Títol: M’HE EMPASSAT LA LLUNA.
Autora: Marta Pérez Sierra.
Editorial: VIENA edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015
Nombre de pàgines: 75
PICANT L’ULLET DES D’UN CRÀTER LUNAR
M’he empassat la lluna, és la darrera obra de Marta Pérez Sierra, poetessa consolidada i amb un lloc d’honor en la poesia catalana.
El llibre s’insereix en la línea de l’alta poesia. MPS és hàbil en el llenguatge, profunda en la paraula, no hi ha res de gratuït en cap vers. El vers curt li exigeix un esforç per sintetitzar la idea en un mot, cosa que aconsegueix abastament gràcies al domini de la tècnica.
El tema central de l’obra és el climateri, etapa de la vida en què les dones deixem de ser fèrtils i amb aquest teló de fons ens passeja per un periple de tòpics, sovint ben reals, que l’acompanyen: les sufocacions, la pèrdua de la menstruació, l’insomni, l’ansietat, etc. Però ella vola més enllà i això és el pretext per parlar de la dona, de l’etern femení, que malgrat les etapes de la vida és omnipresent.
Els poemes també parlen del record de la sexualitat apassionada, com no podia ser d’altra manera ja que té un domini de la sensualitat i de la sexualitat com poques dones de la nostra poesia. També hi ha un record per la maternitat, la lactància, els fills.
Sovint juga amb el passat i l’ara i tot es fon en una simbiosi perfecte que esdevé paraula precisa,vers i poesia.
El llibre, ple de simbologia, palesa el profund treball que ha fet l’autora. Hi trobarem ressons de mitologia celta, egípcia…d’icones que van lligats a la dona, però juganera com és, riurem amb les princeses amb carrosses de carabasses, i gaudirem de la importància del mirall en el món femení. Ens identificarem amb objectes emblemàtics de la seducció com el ventall en el s.XIX i principis del XX (penseu si no en Auques i ventalls de Josep Carner i les seves dames passejant amb ventall pel Passeig de Gràcia).
Els poemes es flanquegen amb fotografies d’Enric Maciä, que ha sabut captar l’essència de cada vers i transformar-lo en imatges diferents, poc convencionals, originals, provocadores, trencadores…formant un corpus compacte, únic, entranyable…
No és una obra de pèrdua, de dol, de tristesa…Les dones, i ella una més, sabem trobar l’eterna fertilitat perquè continuem en les altres, i esdevenim creadores i portadores de vida en altres àmbits. Ella, per assegurar-se’n, s’empassa la lluna per continuar el cicle dins seu per sempre més i és des de l’astre femení per excel·lència que els lectors li piquem l’ullet des d’un cràter lunar, plens de la vida i la bellesa que traspua la lectura dels seus versos.
Anna Ruiz Mestres
Desig de llegir 