Presentació de MAR DE MORTE de Santi Borrell Giró

PRESENTACIÓ DE MAR DE MORTE DE SANTI BORRELL A SANT SADURNÍ D’ANOIA.

30 de novembre a les 20h

INTRODUCCIÓ

Bona nit,

Un plaer i un honor ser avui aquí presentant aquest llibre del Santi Borrell. Gràcies a tothom per haver vingut.

Gràcies al Santi, per la confiança de deixar-me presentar el llibre, a la Glòria Bricollé i a tot l’equip humà de la Biblioteca a qui desitjo molts èxits en aquesta nova etapa. És un plaer està en aquest nou espai que ens acull i que no puc evitar que m’evoqui els inicis de l’EIP, quan aquest edifici acollia la FP.

Gràcies a la regidora de cultura i… Montse Medall sempre donant suport a la literatura en els seus vessants més variats.

Fins ara tots els que he citat han estat alumnes de Lit Cat a les aules de La Inter, és una satisfacció veure que encara els crema l’espurna de la flama de l’art, de la cultura i que amb el seu gra de sorra mantenen la cultura en moments que no són fàcils, tenim a la presó un govern legítim i a l’exili la resta junt amb els presidents de l’ANC i Omnium, que aquesta darrera tant ha fet per la nostra cultura.

Bé, doncs sense més preàmbuls, dir-vos que avui en la presentació de MAR DA MORTE, comptaré amb el suport dels alumnes de Literatura Universal, i a l’avançada, a totes i a tots 1000 gràcies, sense vosaltres aquest acte no tindria la força de haver fet viva l’obra de MAR DA MORTE, sense vosaltres la Literatura no hagués deixat de ser un acte íntim, amanit amb la meva mirada subjectiva, sou vosaltres estimats alumnes que en fareu vida. Moltes moltes gràcies.

PRESENTACIÓ

1-EL SANTI I LA LITERATURA

Santi Borrell Giró és un poeta en llengua catalana, amb la publicació dels poemaris Els dies a les mans (2010),  Fragments d’una pedra (2013) i actualment Mar da Morte (2017).

No puc oblidar que ja fa uns quants anys ha estat alumne meu. Amb ell he compartit hores de literatura, però també de tutoria quan era un adolescent rebel, i ara comparteixo el respecte per la seva obra i la felicitat pels seus èxits. Te’n desitjo molts més encara Santi.

Al 2016, es va editar el seu estudi La història del Cava (Publicacions de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia), que rebé el Premi al Millor Llibre d’Història de Vins a nivell mundial (Gourmand. Word Cookbook Awards& 2016).

Ha estat organitzador de diversos festivals de poesia (Kinzena Poetika, a Vilafranca del Penedès; i Festival de Poesia a les Caves, a Sant Sadurní d’Anoia).  Ha promogut diversos llibres col·lectius: Poetes a la Xarxa (2010, Poemes i blogs), i Poesia a la Frontera – Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011, March Editor i Llibreria Serret).

2- AVUI SÓM AQUÍ per presentar MAR DA MORTE

Mar da Morte és una edició en català amb traducció al gallec d’Amauta Castro. S’ha dit del llibre que és un collage poètic, que està fragmentat en gèneres literaris, que hi ha moments que es parla com si el poeta fes periodisme, o bé història, o assaig, o bé una duríssima crítica política… i sí, no us negaré que és tot això… però després de la meva lectura, discrepo en algunes de les afirmacions.

També s’ha dit que… “El poemari és un cant a l’ecologia, un cant al medi ambient, a la bellesa del mar i de la terra, als valors humans de solidaritat i d’amor vers a la natura, tot a partir de la tragèdia ecològica del Prestige, el novembre del 2002, ara ha fet 15 anys, responsabilitat de l’Estat espanyol. El recorregut temàtic del llibre destaca visualment i poètica, i és concebut d’una manera que ens convida a reflexionar sobre l’actualitat social i política del moment”

I no us negaré pas, però…

Per mi, MAR DA MORTE, és, tot el llibre sencer, un únic poema. Entenc el text com una totalis opus, on el poeta ha jugat amb els gèneres, amb la tècnica… Sí d’acord, però hi ha una reflexió clara profunda sobre una catàstrofe ecològica i una crítica molt dura a una gestió política dels fets, patètica, però també hi trobareu un cant a la gestió del voluntariat i a la solidaritat humana i tot això fa que el llibre sigui un únic poema, com ho era el Poema de la Rosa als llavis Salvat Papasseit.

El Santi, ha capturat en aquest llibre, une tranche de vie, com diuen els francesos, ha estat la nostra memòria, perquè recordar és denunciar i fer present el que no es pot oblidar. Ha fet com ens deia Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots,/ per retornar-vos el nom de cada cosa,/ perquè seguíssiu el recte camí/ d’accés al ple domini de la terra..” Gràcies Santi.

(Podeu veure un petit vídeo d’aquest moment si feu clic aquí)

EL LLIBRE

Endinsem-nos però en el llibre, i si ho fem, no puc deixar de parlar de la portada, que ha creat també un ex alumne, l’Alonso Castellanos. La seva qualitat artística i la seva sensibilitat pictòrica fan de la portada una exquisida obra d’art, plena de tendresa i de força, el lector no podrà passar indiferent per la llibreria sense sentir la compulsió de fullejar-lo i serà gràcies a l’encert de la teva portada Alonso. Continua la teva destresa artística, la resta de mortals necessitem la vostra força per gaudir de l’art i de la literatura. No ens decebeu.

L’ESTRUCTURA

Com ja s’ha dit el llibre es nodreix de diferents tècniques, però per mi, hi domina d’una manera aclaparadora l’avantguarda futurista.

El Santi juga constantment amb la mida de les lletres, amb els signes de puntuació, amb la cursiva, amb la majúscula i la minúscula.

En el seu gran poema, Marinetti, futurista que ell mateix cita en el text o el propi Apollinaire, campen lliurament en la base de cada vers, de cada mot.

I crec que té molta raó de ser, els futuristes i si filem més prim els maquinistes, fascinats pels avenços de principis del s.XX vivien una revolució industrial que amb el suport del petroli ens han portat als desastres ecològics de la nostra societat del s.XXI. Es el fuel de Manchester, és el fuel de la revolució industrial, és el fuel de l’explotació laboral./p19

Com ells recupera el collage i el cal·ligrama, que amb la imatge recurrent de la creu, com emblema, sovint de la mort, li servirà, per sacsejar el lector davant de la indiferència amb què oblidem els desastres que marcaran per sempre més les nostres vides.

Aquesta barreja de gèneres ens portaran a una pinzellada teatral, el Santi, com IONESCO, amb una escena llampec, absurda, com no podia ser d’altra manera introduirà petites pinzellades teatrals que l’acostaran al teatre de l’absurd, com un sine sensu, com un sense sentit, que és el que va ser la tragèdia del Prestige.

Però no només les avantguardes es passegen pel llibre, també hi senyoregen els clàssics i ens retrobarem amb el príncep Hamlet de Dinamarca, i amb el gran Shakespeare: / Què diria Hamlet, … Què diria el seu amic Horaci,… Què diria Ofèlia, veient una flor dins una pedra? O la mateixa ROSALIA DE CASTRO evocada passejant dins les platges de Galícia. p135

Així doncs clàssic i avantguardista jugarà amb els amuntegaments de paraules, com “PARLA RAJOY” 56 vegades a la mateixa pàgina, o bé la puresa i la força només d’un o dos mots NUNCA MAIS, per exemple.

 ELS GRANS TEMES

Diversos, variats, eterns i clàssics com la vida mateixa aniran recorrent els més de 1.100 versos que formen aquest magistral i únic poema per a mi:

Comentem-los doncs:

L’esperança

L’esperança serà el record d’aquest món sovint aquest vers es repetirà com un mantra al llarg del poema i li servirà en la desesperació, davant de la impotència del poeta per resoldre res, però també per ordenar el que vol denunciar amb la seva única arma que és la poesia: hi ha una tendència humana/ a caure i aixecar-se automàticament…/

La política i els polítics

Com no podia ser d’una altra manera el poema és també una denúncia a la nefasta gestió que va fer l’Estat espanyol.

Els oients d’una certa edat recordaran com se’n van desentendre de tot : Les autoritats espanyoles no volen escoltar aquest Mayday. p13 … no he vist polítics a les platges / no he vist cap patriota traient chapapote del mar / no he vist cap feixista defensant la bellesa del mar. p57… els polítics, a la televisió, semblen gàngsters, baixant dels cotxes oficials, envoltats d’escortes.

I més encara la vella i rància Europa afirmarà que: … el petroli té el suport de tots els parlaments. P97.

Patètiques són les imatges que hem vist del Rei saludant els voluntaris. (Digressió Jaume Figueres)

El llibre és doncs una profunda crítica a Espanya per la seva gestió negligent:.. ESTA ESPAÑA CASTELLANA, RACIAL,/ HOMOFÒBICA, GENÈTICA. P.23   i també a la desídia d’un govern que a part de negar la tragèdia no va fer res i quan el Rei i el govern es va passejar per les platges davant dels milers de voluntaris la realitat superava qualsevol ficció P71 el petrolier s’aguanta per un fil/ i aquest fil aguanta tota la realitat.

Mentrestant el ministre espanyol assisteix al Parlament/ polítics i gàngsters s’acaben confonent. P25

Tot el llibre és doncs una gran denúncia també a què l’origen del mal és el capital/ la guerra comença aquí … la tragèdia comença a tenir preu/ …el petrolier i el fuel valen 120 milions d’euros…

Senyores i senyors que a prop tenien, i dic jo –potser tenim- les actituds feixistes de l’extrema dreta gallega: el feixisme va sorgir… frivolitzant el passat, negant les evidències/ manipulant la realitat, buscant els culpables. p117

Davant de tanta foscor el vestit blanc dels voluntaris aporta una mica de llum, com el groc… ara tan perseguit:… els primers voluntaris són catalans… . p85 …. 10.000voluntaris estan netejant … les paraules del Conselleiro p 105, …el petroli és per tot arreu i ningú no el veu. p113

Un cert i sovint recurrent vitalisme nietzscheà traspua en els versos del Santi: la vida és un fil que cau del cel/ la vida és això, aquest dubte permanent./ la vida és tan simple que ràpidament oblidem / aquesta idea tan simple de la vida. P117 La vida sempre avança amb els mateixos errors…p51 I com a contrast l’eterna presència de LA MORT, arreu on miris, al mar, al cel, a la platja… els cal·ligrames sovint amb el dibuix de la creu ens recorden la infinitat d’éssers vius que morien davant la indiferència del poder: vivim en una realitat de paper

No puc parlar de vitalisme sense tenir present el Panteisme que brolla en alguns versos com un cant a la natura i a la seva eterna capacitat de regenerar-se: la vida es llença, trencant-se, multiplicant-se, fragmentant-se dins d’ella mateixa p95…. les fruites del mar ,i les flors del mar

 EL SEU IMAGINARI POÈTIC

Si deixem les grans reflexions i entrem en el terreny de la paraula escrita sorgeix com per art de màgia un element clau de l’imaginari poètic del Santi: Les pedres:, algun dia es podran llegir les paraules damunt les pedres

ES TRENCA UNA PEDRA I NEIX UNA FONT p 33

Els peixos s’estan convertit en pedres que floten damunt del mar p51

La història està escrita damunt les pedres. p55

Som pedres i estem mortes p.123

No cal que us digui de la força d’aquesta paraula, simbologia clara de la duresa per resistir els embats de la natura, però crec que per al Santi són els embats de la vida, i que ell transforma en poesia, fent de la pedra el símbol del que perdura, és la pedra la que guarda per sempre les forces de la terra, com ho fa la poesia.

El pas del temps, els records: aquest crit continuarà ressonant dins el mar durant segles. p13

ELS ELEMENTS DEL PAISATGE PER TOT EL POEMA.

Sempre us he parlat d’un tot i aquest tot no només és un discurs poètic, que també, si no que entre vers i vers es va teixint un paisatge com si es tractés d’una marina trista, grisa, fosca, o d’un seguit de fotografies en blanc i negre.

L’element essencial d’aquest paisatge poètic és EL MAR que esdevé el receptacle de la mort. MAPES,SOMNIS, FOTOGRAFIES, TOT S’ENFONSA DINS EL MAR p15 junt amb el propi petrolier … una caixa buida de records… p15 la nit perpètua dins el mar P81…. però aquest mar no perd la força creadora com molt bé diu el Santi: Les ones del mar ens estan escrivint un poema. I també esdevé art el mar sembla una ciutat bombardejada des de l’aire/ sembla una litografia de Miró i TOT ESDEVÉ QUADRE: La plasticitat del llibre s’integra en alguns versos i s’hi veu la imatge i la fotografia de dolor i la duresa del moment… des del bosc es veu la tristesa del mar.p.29 És com si Picasso estigués pintant el Guernica del s. XXI

LA LLUM

La necessitat i la voluntat d’esperança es veu reflectida amb la presència o l’absència de la llum, com un altre leitmotiv. Algú ha agafat la llum dels miralls./ els miralls estan buits. p.39

Sovint l’absència de la llum impregna aquesta terrible situació que descriu… però el poeta es pregunta: qui salvarà la llum del mar? p71.

Com en moltes coses a la vida la solució partirà de nosaltres mateixos. Pensem si no en la llum de la marxa de torxes p77 que ha sortit de Camariñas/ i ha recorregut tota la Costa de la Mort … és la llum i el foc de les torxes la força de la seva gent que capgirarà la realitat. La velocitat de la llum és la velocitat de l’amor p63

I tot amb la presència constant del vent

EL VENT,

Sovint lligat la força creadora, és un element masculí com el foc de les torxes del qual ja n’hem parlat . És el vent un element clau en la cultura xinesa, simbolitza el qui, el flux vital de l’energia… és la força de les idees, de l’eloqüència, és el moviment que avança cap a fins concrets i clars, és la comunicació verbal i escrita… i per descomptat l’aire ens permet aclarir els pensaments i deixar fluir les idees i somniar desperts el món que volem.

La llum i el vent cauen dins el mar p11

Així doncs conviuen els elements masculins, vent i foc, amb l’aigua i la terra elements femenins, donant com a la pròpia vida la dualitat i la presència dialèctica dels contraris.

EL SILENCI,

Silenci, silenci… Silenci és la gran paraula d’aquest llibre, diu el Santi:

L’absència del so ens porta a l’espiritualitat, a la reflexió, a la mirada interior. El silenci és la possibilitat de renéixer, de ressorgir de les pròpies dificultats… Volgut o no aquest és el  missatge que porta implícit el llibre. I la prova és que la paraula llavor va traient el nas en algunes de les pàgines: la foscor va pujant des del fons de cada llavor/ fins arribar a l’última estrella de la nit. P61

 

FINALMENT

La llum d’una estrella ens porta a pensar que la tragèdia del Prestige es
comença a diluir/ amb les petites tragèdies de cada dia p141, però també sempre ens quedaran els versos dels poetes per ser la nostra memòria. I que la realitat que una i una altra vegada ens ofereix l’estat espanyol serà vençuda per la força de la gent, per la poesia dels poetes i sobretot per la capacitat eterna que tenim els humans per aixecar-nos davant de les dificultats i més encara, per la força que ens dóna l’eterna capacitat d’estimar-nos i d’estimar el món que tenim.
Hem de creure-hi, hem d’esperar-ho.
Així doncs cridem ben alt i ben clar: NUNCA MAIS/ NUNCA AMAIS?

Gràcies.
Anna Ruiz Mestres