Títol: L’Estrany
Autor: Josep Ramon Bach
Editorial: Témenos Edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2014
Nombre de pàgines: 90
La fragilitat dels temps i la joia de viure.
El darrer poemari de JRB és una reflexió sobre temes eterns:el pas del temps, la joia de viure, la sensualitat…però fent marrada intensa en la vida que ens aboca al camí incert de la mort on tots fem via. Però per mi és sobretot una reflexió sobre la poesia, el poeta i l’art, profunda i enriquidora.
El llibre s’estructura en dos grans blocs: l’Imperfecte i l’Amagat i està curosament i deliciosa il·lustrat per Vèlia Bach.
Els mots es retroben amb els símbols i sentiments que mouen l’ànima. Parlo dels ulls, l’esguard, la mirada. L’ull, que segons deia Plotí, era la imatge del sol i el símbol de la intel·ligència i de l’esperit, és en aquí: la vida que fuig, la mirada serena…Parlo de la llum, identificada sovint amb l’esperit, la intel·lectualitat. La llum és l’energia creadora que necessita el poeta, sovint relacionada amb el mirall que reflecteix el bo i el dolent de l’existència. El mirall és la porta vers l’altra banda, penseu en Alícia en el país de les meravelles. I encara el sentiment del poeta que té por: sóc el vell gos que lladra la por…La por al deliri… ell sap que ha d’esdevenir fum per creuar el mirall i sap de la por al que desconeixem: vestit de fum, mitjons de fum…per fer-ho possible.
La natura és present en el vent: música de vent, o bé en la terra, les pedres: el llenguatge del fang i l’idioma de les pedres... el cel, l’infinit… I tot resseguit amb la presència del món clàssic, des de Dèdal fins als ciclops, que amaren de serenor en front el desassossec del pas del temps.
El país hi és present: recorda’t del teu país …i de la llengua clara que allà s’hi parla…una Catalunya lliure, que uneix i conjuga cultura i desig.
El vers, lliure, breu, omple d’intensitat la paraula buscada i travada. Les comparacions excel·leixen el poema com ho feia A. March i així trobem : L’elegància d’una escriptura que neix per interpretar la vida. Crida l’atenció la importància que dóna al verb batre que senyoreja en tot : la nit que bat en silenci el ritme del cor … Els polsos baten el silenci de l’era.
L’ofici d’escriure, la força de l’art, l’obra treballada amb:la suor dels mots a les mans…és sempre present.
Però l’amor el portarà a la immortalitat: Ai, què serà de mi/ que només tinc l’amor per oferir a canvi! Tanca l’obra un cant a la vida i a la llibertat colpidor: i en saber-te lliure diràs el nom de la vida.
Anna Ruiz Mestres
Desig de llegir 