tendrament treballat en tot el seu corpus literari: Saps dur-me pel perill/ delitós del cos. Pel riu de les pessigolles. Sí, també hi són.

Tot protegit per les tres  cites de Shakespeare que encapçalen les tres parts de l’obra, i l’art que recobreix els versos amb imatges de la Quimera d’ Arezzo, o amb les pintures de J.E.Millais, on hi respira la presència d’Ofèlia, o L’Île de la Grande Jatte de Saurat,…al servei de ressaltar fins on el dolor de la violència pot arrossegar les víctimes.

Art i símbol, revolta i compromís, doncs, que teixeixen els versos i la força Indòmita de la seva poesia de MPS , esdevinguda medicina, que guareix la víctima.                                                                          

Anna Ruiz Mestres

Publicat a El 3 de vuit el 18 de gener de 2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s